Bon Any Nou... i bona lectura!

Per acomiadar aquest any em sumo a la iniciativa d'altres blogaires de deixar el llistat de llibres llegits aquest any 2010. Em fa una mica de vergonya deixar el meu escarransit llistat davant dels altres extensíssims que he anat llegint en altres blogs. Però bé, és el meu, i potser d'aquesta manera, amb aquest post, m'obligo, per a l'any que ve, a reemprendre amb més força el plaer de la lectura que, aquest any, massa empardalat, he oblidat un xic.

Aquí va, doncs (amb classificació inclosa):

&  PÈSSIM. No l'he pogut acabar.
& &  FLUIX. L'he acabat amb penes i treballs. Decebedor.
& & &  ACCEPTABLE. No és una obra mestra però tampoc cal cremar-lo!.
& & & &  BO. Altament recomanable. He xalat i he après llegint-lo.
& & & & &  EXCEL·LENT. Obra mestra en el seu gènere.

& &

La tercera part de la trilogia de Millenium ha acabat de culminar la sensació personal de que es tracta d'un bluf engrandit amb una gran campanya de màrqueting. Només en salvaria la primera part (Els homes que no estimaven les dones).

& & &

Com a malalt de bàsquet vaig decidir apostar per aquest llibre, obra d'un altre malalt de bàsquet. M'ha divertit i m'ha entretingut amb les mil-i-una anècdotes del món de la pilota grossa. Tampoc té més pretensions que aquestes i, per tant, compleix perfectament l'objectiu amb el que va ser escrit.

& & &

Amb aquest llibre m'he quedat amb la sensació que no he aconseguit absorbir tot el potencial que té. És una faula, un conte, un relat molt original de les misèries i les passions humanes portades a l'absurd. És un molt bon llibre però que crec que no vaig llegir ni en el moment adequat ni de la forma adequada, massa entretallat i amb el cap ple de pardals. No descarto donar-li una altra oportunitat més endavant.

& & &

Una tragicomèdia. Un relat en prosa senzilla d'un drama infantil. Em va deixar amb un regust d'estar llegint un petit conte que no sabia fins a quin punt era realitat (i entenc que tot el que hi està escrit és absolutament real i verídic).

Se'n poden extreure alguns bons consells sobre com afrontar el problema del càncer o extrapolar-ho a d'altres pals a les rodes que ens va posant la vida. Ara bé, cadascú, arribat el cas, suposo que reaccionaria de forma diferent. Les solucions que ell aporta formen part del seu món molt personal i, com es diu, cada persona és un món.

& &

Un autor reconsagrat i un títol ambiciós no fan d'aquest assaig, en la meva opinió, una gran obra. Es perd en l'excessiva descripció de corrents polítics i personatges amb cites pròpies i només fa una lleugera repassada als processos que aquests han acabat produint. Molt teòric i poc pràctic.

& & & &

Per mi, el llibre de les meves lectures del 2010. Una història original i narrada amb una estructura i una prosa fantàstica. Un llibre que sorprèn i que fa somiar, riure i plorar. En definitiva, literatura en majúscules.

& &

Ja el vaig agafar amb timidesa, doncs un llibre tan extens com aquest, centrat en la llengua parlada en un entorn geogràfic tan limitat com la Vall Ferrera (Pallars Sobirà) em feia sospitar. Ara bé, la meva passió per la nostra llengua em va trair.

Doncs els meus temors es van confirmar. Es tracta d'una recopilació, bastant amateur, de mots, paraules i dites de la Vall Ferrera... però, el que més em va decebre, s'hi detallen termes lingüístics que es poden trobar molt més enllà d'aquesta petita vall pirinenca, i s'engloben dins el català occidental de les Terres de Ponent. Amb menys pàgines i més rigor se n'hauria tret un millor llibre.

& & &

Al contrari del darrer llibre, aquest es tracta d'un treball rigorosíssim i detalladíssim sobre els masos i capmasos de l'antiga baronia de Peramola (Alt Urgell). És un treball amb el típic segell "Espunyes", el seu autor. Dades, cites i moltes referències a bibliografia consultada. Una petita joia per als amants de la història local.

