 |
| Des del capdamunt del Barranc de Malavesina veiem com el dia es va tornant tenebrós... en la llunyania, fins i tot l'Estany Negre sembla blanc entre tanta obscuritat |
Al cap de poc de caminar arribem al Pletiu de Riumalo, nom que evoca un curs fluvial d'avingudes perilloses, un riu dolent i de poc refiar...
Just al costat de ponent d'aquest planell hi veiem les Llaveiades de Riumalo. Se'ns encongeix el cor pensant en els llaveis (allaus) de neu que van fer que la gent pallaresa acabés batejant, amb el seu bell dialecte, aquest lloc com a una llaveiada. Encara bo que som a ple estiu...
Una mica més enllà, cap al nord, a la capçalera del pletiu, veiem una zona de pedres grosses i planes que semblen bonhomioses i aptes per al repòs mutanyenc. Mirem el mapa... ai senyor, són les Llastres de la Morta. La veu popular, la llegenda, parla, fa molts i molts anys, d'una dona morta pel fred estirada sobre aquestes rocoses llastres planes.
I què hi queda al capdamunt d'aquestes llastres? ... l'Estany Negre... com negres son ses aigües i profundes ses entranyes.
Potser doncs que evitem aquests paratges i pugem pel camí que voreja el torrent de l'esquerra. D'acord.
Aquest barranc resulta ser, però, ben dret i d'un caminar costós. Estem trescant per uns rodals força feixucs, talment com el seu nom sembla indicar, el Barranc de Malavesina, que en l'èuscar antic, la llengua dels Pirineus, anomena així, malavesina, els mals paratges.
Malgrat tot aconseguim arribar a l'estanyet que corona el barranc, l'Estanyet de Malavesina, no fos cas que oblidéssim la tipologia de paratge que trepitgem. Alcem la vista i cerquem el nostre objectiu muntanyenc del dia, el Besiberri. Però no veiem res, la boira i els núvols l'han engolit, no es veu el cim, no es veu el camí.
Besiberri... altre cop l'antic èuscar... baso-be erri... lloc entre precipicis...
Definitivament potser no és el millor dia per enlairar-se entre espadats i precipicis enmig de tantes boires i tenebres...
Preciós l'apunt, porquet, i molt interessant sempre la nostra rica --i maltractada-- toponímia... M'has fet pensar en el barranc de Malafí, a terres del Comtat i la Marina, en el què es deixaren la vida molts moriscos camí de l'expulsió.
ResponEliminaEstimberris, deien per la Garrotxa i les Guilleries. Bella sonoritat.
ResponEliminaHas encetat un bon tema.
ResponEliminaJo hi apunto el poblet d'Ultramort, del Baix Empordà.
Els seus habitants, que ja en deuen tenir la pipa plena, renuncien al gentilici.
Quan has parlat de l'estany negre deseguida he pensat en el Besiberri. Llàstima que no arribéssiu.
ResponEliminaUn temps enrere em van dir de pujar-lo, xò no m'hi vaig veure en cor. Després vaig caure i les coses han canviat molt, ja no pugem a aquelles terres. Sort que tu ens ho vas explicant. És preciós!!
La foto és espectacular!
Deu ni dó quina excursió més tenebrosa! Ara que, explicada per tu vénen ganes d'anar-hi igualment. M'encanta la fotografia... igual de tenebrosa que la narració, però súper màgica! Cada cop tinc més ganes d'anar muntanya amunt!
ResponEliminaSalut i abraçada!
veient la foto només cal esperar que baixi algú a portar altre vegada els deu manaments.....actualitzats.
ResponEliminaHehehe PORQUET!! Mira què he fet!! :-))
ResponEliminaM'encanten aquests posts teus, és com anar-hi i tot. Jo, que no podria fer ni deu passes seguides per aquí, aconsegueixo "sentir-m'hi" (ah, i malgrat aquests noms, no he tingut por, eh?) :-))
La toponímia lligada a la petita història dels llocs. Un excel•lent i ben documentat apunt.
ResponEliminaPer cert, l’èuscar residual que encara es troba als Pirineus, és una llengua importada de la cornisa cantàbrica, o era la genuïna i autòctona parla que s’emprava fa segles, abans de la romanització, amb totes les variants locals, en un àmbit geogràfic molt més ample que l’actual d’ Euskalerria ?
Salut.
Brillant!
