dimarts, 30 d’agost de 2011

Cap a l'oest, sempre cap a l'oest

Avui fa exactament 10 anys que iniciava una d'aquelles petites aventures personals que havia de quedar gravada a la meva memòria per a sempre més. Avui fa una dècada exacta que em posava a caminar els 36 quilòmetres que separen León de la petita vila d'Hospital de Órbigo. 

Dit d'una altra manera, avui fa 10 anys (el 30 d'agost del 2001) que iniciava la primera jornada del meu Camino de Santiago.

En Sopadall i Crostó (Astèrix a Hispània)
amb la seva tradicional emprenyada anaeròbia
era el protagonista de la portada del diari de viatge del Camino

310 quilòmetres, 11 jornades...

León - Hospital de Órbigo (36 km)
Hospital de Órbigo - Santa Catalina de Somoza (26 km)
Santa Catalina de Somoza - Riego de Ambrós (32 km)
Riego de Ambrós - Ponferrada (12 km)
Ponferrada - Villafranca del Bierzo (23 km)
Villafranca del Bierzo - Hospital da Condesa (36 km)
Hospital da Condesa - Sarria (34 km)
Sarria - Gonzar (30 km)
Gonzar - Melida (32 km)
Melide - Arca (32 km)
Arca - Santiago de Compostela (20 km)

... i un munt d'aventures i records per a tota la vida.

Aquell Camino, però, el vaig compartir amb una altra persona que durant més de cinc anys va formar part essencial de la meva vida. Ara, ja fa uns anys que cadascú ha seguit el seu camí, però no seria just si no reconegués que aquell Camino no hagués estat el mateix sense la seva participació, la seva companyia, les vivències i els somnis que vam gaudir plegats.

Moments cèlebres com:

- "Sí que he visto pinchar a muchos ciclistas pero es la primera vez que veo pinchar a un peregrino!" - va sentenciar un hospitalero en veure el lamentable estat de les botes d'ella, mentre intentava esmenar-les d'alguna manera.

- "Necesito unas botas para llegar a Santiago" - va etzibar ella el matí següent a una botiga d'esports de Ponferrada després que la jornada anterior el seu calçat hagués dit prou (d'aquí els 12 únics quilòmetres d'aquella etapa!)

- "Porque hacéis esto?" - em va preguntar una venerable padrina en algun indret perdut de les contrades lleoneses, deixant-me en fora de joc, sense massa arguments.

- Comptar les 1.227 passes amb les que vaig completar un quilòmetre exacte en un d'aquells moments de parlar poc i caminar robòtic.

- "Sube a la rapaciña en costillas que vale más ella que la mochila!" - em van fer veure uns padrins observadors de la realitat dels pelegrins, tot fent el dur ascens cap a O'Cebreiro per a entrar a terres gallegues.

- El bar "La Juventud y a Beber" de Palas de Rei... en una mena de lema que podria signar la Secretaria de Joventut més disbauxada.

- Un pa espectacular d'una fleca de l'any 1898 a Pedrouzo de Arca, venut per la no menys memorable padrina, treta potser del mateix segle XIX.

i un llarg etcètera de moments alegres, d'esforç, de riures, de converses, de somnis i d'alguna emprenyada, fins i tot.

El genial professor Tornassol
amb una de les seves més genuïnes expressions,
indicant-nos la direcció a seguir,
en la contraportada del diari de viatge del Camino

En les conclusions d'aquest diari de viatge del Camino vaig deixar escrit el següent:

"Perquè un cop entres dins el Camino costa molt i molt sortir-ne. Hi ha moments durs, moments de patiment, però us asseguro que costa molt abandonar-lo (i hi va haver dos moments en que vam estar a punt). Puc dir que el Camino enganxa i fa sorgir l'afany de superació, una capacitat de sacrifici que sovint pot ser fins i tot estranya i desconeguda per qui la sent, però que, si més no, pot mostrar-te del que ets capaç i et pot ensenyar del que som capaços de fer en aquesta vida, si l'agafem amb ganes i valentia".