L'únic que se li pot criticar és que, en alguns moments, la gran quantitat de dades i cites textuals dels capbreus dels segles passats fa que la lectura sigui un poc feixuga.

& & & &

Ja vaig escriure un post narrant les sensacions que em va deixar aquest llibre. Així que poca cosa afegiré més.

Un llibre ineludible i que crec que hauria de ser de lectura obligada a les escoles per a conèixer i no oblidar, i així mirar de no repetir, una de les tragèdies més grans que l'espècie humana ha estat capaç crear.

No espereu escenes macabres ni molta sang i fetge. És un text viu, senzill però increïblement feridor relatant les més baixes i putrefactes actituds de l'home quan aquest deixa de ser tractat com a tal.

__________________________________________________

Res més per aquest any 2010 que ja se'ns escola. 

Només desitjar-vos un molt bon Any Nou a tots!

El tió em va cagar...

Avui, al voltants d'un quart de dotze de la nit, en plena Nit de Nadal, farà uns quants anys que el tió es va quedar ben descansat...

Tenaç, sorrut, i si cal, desobedient

L'amor és el plaer

gratuït i sincer

d'un joc ple de frisances,

un poema de pells

on el sexe és l'accent

d'un senzill llenguatge.

No sé si tinc raó,

potser tu, potser jo.

He volgut deixar aquesta bellíssima cançó d'en Lluís Llach com a símbol d'un cant d'amor a la vida, a la tendresa, a la llibertat, al respecte, a la desestigmatització per motius de sexe, origen, religió, edat, llengua...

És veritat que, molts camins, en el feixuc dia a dia que ens envolta, aquests anhels semblen quimeres impossibles d'assolir, però, penso que, no per això, hem de renunciar a intentar apropar-nos-hi tant com puguem i tan aviat com sigui possible.

I per a arribar-hi, sens dubte, caldrà ser tenaços, cabuts, sorruts, no doldre's, persistir i si no ens deixen altre camí, sí, desobeir.

Amb aquest delit, intrèpids blogaires, companys de reflexions, descoberts tot just fa tres mesos,... us desitjo, de tot cor, un molt bon Nadal.

Ves, ara m'he posat tendre...

La cara de Barcelona

LA CARA DE BARCELONA
Roy Lichtenstein, 1992

Estocolm, 20 de desembre del 2010

Veient aquella postal enviada per la seva filla des de Barcelona, a mode de felicitació nadalenca, en Jep va començar a pensar en aquella ciutat que l'havia vist néixer, a les primeries del segle XX. Va reflexionar en la vida barcelonina durant els dos decennis que va viure a la seva ciutat, fins que va haver de marxar, a guanyar-se les garrofes, primer a França, per acabar a l'escandinava Suècia, tot fent una aturada de cinc anys a Alemanya. Noranta-sis anys tenien els ulls que contemplaven la imatge d'aquella postal.

La "cara de Barcelona"... rostre estrany, fesomia desconeguda... 

- Poble provincià esbufegant en cursa disbauxada cap a la seva modernitat - pensà un desconcertat i resignat Jep.

I és que quan ell va viure els seus primers vint anys de vida al barceloní barri de la Barceloneta, ben a prop d'on ara s'erigia aquella.... escultura, Barcelona era prou diferent. La recordava una ciutat compromesa amb les terres de l'interior del Principat, unida a aquestes per infinits lligams familiars i trasllats de recerca d'una vida i una millor fortuna que la capital del país oferia. La Barcelona dual, la que oferia, però també rebia. Queviures i mercaderies provinents de comarques curullaven els mercats i places de la capital catalana, i així aquesta creixia i es relligava a les terres de les quals se'n declarava Cap i Casal. Una osmosi permeable i beneficiosa per ambdós espais.