ResponEliminaServidor, urbanita per tradició familiar i, a sobre, ara a l'exili, descobrix gràcies a porquet llocs de Catalunya que em fascinaria veure en persona.
ResponEliminaLa foto m'encanta!
Sou molt valents, perquè jo, es diga com es diga aquest lloc, amb un ambient així em torne cap a casa.
ResponEliminaJo m'he llegit els comentaris, m'agraden tots, m'hi afegeixo, i aplaudeixo en garbí per la frase. I a tu, per l'apunt i la magnífica fotografia. Gràcies, com sempre, la pell de gallina.
ResponEliminaQuè bé que has reunit muntanyisme i lèxic! els noms deu n'hi do.....però el paratge és bellíssim!
ResponEliminaO potser era millor triar uns altres paratges per trescar... aquests, gaire bona espina, no fan...
ResponEliminaQuin lèxic més bufó que arribes a tenir!
ResponEliminaEls raigs de sol que cauen al cim la muntanya són espectaculars, sembla que algú hagi de baixar dels cels i fer una aparició!
Quina foto! M'encanta! I la veritat és que endinsar-se allà dins amb aquest temps no era la millor idea, però segur que teniu noves oportunitats, vosaltres que no pareu quiets!
ResponEliminaUn porquet així no por passar de llarg per el bloc que estem fent i que necessita de la teva partipació.
ResponEliminaEnhorabona!
Moltes gràcies per les vostres aportacions a aquesta entrada mig muntanyenca mig filòloga d'estar per casa. Em va encuriosir que hi hagués tants topònims amb reminiscències negatives concentrats en una zona tan petita del Pirineu. El mal temps va fer la resta per a avortar el meu segon intent frustrat de Besiberri Nord.
ResponEliminaPerò d'un cosa podeu estar segurs.... ho tornarem a intentar!
ALFREDRUSSEL: Moltes gràcies. M'han encantat els adjectius que has col·locat abans de toponímia... rica i maltractada. És ben bé així. Per una banda és espectacular com tot, absolutament tot, té un nom que la gent del país et pot anomenar. A mi no deixa de sorprendre'm. Tot sovint ens quedem amb els quatre noms bàsics de les zones però hi ha autèntics tresors amagats en la geografia del nostre país. A més, molts d'ells són mots que detallen perfectament el paisatge. Per sort a Catalunya gaudim de la magnífica editorial Alpina que en els seus mapes excursionistes ha fet (i fa) molt bona feina de recuperació de noms i topònims de muntanya. No hem de menysprear tampoc la fantàstica feina que està fent l'Institut Cartogràfic de Catalunya, una entitat que rep de forma merescuda molts i bons elogis.
Per altra banda, mentre a Catalunya, tot i que inevitablement es van perdent topònims, quan surts fora d'aquesta terra a mi em dol moltíssim veure com es maltracten els topònims històrics catalans, ja sigui a la Franja, a les Illes o a la Catalunya Nord... És especialment dolorós la toponímia a la Catalunya Nord on els francesos només han afrancesat per similitud fonètica els noms dels rius principals, pobles, estanys i cims. Si et fixes bé (fins i tot en els mapes francesos) la resta de topònims secundaris els mantenen en un català correctíssim (devien pensar que ja no calia molestar a traduir aquests topònims). Tres quartes parts del mateix passa a la Franja.
Del País Valencià, del que ens esmentes el meravellós topònim del Barranc de Malafí no en tinc tanta constància de com està el tema (sempre he tingut molta tendència als Pirineus!), doncs malauradament tinc molt pendent una inserció a fons a la muntanya valenciana (un amic meu ja ho va fer fa anys i en va quedar meravellat).
JORDI DORCA: Oh! Quina paraula tan bonica que m'acabes d'ensenyar! Queda ben apuntada. Sembla que pugui tenir alguna relació amb la de Besiberris!
CÀNDID: Gràcies Càndid. De noms n'hi ha de ben curiosos. Ultramort sempre l'he trobat ben curiós... déu n'hi do. Podríem parlar també de Porquerisses, i un dia us parlaré de Santa Eulàlia de Riuprimer (que abans no es deia de Riuprimer i tenia un altre nom popular molt menys afavorit) o de les Cabòries (nom que ha estat substituït per aclamació popular de la gent d'aquest poble). Mira m'has donat una idea per a fer un post amb aquests casos que conec!
