Misèria mental

De l'obra de teatre "Diari d'un boig"

Era una calorosa nit de Festa Major. Queien els cubalibres, les converses, les anècdotes i els riures. Fou llavors quan ell, en una marrada imprevista de la conversa, em va dir una frase que, ja fos per la gatzara amb olor de cervesa vessada o pel so d'aquella orquestra tronada, no vaig arribar a copsar en tota la seva dimensió: "Osti, aquí hi ha molta misèria mental...".

Han passat els anys, les Festes Majors, i la mateixa orquestra tronada segueix acollint els irreductibles dansaires de pasodobles i fanalets a la plaça. Però a l'observador espavilat, que guaiti el sarau des de les alçades, no se li escaparà que alguna cosa ha canviat en aquella tabola vilatana.

Així, mentre els cubalibres han sucumbit a l'autoritària marxa militar dels gintònics, ell ja no apareix mai per la plaça. Ni gall ni gallina en canten. Vilipendiat, burlat, i de tots ben cardat, va decidir fugir ben lluny, cap a la plana. Ja se sap, els profetes són lapidats a l'eixida de la seva pròpia casa.

És ara però, quan la seva veu discordant ressona més clara. Cauen els confeti, com cada any, des del capdamunt del campanar de la plaça, però ja no van de bracet de la brillantor d'aquelles nits d'agost antany estelades. Aquella misèria mental, la que "osti" ell citava, les ha eclipsades i assassinades.

I tot per una infinita avarícia caníbal, quatre rampoines i un poc de xavalla...

_______________________________

Us demano dobles disculpes. Per deshabilitar els comentaris per primer cop en la vida d'aquest blog, i per haver fet un post, potser, un xic críptic.

En tot cas, com ja sabeu, qui sigui frare que prengui candela.

Aquelles mans d'herència pagesa

Em meravellaven les teves mans
amb l'empremta i el color de la terra solcada durant gairebé un segle

Aquell matí del dia de la Mercè ja intuïa que s'obria un esvoranc molt feixuc de salvar. Del 24 de setembre al 24 de gener hi van 4 mesos exactes. Aquest ha estat l'espai de temps que tu, padrí meu, amb els teus gairebé 98 anys de vida, has pogut, o has volgut, viure sense la padrina, la meva iaia, la teva inseparable i irreductible companya de viatge. Un temps brevíssim. Un temps etern.

Has estat una lliçó de vida magistral. D'esforç, de persistència, de ser ferreny quan calia, de serenor quan s'esdevenia. Vas aixecar tot un mas, com una casa de pagès, amb el treball i la perícia de les teves pròpies mans.

Aquelles mans que, de tant feinejar les terres dels trossos del Planellot, lo Bobà, la Rasa, o lo Tros Redó, van acabar prenent el color dels seus terrossos, els solcs de les seves llaurades i la paciència i amor de la seva fèrtil saó.

Aquelles mans que tant prenien la dalla, la falç o l'aixada, com un llibre, un diari o un full en blanc per escriure-hi quatre lletraferides ratlles.

Aquelles mans hereves d'una pagesia, d'una generació única i en extinció.

T'enyoraré molt, moltíssim, des d'ara i per sempre més, padrí.

_____________________________________________________

DEL MEU PADRÍ

Del mas, els rocosos fonaments

del tros, el fecund terròs de terra

del sembrat, l’altívola espiga

i de totes les eines, aquelles mans d'herència pagesa.

Del ramat, el moltó capdavanter

dels camins, la més herbada cabanera

dels pastors n'és, sens dubte, el majoral

i de tots els cans ramaders aquell que el llop mai farà enrere.

De les flors, la roja roella de camins de primavera

de les plantes, la incansable i vertiginosa heura

dels arbustos, el boix petri del que mil-i-un estris se n'inventen

i d'aquella roureda, de tots ells, el de solcada escorça més feréstega.

De la pluja, la que més anhelen boscos, horts i sembres

del sol, el que resseca el blat just abans de la sega

de l’aire, el que foragita la traïdora pedra

i de les tronades de vespres d'estiu, la nit que durà la serena.

De tots els padrins d'aquesta terra, el que du més anys a l’esquena

de la mirada centenària sobre la nostra història, la d'ulls més blaus de fura llesta

de l’estampa d'un món que se'ns escola, l’aixada a la mà i la inseparable boina a la testa

(boina que, en algun gran partit blaugrana, un dia promet cremar en llar de foc encesa).