- I ara? - seguí pensant en Jep... Barcelona ha canviat la manera de relacionar-se amb les seves terres interiors, amb la seva gent, amb les seves comarques. Superficial, allunyada, ambigua i desdibuixada. Malgrat ell hi mantenia família, una filla, en conservava una llengua i en recordava una història, aquella ciutat havia perdut aquests tres puntals, claus en anys passats, per entendre aquella Barcelona. Ara, aquests es desdibuixaven en la ruptura voraginosa de l'actual ciutat amb el seu passat, enfollida cap a una modernitat de postal, de disseny, de tendències i logotips estèrils, de cosmopolitisme i obsessionada en acollir cultures d'arreu, arraconant aquella que la va fer créixer i fer-se gran i sentir-se Cap i Casal de tot un poble. 

En Jep no va aconseguir reconèixer la seva Barcelona en la postal de la "cara de Barcelona"... rostre desfigurat d'una ciutat desmemoriada.

De vegades una ciutat antiga i singular, com Barcelona,

tot simplificant en excés la seva identitat, es torna genèrica.

Esdevé transparent, com un logotip.

Rem Koolhaas

________________________________________

Una altra iniciativa de Relats Conjunts

Dos granets de sorra

Avui diumenge, aquestes han estat les meves dues menudes aportacions al meu país i a la seva gent. Espero que siguin d'utilitat, desitjo que siguin per a bé.

Vendre la moto

Fa temps que porto aquesta qüestió al pap. He pensat a trucar a "La nit dels ignorants", però té una atmosfera depriment que m'entristeix (ui!, ara, al clicar a l'enllaç he vist que ja no el fa la Gemma Nierga...). També podria trucar al "Tot és possible" però fa un cert tuf a "cutre" que me'n fa fugir (per què la gent segueix trucant tenint el Google a mà?... és el que fan servir els del programa per a respondre!). Algun cop ho he intentat deixar anar en una "carta al director" d'algun gran diari, però sempre he considerat que aquestes, pel fet de dirigir-les al propi director, han de ser reservades a temes de país i de gran transcendència (ara que hi penso, fa anys a "La Vanguardia" hi va haver un reguitzell de "cartes al director" polemitzant sobre si el paper de vàter, un cop penjat al lavabo, havia de caure per la part de fora o de dins del rotlle...paíssss...).

Així que, finalment, he decidit qüestionar a la blogosfera sobre aquest tema que mai ningú (ni el Google) m'ha sabut respondre. Aquí va:

Tenint en compte la mà d'anuncis de cotxes que veiem a la tele, diaris, revistes, cartells, etc... com és que, en canvi, no se'n veu ni un de motos, ciclomotors, motocicletes, etc?

Amb en Marlon Brando anunciant-me una moto d'aquesta manera,
 potser me n'acabaria comprant una!

Sé que és una fotesa (ja he avisat que no era una qüestió d'aquelles de nació), però és una pardalada que tinc al cap des de fa molt, i la vaig preguntant a tort i a dret però mai ningú me n'ha sabut donar cap explicació raonable. Potser es tracta de l'únic bé que, dins del sistema capitalista, no s'anuncia mitjançant cap canal de venda habitual (i mira que se n'anuncien de coses!).

Algú dirà, i amb raó, que ja se'n venen moltes i, per tant, als fabricants no els cal anunciar les noves motos que van traient al mercat. És veritat, però, de cotxes se'n venen moltíssims més i bé que els veiem anunciats a tota hora i per tot arreu!

Algú en sap el motiu? Algú em sabria donar una bona raó?...

...us han venut "l'amoto" mai?

Marranades de llengua (II) - concurs

Vaig haver de refregar-me els ulls uns quants cops, no m'ho podia acabar de creure. Després d'una brillant jornada excursionista per la Serra de les Salines, entre Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà) i Costoja (Vallespir), l'arribada a l'hostal que ens acolliria durant la nit ens sorprenia amb un dossier expressament fet per als clients, amb enquesta de satisfacció inclosa, el qual amb prou feines vaig poder acabar de llegir i del que en vaig fer aquesta foto...

Clica la foto per ampliar-la

Al principi creia que havia de ser una broma, una errada ortogràfica, dues, tres, quatre... no, allò no era broma. Així que he decidit tibar una miqueta més el post original de Marranades de Llengua, fet fa unes setmanes i, cercant la part positiva de l'enrabiada que vaig agafar aquell dia, us proposo un concurs.

