Quina quimera que fan!

Quimera (Khimaira en grec) és un monstre de la mitologia grega
amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp... treia foc per la boca!

Ni periodistes, ni analistes polítics, ni experts d'imatge, ni caps de campanya, ni pixatinters de partit de seguidisme cec i abnegat. Cap d'ells, amb tota la seva pompa verbal, ha aconseguit una anàlisi tan contundent, aguda i certera, i en tan poques paraules, com ha fet avui la meva padrina, la meva iaia, de la fila que van fer ahir, en l'encarcarat debat televisiu, els dos candidats dels partits majoritaris (que no únics) al parlament espanyol.

Ella, pagesa de soca-rel, casada ja fa més de sis dècades amb el millor pagès del món (la tenim uns dies de vacances per aquí), amb la seva particular visió del món, sorgida del contacte proper amb la terra i expressada a través d'un català occidental pur, curull de mots i sons en extinció, però amb una inconfusible denominació d'origen del Mig Segre, ha etzibat tot mirant la televisió de reüll:

Bah! Quina quimera que fan!

La nostra bella tradició lingüística catalana, recollida exquisidament en el DCVB, ens facilita diverses accepcions més estandarditzades del preciós mot de bell dringar, quimera.

Irritació d'esperit, inquietud d'ànima, angúnia... 

I si anem una mica més enllà, en la mitologia grega Quimera era un monstre com el de la imatge inicial que sembrava el terror a la zona on vivia, devastava tot el territori i devorava els seus ramats... us sona d'alguna cosa?

Així que davant de la clarivident sentència de la meva iaia, de la meva padrina, sobre el futur que ens espera a mans de segons quins personatges, jo ja he encarregat un bon grapat de tint per al cabell, ja que la saviesa popular d'aquesta terra nostra també sentencia i ens alliçona que:

"Quimeres i desenganys fan tornar els cabells blancs"

Llàgrimes de setembre

T'esperava com cada any. Ja tenia preparats els delicats mocadors de fil, brodats amb la inicial del teu nom, disposats a eixugar el teu plor. Sabia que, a contracor, acudiries a la teva cita anual, puntual com un rellotge, a pouar en les tristors més profundes de la teva ànima. Ho sabia. I així, recordant aquells teus temps passats de vítors i aclamacions, reina del poble, admirada, venerada i enaltida, sabia que, indefectiblement, les llàgrimes brollarien de nou dels teus ulls entumits. 

La teva és una història d'anada i de tornada. De feliç pastoreta d'oques a la muntanya a xiqueta maltractada i martiritzada. De fervent patrona ciutadana a polsosa relíquia arraconada i oblidada. Maleïda fou l'hora en que aquelles implacables llagostes assolaren aquesta ciutat mediterrània.

A hores d'ara les teves tretze oques del claustre de la catedral ja deuen estar ben remullades d'aigua. Avui, Eulàlia, com no podia ser d'altra manera, cauen les teves llàgrimes de setembre sobre aquesta ciutat teva. Avui, dia de la Mercè, plou a Barcelona.

Fadrinets sortiu en dansa!

Dansaires a la Plaça d'Isil (Pallars Sobirà) la Nit de Sant Joan del 2003,
únic cop que he gaudit de la màgica Festa de les Falles d'Isil

"Fadrinets sortiu en dansa

los que sou de l'enredó

que les roses són florides

per la vostra esplendor"

Aquest és un fragment de la cançó que cantaven les fadrines d'Isil, la Nit de Sant Joan, als fallaires que havien baixat de la muntanya amb les falles enceses, un cop les havien deixat a la pira de la plaça.

S'hi pot llegir entre línies el significat ancestral d'aquesta festa pagana... 

Primigeni ritual en favor dels cicles vitals i vegetals. L'agricultura era la base de la supervivència de les societats agràries neolítiques, iniciadores d'aquests primers actes de religió còsmica ancestral. Conscients de la seva dependència del cicle vital dels conreus, del propi cicle vital humà, sol·licitaven fertilitat a les plantes i es lliuraven a la pròpia fertilitat en actes d'exaltació de la fecunditat i la sexualitat, lligats a la fecunditat de les llavors en aquells temps domesticades.