De tots els bons pagesos d'aquesta contrada, el meu padrí, el nostre padrí

... el millor pagès del món!

Al meu padrí, al nostre padrí

del mas de La Ribera

Escrit que l'hi vaig dedicar i publicar al programa de Festa Major del poble

Juliol del 2010

El fillet de les castanyes bordes

Des del dia de la Mercè i fins l'endemà vaig dur aquest parell de castanyes bordes a la butxaca tot el sant dia, tal i com tu em vas ensenyar.

Són les mateixes castanyes que fa uns anys em vas regalar, amorosament, per mirar de guarir aquells problemes de salut que em van assolar. A mig camí entre les bruixes i les trementinaires, entre l'esperança i la teva bondat infinita.

Així, si fa uns anys, remei popular o no, estic convençut que em van ajudar a superar les meves dolències, aquesta setmana, prement-les fort entre les meves mans, des de la butxaca estant, m'han acompanyat per assumir el dolor de la teva absència definitiva.

La meva àvia de bellíssim català ponentí. La meva iaia eternament bondadosa, agraïda i riallera.

La que sempre guardava uns dinerets, per pocs que fossin, pels seus néts. La il·lusió amb que ens donava aquell bitllet de pocs euros, multiplicava per infinit el seu valor.

La que sempre em tenia preparada una "xicolata" del Jolonch quan pujava al mas. Amb pa amb oli, amb una torrada a la llar de foc o bé queixalada a pèl, tal i com ella deia que era millor.

Descansa per fi, iaia, al costat del teu admiradíssim pare "al cel sigue". Nosaltres cuidarem, tan bonament com podrem, del padrí, inseparable i irreductible company del teu viatge, tot i que ja et ben asseguro que serà feina feixuga mirar d'omplir l'immens espai que tu abastaves.

No podré deixar d'estimar-te mai, iaia. Sempre viuràs en mi.

Vull seguir sent, tot el que em quedi de vida, com sempre em deies a mi i als altres néts, el teu "fillet".

"Les àvies, dels petits en diuen fillets, mai s'ha sentit una àvia que digui estigues quiet, netet, o neteta, i és que els estimen com fills, més aviat això, fillets."

Fragment del llibre "La inundació"

Olga Xirinacs

El cant del xot

Ens estem desnaturalitzant. Perdem el contacte amb les arrels que graellen la nostra terra i amb els llenyosos cimals que teixeixen els nostres boscatges.

Perdem la natura. Perdem les essències...

Així les coses, en els darrers dies passats al Mig Segre, vaig ser incapaç de posar lletres llatines i nom comú al menut i inesperat regal que em va fer la natura, caigut del niu, d'un forat entre dos bigues, i amb uns ulls tremendament encaterinadors.

Vam trobar aquesta preciosa cria de mussol caiguda del seu niu!

Otus scops o Xot em van aclarir els mestres que vetllen per les aus del nostre cel.

Si no ens n’haguéssim allunyat tant, si visquéssim més en harmonia amb la terra que trepitgem (i dic la polsosa terra) hagués hagut de saber, en breu llambregada, quina espècie de mussol tenia a les mans, quina bestioleta em mirava amb uns ulls com dues taronges, quina cria vam tornar, finalment, al niu amb son plomat germà.

I com que el niu era ben a prop de la finestra de la meva habitació, aquella nit vaig adormir-me, en segon regal privilegiat de la natura, sentint el cant del xot flautejant la nit en sa tristesa.

Potser, i només potser, si tinguéssim més presents les nostres arrels hagués sabut d’antuvi del xot i sa tristesa, del xot i sa saviesa, que diu que si el sents cantar en aquests mesos de calorosa sega pagesa, pots alçar la falç, el puny i nostra emblema i fer ressonar arreu un crit de guerra...

“Nostramo, ha cantat el xot,

i qui té dolent amo, despatxar-lo pot”

Sense pedigrí

Tota la vida al mig Segre malgrat és renoc franjolí de socarrel.

Xerra en bell català ponentí tot i que a voltes ni déu l'entén.

És viu com un esmolet. Llest com una guineu.

Ho és més que la fam que passaven els gossos de Carreu.*

És tant de pagès que se sap tots els racons de cada tros,

des del Planellot fins al Bovar, des del Tros Redó fins a la Rasa.

És tant de natura que cinc minuts en cotxe l'entabuixen qui-sap-lo,

i prefereix fonyar la terra i notar la frescor de la seva saó.

Gallorser i potaplà, molts camins sembla no girar del tot redó.