Objectiu: Heu d'intentar encertar la quantitat exacta d'errades que contenen aquestes quatre ratlles! (potser necessitareu una calculadora i tot...).

Premi: Mmmm, encara m'ho he de pensar... una estada a l'hostal autor d'aquest brillant text?

En tot cas, n'he volgut fer una mica de broma, però realment em va fer molta llàstima llegir, o intentar llegir, un text com aquest, amb tantes barbaritats per centímetre quadrat de full. 

Vagi per endavant que l'estada a l'hostal fou molt satisfactòria, el tracte fantàstic i el menjar exquisit. A més, es sobreentén la bona voluntat dels propietaris de l'hostal en voler fer un dossier íntegrament en català per als clients... però, precisament per això, si és un escrit que ha de llegir el client, que han de llegir moltes persones i amb el qual intentes donar una bona imatge de l'hostal, no es pot permetre aquesta indecent quantitat d'errades. No ens podem permetre maltractar la nostra llengua d'aquesta manera. I és que tal i com va dir en Joaquim Maria Puyal... "o ens arremanguem o perdrem la llengua".

Ep! No ens despistem, però! Vinga, a veure! Quantes errades sou capaços de localitzar?

Somnis de teatre

S'aixecà el teló,

aparegueres per entre els actors secundaris

en un acte en que ni l'apuntador

havia previst la teva eixida.

i acabares fent-te teu el paper més principal.

La forma de saltironejar per l'escenari

de recitar el text amb gràcia i dolçor

captivà el director de l'obra, que

de manera quasi inconscient,

t'elevà al paper fonamental, 

pal de paller de la seva creació.

Abandonà a les teves mans

l'esdevenir de la seva obra.

I aquí és quan tu,

més actriu que mai

dominant tots els tempos

 de la realitat i la falsedat

abandonares, sobtadament, l'escenari

interpretant un text desconegut

revirant aquell guió

que el director creia immaculat.

Ell, espectador ignorat del seu fracàs,

sols pogué copsar un buit a l'escenari

que es reomplí de personatges secundaris,
i d'altres foteses intranscendents.

I és que tot fou un castell de fum en el seu cap,

Julieta ja fa temps que perigué

i això només fou un somni incomplet

per a la seva obra inacabada.

Tambors de guerra contra WikiLeaks

Julian Assange, fundador de Wikileaks,
a l'ull de l'huracà polític i periodístic

Si hi ha dos col·lectius que estan sortint força perjudicats en l'espectacle WikiLeaks aquests són els polítics i els periodistes.

POLÍTICS

Els primers estan destil·lant nervis i odi contra Julian Assange, per tots els porus de la seva pell. Tant és així que s'ha arribat a l'extrem, fa uns pocs dies, de demanar l'assassinat del fundador de WikiLeaks a través de la televisió. Aquí va la perla vomitada per el senyor Thomas Eugene Flanagan, científic de la universitat de Calgary (Canadà) i assessor del primer ministre canadenc, Stephen Harper. Un espectacle dantesc...

Els moments estel·lars són:

• 00' 18": "I think Assange should be assassinated actually..." (crec que Assange hauria de ser assassinat).
• 00' 20": "Obama should put out a contract or maybe use a drone or something..." (Obama hauria de contractar o potser utilitzar un avió no tripulat o quelcom similar...).
• 00' 35": Quan el presentador, incrèdul, li fa veure que allò que acaba de dir és molt fort, el senyor Flanagan es reafirma dient: "I'm feeling really madly today" (Estic molt emprenyat avui).
• 00' 40": Els convidats al programa somriuen alegrement davant les execrables declaracions... us felicito fills...
• 01' 13": I la traca final "I wouldn't feel unhappy if Assange does dissapear" (No em faria cap pena si n'Assange desaparegués).

La Interpol va emetre una ordre de detenció internacional, de categoria vermella, la més alta de totes, per tal de detenir el senyor Julian Assange, presumptament acusat de violació i abusos sexuals. Unes acusacions, que, a més, a hores d'ara, són tèrboles i contradictòries i sembla que s'hi barregen preservatius trencats, gelosia i ganes de revenja.

