Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Porquet costumista. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Porquet costumista. Mostrar tots els missatges

divendres, 11 de novembre del 2011

Esteu tots convidats!

Avui és 11 de novembre...


Glups.... 

Això és una crida a l'extermini porcí, 
un genocidi en forma de rodolí!

Com que ja veig relluir els vostres afilats ullals d'insaciables depredadors, he decidit ésser ben fidel a la tradició i convidar-vos a quantitats indecents i desproporcionades de vi! Esteu tots convidats! Beveu fins a rebentar, sadolleu la vostra set (tant si en teniu com si no en teniu...) obrint les bótes de vi novell i aixecant els porrons plens a vessar!

A veure si amb l'emboirament dels efluvis alcohòlics vinaters us faig oblidar la primera de les tradicions que promou aquesta refotuda dita...

Ai, ai... aquesta gota... és de vi, oi?

dimarts, 8 de novembre del 2011

Quina quimera que fan!

Quimera (Khimaira en grec) és un monstre de la mitologia grega
amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp... treia foc per la boca!

Ni periodistes, ni analistes polítics, ni experts d'imatge, ni caps de campanya, ni pixatinters de partit de seguidisme cec i abnegat. Cap d'ells, amb tota la seva pompa verbal, ha aconseguit una anàlisi tan contundent, aguda i certera, i en tan poques paraules, com ha fet avui la meva padrina, la meva iaia, de la fila que van fer ahir, en l'encarcarat debat televisiu, els dos candidats dels partits majoritaris (que no únics) al parlament espanyol.

Ella, pagesa de soca-rel, casada ja fa més de sis dècades amb el millor pagès del món (la tenim uns dies de vacances per aquí), amb la seva particular visió del món, sorgida del contacte proper amb la terra i expressada a través d'un català occidental pur, curull de mots i sons en extinció, però amb una inconfusible denominació d'origen del Mig Segre, ha etzibat tot mirant la televisió de reüll:

Bah! Quina quimera que fan!

La nostra bella tradició lingüística catalana, recollida exquisidament en el DCVB, ens facilita diverses accepcions més estandarditzades del preciós mot de bell dringar, quimera.

Irritació d'esperit, inquietud d'ànima, angúnia... 

I si anem una mica més enllà, en la mitologia grega Quimera era un monstre com el de la imatge inicial que sembrava el terror a la zona on vivia, devastava tot el territori i devorava els seus ramats... us sona d'alguna cosa?

Així que davant de la clarivident sentència de la meva iaia, de la meva padrina, sobre el futur que ens espera a mans de segons quins personatges, jo ja he encarregat un bon grapat de tint per al cabell, ja que la saviesa popular d'aquesta terra nostra també sentencia i ens alliçona que:

"Quimeres i desenganys fan tornar els cabells blancs"

dimarts, 5 de juliol del 2011

Jo de gran vull ser "aixins"

Una corrua d'avis arrecerant-se de l'espetec del sol estiuenc a l'ombra d'una església

Avui al matí, per motius laborals, he hagut de desplaçar-me fins a Olesa de Montserrat. He calculat malament el temps de desplaçament i he arribat massa aviat, així que he decidit entrar a un bar qualsevol a per un cafè amb llet i així fer temps i acabar de desvetllar-me.

Quan he entrat no hi havia ningú més al bar fora d'una parella de jubilats que fullejaven els mil-i-un diaris escampats per la taula, esportius i no esportius.

A poc a poc i un per un s'han anat unint a la colla fins a quatre jubilats més i, en un moment, s'ha format una autèntica cimera del G6, cimera que es notava que és de freqüència diària, al mateix lloc i a la mateixa hora.

Així, en bell catalanesc modelat molt suaument per un cert deix característic de la parla d'aquestes terres de contraforts montserratins, han anat pentinant l'actualitat dels diaris en una conversa àgil, ràpida i curulla d'un humor fi i enginyós, en un pim-pam de rèpliques i contrarèpliques en certs moments esplendoroses.