En d'altres és de casa el més colat, amorós i ben festós.

Manyagós pels menuts, dels adults bastrús company de jocs.

Respectuós vetlla les becaines dels padrins, però.

Ben acubillat a sa casa, enmig de la brivella del cru hivern prepirinenc.

T'afusta enjogassat, els capvespres d'estiu, quan el sol ja es pon rere Aubenç.

Gormand de mena, no té manies ni és pas llefuc.

Ja beu aigua de remolla de Segre o del vell cóm de pedra que adés bèsties sadollà.

Ara es fa el milhomes davant l'astoret.

Ara polsa cames ajudeu-me esfereït pel porc fer.

El primer a omplir-te de festes quan arribes.

El darrer a acomiadar-te, motxet, quan te'n vas.

Hereu d'una nissaga fidel.

No té cap pedigrí, ni tampoc li cal.

Lo Lucky! Ben acubillat a casa seva!

_________________________________

* Al mig Segre hi ha una vella dita, apresa dels difícils temps de subsistència i supervivència dels padrins, que diu que a tal casa o tal poble "passen més gana que els gossos de Carreu". 

A la meva padrina, a més, sempre li he escoltat l'afegitó "que lladraven a la lluna pensant-se que era un formatge!".

Dures condicions devien patir al menut poble de muntanya de Carreu, ara deshabitat, si els gossos tenien fama de ser els més famolencs del país...

Voliac

Jo sóc nascut a ciutat però, com molts ja sabeu, passava els meus estius a pagès.

Al poble hi havia, i de fet encara hi ha, un cobert on s'hi guardava el tractor, les motos, els cotxes i força trastes més. Si de dia hi entràvem sense recança, de nit no hi posàvem pas els peus, morts de por i de basarda, atès que el sostre era ple de bestioletes com aquesta...

No sé si per la inèrcia de la transmissió oral i popular o per alguna prova empírica irrefutable de temps immemorials, els grans sempre ens deien, al meu germà i a mi, que si entràvem de nit en aquell cobert no aixequessim pas el cap enlaire per a mirar-los directament, doncs se'ns podien pixar als ulls i deixar-nos cecs amb la seva orina.

Veritat o mentida, sempre els vam tenir una por ancestral i atàvica.

A ciutat, en canvi, no havia de témer per la presència d'aquests animalons nocturns. No se'n cantava ni gall ni gallina en els carrers i cases de la gran urbs. 

Fins un dia que, a l'escola, me'n vaig trobar un de patac. No patiu, era pla i dibuixat en una pàgina d'un llibre de text. En el moment en que el professor va preguntar com es deia aquella bèstia jo vaig etzibar, ferm i decidit, recordant el cobert del poble i les veus dels oncles i padrins anomenant-los tot sovint...

VOLIAC!

La cara del professor i de la resta de companys va ser un poema. Però la meva fou un drama en aprendre aquell dia que, d'aquell animaló, a la meva ciutat, en deien rat penat... i jo, que hi vivia tot l'any, sense veure'ls ni saber-ho.

________________________________________

Apadrinant voliacs em sumo a la proposta a'PARAULA'm, d'en Víctor Pàmies, per a celebrar el centenari de la secció filològica de l'IEC.

Que porguim, que porgam

El balancí grinyolava al bressol de l'aire fresc de la vesprada, després d'un calorosíssim dia d'estiu, a l'ombra d'aquell vell noguer que, de molts anys ençà deien que estava malalt, sense que, però, s'acabés de morir mai.

"Que porguim, que porgam,

de les eres que passam,

cistellera ballestera,

què et faig jo a la teua esquena?"

En el fressar de les fulles verdes i les nous pendolant, entre les branques dels quals penjava aquell gronxador de nyigui-nyogui, es distingia la veu d'en Miquel, entonant aquella melodia repetitiva.

"Punxonet!"

Va bramar l'infant assegut a la falda d'en Miquel, i d'esquena a ell.

"Astisoreta haguessos dit

de ton mal haurís sortit!"

Va respondre en Miquel, lacònicament, llevant els dos dits, l'índex i el major, que havien estat tocant l'esquena del vailet, tot esperant la seva resposta.

I mentre el gos s'endormiscava a la fresca dels trèvols que encatifaven l'era, en Miquel reprenia l'impuls del balancí i la melodia de la repetitiva cançó. Ara, però, posava, quatre dits de punta sobre l'esquena del seu renebot.

"Que porguim, que porgam..."

