El conte de les tres porqueroles

Porquerola: Aquella que mena els porcs, pastora de porcs.

En un llogarret als peus del Montseny, en els seus contraforts llevantins, hi havia un mossèn que guardava zelosament un secret. Malgrat el vot de pobresa que havia fet i que ell deia complir estrictament, aquell home estava lluent, rodó i feia una esplèndida cara de pa de ral.

Al poblet hi vivia una noia que era curiosa de mena i un dia va decidir endinsar-se a la rectoria del mossèn per tal d'intentar descobrir el secret de la seva formosa "pobresa". No va trobar-hi res i la senzillesa del mobiliari i estris que hi va veure feien pensar en l'estricte seguiment del vot per part de monsenyor.

Però quan estava a punt de marxar convençuda de la bondat del mossèn va veure una porta que duia a la part més soterrada i fosca de la rectoria. No era altra cosa que l'antic celler d'aquesta. Va obrir la porta i s'hi va trobar una mena de corralot brut i pestil·lent, i en un racó d'aquest hi va veure un pobre porquet esporuguit!

El senyor rector alimentava un porquet per a cebar-lo fins que fos l'hora de fer-ne pernils i botifarres! Heus ací el secret de la seva sospitosa pobresa!

Aquella noia doncs, va alliberar aquell porquet condemat a mort just a temps d'escapar-se del cilíndric capellà que acabava d'arribar i bramava esgarips a tort i a dret.

El porquet no es podia quedar prop d'aquell poble doncs el mossèn l'acabaria trobant, però no podia anar enlloc doncs ell mai havia vist el món. Així que necessitava l'ajuda d'aquella intrèpida noia que va decidir acompanyar-lo a casa d'una bona amiga que coneixia a on estaria més segur. Així aquella noia es va convertir en la seva Fanalet que li va il·luminar els primers camins de la llibertat. D'aquesta manera i no d'altra el porquet va conèixer la seva primera porquerola.

Finalment doncs, arribaren a una vila ubicada als peus de Collserola i allà els va rebre amorosament l'amiga de la Fanalet, la Carme. Allà el porquet va estar estupendament cuidat com un capellà (sí, potser no és la millor comparació...) i gràcies a les magnífiques i nombroses aquarel·les que la Carme dibuixava i pintava cada dia aquell porquet va anar aprenent com era el món que hi havia més enllà.

A ca la Carme s'hi va estar força temps fins que, finalment, el porquet es va sentir prou fort, valent i coneixedor del món per a llençar-se a l'aventura tot solet. Així que va arribar el dia en que el porquet es va acomiadar de la Carme, no sense que ella abans l'immortalitzés per sempre, com a record del seu pas, en una de les seves genials pintures.

D'aquesta i no d'altra manera el porquet va conèixer la seva segona porquerola.

Llavors aquell porquet va decidir fer camí cap al sud i no es va aturar fins que va arribar a una bonica vila del Baix Camp. Allà hi va fer parada i fonda perquè estava ben afamat. Ensumant amb el morret de porc va aconseguir localitzar un Viena i allà va entrar a dinar.

Tot menjant es va adonar que hi havia un matrimoni que no parava de mirar-lo. La dona del matrimoni, a més, no parava d'escriure alguna cosa en un paper. El porquet va anar agafant por pensant que potser aquell matrimoni se'l voldria endur per a tornar-lo a tancar en un corralot brut i fosc, tal i com havia fet aquell mossèn del Montseny, per després acabar-se'l cruspint en una bona brasa.

D'una revolada aquella senyora es va aixecar de la seva taula i es va apropar a la del porquet. Aquest ja es creia pell..., però llavors li va dir que ella i el seu marit el voldrien convidar a cafè, que a més, en aquella hora, en aquell establiment, l'acompanyaven amb unes pastetes gratuïtes.

Va resultar que aquell encantador matrimoni l'havia trobat molt graciós, amb aquelles potetes, aquell morret, com ensumava el menjar... I tanta gràcia els havia fet que, a part de convidar-lo al cafè (i pastetes), ella li havia fet un retrat, un dibuix.

Allà el matrimoni (l'Assumpta i en Josep Lluís) i el porquet varen iniciar una conversa càlida, agradable i a voltes apassionada (que si l'Agatha Christie sí o no, que si les ONG sí o no, que si el Barça sí o sí...). Va ser una vetllada fenomenal, curulla d'idees, ideologies, passions i maneres d'entendre el món. Tant ho fou que aquell porquet mai no l'oblidaria mentre visqués.

D'aquesta i no d'altra manera el porquet va conèixer la seva tercera porquerola.

Diuen que aquell porquet va seguir el seu viatge per a conèixer món. Diuen que l'han vist aquí i allà i que no para mai de voltar. Diuen que per això l'anomenen el porquet de Sant Antoni. Diuen que aquell porquet ara té un blog i que allà hi explica les seves dèries i voltes.

Potser serà cert, potser no.

Diuen però que el secret d'allà on para només el saben les seves tres porqueroles...

_________________________________________________

Gràcies Fanalet per sorprendre'm amb les fotos del porquet de l'església de les faldes del Montseny!

Gràcies Carme per acceptar la meva proposta de convertir aquelles fotos en un dels teus genials dibuixos!

Gràcies Assumpta per la teva empenta a l'hora de recollir un innocent comentari meu i d'allò acabar-ne fent uns magnífics retrats d'aquest porquet! (i al Josep Lluís pel seu assessorament artístic!).

Gràcies a les meves tres porqueroles!

QUALSEVOL COINCIDÈNCIA AMB LA REALITAT ÉS PURA CASUALITAT! (O NO, FANALET...)