- "Ánimo que esta vida es para los valientes!" - resava un escrit a les barres de la llitera superior a la meva, en l'alberg de la darrera nit, abans d'arribar a Santiago, a Arca.
_________________________________

En arribar a Santiago vam passar un parell de dies descansant i gaudint de les aventures i dies viscuts en un petit hostal just al costat de la catedral, abans d'emprendre el camí de tornada amb tren, de Santiago a A Coruña, i d'allà a Barcelona.

Mentre dinàvem a A Coruña, esperant a que sortís el tren a Barcelona, vam veure per la televisió del bar com uns avions s'estavellaven a unes torres de Nova York. Era l'11 de setembre del 2001. 

Una dolorsíssima patacada per a fer-nos caure del núvol que havíem viscut durant aquells dies de Camino. Un contrast excessiu. Una tristíssima tornada a la realitat.

25 comentaris:

  1. I jo que no l'he fet mai. I jo que de fet, mai m'he plantejat fer-lo! Ei, que deu ser molt xulo i tal, eh?, i que m'encanta caminar, en sèrio, però no sé jo si arribaria gaire lluny. I com més gran em faig...

    Els moments memorables, molt bons :) (el de sube a la rapaciña, molt divertit :)

    ResponElimina
  2. Quin post més maco!! :-))

    Semblo repetitiva aquí a casa teva, PORQUET, però és que és cert... fas uns posts treballats, amb cura, amb carinyo... M'agrada perquè es nota que hi dediques temps a cada post :-)

    M'ha agradat llegir aquests pensaments, aquests records tan sentits...

    El meu germà va fer el Camino de Santiago i va tornar molt content... deu fer sis o set anys, no n'estic segura... però no crec que ell portés un diari (ostres, li podria preguntar) però, en tot cas, ho trobo una magnífica idea.

    Gairebé tothom que conec sap què feia l'onze de setembre de 2001, tant impactant què va ser... uff
    En Josep Lluís i jo havíem anat a dinar al restaurant, bastant d'hora i abans de les quatre ja érem a casa... jo vaig veure que el vidre de la porta de la cuina es veia una mica brut i em vaig posar a rentar-lo, cosa rara, perquè mai em poso a fer coses així un dia de festa a quarts de quatre de la tarda... però sí, ho estava fent... i en Josep Lluís havia engegat la tele i em va començar a parlar d'un "accident" a Nova York... després ja varem veure que no havia estat un accident.

    ResponElimina
  3. Una altra cosa que no acabo d'entendre, l'afany de fer aquest camí per gent que no té res de religiosa. No sé si és el teu cas, però per què aquesta peregrinació? Tinc amics que també l'han feta, i l'explicació no em convenç, només per repte. Collons, caminant en direcció contrària es pot arribar més lluny, no sé quina mania d'anar a petar a Santiago. Però bé, que no menystindrem la gesta, sobretot perquè pels records que expliques va ser una experiència important per a tu.

    ResponElimina
  4. El maig d'aquell mateix any vaig sortir de Burgos i arribar a Santiago. L'any següent, en un altre recorregut, vaig tornar al Camino.
    Hi ha tants camins de Santiago com caminants. M'ha agradat llegir la teva impressió.
    Jo m'he quedat amb la màgia del camí: una experiència personal única. Hi vaig anar com a peregrí.

    ResponElimina
  5. Jo tampoc l'he fet mai, tot i que sé que m'agradaria. Tothom que l'ha fet explica que és una experiència especial.

    I té raó l'Assumpta és un post molt maco!

    ResponElimina
  6. Jo l'any passat, també el 30 marxava a fer una etapa del Camino (la veïna de dalt, la Carme, m'havia ajudat a deixar un post programat en Homenatge al Màrius Torres), més curta que la teva i més planera. Em falta entrenament...noi! Però en vaig gaudir molt. I molts moments em van impressionar profundament. Com també em va impressionar l'onze de setembre del 2001 i que, també restarà per sempre a la meva memòria.
    http://fanalblau.blogspot.com/2010/09/onze-de-setembre.html

    un petó, noi!

    ResponElimina
  7. Quants records i que bé que ho expliques!
    Jo no he fet mai el Camino i em sembla que ja he fet tard...
    I també penso que és un post preciós.