Però a l'acabar la lletania el marrec la tornava a espifiar.

"Rasclet haguessos dit

de ton mal haurís sortit!"

I sant tornem-hi.

"Que porguim, que porgam..."

"Ganivet!"

"Ull de bou haguessos dit..."

"Teuladeta!"

"... de ton mal haurís sortit!"

Crec que tampoc va encertar el "tira oli a les sopes"... però això no era prou motiu per a que la monòtona tirallonga s'aturés, ni la juganera de l'infant disminuís.

I així podien passar les hores d'aquells llargs vespres d'estiu, amb en Miquel enfilallant, un i altre cop, aquella melodia invariable, tal i com ell ja l'havia apresa dels seus vells i difunts padrins.

Avui, però, aquell noguer, malgrat segueix, com sempre, en fase terminal, malgrat cap infant gronxat pel seu besoncle, ja no escolta, a l'esguard de la seva ombra, el "que porguim, que porgam", segueix sobrevivint i servant l'antiquíssima memòria popular, transmesa oralment entre generacions, d'aquella enjogassada cançoneta. I ho fa mantenint l'esperança que no s'oblidi la cançó, per si un dia, ell mateix, pot arribar a ser l'encertant de la figureta dels dits, a l'esquena de la seva malmesa escorça, i pot, definitivament, "sortir de son mal" per sempre més.

______________________________________________

Si cliqueu aquí anireu a parar a un butlletí del Centre Excursionista de Catalunya de l'any 1896!

Si hi feu una cerca per paraules, tot posant "cistellera", us durà directament a una altra versió, un xic diferent, d'aquesta cançó, recollida a finals del segle XIX, a Talarn (Pallars Jussà), que forma part d'un antiquíssim joc popular infantil. Així doncs, almenys ja fa més d'un segle que aquesta melodia s'entonava i es cantava en els jocs infantils de la canalla de les comarques de Ponent! (també hi trobareu altres cançons i jocs més o menys coneguts i amb tanta o més història).

D'aquesta cançó n'existeixen diferents versions ("De patim, de patam", "Pim, pam, conillam", "De podim, de podam", etc), però la que he recollit en aquest text és la que a mi em va transmetre el meu besoncle, en Miquel (ben viu encara!) en aquelles caloroses tardes d'estiu a pagès, allà a l'era plena de trèvols, a l'ombra d'aquell noguer eternament malalt (però ben viu encara, també!).

Em sento, doncs, molt modestament, una miqueta hereu de les diverses generacions que m'han precedit jugant, cantant i rient al compàs repetitiu d'aquesta tonada que avui s'esllangueix en l'actual món de l'entreteniment tecnològic i virtual. Per això us l'he volguda transmetre en aquesta nova proposta de Relats Conjunts!

Si badem ens badaran

Quan era un marrec que passava els meus estius a pagès un dels moments que més temia era l'hora d'anar al tros a plegar trumfos. Capverd i enjogassat, no tenia les ganes per ajupir-me a collir-los ni les forces per a carretejar les cistelles, plenes a vessar de trumfos, fins allà on hi havia els sacs per a buidar-les.

Així que, amb aquest caldo de cultiu, la jornada al tros només podia acabar, tot sovint, en una guerra baladrera de terrossos, o en una obertura d'hostilitats entre els diversos bàndols a base de trumfos xics, de fenomenals aptituds i qualitats com a projectils aeris.

Llavors és quan els grans ens imposaven el seu procés de pau i, tot sovint, ens miraven de mantenir distrets amb les tasques menys feixugues del tros, d'entre les quals, a mi sempre m'havia captivat aquella que anomenaven al crit de "bada!".

Fer el badoc? Vagarejar pel tros sense fer res de profit? Distreure'm amb el vol d'una mosca? Badar com un estaquirot? No! Havia d'obrir el sac de patates per a que, qui arribava amb el cistell ple fins dalt de trumfos, el pogués buidar a dins. 

D'això, a pagès, se'n diu badar, i el DCVB ho confirma dient que es tracta d'"obrir una cosa sense separar-ne completament les parts".

Més endavant, però, vaig aprendre que existeix una accepció menys innocent, més agressiva i força violenta d'aquest mot, que ens remet a traus, ferides i profundes fenedures.

Així, si d'aquelles hores al tros plegant trumfos i badant sacs vaig ésser conscient que cal molta feina per a recollir els fruits que ens serveix la nostra terra, i que cal esllomar-se per a recol·lectar allò que abans hem sembrat, de les experiències posteriors he après que tot l'esforç i totes les suades dedicades a fer créixer i a cuidar el nostre tros, si badem, se'n poden anar en orris.