S'ha començat la cimera pel repàs de l'actualitat esportiva, tocant en primer lloc la victòria d'en Djokovic a Wimbledon (ja se li han pujat els fums al cap!) i seguint pel mal començament d'en Contador al Tour (si és "muntanyeru! a les etapes de muntanya li treurà cinc minuts! Calla! No en teniu ni idea!).

Després s'ha encarat la crònica internacional i l'estrambòtic cas "Stroskan" (diuen que als passadissos dels hotels hi havia muntanyes de s...n Calla boig! Que em faràs ennuegar! És ben boig aquest "Antoniu"), per a prosseguir, a posteriori, amb la política estatal i catalana, centrada, malèvolament, sobre el PP, amb comentaris sobre el morro (literal i figurat) de personatges com la Pajín i la Cospedal (de morros ja en tenim una aquí, no cal anar a buscar-la allà...).

Hem seguit per la part de societat i els horaris fora de lloc de les revisions del cotxe (em donaven hora a dos quarts de vuit! Si home! Encara em faran llevar a quarts de cinc de la matinada!).

I el punt culminant de la reunió ha vingut amb la crònica de successos i notícies locals.

- A la meva néta li van regalar una "fandilla"... collons! jo em pensava que era un mocador de mocar!
- Per això se n'ha anat a la merda el tèxtil!

Una lliçó mestra sobre la crisi d'un sector industrial en hores baixes.

Aquests avis són, sens dubte, un pou de saviesa, mestres del gai saber. Estaran jubilats però són uns professionals, uns doctors en l'art d'encarar la vida amb humor i optimisme.


Jo de gran vull ser "aixins"...

dijous, 7 d’abril del 2011

No és bon català qui no sap xerricar

Si agafem aquest refrany popular al peu de la lletra ja podem anar tancant la paradeta!. Xerricar és una tradició en vies d'extinció.

A casa dels meus pares sempre s'ha begut, i es beu, a galet, amb el porró a la taula. A casa dels meus padrins també, a la taula i al tros.

Vi negre, vi blanc o moscatell. El beure pot ser diferent i el recipient de les més diverses mides.

Diuen que és un estri d'origen medieval (se'n deia meitadella), llavors fet de terrissa. De fet, el llibre l'Espill de Jaume Roig (cap al 1460) ja en fa referència escrita ("En un porró / aygua beureu").

El porró ha gaudit d'una popularitat tan estesa que se n'han creat auques, refranys, creences populars (a taula el broc petit del porró no pot apuntar mai a ningú dels presents doncs portaria mala sort a la persona assenyalada!), jocs (qui no ha cantat mai uns "titius" tot xerricant sense parar!), tipus de porrons, maneres de xerricar, etc. És a dir, forma part d'una manera d'entendre el beure i el menjar com un acte de reunió i comunió, de compartir i de celebrar (no us crea una sensació de festa veure un porró alçat?).

Els gots i vasos, la vida de ciutat, l'individualisme, els temps moderns, les copes de vi i l'esnobisme exacerbat han fet que la gent hagi anat perdent la traça de beure a galet.

Així, ara, quan algú s'atreveix a proposar la presència d'un porró a taula, pocs s'atreveixen a fer poc més que un tremolós traguinyol amb una por desmesurada a quedar tacats de la pitrera, i per contra, la resta es deleixen per veure si es condecora amb alguna delatora medalla.

És a dir, ha quedat "acorralat com a reducte folklòric"...

diumenge, 3 d’abril del 2011

La nostra més bella tradició

Un any més, i ja en van uns quants, tants que ja m'he descomptat, en un minúscul poblet al bell mig de la Segarra, quan la primavera ja s'escampa ambiciosa per les extenses planúries ponentines...


... ens hem reunit una bona colla d'amics, alguns ja amb els seus menuts marrecs, i hem acomplert, pas per pas, aquesta tan nostrada tradició...


