Abracadabra...

"Saltimbanquis, somiadors, arlequins, clowns, somiatruites..."

Adopto tots els personatges de l'auca circense més onírica. Tots ells dins meu, mentre sona música de fanfàrria per donar entrada al vell mag, frac negre apedaçat i barret de copa atrotinat.

Em torno infant en la màgia que envolta el moment, murmuro vells encanteris, fetilleries d'antany i cantussejo fragments de cançons de bressol mig oblidades.

El vell il·lusionista mou les mans amb més agilitat del que jo preveia, i pronuncia aquelles antigues paraules que transporten a móns on qualsevol somni és possible... "abracadabra"...

I del vell barret de copa negre atrotinat, il·lusionisme fet realitat, apareix... màgia!

Holaaaaa!!! Give me five!

"Quan tot s'enlaira

toco els somnis de puntetes"

I així, de puntetes, ja gairebé puc tocar la maneta d'aquest nou passatger, que ja ha demanat tanda per pujar a la propera estació del meu, del nostre, tren vital. I amb ell, n'estic segur, els vagons s'ompliran de joia, felicitat, emoció i la gatzara dels...

"... equilibristes, trapezistes, mims, mags, viatgers, il·lusionistes."

__________________________________

I per acabar d'arrodonir la celebració no volia deixar de dir que, el passat 10 de setembre, vigília de la Diada més històrica que hem viscut, aquest espai va complir 3 anyets!

Gràcies a tots aquells que us manteniu fidels a les voltes del porquet de Sant Antoni! 

Un potxó!

Via fora!

Cim del Pic de Nariolo (2.857 mts)
entre els municipis de la Torre de Cabdella (Pallars Jussà) i la Vall de Boí (Alta Ribagorça)
Gener del 2012

Per primer cop la vaig lluir i exhibir al carrer, el vespre del 24 de juliol del 1992. Tot just amb quinze anyets, vaig decidir despenjar-la de la paret de la meva habitació, on ja feia alguns anys que hi era, i treure-la al carrer. 

Prou de reduir-la a l'àmbit casolà i familiar, de viure-la silenciosament i en la intimitat. Via fora!

Vaig baixar al carrer, per primer cop en la meva vida, la ràbia positiva, la reivindicació, l'alegria, la indignació, el desacomplexament i, amb ells, aglutinant-ho tot, la meva estelada (la de la foto de dalt!).

Du prop de 25 anys amb mi i, des de llavors, ja no he parat d'exhibir-la a tort i a dret. Ja fos a Islàndia o a Nova Zelanda, a Estocolm o a Londres, a les parets d'allà on he viscut o a les seves pertinents terrasses i balconades, baixant a les manifestacions i reivindicacions del carrer, o pujant a tots i cada un dels cims que he fet i seguiré fent.

En tots aquests anys plegats hem viscut moments de solitud i de menyspreu. Ens han tractat d'immadurs i radicals. Que quan ens féssim gran "això" ja se'ns passaria.

La carpeta que lluïa a l'escola, i al carrer, en aquells inicis dels 90
Si bé ara hi ha "merchandising" per tot,
llavors no era pas així i recorria a les meves arts manuals.
D'acord, em podeu criticar, però només musicalment!

Doncs bé, senyors, han anat passant els anys i, no només no m'he separat d'ella, si no que m'hi sento més unit que mai abans. Sempre dins la meva motxilla, la de la muntanya i la de la vida. No puc parar d'ensenyar-la, d'exhibir-la, de reivindicar-la.

I aquesta Diada ella i jo persistirem. Malgrat no lluu tant com les noves i benvingudes estelades, i està un xic descolorida i esfilagarssada, baixarem de nou al carrer, com ja fa més de 20 anys que fem, des d'aquell llunyà vespre estival del 92, i ens situarem al tram 739, a tocar del nostre Parlament, i participarem, orgullosos, a la Via Catalana per la Independència. 

Amb una lleugera diferència, però. Ara ja no ens sentirem ni sols ni menyspreats, ara ja no ens tracten d'immadurs i radicals... i no, "això" no se'ns ha passat, i sí, ens hem fet grans plegats!

"Som l'espurna que encén la flama,

som la lluita que hem compartit"

____________________________________________________

Aquesta és la meva aportació a la Blog-via cap a la Independència, la via catalana blogaire de la Diada d'enguany!

I segueixo la cadena donant el meu peu de ministre a la Gerònima!

Un potxó ben estelat i independentista per a tots!