S'ha acabat l'època dels jocs innocents i el xivarri infantil enmig del tros. Ja no ens cauen terrossos juganers o diminuts míssils trumfaires. Ara ens plouen clatellades feridores i garrotades malintencionades. Cal estar amatents i no fer el badoc. Cal evitar que ens enxampin badant i badallant o potser llavors sí que descobrirem, amb els pixats al ventre, que un dia ens hauran badat el cap.

Un entre tants com esperen i callen.

Un entre tants com esperen, treballen.

Un entre tants com esperen, badallen.

Obscura lluita, afany constant,

és com un ball de cauta nuesa.

Obscura lluita d'afany constant,

és com un ball, savis girs, sense pressa.

Un entre tants com no dormen i guaiten.

Un entr tants com no aguarden i lluiten.

Un entre tants com foraden la nit.

La Carrau musicant Vicent Andrés Estellés

Quina quimera que fan!

Quimera (Khimaira en grec) és un monstre de la mitologia grega
amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp... treia foc per la boca!

Ni periodistes, ni analistes polítics, ni experts d'imatge, ni caps de campanya, ni pixatinters de partit de seguidisme cec i abnegat. Cap d'ells, amb tota la seva pompa verbal, ha aconseguit una anàlisi tan contundent, aguda i certera, i en tan poques paraules, com ha fet avui la meva padrina, la meva iaia, de la fila que van fer ahir, en l'encarcarat debat televisiu, els dos candidats dels partits majoritaris (que no únics) al parlament espanyol.

Ella, pagesa de soca-rel, casada ja fa més de sis dècades amb el millor pagès del món (la tenim uns dies de vacances per aquí), amb la seva particular visió del món, sorgida del contacte proper amb la terra i expressada a través d'un català occidental pur, curull de mots i sons en extinció, però amb una inconfusible denominació d'origen del Mig Segre, ha etzibat tot mirant la televisió de reüll:

Bah! Quina quimera que fan!

La nostra bella tradició lingüística catalana, recollida exquisidament en el DCVB, ens facilita diverses accepcions més estandarditzades del preciós mot de bell dringar, quimera.

Irritació d'esperit, inquietud d'ànima, angúnia... 

I si anem una mica més enllà, en la mitologia grega Quimera era un monstre com el de la imatge inicial que sembrava el terror a la zona on vivia, devastava tot el territori i devorava els seus ramats... us sona d'alguna cosa?

Així que davant de la clarivident sentència de la meva iaia, de la meva padrina, sobre el futur que ens espera a mans de segons quins personatges, jo ja he encarregat un bon grapat de tint per al cabell, ja que la saviesa popular d'aquesta terra nostra també sentencia i ens alliçona que:

"Quimeres i desenganys fan tornar els cabells blancs"

Enyor d'estiu

La remor del tractor feinejant i els udols queixosos del gos rere la porta. A llevar-se!

Una llesca gegant de pa de pagès amb tomàquet i llonganissa del país.

Sortir corrents al carrer amb el gos estalonant. Agafar la bicicleta i anar a veure el tractor menat pel tiet. Pujar-hi una bona estona mentre es sega l'aufals i s'alcen les guatlles entre estols d'orenetes.

Inventar aventures apassionants al voltant del temple sagrat de l'estiu, la barraca de bales de palla que cada any tiet i padrí construeixen pels menuts de la casa. Ni Gaudí, ni Norman Foster, ni cap altre..., els millors arquitectes del món són aquells pagesos del mig Segre.

Agafar la bicicleta, altre cop, i amb el carretó lligat anar a collir veçes per a donar menjar als porcs.

Toca anar a Segre! Calçar-se les sandàlies perforades Victòria i sortir escopetejat cap al riu a banyar-se en les seves aigües fresques entres clops, verns i salzes... i algun pescador emprenyat!

Dinar i migdiada... a la fresca que la pell encara serva de les aigües del riu Segre.

La remor del tractor, altre cop, ara feinejant al camp de trumfos. Solc amunt i solc avall es va fent una sanefa rectilínea on homes i dones de la casa s'ajupen a plegar tots els trumfos dispersos. Cistella plena, hora de badar el sac. Sac ple, hora de carregar-lo al remolc... això sí, sempre, de forma infalible, acabant amb una guerra de projectils de trumfos xics i terrossos de terra fresca.