RITS: Moltes gràcies! Ets una crack! Ja veig que tens pedigrí excursionista quan només sentint el nom d'Estany Negre et venen al cap els Besiberris... això és símbol d'haver trepitjat el país! Mentre pugui ja pots comptar-hi, us aniré explicant tot allò que vagi veient per allà dalt!
ALBA: Gràcies Alba! Ja veig que mica en mica t'estic aconseguint embalar cap a la muntanya. Tant t'embalaràs que la propera que facis, de l'empenta que duràs, no et costarà gens fer cim! Una mica tenebrós el post, oi?... és que la muntanya quan s'enfosqueix pot arribar a fer por!
GARBI: Haha, molt bona! Talment ho sembla oi? O potser arribarà la nova Diana d'V... vés a saber!
ASSUMPTA: Hehe, fantàstic! Ara ja no tens excusa per a saber com si arriba! Ara, com t'ho has fet per saber on era? Jo no he escrit cap nom de poble o cap nom principal (excepte el de Besiberris), i aquests noms el Google Maps tot sovint no els té a la base de dades! Molts gràcies per fer-me saber que t'encanta passejar amb mi per la muntanya. És bonic veure que aconsegueixo transmetre alguna coseta més enllà de la pantalla!... tot i que això d'intentar fer por potser ho he de millorar... de veritat que no t'ha remogut una miqueta? ;p
ResponEliminaALBERICH: Moltes gràcies Alberich! A mi sempre m'ha tornat boig el cercar aquestes correspondències entre noms i llocs. Sembla com si t'acostés una mica més a l'origen d'aquests indrets i a les gents que hi van viure i els van acabar batejant.
Referent a l'èuscar antic, sense ser filòleg, gairebé m'atreviria a assegurar que es tracta de la llengua pre-romànica que es parlava a tot el Pirineu i més enllà, que entenc que, d'una forma o altra està lligat amb l'èuscar que encara avui es parla a Euskadi. A Catalunya, i molts altres indrets de muntanya han quedat força topònims derivats d'aquesta llengua doncs és a on va sobreviure més anys davant l'ímpetu del llatí i les seves llengües derivades. L'èuscar encara es va parlar força anys després en valls i fondalades pirinenques i d'aquí que molts topònims hagin quedat estratificats en aquestes zones.
A PAS D'ISARD: Gràcies! Ja saps que sempre duré amb mi aquella nit tempestuosa, a la Bretxa d'en Peyta, a la cresta dels Besiberris, que vam passar en el desaparegut refugi que hi havia, a gairebé 2.800 mts. Una nit que no es pot oblidar fàcilment!
FERRAN: Moltes gràcies Ferran! Encantat de fer-te descobrir indrets de la nostra terra que ja sé que de tant en tant enyores. Tu em fas descobrir la Sagrada Família i jo els Pirineus... bé, ambdós són temples d'una forma o altra!
JPMERCH: Bé, valents, valents... al final ja has vist que vam girar cua. I mentre baixàvem vam trobar dos grupets que tiraven amunt... en fi, no sé si van aconseguir pujar al Besiberri Nord, però amb la boira que hi havia instal·lada a la cresta ja et dic que nosaltres no vam tenir esma!
CANTIRETA: Doncs jo, dempeus, també aplaudeixo el teu comentari. Breu, concís i directe, però no es podia dir tant en tan poques paraules. Gràcies i gràcies, de veritat!
ELFREELANG: Moltes gràcies! És ben curiós oi, aquesta munió de noms en tan poc espai físic? Aquesta zona dels Pirineus, personalment, és una de les que més m'agrada. Fa 3 o 4 anys vam pujar un altre 3.000 de la zona, la Punta Alta, i va ser una excursió de les més emblemàtiques que recordo... em vaig acabar banyant en un estany d'alta muntanya amb una aigua glaçadíssima!
XEXU: Amb sinceritat, potser hagués valgut més no fer la quilometrada ja que el dia abans els maleïts homes del temps ja no anunciaven un temps gaire clar... però eren tantes les ganes!
BARCELONA M'ENAMORA: Moltes gràcies! Ara bé, els topònims els haurem d'agrair a la gent del país que els ha anat fent i donant al llarg de segles i segles. Pel que fa a la imatge, en Garbi aposta a que baixa un nou Moisès amb uns nous 10 manaments, jo he apostat per una cosa més moderna, que baixi la Diana d'V... tu potser apostes per un nou ET? ;p
ResponEliminaLAIA: Moltes gràcies! La veritat és que la foto va estar feta just en aquell instant en que els raigs de sol queien tal i com es veu sobre la zona de l'Estany Negre.... fortuna i estar en el lloc adequat en el moment precís... bé, això d'estar en el lloc adequat... com bé dius potser no era el millor dia per trescar per aquestes muntanyes!