    ResponElimina
  8. Què bé! Jo el tinc pendent. I amenaço sempre als de casa que el dia que m'emprenyi('n) el faré com a l'edat mitja: sortiré de casa i no pararé fins a Sant Jaume de Galícia. I després em banyaré nuu a la mar a Muxia, en front de la pedra de levar

    ResponElimina
  9. No l'he fet mai el Camino. No crec que mai el pugui fer (els ossos de la meva esquena no estarien d'acord amb tanta caminata). Tot i això és una idea que m'atrau, no tant pel possible sentit religiós que pugui tenir -crec que avui dia no és el primer motiu per fer-ho-, si no per l'experiència personal que cadascú en pot extreure - i que serà diferent per cada persona-.

    Llàstima de la malhaurada coincidència amb els fets del setembre de 2001. És d'aquells esdeveniments que se't queden gravats per sempre a la memòria. Qui mes qui menys recorda què feia quan la televisió ens ensenyava com uns avions s'enclastaven en aquells gratacels.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  10. Tothom que sé que ha fet algun tros de Camino està enganxat, en parla apassionadament i repeteix.
    Ho hauré de provar!!

    A Santiago sí que hi he estat i em va ENCANTAR. Hi tornaria sens dubte.

    ResponElimina
  11. Tot llegint-te m'he emocionat... recordant les meves etapes (les bones!) de fa dos i tres anys. El Camino és meravellós, pot ser dur, però després quan ho recordes des de casa les penes i els dolors se'n van. Tot s'ha de dir que jo sempre he caminat sense entrenament previ i les agulletes eren monumentals al dia següent i continuava caminant i el sufriment era palpable... jejeje, sí! sóc una mica desastret...
    Jo sé que arribaré a Santiago, si no és aquest any, será el vinent i sinó l'altre... i sé que a l'arribar em moriré de l'alegria, perquè hauré caminat un patac de quilòmetres i perquè em sentiré orgullosa d'haver-ho fet!
    Qué xula la portada i contraportada del teu dirari de viatge!!! El meu és molt més "soso", però també està ple de vivències i frases que es quedaran gravades per sempre més al meu cervell!

    Has escoltat mai un cantautor anomenat Maldonado? Canta cançons del camino, en plan bohemi, però que només els qui ho han gaudit ho poden entendre!

    En fi!! Salut i força!! I una abraçada gegant!

    ResponElimina
  12. Explicaré una anècdota d'aquest estiu. En un indret perdut, enmig del no res de Nou Mèxic, ens vam entaular a dinar en un local remot i erm al costat de dos indis totalment autòctons que ens van confesar en un mal anglès(us asseguro que el meu és moooolt millor, i no n'estic massa orgullós)que no havien sortit mai de la zona. Però quan vam dir que erem de Barcelona, va un d'ells i ens diu si això no cau prop del Camino de Santiago. Flipant, ens vam quedar.

    ResponElimina
  13. jo només he fet un tros, el camí que ve de Gijón, perquè vaig fer trampa i el vaig començar des de aquella carretera amb bicicleta i a meitat de cami se'm va punxar una roda. L'any que ve provaré de tornar-lo a fer. Sempre cap l'Oest, on es pon el sol, amb el qual només sé que vaig bé quan comença la posta...

    ResponElimina
  14. Jo vaig tenir una època en la qual el volia fer, però si em plantegés fer una caminada primer vull fer el camí de rondae :) Des que vaig veure un documental al programa Temps d'aventura que me'n vaig enamorar!

    M'ha fet molta gràcia aquest diari, quina bona idea! Compartir una experiència així segur que va ser preciós, a més d'arribar a assolir tot un repte! A mi les butllofes em matarien als dos dies...

    ResponElimina
  15. Això que dius també m'ajuda. O m'hi identifico, no ho sé. Un cop entres dins el Camino costa molt i molt sortir-ne. Atrapats en la vida, podríem dir. Però amb coratge. Un gran coratge. Gràcies.

    ResponElimina
  16. El Camino ( The Way, en majúscules, en anglès ) es fa per la mateixa raó que es respira, per continuar endavant, sumant segons a la vida.
    Nosaltres vam anar-hi en cotxe, per raons evidents. I el Jaume va pujar el Lluc a coll i el va fer petonejar el seu propi Sant, i el mateix va fer la Beatriu. I jo cantava, per a mi, "Amazing Grace", en aquella església mítica.