... tradició, diríem, catalana, gastronòmica i cultural, però, per sobre de tot, d'entre totes les tradicions que es fan i es desfan, hem seguit fidels a la més bella de totes elles, la dels nostres lligams d'amistat. 

I així ha estat un any més, i ja en van uns quants, tants que ja m'he descomptat...

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Un dia de compres entre clàssics barcelonins del beure i el menjar


Ahir dissabte, com que ja s'acosta inexorable l'hivern, vam decidir, la noia de la Plaça Eivissa i jo, baixar a Barcelona a endinsar-nos en les multituds anònimes de turistes, comerciants i vagants, i si hi havia sort i inspiració adquirir algunes samarres, pantalons i potser algun petit caprici, per a encarar l'estació més freda de l'any.

Ara bé, com que això que se'n diu "anar de compres" no deixa de resultar-nos un xic feixuc, entre tanta gent, música estrident i targetes tremolant, vam decidir, per a fer-ho més entretingut i potser, no sentir-nos tant consumistes compulsius, que aniríem fent parades per anar retrobant i redescobrint aquells clàssics llocs barcelonins en els que hom hi pot fer un bon mos o bé un bon beure al marge del tragí de venedors i de marxants.

I aquest és el recorregut acolorit que ens va sortir, obviant les voltes i revoltes que vàrem fer per a resseguir, amb avidesa, les tendes i centres comercials en els quals ens vam ben firar.


1.- Plaça Urquinaona: Aquí eixim de les entranyes de la capital catalana per una de les boques del metro de la línia 1. Aquesta és una plaça vinguda a menys, envoltada de carrers amb trànsit dens i sorollós, bressol de rodamóns, vagabunds i delinqüents.

2.- Granja Viader: Parada essencial, a primera hora del matí, per a fer un bon esmorzar i agafar forces per a encarar els preus i entrebancs que haurem d'anar sortejant al llarg del dia. La xocolata desfeta d'aquesta més que centenària granja i l'autèntica atmosfera que hom espera trobar en un establiment irreductible que encara s'anomena "granja" són els seus principals baluards (malgrat la seva merescuda aparició en les guies turístiques fa que la presència d'una taula lliure sigui, a voltes, una mica complicada).

3.- Els Quatre Gats: Quan les cames comencen a defallir i la música dels dj's el cap ja fan enterbolir, decidim, xino-xano, arribar-nos al clàssic de clàssics barcelonins. Una bona cervesa fresca rodejats de japonesos enfervorits ens fan sentir estrangers a casa nostra.

4.- Entrepans Conesa: Acomiadant-nos dels Casas, Rusiñol i companyia, si és que en queda alguna cosa d'ells entre els moixos barcelonins, ja se'ns ha obert la gana i tresquem decidits a per uns dels millors entrepans de la capital. En un raconet de la Plaça Sant Jaume, a redós dels centres de poder barcelonins i catalans, ja fa molts anys que un grup d'homes fan uns entrepans deliciosos en una planxa que no para de fumejar i en un espai que, de tant petit, és impossible treballar-hi.

5.- Plaça del Rei: Com que fa un dia radiant i l'espai del Conesa pot arribar a angoixar, decidim dirigir les nostres passes a la que, penso, és la millor plaça barcelonina. Seiem a les seves escalinates, diverses vegades centenàries i mudes testimonis de la història comtal (ho sabíeu que allà mateix un pagès va estar a punt d'assassinar Ferran el Catòlic?). Envoltada totalment d'edificis d'alta història, és un oasi de tranquil·litat enmig del tràfec de la ciutat. Una joia medieval que ens acull en l'acte quotidià de gaudir d'un entrepà, mentre comtes, reis i pagesos de remença ens observen des de l'aureola de la història.

