Aquesta setmana, la catosfera, ha estat plena de posts intensos, sincers i que m'han tocat la fibra. Hem sabut una miqueta més de les ombres i les llums d'en XeXu i cares i les creus de la Zel i la Cantireta.
M'heu fet posar la pell de gallina i m'heu fet pensar en el valor de paraules com amistat, tendresa, amor, estimació... i quin és el valor autèntic que els dono o els trec, quina és la magnitud de l'abast d'alguns d'aquests termes, quina prioritat tenen per a mi, si hi crec fermament o no...
No afegiré res més, no puc afegir res més. A alguns us he contestat a casa vostra, a d'altres ni tan sols he tingut la gosadia de deixar cap mot davant el devessall de paraules i sentiments que heu fet brollar.
Aquesta setmana la catosfera m'ha fet emocionar com mai. Una abraçada i un potxó plens de tendresa i bons desitjos per a tots.
Us deixo amb aquesta cançó que m'heu fet recordar i tornar a escoltar...
Us deixo amb aquesta cançó que m'heu fet recordar i tornar a escoltar...
 |
| Cavall a la carena de la Vaquerissa, prop del Pas dels Lladres, camí del Puigmal (Ripollès) |
CAVALLS A LA CARENA
De menuts vàrem viure en un núvol
i totes aquelles coses que desitjàvem, totes aquelles que anhelaves
jo te les podia aconseguir, podíem tocar el cel amb els la punta dels dits.
Potser ells teníen raó i no eres ni l'atracció de les festes ni la més bufona de la colla,
però d'aquells anys plegats, tu i jo, vam esdevenir gairebé invencibles.
Precisament per això, ara saps perfectament que mai,
mai de la vida, et podria abandonar
i deixar que te'm desfacis, te m'empetiteixis i te m'escolis entre les mans.
Ni els cavalls més salvatges, amb la seva descomunal força, m'arrossegaran lluny de tu,
ni els renills duts pel torb de les altívoles carenes podran temptar-me a deixar-te enrere.
T'he vist consumir en els pitjors dolors sords que es poden patir
i me'ls has volgut ensenyar, gairebé diria exhibir,
sense pudor, sense vergonya i en tota la seva cruesa,
però jo t'asseguro que no penso esfumar-me
ni permetre que ningú em mostri cap enganyívola sortida d'emergència,
perquè sé que seré prou fort per a creure en tu,
per a seguir-te tractant tan bé com sàpiga, com sé que et mereixes.
Ni els cavalls més braus podran separar-me de tu,
ni l'equina crinera al vent de la carena
serà prou temptació per allunyar-me de la teva vida.
Ara bé, també sóc conscient de la meva feblesa
i que la manca de temps i l'excés d'una imaginació desfermada
m'han fet a cops pensar-te, a cops somiar-te,
per tortuosos camins pedregosos, en sotmetiment pecaminós
i rendint pleitesia genuflexa a l'engany més obscur.
Potser per això la fe se'ns ha esberlat
i no ens queda més remei que plorar totes i cadascuna de les llàgrimes mal desades
sabent però que, fins i tot morint-nos un bocí en aquesta purga,
després ens tocarà altre cop el torn de viure.
Els cavalls de la carena no van poder ni van voler furtar-te'm
i arrossegar-me per passos i camins de lladres covards i traïdors
perquè també saben ser pacients i esperar el dia que tu i jo
podrem cavalcar plegats amb ells
muntanya amunt, carena enllà.
De menuts vàrem viure en un núvol
i totes aquelles coses que desitjàvem, totes aquelles que anhelaves
jo te les podia aconseguir, podíem tocar el cel amb els la punta dels dits.
Potser ells teníen raó i no eres ni l'atracció de les festes ni la més bufona de la colla,
però d'aquells anys plegats, tu i jo, vam esdevenir gairebé invencibles.