    ResponElimina
  17. Una història molt maca! I el tema de les botes d'ella, quina gràcia...me les he imaginat ben desfetes i fetes caldo, sortint-li el dit gros pel davant i tot...bé, potser m'he passat!

    I genial la frase de la llitera....cada cop veig més que la valentia és una de les millors virtuds que pot tenir una persona! Segueix fent el valent Porquet! ;P

    ResponElimina
  18. Gràcies pels vostres comentaris! Aquest post no deixa de ser un atac de nostàlgia cap a uns temps, unes persones i unes aventures que ja no tornaran. No me'ls miro amb tristesa, si no amb l'alegria dels bons temps que vam viure. Llàstima que, a tot això, inevitablement se m'hi barregi la horrorosa sensació que va deixar els fets dramàtics de l'11 de setembre. Pel que fa al Camino, és una experiència que recomano molt. Clar que quan el vaig fer jo possiblement encara no estava tan massificat com ho està ara. Però bé, de totes formes, ha de seguir essent una experiència de superació i coneixement personal de primer ordre!

    FERRAN: Hehe, ja ho sé ja que no ets gaire de calçar-te unes xiruques i començar a fer quilòmetres. Però aquí cadascú té els seus afanys i divertiments! (i encara bo, si no el Camino estaria més col·lapsat del que ja ho està!) ;p

    ASSUMPTA: Moltes gràcies Assumpta. La veritat és que sí, que a alguns posts hi poso força temps, i a vegades crec que massa temps i tot! Però sempre he estat una mica així. Quan faig una cosa no la puc fer a mitges o malament. Si la faig miro de fer-la el millor que puc! I bé, rebre reconeixements com el teu sempre anima a seguir en aquesta línia!.

    Segur que el teu germà conserva grans vivències i molt bons records del Camino (no conec ningú que l'hagi fet i no torni amb molts i bonics records).

    Malauradament crec que tothom és capaç de dir què feia aquella tarda de fa deu anys... el fet d'haver acabat recentment el Camino i està de tornada d'un gran viatge encara ens va fer sentir més estranys, sense acabar d'entendre res.

    XEXU: Ja entenc els teus dubtes ja. El que passa és que cada persona et podrà dir un motiu ben diferent per a engrescar-se a fer una aventura així. En el meu cas, i parlo només de mi, tot sovint tampoc em plantejo massa motius per a posar-me a caminar. Crec que ja em coneixes una mica i saps que sóc un malalt de caminar. No raono massa el fet de perquè ho faig. M'agrada i punt. Fer el Camino? Doncs suposo que, en el meu cas, s'hi barrejaven unes certes ganes de trepitjar el mateix camí que han trepitjat moltíssimes persones al llarg de milers d'anys. No deixa de ser el rememorar la història, el fer les mateixes passes que ja ha fet la història. No ho sé. Potser una mena de ritual (no religiós), potser aquesta dèria que tinc de caminar, potser el conèixer nous territoris a peu (la millor manera de conèixe'ls)... poden ser molts els motius.

    D'això que comentes de fer-ho o no per motius religiosos. Quan vaig arribar a Santiago vaig anar a buscar la compostelana clàssica que fa molts i molts anys que es dón a les persones que acrediten haver fet més de 100 quilòmetres de Camino. Doncs bé, quan arribes al lloc et pregunten si has fet el Camino per motius religiosos. Jo, evidentment, vaig dir que no... i quina fou la meva sorpresa que llavors no tens dret a la compostelana mil·lenària i et donen un altre paper que diu que has fet el Camino, però sense la solera de la compostelana històrica. No em va agradar gaire el detall, la veritat. Així i tot, no vaig voler mentir per aconseguir aquella compostelana!

    XIRUQUERO-KUMBAIÀ: Què curiós! El mateix any però uns mesos abans! Així doncs no t'he d'explicar massa cosa del que se sent completant aquesta experiència. Gràcies per compartir-ho! Jo no hi he tornat mai més, però no per manca de ganes... el que passa és que hi ha tants llocs per anar que m'he d'anar repartint!

    CARME: Moltes gràcies Carme! (sempre em deixeu uns comentaris preciosos). Com bé dius tota persona que l'ha fet sempre torna amb grans recores, experiències i coneixènces. Suposo que és part de la màgia i grandesa d'aquesta ruta. Jo la recomano molt àvidament, i no cal fer-la tota sencera o tants quilòmetres com vaig fer jo. Hi ha gent que conec que cada any va fent alguns dies i completant la ruta a trams fins finalment arribar a Santiago.