6.- Forn Mistral: Avançada la tarda ja, decidim cloure l'adquisició de béns materials i acabar d'omplir l'esperit i el pap amb una berenar que cada cert temps necessito repetir. Els mini-croissanets d'aquesta fleca històrica ja fa molts anys que fan les delícies dels barcelonins. Personalment, els de xocolata em fan tocar el cel. Tasteu-los, repetireu.

7.- Plaça Universitat: Curull el ventre i sadollat el consumisme decidim finalitzar aquest dia tan barceloní en aquesta plaça seu de manifestants, educadors, estudiants i skaters d'habilitats de principiants. L'autobús ens acull, ara, per allunyar-nos del brogit d'aquesta ciutat i deixar enrere un dia d'agredolces sensacions.

Ens hem retrobat amb la Barcelona més barcelonina, però aquesta ja es veu, sens dubte, que és una mica menys nostra.

Ja tenim l'armari ben equipat per a passar l'hivern, però aquest ús intensiu de la targeta de crèdit fa que, almenys en una part de mi, m'hi romangui una certa sensació d'obscenitat.

dijous, 23 de setembre del 2010

L'avi dels auriculars Aiwa

Avui al vespre mon germà i jo hem fet una escapada furtiva al santuari culer. Ell ha aconseguit uns carnets "de gos"... i dic "de gos" ja que no eren nostres (ens els ha deixat un amic seu enfeinat en obligacions imposades per nounats) i perquè ens han ubicat a la zona coneguda com "el galliner" del Camp Nou, és a dir, sis files més amunt d'on érem nosaltres ja es gaudia d'unes grans panoràmiques sobre la ciutat de Barcelona.


Ubicats doncs, els gossos i les gallines de l'estadi (i mentre els gallets corrien monòtonament i, més aviat, amb poca empenta per la gespa) he anat observant la resta de fauna que poblava les graderies.

 Cinc forasters de llengua incomprensible i fesomia europea de llevant
quatre psicòlegs de planter amb un so "xeix" exagerat,
tres senyores de colrada cara i estatura d'ultramar
i dues nines japoneses de mirada digital
...
i el soci? 
aquell soci culer exigent, silenciós, 
indignat quan pertoca 
i amant d'aquell que diu que "sí, aquest sí que sua la samarreta!"
...

I allà, en un raconet d'una fila més enllà l'he vist, discret, solitari, silenciós, rere unes ulleres d'aquelles "d'antes" (que ara els modernets trobarien "supercool"), no ha badat boca en tot el partit, jersei granatós de coll de pic i uns lluents airculars Aiwa d'aquells que a la dècada dels 80 vàren aconseguir el seu apogeu comercial.

Per fi m'he assossegat, tot és al seu lloc al Camp Nou, hi seguim essent tots, el turista ocasional, el passavolant com jo, i l'avi, soci de tota la vida, l'Avi del Barça, que, això sí, ja ha canviat el vell transistor d'escoltar en Puyal per uns "moderns" auriculars Aiwa.

Ah, per cert, el Barça ha guanyat, ensopidament, 1 a 0.

dimecres, 15 de setembre del 2010

Vol JK5757 a Barcelona

Intentava capbussar-me en la lectura de "Maletes perdudes" de Jordi Puntí mentre, a la vegada, mirava de col·locar les meves cames en l'estret i mal fotut espai entre seients que oferia l'avió i que responia al vol JK5757 cobrint el vol Eivissa - Barcelona als voltants de les set del vespre.

Quan ja estava teixint, mentalment, el fil de la novel·la, el meu cervellet, digne de "princesa del pèsol", ha descobert un brunzit que martellejava les meves orelles i desteixia constantment el fil literari que jo intentava, debades, enfilar camí rere camí.

Aquell brunzit provenia d'una conversa entre dos adolescents, un noi i una noia, en edat de primeres experiències universitàries, en edat de despuntar a la maduresa, en edat d'anar perdent la innocència...