Aquests rituals, amb els pas dels anys, es van anar integrant o definint en les religions... encara que, malgrat la castedat imposada per aquestes, en quedaren romanents, ni que fos entre línies, en els costums, tradicions i cançons més populars dels racons més rurals del país.

Així que, ja ho sabeu fadrinets de l'enredó, si aquesta nit trobeu una fadrina que us convida a sortir en dansa... no passeu ànsia, no tingueu por, penseu que és una mil·lenària tradició!

Que ja ho diven los padrins d'Isil "val més matar un gavatx que deixar perdre un costum"! (són de la guerra per aquelles terres!)

A dansar fadrinets!

 Feliç i disbauxada Nit de Sant Joan!

La Mussara

Vilaplana en primer terme i el Pla de Tarragona i el Mediterrani més enllà
des de la cinglera del poble abandonat de la Mussara

Aquest cap de setmana vam decidir fer cap a les muntanyes del sud, que també existeixen!. Després de fer nit al refugi de la Mussara vam fer una ruta per tota la zona coneguda com els Cingles de la Mussara (Baix Camp), entorn el qual encara no havia trepitjat en tots els anys que porto trescant geografia d'aquí i d'allà.

Molt a prop del refugi es troba el poble abandonat de la Mussara. Aquest va ser deshabitat definitivament cap als anys 50 del segle XX i actualment es troba en un estat totalment ruïnós (les primeres referències escrites són del segle XII).

És un entorn amb una aureola especial (i no parlo de les modernes creences de fets estranys i paranormals amb que malauradament s'està fent famosa aquesta zona). Començant pel bell dringar de reminiscències sarraïnes de la seva toponímia, el poble es troba totalment encimbellat sobre la cinglera amb unes vistes espectaculars sobre el Pla de Tarragona. La carretera que t'hi porta mor allà mateix i hi ha una curiosa bassa, en el que era l'antic centre del poble, plena de gripaus i granotes força xerraires, amb la que els seus antics habitants (que per això eren anomenats "ranes") recollien l'aigua de la pluja per a la seva subsistència, clar exemple de la duresa de les condicions hidrològiques i climàtiques de la zona (la tipologia i orografia del terreny de la contrada ja fa endevinar que es devia sobreviure amb quatre vinyes, uns pocs horts i uns pocs animals, especialment cabres i algun garrinet).

Els pobles abandonats sempre m'han dut a fer volar la imaginació somiant en com devien viure els seus antics i desapareguts vilatans. Acostumen a ser pobles ubicats en zones extremes, d'accés complicat, a bones hores caminant de la vila habitada més propera. Zones privilegiades sota la nostra òptica turista, durs ecosistemes sota la dels nadius.

Sempre intento imaginar-me com devien fer vida diària en aquells paratges, com se les devien empescar per anar sobrevivint (verb que s'escau en molts casos, i a la Mussara especialment), i sobretot, els pensaments dels seus habitants que un dia varen decidir abandonar les seves cases, en molts casos suposo que farts d'aquelles condicions tan dures i cercant més comoditats. Ha de ser molt trist tancar la porta d'on has nascut per a marxar-ne definitivament, abandonant-la a la seva sort.

I sempre penso en el darrer dels seus habitants. El que ha resistit l'embat dels anys i les condicions dures, veient amb els seus propis ulls la decadència del poble, com les cases es tancaven i la vida s'escolava camí avall, cap a la plana, cap a ciutat. Ha de ser una situació força trista, fins i tot depressiva. Veure que allò que vius ja no té cap mena de futur i es derrueix sota la pluja, el sol i el vent. Una vida molt solitària i psicològicament massa dura.

La Mussara exemplifica molt bé la rendició de l'home davant les condicions que imposa la natura, o potser l'estupidesa humana d'intentar encimbellar-se en indrets que no ens pertoquen per naturalesa.

Us deixo un parell d'imatges que exemplifiquen l'implacable pas dels anys... l'única cosa que mostra un cert progrés és el punt final de la carretera que ara hi arriba que, paradògicament, deuria ser el punt de sortida dels darrers habitants d'aquest racó de món.