    ResponElimina
  19. FANAL BLAU: Tu ho has dit, hi ha moments precisos del Camino que deixen marca per a tota la vida. Jo, en aquest post he deixat alguns dels que recordo més però sobretot els que van tenir bones dosis d'humor. La veritat és que no he posat altres moments que tinc gravats a foc i que potser són més íntims o personals (vergonyes...) però tots ells, els de més humor i els més íntims, van teixir una línia de records del Camino que sempre els servaré amb mi. Realment inoblidable.

    Veig que també ets una apassionada de NY. Jo tinc moltes ganes d'anar-hi (tant que he voltat i no he creuat mai l'Atlàntic!).

    GLÒRIA BOSCH: Moltes gràcies Glòria. No conec les teves circumstàncies personals però conec gent ben gran que s'ha animat a fer el Camino, a trossets, per etapes petites i durant diversos anys, potser sense arribar a Santiago i fent-ne només algun tramet. Cadascú a la seva manera troba el seu propi camí, el seu propi Camino.

    ALYEBARD: Hehe, a veure si ara t'emprenyaran per a que fotis el camp sí o sí. I clar que sí, a la manera antiga, sortint de casa directament, com els peregrins d'abans. Jo algun cop m'he plantejat sortir de casa i fer peregrinatge fins a Montserrat (sempre amb ànim excursionista eh?, que el religiós no m'acaba d'animar).

    ARIADNA: Com bé dius possiblement no és la primera opció (tot i que jo vaig trobar força gent que el feia per motius religiosos). Jo en tot cas sempre me'l vaig plantejar com un altre repte dins del meu món del senderisme i l'excursionisme. I, efectivament, acaba essent un repte personal, doncs caminar tants dies seguits, tenir tants dies per endavant amb l'únic objectiu de caminar i arribar al següent refugi no deixa de ser un petit repte per al teu cos i el teu cap. En tot cas una experiència inoblidable i una experiència diferent per a cada un dels caminants.

    TU, JO I L'OTIS: Doncs ja en tens un altre testimoni amb aquest post meu! Jo només et puc recomanar que el facis. Fes-lo, de veritat, t'enganxarà, t'atraparà i, el millor, et deixarà records per a tota la vida, records preciosos de creixement personal, de coneixences, de paisatges i de reflexions. I clar, el final a Santiago, si t'hi pots estar uns dies, com vam fer nosaltres, és una meravellosa cirereta de pastís!

    ALBA: Quin comentari tan bonic m'has deixat! Expresses perfectament la filosofia i els sentiments que desperta el Camino per a cada un dels caminants. Tu al teu ritme, jo el vaig fer al meu i un altre el farà al seu, però al final, tots compartim aquesta sensació d'alegria immensa, de repte, de vivències i d'una multitud de records que ens acompanyaran tota la vida. És curiós aquest fil conductor que ens uneix a tots els que hem decidit emprendre el repte del Camino per més motius, afanys i objectius diferents que duguem cadascú a la nostra motxilla.

    Algun dia ens hauràs de fer cinc cèntims del que diu el teu diari (res de coses personals, però sí de sentiments que desperta aquest repte en tu!).

    No conec el Maldonado, aquest cantautor que comentes. L'hauré de buscar a veure com sona i quines històries explica! Gràcies!

    ResponElimina
  20. JOAN: Molt bona l'anècdota...i flipant, sí senyor! De fet, el normal hauria estat que haguessin balbucejat el nom de Messi o Xavi o Puyol, i va i surten amb el Camino! Veig que a part d'un viatge genial també conserveu anècdotes de primer nivell!

    ARIS: Hehe, bé, a l'albada saps que vas bé perquè sempre dus el sol al clatell! M'agrada aquesta actitud de tornar-ho a intentar (amb trampes o no). Veig que la passió del Camino ja t'ha atrapat! Ja ens explicaràs com va quan ho tornis a intentar.