Com que, en aquell punt, ja havia deixat fil, agulla i didal del "Maletes perdudes" he enfocat tots els meus sentits en mirar de treure l'entrellat de la maleïda conversa emprenyadora (no sense abans confessar que, el primer ham que he picat ha estat el de la remarcable esvelta figura de la part femenina de la conversa.... la resta ja ho he deixat en mans de la meva innata habilitat de padrina xafardera).

El noi era davant meu, en el seient que tocava al passadís, i la noia just al costat seu, en el seient contigu a l'altra banda del passadís. El primer que he clissat ha estat l'excessiva quantitat de vegades que ell, tot xerrant, allargava el seu braç fins a tocar suaument el d'ella (per la seva banda, cal dir que ella no ha allargat cap extremitat seva més enllà del seu seient).

La conversa, malgrat tot, fluïa prou lleugera, ràpida, sense pauses, sense silencis incòmodes, es notava un ambient relaxat entre ambdós joves contertulians. De fet, es notava que eren amics. Tal era així que ell ha cregut tenir davant seu una interlocutora àvida d'escoltar les seves històries, i així, ell ha anat estarrufant-se i desplegant les seves millors habilitats lingüístiques castellanes (força bones, tot sigui dit), ha anat encadenant història rere història, en que, cada una d'elles era una experiència personal millor que l'anterior, tot era extraordinari, tot era el millor que havia viscut mai, i tot viscut amb els millors amics que hom podia tenir (amics que tenia als seients de la seva esquerra i que ha ignorat sistemàticament durant la mitja hora llarga del viatge).

Allà he començat a intuir el típic intent masculí d'enlluernament de xicota mitjançant històries de vivíssims continguts personals, d'ideologies d'alta volada enfocades al gaudi màxim de la vida. Era, sens dubte, un noi enamorat de la seva amiga, emprant les seves millors armes (la retòrica i el mostrar-se com un autèntic exprimidor de la pròpia vida per a treure'n tot el suc i el millor d'ell) per tal de mostrar-se com l'home ideal als ulls de la seva princesa.

Així que tan amunt i tan amunt s'ha enfilat el vailet que, precisament quan l'avió ja estava a punt d'aterrar, en un ambient que, almenys ell, ha cregut altament distès i de confiança s'ha deixat anar amb la següent sentència: "Me siento estraño con mi vida, no estoy satisfecho con lo que hago... me parece que no aporto nada, absolutamente nada".

Fins i tot a mi m'ha corprès aquella arrencada de sinceritat enmig d'un vol entre Eivissa i Barcelona. Realment el noi acabava d'obrir la caixa dels trons de la seva vida, el més íntim i profund d'ell mateix. I és aquí quan ella, ha esbossat un somriure tímid, ha obert els ulls com dues taronges i ha respost: "Me he dejado el móvil encendido todo el vuelo! je, je..."

En aquell moment, mentalment, he fet com quan als dibuixos del Doctor Slump l'escena animada es congelava i els personatges que hi havia a la pantalla queien tots d'esquena. És com si les hostesses de vol haguessin obert les portes de l'avió i la cabina s'hagués despressuritzat de cop, com si una ràfega d'aire gèlid hagués creuat l'avió i hagués apagat l'espelma d'il·lusió que ell havia anat intentant mantenir viva durant tot el trajecte.

El bon sagal ha fet una ganyota a mig camí del somriure i el plor babau i només ha aconseguit articular un lacònic "me he perdido algo..."
Ai las! Avui al vol JK5757 entre Eivissa i Barcelona he assistit, en viu i en directe, a una petita lliçó de l'etapa adolescent de la vida, a un petit pas cap a la pèrdua (sí que has perdido algo, sí) de fe i idealisme d'un bon noi enamorat, al manlleu desprevingut de la innocència juvenil... al que és un pas cap al que en diuen maduresa.

"Bienvenidos a Barcelona, gracias por volar con nosotros"