En canvi, el senyor Flanagan (res a veure amb l'entranyable Flànagan de la sèrie "La Granja" de TV3 de fa uns anyets) pot instar i clamar a l'assassinat d'una persona, en viu i en directe, a través de la televisió i no li cau ni un gramet del pes de la llei a sobre.

És més, el senyor Assange va ser acusat de terrorista, per la senyora Sarah Palin, demanant que se'l perseguís com a un membre d'Al Qaeda o com a un talibà, en una nota del seu Facebook del passat 29 de novembre. Senyoreta Palin, prou que li han fet cas!

Però, senyores i senyors... qui està fent, realment, apologia de l'assassinat? Qui és el terrorista aquí? A qui s'està perseguint, però?

PERIODISTES

I com hem dit, el segon col·lectiu que tentineja davant l'allau de revelacions de WikiLeaks és el de periodistes. El suposat periodisme d'investigació ha quedat totalment en evidència davant de la magnitud de revelacions posades a sobre la taula per en Julian Assange. No és periodista, no crec que pretengui ser-ho, però ha aixecat tot tipus de reaccions dins el món periodístic. I no cal anar a cercar exemples massa lluny. Dins d'aquests hi ha els que són reflexius, com n'Antoni Bassas, i escriuen fragments tan crítics sobre aquesta situació com:

"La discreció, quan no el secret mateix, són fonamentals per a l'èxit d'unes converses de pau, l'alliberament d'uns hostatges o la detenció d'uns criminals"

I, al a vegada, tan reflexius com:

"Però les noves tecnologies han fet possible un coneixement massiu, instantani i indiscriminat de qualsevol mena d'informació, inclosos els secrets oficials quan el guardià es despista. I aquest nou accés alimenta també el dret de saber què fan en el nostre nom aquells que hem escollit per a que ens governin".

En canvi, d'altres periodistes d'un estil més fariseu, com en Josep Cuní, ferits en el seu elevadíssim ego periodístic, disparen contra Julian Assange amb ràbia gens dissimulada:

"I al final de tot ens trobem amb un personatge, Julian Assange, que ens apareix com el Robin Hood de la transparència informativa global mentre es nega a ser diàfan en el seu comportament personal i professional. El que es rebota quan li pregunten per la veracitat de les acusacions que pesen contra ell a Suècia per delictes d'assetjament i violació i que porta la Interpol a perseguir-lo per tot el món, o el que li fa llençar pilotes fora quan ha de contestar qui finança la seva empresa".

Bé senyor Cuní, bé. Llenci merda sobre l'acusat i no es molesti a fer l'exercici periodístic d'investigar de què van exactament aquestes acusacions, qui les fa, quan i amb quin objectiu. No es pregunti si no és exagerada una ordre vermella de recerca i detenció mundial d'una persona sota aquesta tipologia d'acusacions farcides de clarobscurs. No es qüestioni perquè Amazon, PayPal, VISA, Mastercard, bancs i d'altres han tancat i boicotejat els comptes i les vies de pagament a WikiLeaks. 

Serà que no té temps per a fer-se aquestes preguntes, deu estar enfeinat abaixant la temperatura dels estudis de TV3...

Made by Lady Gaga

Aquest vespre, en un Palau Sant Jordi ple a vessar, ens visita la cantant (se la pot definir així?) Lady Gaga, en el marc de la gira "The monster ball tour". He dit cantant, però podria haver-la catalogat, essent benevolent, com a ballarina, compositora, artista o productora, i essent més maliciós, com a polemitzadora, producte de màrqueting o de fireta, bluf, venedora de fum i de música enllaunada...

No sé vosaltres, jo l'emmarco en ambdós conjunts. No fa una música que m'agradi especialment, tret d'alguna cançó puntual, però cal reconèixer que copa totes les llistes d'èxits internacionals i enguany ha arrasat en múltiples premis musicals (MTV Awards, Grammy i Britt Awards).

Personalment el tenir un reconeixement tan abast a nivell mundial no és pas sinònim de qualitat, ans al contrari, tot sovint indica una millor tasca de producció i venda que no pas de treball als estudis de gravació.