Precisament per això, ara saps perfectament que mai,
mai de la vida, et podria abandonar
i deixar que te'm desfacis, te m'empetiteixis i te m'escolis entre les mans.
Ni els cavalls més salvatges, amb la seva descomunal força, m'arrossegaran lluny de tu,
ni els renills duts pel torb de les altívoles carenes podran temptar-me a deixar-te enrere.
T'he vist consumir en els pitjors dolors sords que es poden patir
i me'ls has volgut ensenyar, gairebé diria exhibir,
sense pudor, sense vergonya i en tota la seva cruesa,
però jo t'asseguro que no penso esfumar-me
ni permetre que ningú em mostri cap enganyívola sortida d'emergència,
perquè sé que seré prou fort per a creure en tu,
per a seguir-te tractant tan bé com sàpiga, com sé que et mereixes.
Ni els cavalls més braus podran separar-me de tu,
ni l'equina crinera al vent de la carena
serà prou temptació per allunyar-me de la teva vida.
Ara bé, també sóc conscient de la meva feblesa
i que la manca de temps i l'excés d'una imaginació desfermada
m'han fet a cops pensar-te, a cops somiar-te,
per tortuosos camins pedregosos, en sotmetiment pecaminós
i rendint pleitesia genuflexa a l'engany més obscur.
Potser per això la fe se'ns ha esberlat
i no ens queda més remei que plorar totes i cadascuna de les llàgrimes mal desades
sabent però que, fins i tot morint-nos un bocí en aquesta purga,
després ens tocarà altre cop el torn de viure.
Els cavalls de la carena no van poder ni van voler furtar-te'm
i arrossegar-me per passos i camins de lladres covards i traïdors
perquè també saben ser pacients i esperar el dia que tu i jo
podrem cavalcar plegats amb ells
muntanya amunt, carena enllà.
Adaptació lliure de la cançó "Wild horses" de "The Rolling Stones" del disc "Stickiy Fingers" (1971)
Primer gruny d'emoció per a la carena que ara no puc abastar.
ResponEliminaLes llàgrimes no em permeten opinar. Gràcies!
ResponEliminaHi ha moments i moments. Com a fora d'aquí, sabem que hi ha persones que ho passen malament. Tinc la impressió que s'ha fet un gra massa amb el que vaig escriure, era un mal moment i ho vaig necessitar, però després les coses van tornant a lloc, a poc a poc, però no puc dir que la meva vida sigui fatal i que no pugui amb la meva ànima. M'agradaria poder escriure les meves neures sense crear alarma social. Em sap greu que us preocupeu, i escrivint això no busco compassió, sinó estructurar el meu pensament. Després, els comentaris solen ser reveladors i em fan pesar moltíssim, cosa que ajuda. Una quinzena de visions sempre és millor que una de sola, i entre tots puc fer una llista de coses que he après. Dels comentaris del meu blog se'n podria escriure un llibre d'auto-ajuda, almenys per mi serveix!
ResponEliminaGràcies per la menció i per la preocupació, us agraeixo a tu i a elles tot el suport, però tampoc us vull alarmar, de veritat, i no em sento còmode sent el centre d'atenció. Però tampoc vull haver de deixar d'escriure les meves neures quan ho necessiti.
Referent a algunes coses que escriu, està clar que aquí ens donem mostres d'amistat i molt de suport, això dels blogs no és cosa de broma. Cal recordar que darrere hi ha persones, i que cadascú és un món molt especial.
Hi ha posts que t'arriben a l'ànima. és una de les grandeses d'aquesta comunitat que tenim. Que ens uneix en llaços increïbles.
ResponEliminaUn post preciós.
Fa ben poc que volto per aquí... i entre tots em sorpreneu i em feu emocionar...
ResponEliminaSuposo que hi ha d'haver temps per a tot.
Bon cap de setmana! (aquest cop a la muntanya!! :P)
Porquet, això sol, aquest anar i tornar, aquest intercanvi virtual i alhora ben viu de pensaments i companyia és el que ens fa creure que hi ha vida i apreci i fins estimació ben real entre nosaltres.