A berenar... sempre passa bé alguna cosa dolça i potser algun traguinyol del porró de moscatell dels grans!

Cap al tard ja és hora de regar l'hort, així que també és hora de cercar l'aixada, de tamany de marrec, per ajudar (o molestar) a regar les tomateres, tavelles, bledes i enciams. Tampoc és estrany acabar, altre cop, en forma de bel·licosa i divertida guerra aquàtica.

Un partidet de futbol a l'era fins que la nit se'ns fa a sobre i el porter ja no s'hi veu per aturar cap xut endimoniat dels Rummenige, Maradona o Van Basten de pagès.

Hora de relaxar-se i escoltar els grans xerrant a la fresca de la nit, asseguts al banc de pedra del mas, tot matant algun mosquit emprenyador.

Sopar i recollir ràpid els plats per a muntar una partida de la "Podrida". Riures, crits i alguna rebequeria tanquen la nit i així el dia. Hora d'anar al llit.

Només els grills, algun lladruc confús del gos i la remor llunyana del riu Segre bressolen aquells infants de ciutat que encara no saben que, un dia, enyoraran aquells eterns estius de pagès.

Aromes d'aufals

A quarts de dues del migdia circulava amb el cotxe per entorn urbà quan m'ha envoltat una aroma molt i molt familiar... aufals!. Pensat, pronunciat i escrit així.

Immediatament m'han vingut al cap mil-i-una imatges d'aquells estius de tres mesos de durada, al poble, a la masia, amb calça curta, sense samarreta i les classiquíssimes Victòria, sabatilles esparracades d'un blau marí terrós, als peus.

Mirar amunt al cel, tornar-l´ho a mirar. Padrí i tiet, amb aires de meteoròlegs, discutint el moment òptim de la sega.

- Avui aspetègue fort lo sol. Podé haurím de segar.

- Prò no veus los castells que s'aixequen sobre la Roca 'ls Moros? 
Hi haurà tronada aquesta tarda!

L'aufals demana estar ben sec a l'hora de collir-lo.

Finalment es decideix el gran dia, es preparen les ganivetes de la màquina hidràulica de segar, s'enganxa al tractor i decidits cap al tros.

Indispensable a l'anar a segar aufals, el càntir d'aigua fresca, el gos i l'escopeta. Amb la fressa del tractor les guatlles s'aixequen esparverades i és el moment, si s'és traçut, de procurar-se un bon dinar, que a la brasa són ben bones.

L'aufals es va abatent al pas de les ganivetes, 

restant ajagut al terra en desenes de línies verdes...

I és llavors, entre el brunzit del tractor i de centenars d'insectes,

 el vol erràtic i els xiscles d'estols d'orenetes 

i aquell sol que aspetègue mentre el gos capcineja, 

que l'aufals escampa arreu en l'aire aquella aroma fresca. 

Turonets d'herbei verdós, esquitxats de blaus i liles, 

que perfumen el càlid dia d'estiu amb aquella olor tan dolça, 

desprenent-se així del seu darrer alè de vida.

Respiro fons... tanco els ulls...i quan els obro... veig un operari de jardins tallant la gespa d'un parc públic!

Potser l'olfacte no és el meu millor sentit i la meva pitüitària és incapaç de distingir entre l'olor de gespa i d'aufals recent tallat, però benaurada mancança la meva, que almenys m'ha fet viatjar, per uns instants, cap aquells inesborrables dies d'estiu d'infant de pagès enjogassat.

Lo metge Ignasi

Fruits que malden per impregnar de calidesa, color i dolçor un dia fred i gris,
a l'ampit d'una finestra del parisí barri de Montmartre.

El regust de boca pot esdevenir refotudament amarg i acabar essent tan insuportable que em forci a escopir, mil-i-un camins, amb rabiüda força fins a deixar-me la boca seca i la llengua aspra.

El pintor pot preparar una paleta de colors d'una grisor tan trista que, de tant absent de vida, m'ensorri el cap esborronat i m'abaixi la mirada sense espurna ni alegria.

I és llavors quan enyoro, gairebé agònicament, la figura d'aquell metge de llegenda que Ignasi l'anomenaven i massa cops ens en burlàvem. A mig camí entre àngel de la guarda, bruixot de muntanya i venedor de trementina, potser ell aconseguiria, amb la seva bonhomia, el seu do de paraula i la seva enlluernadora aura, fer-me alçar el cap i copsar, d'entre les boires d'un dia gèlid, un ble de llum i escalf en la flama d'un lluquet, a l'ampit d'una finestra. I així podria veure allà, il·luminats i reposant, els colors i la dolçor que la vida, a cops de mal pair, quan ella vol i li ve en gana, ens furta, ens roba, ens manlleva i ens pren amb tan estremidora traça... amb demolidora urpa.