En la meva opinió, crec que aquest és el cas de Lady Gaga. Una música enganxosa, dins dels límits de les melodies més estrictament comercials, però tot embolcallat, perfumat i esbombat com a producte d'una elaboradíssima manufactura. I aquí és on, jo crec que, rau el mèrit de Lady Gaga i, no ho oblidem, de tot el grup de producció i elaboració del producte Gaga que hi ha darrere d'ella. Ella és el rostre que es posa davant del treball final (amb un encert espaterrant, cal dir-ho), però rere tot això hi ha un treball exquisit, brutal, cuidat al mínim detall, elaborat amb enginy i delicadesa, al mateix temps, i trencador i original.

És evident que el producte Gaga està amarat i ha begut d'influències claríssimes i tan respectables com Madonna o David Bowie i de menys afortunades com Britney Spears o Christina Aguilera, però ella (i el seu grup de treball) ho han agafat tot, ho han passat per el morter i n'ha sortit l'estil propi, diferent i irreverent de na Lady Gaga. A tot això hi han posat unes gotetes (o uns hectolitres) d'estridència i histrionisme i..."voilà"! aquí teniu un producte manufacturat de bells acabats i cuidada presentació.

Tot això li confereix un valor afegit al producte final Gaga que l'ubica per damunt dels competidors en el seu segment de mercat ("Meca" i somni de qualsevol empresari).

El que queda clar és que el grup que treballa sota les sigles Lady Gaga ha tingut molt clara la Cadena de Valor del producte que volien vendre:

• Logística interna: Recepció de la matèria primera, n'Stefani Germanotta (la personeta que posa el rostre a la marca Lady Gaga) i creació del grup de treball intern amb especialistes de diferents vectors del món de la producció musical i el màrqueting.
• Operacions (producció): Treball de disseny, elaboració i creació del producte Lady Gaga.
• Logística externa: Distribució i esbombament, als quatre vents, del producte manufacturat sota la marca Lady Gaga.
• Màrqueting i vendes: Disseny i execució de les línies mestres de la poderosa estratègia de venda posada en pràctica en nom de Lady Gaga. Aquí rau la clau de trobar una persona que abanderi el producte amb solvència, i n'Stefeani Germanotta es demostra com una autèntica mestra en aquest àmbit.
• Servei de post-venda i manteniment: O com fer que no decaigui el producte i mantenir-lo a la cresta de la fama el màxim temps possible. És en aquest punt on es troba, ara mateix, el producte Gaga. Veurem si el seu grup de treball i ella mateixa tenen l'empenta i l'enginy (i la provocació) suficients per a mantenir el producte en la seva màxima esplendor durant molt temps.

Mentrestant, però, aquells que hagueu aconseguit entrada per aquest vespre al Palau Sant Jordi, que gaudiu de l'ESPECTACLE (en majúscules) de la marca Lady Gaga.

A la resta us deixo aquest videoclip (la cançó del qual, a més, m'agrada prou) que és una mostra clara de la manera de fer de la factoria Gaga. Música ballable en una atmosfera surrealista, i en certs aspectes, irreverent i provocadora. Tot, però, cuidat al detall i presentat de forma trencadora i allunyada de convencionalismes (és a dir, un producte amb valor afegit, o el que és el mateix, un producte "made by Lady Gaga").

Si això és un home

"Per tornar a la Bude s'ha de travessar un espai ple de bigues i d'estructures metàl·liques amuntegades. El cable d'acer d'una grua ens barra el pas, Alex l'agafa per passar-hi per sobre, Donnewetter, es mira la mà negra de greix llefiscós. Mentrestant jo he arribat fins a ell: sense odi i sense escarni, Alex refrega la mà per la meva espatlla, el palmell i el dors, per netejar-se-la, i se sorprendria força, l'innocent i bèstia Alex, si algú li digués que agafant com a mostra aquest acte seu jo el jutjo avui, a ell i a Pannwitz i als innumerables que van ser com ells, grans i petits, a Auschwitz i arreu."