ResponEliminaGràcies per ser-hi, per la sensibilitat, ja t'ho he dit i ho repeteixo!
Molts petons!
Quina sort poder-nos comunicar i emocionar...i amb aquesta música me'n vaig al llit :)
ResponEliminaBon capde porquet!
Jo quan vaig entrar en aquest món virtual no podia ni imaginar-me en què es poden arribar a convertir els relacions que anem teixint post rere post. Poca broma, que jo molts cops penso en gent d'aquí, en què faran, en com estaran quan els he vist decaiguts... Se m'encongeix el cor quan algú pateix, i s'humitegen els ulls amb el recolzament que es llegeix amb cada paraula.
ResponEliminaLa lletra, preciosa Psorquet! :)
Ostres, no sé què dir... a mi que no hi ha qui em faci callar i que sempre poso uns comentaris tan llargs que tinc por que es facin pesats de llegir, ara m'has deixat sense paraules. És un escrit preciós, demostres una sensibilitat molt gran i molt bon cor.
ResponEliminaUna gran abraçada també per a tu :-)
Quin post més emotiu Porquet. Aquestes alçades ja m'he adonat que tot el que escrivim i el llegim a través dels blogs va directament al cor, i mica en mica es va fent el seu propi compartiment, com una petita esfera més de les nostres vides.
ResponEliminaLa cançó és realment preciosa. Bon cap de setmana i una abraçada ben forta.
Emotiu el missatge i els comentaris.
ResponEliminaEmotiva la tria i la traducció de la cançó.
Gràcies per ser així, a tots.
ResponEliminaMoltes gràcies a tots pels vostres comentaris. Amb aquest post volia deixar palesa la meva sorpresa i admiració per alguns de vosaltres que sou capaços d'escriure, i fer-ho molt bé, dels vostres sentiments més profunds i íntims i expressar-los amb claredat, honestedat i sinceritat (personalment jo, crec que só cbastant incapaç de fer-ho, i quan he tingut la necessitat d'expressar-ho sempre ho he fet carregat d'eufemismes, tants que molts de vosaltres ni m'heu entès).
ResponEliminaJORDI DORCA: Moltes gràcies Jordi. Segur que ben aviat aconseguiràs assolir aquesta carena i totes les que tu et proposis aconseguir.
CANTIRETA: No cal que diguis res Cantireta. Amb el que expresses en cada un dels teus escrits de casa teva en tinc ben bé prou per saber com ets i com et pots sentir. Una abraçada ben tendra.
XEXU: Xexu, abans de res demanar-te disculpes per si en algun moment t'ha pogut molestar que et mencionés directament i d'aquesta forma et col·loqués en un centre d'atenció que no cercaves. No era la meva intenció. Com pots llegir a la capçalera de les respostes el que volia fer amb aquest post era donar un petit reconeixement a alguns de vosaltres, capaços d'escriure amb la sinceritat per bandera dels vostres pensaments i d'aquelles coses més íntimes que us corren per dins el cos (no conec massa gent capaç d'escriure de sí mateix que és un zero a l'esquerra, la veritat). Per això vaig fer aquest post i per a explicar que, amb aquests escrits, a més, aconseguiu fer-me reflexionar sobre conceptes, relacions i sentiments. I això no està a l'abast de tothom. Hi ha gent que et pot parlar un munt d'aquetes coses i no arribar-te a dins i, ni molt menys, transformar-te. Alguns de vosaltres amb quatre ratlles m'he fet posar la pell de gallina i repensar-me algunes de les coses que jo tenia per més certes. Una abraçada XeXu!
RITS: Moltes gràcies Rits! Doncs quan vaig començar en el món dels blogs, ara farà un any, no en tenia ni idea d'aquesta mena de comunitat que existia. Formar-ne part, sincerament, em fa sentir com un petit privilegiat. És molt i molt bonic el que corre per aquí i un luxe poder prendre'n part!