El millor pagès del món

El meu padrí, 
ja du gairebé un segle essent un pagès de cap a peus

Aquest cap de setmana el meu padrí n'ha fet 96!

I com que això és motiu de joia i alegria, 

fadrins d'arreu 

arrambeu les pubilles més poncelles,

fadrines de per tot 

flirtegeu els més formosos hereus,

que comença el ball de festa!

Una popular jota de les terres prepirinenques,

de la conca del mig Segre,

on el meu padrí ha fet créixer, treballant de sol a sol,
un mas, un casa de pagès,

unes terres i uns trossos dels que n'ha fet or,

i el millor tresor de tots, una família, la seva, la meva, la nostra!

Per molt anys padrí! 

T'admiro, t'estimo.

El poble s'han venut. La història i les arrels s'han perdut.

Pintada a l'antiga vila de Tiurana (La Noguera)

Aquestes són les dues frases, les dues sentències, que vaig fotografiar, ja fa més de quinze anys, a l'antiga vila de Tiurana. Aquestes parets ja no sou a temps de veure-les. L'any 1.999 es van enderrocar les cases del poble per tal de que les aigües de l'embassament de Rialb l'engolissin mansament.

Tiurana, ara estaria a prop de celebrar els 1.000 anys d'història, però aquesta se li aturà a les portes del segle XXI. Les aigües d'un embassament que ja no va ser inaugurat per Franco, però sí pels seus hereus, van colgar cases, masos, històries familiars, sentiments i arrelaments. Les aigües d'un embassament construït amb dubtoses justificacions de regadiu, per a una agricultura que agonitza vivint de subvencions europees amb data de caducitat, varen ser la tomba líquida per a gairebé mil anys d'història de nissagues tiuranenques.

Aquesta menuda vila del mig Segre no ha tingut la sort de que, entre els seus fills il·lustres hi figurés un de la talla de Jesús Moncada que hagi deixat, per a la posteritat, el testimoni d'una magnífica novel·la (com aquest feu amb Mequinensa i el seu Camí de sirga) que testimoniï la vida diària, les menudes històries i les relacions personals que un dia es van teixir a l'antiga vila de Tiurana.

Les noves tecnologies, però, han permès llegar part del passat d'aquest poble a través del web Tiurana encara viu. És un web senzill però us recomano fer-hi una passejada. Si més no, és una forma de no deixar morir definitivament les desaparegudes cases de Tiurana: Cala Bepeta, Cala Teta, Ca la Trencada, Ca l'Oliva, Cal Bep, Cal Panyofí...

La placeta de Ca la Trudis quan els gats encara hi ronsejaven
www.tiurana.org (Tiurana Viu)

La mateixa placeta el maig del 1.999,
quan les aigües varen començar a colgar el poble
www.tiurana.org (Tiurana Viu)

Jo encara recordo anar a una de les darreres Festes Majors que es van celebrar a Tiurana, pels volts de l'any 1.995, juntament amb el jovent del poble dels meus padrins, ja que ens quedava relativament a prop i hi podíem anar amb les nostres motos desmanegades i sense poder passar més enllà dels 50 km/h (no per ganes, si no perquè la moto no donava més!).

Recordo però, anar-hi més per a veure de ben a prop un poble que ja s'esllanguia i que estava sentenciat a mort, més que no pas cercant la típica festa major de carrer, plena de vida, com a la resta de viles i pobles amb permís per a existir.

Alguns pocs tiuranencs encara van viure com les proves d'emplenat
de l'embassament de Rialb ja els negaven els seus carrers,
abans plens de vida i llavors d'aigua arribada per a, teòricament,
dur el progrés a una altra gent amb més fortuna que no pas ells.
www.tiurana.org (Tiurana viva)

Val a dir que, el 2007 fou inaugurada la nova vila de Tiurana. Sí, sí, el senyor Montilla va inaugurar un poble, com qui inaugura un hospital o una carretera! Aquest nou poble està ubicat en un indret proper però més elevat, des d'on es gaudir d'una esplèndida i contradictòria vista d'ocell sobre les aigües de l'embassament de Rialb, les culpables del seu trasllat.

