Jo sóc nascut a ciutat però, com molts ja sabeu, passava els meus estius a pagès.
Al poble hi havia, i de fet encara hi ha, un cobert on s'hi guardava el tractor, les motos, els cotxes i força trastes més. Si de dia hi entràvem sense recança, de nit no hi posàvem pas els peus, morts de por i de basarda, atès que el sostre era ple de bestioletes com aquesta...
Al poble hi havia, i de fet encara hi ha, un cobert on s'hi guardava el tractor, les motos, els cotxes i força trastes més. Si de dia hi entràvem sense recança, de nit no hi posàvem pas els peus, morts de por i de basarda, atès que el sostre era ple de bestioletes com aquesta...
No sé si per la inèrcia de la transmissió oral i popular o per alguna prova empírica irrefutable de temps immemorials, els grans sempre ens deien, al meu germà i a mi, que si entràvem de nit en aquell cobert no aixequessim pas el cap enlaire per a mirar-los directament, doncs se'ns podien pixar als ulls i deixar-nos cecs amb la seva orina.
Veritat o mentida, sempre els vam tenir una por ancestral i atàvica.
A ciutat, en canvi, no havia de témer per la presència d'aquests animalons nocturns. No se'n cantava ni gall ni gallina en els carrers i cases de la gran urbs.
Fins un dia que, a l'escola, me'n vaig trobar un de patac. No patiu, era pla i dibuixat en una pàgina d'un llibre de text. En el moment en que el professor va preguntar com es deia aquella bèstia jo vaig etzibar, ferm i decidit, recordant el cobert del poble i les veus dels oncles i padrins anomenant-los tot sovint...
VOLIAC!
La cara del professor i de la resta de companys va ser un poema. Però la meva fou un drama en aprendre aquell dia que, d'aquell animaló, a la meva ciutat, en deien rat penat... i jo, que hi vivia tot l'any, sense veure'ls ni saber-ho.
________________________________________
Apadrinant voliacs em sumo a la proposta a'PARAULA'm, d'en Víctor Pàmies, per a celebrar el centenari de la secció filològica de l'IEC.
Havia senti voliac, potser perquè tinc una amiga a Solsona, pe`ro m'ha agradat molt ocm ho expliques.
ResponEliminaEi, escoltiiii... vostè no era el pobre PORQUET que no havia tingut temps de fer el post? :-))
ResponEliminaEts mooooooolt trampós! hehe com el dia del Twist, twist! :-DD
No ho havia sentit a dir mai... però uisss... això de pensar que aquesta bestioleta em fes pipí als ulls... eeeeeeeeeeecsss... :-P
M'encanta aquest mot!...Voliac!...i voliana, que s'hi assembla molt, és sinònim de papallona, crec. A mi un dia em va entrar un voliac a la cuina i va ser tot un espectacle ja que és un animaló que em fa una certa angúnia. Un petó!
ResponEliminaNo l'havia sentida en ma vida! Que VOLIAc dir-te... que no hi ha manera de ser primer en deixar un comentari. I mira que avui el XeXu no ha aparegut per aquí!
ResponEliminaM'agrada, Al Pallars s'utilitza més voliac que rat penat.
ResponEliminamai de la vida l'habia sentit
ResponEliminaun altre de nova
uffff..avui
nanit porqui
Ara resulta que també si val inventar-se paraules? au va, això es seriós!
ResponEliminaA casa meva, els meus pares eren de Roda de Ter, en dèiem rata-pinyada, però també conec voliac, tinc un munt d'amics de les terres de ponent i hi vaig viure dos cursos.
ResponEliminaM'agrada molt com ho expliques... porquet.
Bona nit! Un cop jo vaig fer un post sobre aquests animalons. Si el trobo te'l porto.
Encara em faltava aquesta, veus? En vaig col·leccionar unes quantes... l'hauré d'afegir!
ResponEliminaCaram, el que s'ha quedat ben parat ara sóc jo! Mai de la vida havia sentit la paraula, ni hagués pensat que volia dir rat penat. Rata-pinyada, o fins i tot murisec, o alguna cosa així que els deia un professor de l'institut (me'n recordo d'un problema de classe!!), però voliac? Caram, caram. Quines coses.
ResponEliminaPer cert, dir-li a en Banyeres que no passi ànsia, eh, que ja sóc aquí. Que hom té dret a sopar, no?
Jo tampoc no l'havia sentida dir mai, voliac. M'agrada la paraula, i també --molt-- aquests animalets (per biòleg, naturalment; però també per valencià, que el tenim ben present a l'heràldica...)
ResponEliminaÉs un animalet que m'agrada veure'l volar, però de prop no m'agrada gens. Ací li diem rata penada i també ratpenat.
ResponEliminaa la meua zona eren muricecs, i després, a Bcn la gent se'n reia, fins que vaig saber que era correcte. m'alegra saber que també és voliac :)
ResponEliminaquina manera més lleugera d'explicar-ho... i amb un vocabulari ben adient!