ALBA: Jo també fa poquet que corro per aquí i la veritat, una de les coses que m'ha soprès més és aquesta mena de relacions que es van creant, a poc a poc, a mesura que vas coneixent la persona que hi ha darrera de cada blog. M'ha soprès un munt i ho ha fet de forma ben positiva!
Ja vaig veure que el cap de setmana de muntanya va anar de conya! Genial!
ZEL: Doncs això és precisament el que començo a sentir per alguns dels blogaires que correu per aquí, estimació! Gràcies a tu Zel, que fa molt més que corres per aquests móns. En aquest darrer any he conegut una blogaire enrauxada, enèrgica, compromesa i plena d'estimació per donar i rebre. Un luxe tenir a la blogosfera algú com tu. Si no hi fossis t'hauríem d'inventar!
JOANA: És una sort i un luxe poder participar d'aquestes relacions que es van teixint per aquí. Em soprèn com, només amb la paraula escrita, podem arribar a endinsar-nos en les persones que les escriuen i anar-los agafant aquesta sincera estimació.
LAIA: Moltes gràcies Laia. Quan jo vaig entrar al món dels blogs ho vaig fer, com la majoria suposo, amb certa ànima de lletraferit, per anar escrivint les pròpies dèries, veleitats literàries, fotos, etc. Mica en mica, però m'he anat endinsant i enganxant a les dèries dels altres, de la resta de blogaires que fan que aquesta experiència blogaire resulti completa. Sense tots vosaltres aquesta seria, sens dubte, força coixa i massa introspectiva! (vaja, de massa mirar-se al melic!).
ASSUMPTA: Moltíssimes gràcies Assumpta. No cal que diguis massa coses, la veritat. Crec que ja et conec una miqueta a base de llegir-te en els teus blogs i en els teus comentaris aquí i allà. Precisament tu formes part d'aquest grup de blogaires indispensables que mostreu una capacitat enorme per a mostrar la vostra sinceritat i honestedat amb les vostres paraules. Despreneu estimació i tendresa en molts dels vostres comentaris i això us honora i us fa especials. Sens dubte, Assumpta, formes part dels grans descobriments d'aquest darrer any (tant de dins com de fora de la blogosfera!).
ResponEliminaBARCELONA M'ENAMORA: Moltes i moltes gràcies BCN (osti, em costa dir-te Barcelona! hehe). Mira, precisament amb la teva recent irrupció tu mostres algunes de les característiques que volia remarcar en aquest post. Capacitat d'entendre, honestedat, sinceritat i, a més, tu hi afegeixes un plus de positivisme i una manera alegre d'encarar la vida. No sou tants els blogaires capaços d'escriure tan sincerament com alguns de vosaltres ho feu (a mi em costa déu i ajuda) i això fa que sigueu especials. A mi em feu pensar, reflexionar i això no tothom ho aconsegueix. Hi ha gent que et pot estar atabalant tota una tarda i no aconseguirà remoure't ni una engruna en el teu interior, en canvi, alguns de vosaltres amb quatre ratlles em feu reflexionar, pensar i fins i tot replantejar coses que jo creia inqüestionables!
CÀNDID: Moltes gràcies. Ja saps que, precisament a casa teva, tu sí que has aconseguit aixecar-me aquest sentiment d'emotivitat... i aixecar-me de la cadira per aplaudir dempeus algunes de les teves reflexions.
ALYEBARD:pensables de la meva blogosfera i t'he enyorat i pensat a estonetes durant aquest temps que has estat vivint la vida de vacances! Bentornat i una abraçada!
Ostres... emociona llegir-te, xiquet. Tu sí que ets un bon fitxatge catosfèric!!! ;-)))
ResponEliminaASSUMPTA: I sense pagar clàusula de recissió! ;p
ResponElimina