La nova vila de Tiurana

Jo hi he estat i que voleu que us digui. No és lleig, té unes panoràmiques espectaculars fins als Pirineus, sol, piscina, més modern i funcional, i fins i tot hi han traslladat, pedra a pedra el cementiri, els preciosos porxos que tenia l'antic Carrer Major, un pou àrab... però per a mi, amant de la història, d'aquells arcs de mig punt datats al segle XVI i XVII que descobries pels carrerons de l'antic poble, enamorat de les pedres que traspuen segles de vida i gairebé te la poden explicar a cau d'orella, l'essència de Tiurana, les arrels i la història del poble s'han quedat, per sempre més, sota l'aigua.

_________________________________________

"Pels pobles ha corregut la veu que ve en Macià, i tothom surt a la carretera. No sé com ho han pogut saber. A Tiurana el poble en pes volta l'automòbil. Una dona jove abraça per la finestra en Macià i li fa petons, amb tanta violència que l'arrenca materialment, i l'hauria fet anar per terra si l'espessor de la gent no ho hagués evitat.

- Visca Macià! Visca l'Avi!

En la fosca de la nit avancem com podem. Pertot arreu, partides de gent, banderes i els noms de Macià i Catalunya com a oriflames"

Fragment de l'escrit de Pere Coromines a "Diaris i records" en ocasió de les eleccions de diputats a les Corts constituents (24 de juny de 1.931).

"EL POBLE S'HAN VENUT.

LA HISTÒRIA I LES ARRELS S'HAN PERDUT"

Pintada en una paret d'una casa de la desapareguda vila de Tiurana (La Noguera).

"Xicolata" del Jolonch

Quan vaig a veure els meus avis, com en aquesta darrera Castanyada, ja sé que, amb una mica de fortuna, me'n duré una rajola de xocolata del Jolonch (o com diuen ells, com diu la meva àvia, que és qui sovint me la regala, xicolata del Jolonch).

Llavors, durant uns dies, adopto el costum de trencar-ne un dauet cada nit, després de sopar, i assaborir una xicolata que em transporta, automàticament, als berenars d'estiu a la masia dels avis, allà al mig Segre. Aquelles tardes inacabables de jocs, riures, emprenyades, de plegar trumfos al tros, de bicicletes i córrer rere el gos i d'acabar fent una guerra d'aigua mentre el padrí regava l'hort.

Llavors, en un intermedi sacrosant, apareixien les dones cridant els hòmens, el berenar ja estava llest (al camp es segueix mantenint, més que enlloc, l'estructura de treballs tradicional, més per costum que no pas per creença ferma). I el dia que el berenar era un pa amb oli i xicolata, amb aquella xicolata d'Agramunt, jo en feia festa grossa.

Aquesta tradició me la inoculat la meva àvia, la iaia com li diem nosaltres (el nom de padrina se l'endugué la besàvia que vestia eternament de dol). Ella és la primera fan d'aquesta xicolata i me l'ha anat traspassant ja fos en els pa amb olis d'estiu o amb les torrades de llar de foc dels crus hiverns de la vora del Segre. Sempre la recordaré creuant el pati de davant de casa, amb aquell caminar lleuger que els anys han anat entorpint una miqueta, a voltes fugissera ja que duia un dauet de xicolata del Jolonch amagat a la màniga per anar-lo rosegant amb fruïció ella sola, tranquil·lament i en calma. Era el seu moment, el petit homenatge que es regalava ella mateixa, trencant la rutina de les feines d'una dona de pagès.

No és una xicolata a l'ús de les d'ara, és dura, forta, costa trencar-la amb les dents i ho fa a petits bloquets. Un cop trencada pren una textura farinosa i té un gust especial, diferent. És xicolata amb cacau mòlt a la pedra, i, tal i com diu el seu embolcall en català i prou, és: "Xocolata familiar a la tassa - Per al seu consum cuit". 

Doncs bé, mai l'he pres a la tassa, mai n'he fet xicolata cuita, sempre l'he menjada tal i com m'ho ha ensenyat la meva iaia, a pèl. I és que en una cosa tenen raó els seus elaboradors, és una xicolata familiar. Sempre serà la xicolata de les tardes d'estiu xalades entre germà, cosins, tiets, pares, avis i gos, servida al costat d'una bona llesca de pa de pagès, per una de les dones més bones, fortes i entranyables que mai he conegut, la meva àvia, la meva iaia, l'Enriqueta del mas de La Ribera.