La Mussara a principis del segle XX (d'aquí)

La Mussara en una imatge recent (d'aquí)

El carrer condemnat a no veure mai el sol

Barcelona, ciutat de disseny que oblida ses tradicions, té un carrer proscrit, maleït i condemnat a no veure mai la llum del sol.

Tretze anys contemplaven una jove pastora d'oques que, amb gran do de paraula, gosà plantar cara al governador Dacià, cruel repressor del cristianisme, quan corria la quarta centúria després del naixement de l'escollit.

Fins Mossèn Cinto dedicà uns versos al dolorós record de l'horrorosa tortura a la qual fou sotmesa la jove criatura. Engarjolada al carrer que acabaria duent el seu nom, rebé tretze tortures, una per cada any que ella comptava, i d'entre les quals, la que més ha perdurat al pas dels anys, fou la de llançar-la tretze cops, carrer avall, dins una bóta plena de vidres i objectes punxants i tallants.

Diu la tradició, però, que ni una rascada, ni una cicatriu feriren el cos de la jove, i és que Déu la protegí fins del dolor.

La corrua de maltractaments, fins assolir els tretze, varen seguir fins que, finalment, perí crucificada en aspa.

Des de llavors, aquell costerut carrer, que llavors desembocava, en fort pendent, fins a l'antiga muralla romana, i que ara ho fa al carrer dels Banys Nous, rebé el nom de la jove santa martiritzada, Santa Eulàlia, i que finalment acabà esdevenint patrona de la ciutat barcelonina.

La Baixada de Santa Eulàlia, el costerut carrer que, segons la tradició,
 fou escenari de l'engarjolament i la tortura de la bóta, feta tretze cops,
a la jove Eulàlia, pastora d'oques sarrianenca.
Foto gentilesa d'en Carquinyol

Els versos d'en Mossen Cinto i una capelleta amb la imatge de la Santa a les parets d'aquest carrer, tretze blanques oques al claustre de la catedral (recordant l'ofici, l'edat i el nombre de turments de la jove) i dos patronatges (el de la Ciutat Comtal i el del Gremi dels Boters) rememoren aquests fets a Barcelona.

Tradició, llegenda o xerrameca popular que es va oblidant al pas dels anys, potser sí, però el fet cert és que, des de llavors, diuen, aquest carrer, la Baixada de Santa Eulàlia, fou condemnat a no tornar a veure mai més la llum del sol. I us puc confirmar que, encara que hi passis quan el campanar toca a migdia, ni un raig de l'astre solar aconsegueix escolar-se entre les parets d'aquest racó de la ciutat vella barcelonina.

I així serà pels segles dels segles...

_________________________________________

Si en voleu saber més feu una volta per el blog Altres Barcelones, 

una delícia pels amants de la història i de Barcelona

Mirant d'entendre el món

Primer va ser la UAB, després va venir la UPC tot passant per la KTH (Kungliga Tekniska Högskolan), també ens vam deixar caure per la URL, i ara, per si no n'hi havia hagut prou, comencem a la UOC!

El porquet torna a la seva perpètua condició d'estudiant...

I és que el Porquet de Sant Antoni no pot parar de voltar! És un cul inquiet! Un belluguet! I després d'haver passat per unes quantes universitats, i haver estudiat de tot i sempre, finalment ha fet el cop de cap d'apropar-se a una de les seves grans passions... la història!

A través de l'Ateneu de la UOC, doncs, cursaré l'assignatura d'Història I (només una assignatura, no us penseu, que això de treballar i estudiar a la vegada no és molt recomanable per a la salut... i no sé si la salut del blog també se'n ressentirà!)

Demà s'obren les aules i ja tinc cinc dies marcats en vermell, des d'avui i fins Sant Joan. Són les dates d'entrega de les activitats d'evaluació... brrrr (com si el meu escàs temps necessités de noves activitats...), però enmig d'aquest garbuix, espero passar-m'ho d'allò més bé i, sobretot, aprendre i entendre una mica més aquest món, ja que com diu el Pla Docent de l'assignatura "la Història és mestre de vida i no es pot entendre el present sense tenir en compte el passat".

Així, potser, arribaré a entendre el perquè de tanta estupidesa humana...

... com per exemple, l'estupidesa dels totalitarismes...
(per cert, i jo mai em diré Napoleó!)