Aquest estiu, després de temps de barrinar-ho, vaig anar a Berlín a passar-hi uns dies, per primer cop. Allà, i gràcies a una amiga que treballa en una empresa de guiatge turístic per Berlín i rodalies, em vaig animar a fer una visita guiada al camp de concentració de Sachsenhausen. La visita va ser feta amb unes explicacions i un tacte exquisit, narrant amb exactitud el que allí succeí, però fugint del sensacionalisme. Ara bé, malgrat això, la sensació d'ofec, desànim i tristesa se'm va anar apoderant a mesura que anàvem visitant els barracons, els lavabos, els crematoris (malgrat no ésser un camp d'extermini, també n'hi van haver alguns), el "laboratori"... escabrós.

No vaig tenir esma de fer cap foto a aquests llocs, no sé si per por, per fàstic o per respecte. Així i tot no he oblidat les imatges. Especialment gravada tinc una "taula d'operacions" del "laboratori". Massissa, enrajolada de color blanc, amb un forat de desguàs al centre de la taula... no la vaig poder suportar mirar massa estona i, així i tot, se m'ha quedat al cap (per cert, nombroses persones sí que s'hi van fer fotos, allà i on fos que anéssim, com si es tractessin de fotos amb la Torre Eiffel o el Mickey Mouse a Disneyland... jo no vaig tenir estómac...).

El guia, català, ens va recomanar alguns llibres si volíem entendre una mica més com havia estat la "vida", o la infàmia, en aquest i en d'altres camps. Un d'ells era aquest que aquí us presento: "Si això és un home" de l'italià Primo Levi.

De tot el llibre, en destaco el passatge de l'inici del post. No és un llibre especialment violent, doncs descriu, sobretot, com se les enginyaven per a sobreviure els empresonats en aquests camps. Malgrat això, el relat és curull de situacions, actes i passatges durs, dolorosos i molt cruels.

Ara bé, el bocinet que més em va colpir, potser fou el que us he deixat escrit. No hi ha sang, no hi ha violència física, ni tan sols hi ha crits o insults. Hi ha, però, un menyspreu absolut cap a la persona humana, un tracte d'indiferència, com si l'altre no fos un home o una dona, com si no fos una persona, com si fos el no res. Aquesta jo crec que és la màxima expressió de violència cap a una altra persona, el tractar-lo, amb la màxima naturalitat del món, com una no-persona, una "cosa" a la qual hom, per exemple, s'hi pot netejar parsimoniosament, a la seva espatlla, una mà embrutada de greix o li pot etzibar, si li ve de gust, un tret a la nuca, tant hi fa.

Us recomano el llibre per aprendre i, sobretot, per a no oblidar el seu testimoni i el dels que van viure i patir com ell.

Us recomano, també, aquest post de na Clidice (inspirador d'aquest que esteu llegint) que desgrana, de forma molt encertada, la repugnància de veure com encara hi ha llocs al món on a la gent se la classifica com a no-persona.

I finalment, us animo, malgrat la buidor amb la que surts d'un lloc així, a visitar a aquest camp o a qualsevol dels altres que vergonyosament van existir. Crec que, almenys un cop a la vida, s'ha de visitar un lloc així per a entendre, si és que una cosa així es pot arribar a comprendre, a on pot arribar l'estupidesa humana i a on, lluitant amb tota la força de la raó, la cultura i l'educació, malgrat el flirteig obscè de certs personatges públics amb les beceroles fonamentalistes que originaren aquests espirals macabres, hem de mirar de no tornar mai més. Mai més.

Poemes i promeses

"I totes les promeses

que un dia ens vam fer

segellades amb la mirada d'aquell que només té fe:

si un dia et fan falta

no pateixis, que jo les guardaré.

Si un dia et fan falta

no pateixis, no les oblidaré,

les tinc escrites a la pell..."

Estimats polítics,

 ha arribat l'hora de complir la retòrica i les promeses d'aquests darrers temps.

Ella, com veieu, ja ho ha fet.

Botifarra a la brasa

A Vallfogona de Ripollès pas que passen gana,
ans al contrari, van ben servits!

Si us plau, jo la prefereixo ben cuita, que si no, no me l'empasso...