PENYA BOGARDE: Gràcies per passar per aquí, però trobo que les paraules d'en Ferran han estat força encertades, així que les copio literalment aquí mateix (espero que no et sàpiga greu Ferran) . Malgrat tot, desitjaria tornar-te a veure per aquí.
►►► Aquesta és una nota per als blocaires que esteu deixant missatges (avui, per segon cop) per difondre el vostre blog sobre futbol: si voleu fer-vos publicitat, el mínim és saludar i fer veure que us interessa el post on heu deixat l'anunci.◄◄◄
Quina tela d'excursioneta!! Aquests paratges són una meravella, però més val tenir clar on poses els peus, oi?
ResponEliminaPer cert, al meu bloc no parlo gens i mai de futbol! I si ho faig és per criticar-lo... hahaha! (Espero no haver-me guanyat cap enemistat, dient això!)
Salut i muntanya!
YÁIZA: I tant i tant! S'ha de parar compte. Bé, el camí que vam fer fins a l'estanyet tampoc tenia res complicat però a partir d'allà començava el festival, així que veient que el panorama no estava clar vam decidir tornar.
ResponEliminaCom? Parles de futbol per a criticar-lo? Targeta vermella! ;p
Salut i muntanya!
Que com ho he fet per saber on era? Ho va fer l'ordinador tot sol!! :-)) Ho vaig fer amb un enllaç que vas posar TU al mateix post! Jo tan sols vaig escriure que hi volia anar des de Reus i ell fiiiiiiiu ho va fer! :-))
ResponEliminaASSUMPTA: Ja és la segona vegada que m'enganxes en fora de joc! Et coneixes els meus posts millor que jo! D'això se'n diu una lectora aplicada... i molt agraïda pel que escriu!
ResponEliminaSí, sí, jo quan llegeixo un post, el llegeixo bé :-))
ResponEliminaAra t'explicaré una anècdota (m'hauràs de perdonar, em faig gran i ja explico batalletes hehe): Al principi d'entrar jo als blogs, fa tres anys i escaig, em vaig adonar que hi havia gent que llegia els posts "en diagonal" i, tot i així, deixaven comentaris igualment: Un dia, una noia explicava que se li havia espatllat el portàtil i estava trista, amb ell havia estudiat la carrera però feia dues setmanes un dia ja no s'havia engegat i... el post continuava i la noia explicava que, després de tenir-lo uns dies apagat, la seva sorpresa i alegria va ser enorme quan l'ordinador va tornar a funcionar i no havia fallat més...
Doncs bé, hi havia comentaris de la gent que li deia "ostres, ho sento", "em sap greu que se t'hagi espatllat", "quina llàstima..."
I jo vaig pensar que aquella noia s'adonaria que molta gent no havia llegit bé el que ella havia escrit i que, potser, tan sols posaven un comentari per quedar bé, per aconseguir que ella els tornés la visita i així tenir ells més comentaris... no sé, però em va saber greu.
Sortosament, també en tenia que li deien que quina sort i que potser l'ordinador volia descansar i comentaris així :-))
Padrinaaaa! Que ja ens expliques historietes? ;p És broma eh?
ResponEliminaDoncs tens raó amb això que comentes. Ara, però, em tiraré pedres a la meva teulada hi confesso que, a vegades, per intentar llegir tots els blogs que m'agraden, en alguns moments de màxima acumulació de posts pendents, és cert que en llegeixo alguns potser massa ràpid.
Mica en mica ho estic corregint i prefereixo llegir amb calma allò que pugui llegir, i allà on no arribo, em sap greu haver de descartar alguns posts, però els he d'esborrar. Ja en conservo alguns dies i dies fins que els puc llegir, però d'altres... em sap molt greu quan premo esborrar però ho faig això o caic en el que comentes de llegir en diagonal els posts.
ui, pedigrí no pas! casualitat si! aquella zona hi havia anat unes quantes vegades, xò excursions de mitja bota!
ResponEliminaja t'ho he dit a l'altre post, que xulo que ho hagueu aconseguit!
RITS: No havia sentit mai l'expressió excursions de mitja bota! Hehe, bona! Tot i que jo, excepte a les excursions hivernals sempre vaig amb bota baixa... manies que té un!
ResponElimina