    LAIA: Ja està ja... ja tens el cuquet del Camino a dins teu i aquest no pararà per a que, tard o d'hora hi facis cap. Per a les butllofes no et preocupis, si et prepares, portes un bon calçat i uns Compeed per si de cas no t'han de donar massa problemes. Jo no en vaig tenir cap de llaga. Més fotudes són les tendinitis que porten el caminar molts quilòmetres, mols dies, sobre camins i carreteres planes. Això acaba provocant tendinitis (el caminar a muntanya, al ser molt més irregular, mai provoca aquestes tendinitis).

    JORDI DORCA: Coratge és una bona paraula que defineix molt bé l'actitud que molta gent emprèn davant el Camino. Perquè mira, jo més o menys sempre he estat en forma i estic segur que em va costar infinitament menys del que li costa a moltíssima gent que decideix fer-lo (i ho dic perquè ho vaig veure amb els meus propis ulls). La veritat és que és un petit exemple d'una manera d'afrontar la vida que mai no hauríem de perdre de vista. Gràcies per aquest comentari teu, m'ha agradat molt, l'he trobat sensible i emotiu!

    CANTIRETA: Et responc amb la pell de gallina. Emocionant, molt emocionant. No em puc ni imaginar el que deurieu sentir vosaltres. Una experiència única. Un potxó!

    BARCELONA M'ENAMORA: Doncs no exageres no, fins i tot et quedes curta perquè a més, un dels dies previs a que acabessin de petar ens va ploure de valent i pels forats que ja tenien les botes sortia l'aigua a mode de font de Montjuïch! No exagero, era bastant còmic veure-la amb aquelles fonts als peus!

    La frase de la llitera, no t'enganyo, vaig pensar en tu quan l'escrivia en el post perquè vaig trobar que s'alineava molt amb aquesta actitud que ens mostres en tots i cada un dels teus posts. Il·lusió per la vida i ganes de treure-li tot el suc possible!

    Continuarem essent valents tant com puguem! Moltes gràcies bonica!

    ResponElimina
  21. Un altre repte pendent. I em fas pensar en una persona, amb qui ens vam plantejar fer-lo. Amics que ja no hi son, xò el repte, continua.

    Un post preciós!!!!!

    ResponElimina
  22. també m'ha agradat molt llegir-te, vaig fer el camino del norte d'una tacada el 2007 i m'has fet reviure molts bons moments,

    afegeixo un argument per a fer el camino, tot i que a mi el camí espiritual ja m'agrada,
    si vols fer una gran ruta poques ni ha de tant preparades com aquesta.
    Salut!!!

    ResponElimina
  23. RITS: Moltes gràcies Rits! M'agrada que, malgrat l'allunyament d'aquesta persona, segueixis mantenint el repte. Et mantens fidel a tu mateixa i continues tenint al cap un objectiu que et recomano molt i molt que tard o d'hora el duguis a terme. No te'n penediràs!

    RICDERIURE: Gràcies! Tot el Camino del Norte ? Déu n'hi do. Quin crack! No et va ploure molt? La meteorologia sempre m'ha tirat una mica enrere a l'hora d'intentar el del nort, que seria la següent opció si m'hi tornés a engrescar.

    El que comentes que és una ruta preparada tens tota la raó. La veritat és que és força "còmode" fer el Camino en aquest sentit. Tens albergs, refugis, "hospitales", restaurants amb menús baratets, etc etc que fan que el caminant tingui moltes comoditats que no hi devia haver a l'Edat Mitjana!

    I el Camino del Norte està tan ben "preparat" com el Francès?

    ResponElimina
  24. Doncs si que vam agafar alguns dies de pluja, i no és gaire maco caminar quan plou, vam posar a prova tots els impermeables que portavem i tot i això algun dia se'm van desfer els peus...
    Jo el vaig fer al novembre a més, de preparat, n'està força, hi ha hospitals i albergs a cada jornada, el que passa que al no tenir tanta tradició ni transit, en aquella època de l'any ens vam trobar moltes coses tancades...
    però sens dubte t'animo a fer-lo, és increïble!!
    salut i camí!!!

    ResponElimina
  25. RICDERIURE: Doncs me l'apunto ben apuntat! (això sí, amb un bon impermeable a la motxilla). A veure si algun dia puc portar a terme doncs aquest objectiu també! (és que en tinc uns quants...).

    ResponElimina