ResponEliminam'has fet recordar el meu nebot, de petit en una estada al país basc, mentre sopaven,a l'hora dels postres i en portar-los la fruita, de cop i volta es gira i li diu a son pare.. pare, per què aquí als préssecs els hi diuen melocutons..?:)
doncs sí tocinet meu, volíac és una paraula ben bonica!
doncs jo de sempre i a pagès ratspenats....no coneixia voliac
ResponEliminaNo coneixia aquesta paraula porquet!! A casa meva dels voliacs i rat penats en diem murisecs! :P Avui he après moltes paraules, això és tot un luxe!!
ResponEliminaAvui m´ho he passat molt bé aprenent paraules noves. Això ens enriqueix a tots, si senyor!
ResponEliminaAquí a Mallorca les diem rates pinyades i no m´han fet
gràcia mai, però així com ho expliques tu, m´ha semblat divertit.
Bessets!
Voliac, quina paraula tan bonica! Ací també en diem rat penat però voliac m'agrada molt més. I no la coneixia, anem aprenent de mica en mica.
ResponEliminaNo coneixia aquesta manera d'anomenar-los...
ResponEliminala troba molt bonica.
Gràcies porquet!
Ratpenat, rata penada, muricecs...però voliacs mai ho havia sentit dir. El que s'aprèn visitant blocs!
ResponEliminaJo de petita en deia rata "pinyada"
Voliac sona bé, mai l'hagués associat a un ratpenat. Espero recordar-me'n. Bona tria.
ResponEliminauna història molt bonica, porquet!
ResponEliminaHe après "voliac" i, de retruc, "patac". La història, impressionant, sobretot la llegenda que us explicaven els grans sobre les propietats de l'orina d'aquests animalons.
ResponEliminaTampoc l'havia sentit dir mai. Gràcies per ensenyar-me-la. :-)
ResponEliminamolt bona manera de triar paraula ...anant a la infantesa...voliac ! muricec, rata pinyada rat penat...comparteixo el recel...ara fa temps que no els veig però a Barcelona rodejant el parc de la ciutadella n'hi havien a munts rondant els fanals i els arbres menjant´se els mosquits....ma mare en diu voliac com tu....
ResponEliminaVoliac. Muricec. La voluntat. La força. Voler voler. Poderosa paraula.
ResponEliminaAl port, ben d'hora:
un voliac -per veure
el mar, venia.
Doncs jo quan era petita només coneixia els "ratapetxets"!!!, després l'academicisme em va fer perdre la paraula, i dir-ne rat-penats; i després amb el meu fill, "bats"!!!
ResponEliminaVoliac, no l'havia sentit mai.
Saps, no els suporto, i si en veig algun "xisclo" com una posseïda!!! I només faig que empitjorar la situació, perquè aleshores surten tots els que hi quedaven.
L'altre dia a classe d'anglès vaig aprendre l'expressió "blind as a bat" (cec com un voliac), no ho rentenc, es pixen entre ells??
ResponEliminaTot ho expliques d'una manera molt atractiva, EL PORQUET. Et felicito. Si un dia em trobo un bigtxo d'aquests amb moro al moment; t'ho asseguro. Una abraçada.
ResponEliminaFantàstica paraula. Mira que dir-li ratpenats quan tenim aquest mot tan viu!
ResponEliminaDoncs sí...preciosa paraula!
ResponEliminaPer cert, et diré que al meu barri sí que n'hi ha, de VOLIACS! Jo, per si un cas, no els miro fixament no sigui cas que em deixin cec!
Doncs no l'havia sentit mai. A mi em fan molt de respecte. No sé xq, no sabia que se'm podien pixar sobre i deixar-me cega! ara encara em faran més angúnia!
ResponEliminaAh, jo sempre n'he dit rat penat o rata-pinyada! A casa meva sí que se'n veuen tot sovint, sobretot a l'estiu, voleiant per sobre la piscina. Unes taques negres que, de nit, creuen per sota l'enllumenat del carrer. Algun com han arribat a entrar a casa, tots solets i per error, o a la boca d'un dels meus felins. Són unes cosetes ben maques i petitones!!! En una ocasió el vam haver de caçar per treure'l de l'habitació on s'havia ficat accidentalment i poder-lo alliberar. Una cucada de ratolinet amb ales! Estic segura que la seva orina és tan tòxica com la de qualsevol altra bèstia!
ResponEliminaM'agraden més els porquets que no pas els voliacs.
ResponEliminaSempre he sentit que els esquimals tenen més de vint maneres d'anomenar el color blanc, segons una infinitat de matisos que nosaltres no necessitem i per tant, som incapaços de distingir.
ResponEliminaAmb aquest post he volgut fer una mena d'exemple casolà i més nostrat de l'exemple dels esquimals. Jo de menut només tenia necessitat d'esmentar els voliacs allà on els veia. Això era al poble, i allà els anomenen així. A ciutat, no els veia i per tant mai teníem necessitat de parlar d'ells ni anomenar-los. Per tant, la forma urbana de fer-ne referència em va passar molts anys totalment desaparcebuda i desconeguda.
La necessitat de comunicar-nos crea el llenguatge i l'entorn en el que s'esdevé aquesta comunicació modela les paraules que emprarem.
He volgut aprofitar, també, l'esdeveniment d'aPAPARAULA'm, per apadrinar i donar veu a un d'aquests incomptables mots que estan emmudint.
Almenys vosaltres ja el coneixeu!
Un potxó a tots!