________________________________________________________________

PD1: Ja em perdonareu, però una assistència de gol com aquesta no la podia desaprofitar i he xutat a rebentar!

PD2: Són els efectes col·laterals de tant reflexionar...

La meva àvia irlandesa

Fa tot just deu anys que una empresa organitzadora d'estades a l'estranger per a nens, que els seus pares volien que estudiessin anglès en territori anglòfil, em va contractar per a ser el monitor d'un grup (el "leader" em deien) que enviaven a Irlanda. La idea de passar un mes de les meves vacances sent el responsable d'una vintena de nens de casa bona (el viatget els sortia per un ull de la cara), de 12 a 16 anys, confinats al menut i avorrit poble de Thurles al bell mig de l'illa irlandesa, sense escapatòria possible, sense pares i delerosos d'experiències de tot tipus menys d'aprendre anglès, no m'atreia massa. La perspectiva però, de passar un mes a Irlanda, amb les despeses pagades (és més, cobrant un petit sou que per a les meves necessitats d'estudiant universitari m'aniria de conya) i amb la possibilitat de practicar anglès em va acabar de decidir a llençar-m'hi.

Finalment va resultar ser, no sense complicacions, un dels mesos més originals i divertits de tots els estius que he viscut. I d'entre totes les experiències viscudes una va en va destacar per sobre de la resta.

Tant els nens com el "leader" ens hostatjàvem en cases de famílies autòctones i a mi em va tocar la casa a la que anaven tots els "leaders" cada any. Jo no ho sabia encara però era la casa de la que esdevindria inoblidable Margaret.

Na Margaret al "backyard" de casa seva
que cuidava amorosament cada dia,
talment com ho feu amb mi.

Com podeu veure a la foto fa deu anys ja era una venerable àvia. Aquesta imatge, l'única foto que guardo d'ella, ja reflecteix la bonhomia d'aquesta dona irlandesa. Era tot bondat i, en el mes que vaig estar voltant per casa seva, em va cuidar talment com si fos la meva pròpia àvia. No exagero. Es preocupava per què feia cada dia, mirava de descobrir els meus gustos gastronòmics, tot sovint molt allunyats dels seus, cada vespre m'esperava per a preguntar, encuriosida, com m'havia anat el dia... 

Recordo amb tanta tendresa com, cada un dels matins que vaig sortir de casa seva per anar a controlar les feres d'hormones revoltades i escasses ganes d'estudiar anglès, m'acomiadava sempre i sempre, des de la porta amb un somriure d'orella a orella i tot dient "Enjoy yourself! Have a nice day!".

I el dia que vaig descobrir la delícia culinària que em va preparar secretament, una estratosfèrica "apple tart"... aquell dia vam fer Festa Major. Jo per el plaer d'endrapar aquell pastís exquisit i ella de descobrir que, després d'estar cuinant tota la tarda, l'havia encertada de ple. I allà vam estar ella i jo, com àvia i nét, xerrant i menjant fins que se'ns va fer fosc.

Abans de marxar ella em va regalar el disc "In blue" de The Corrs. En aquella època sonaven molt a tot arreu, i a Irlanda no us ho explico, i després que ella observés un dia (sense dir-me'n res) com me'ls mirava atentament per la TV va decidir que em regalaria el disc per sorpresa. Em va fer molta il·lusió. No és que The Corrs m'enamorin però, aquest disc el guardo amb un sentiment molt viu (això sí, mai li vaig dir que el que jo mirava aquell vespre atentament potser era la cantant del grup, l'Andrea Corr, amor platònic d'aquells anys). Li vaig fer signar, talment com si ella fos l'Andrea: "Margaret with love. July 2000". I a fe de déu que ho va escriure amb sinceritat.

Quan vaig marxar de casa seva per a tornar a Barcelona vaig plorar, secretament, sense que ella em veiés.

Un any després, la casualitat va voler que llavors fos jo el que agafés el paper d'estudiant. Vaig anar un mes a Dublín. Vaig viure també amb una família irlandesa, i tot i que em van tractar bé, ja no va ser el mateix. Na Margaret era inigualable. 

Em va agafar l'enyorança i vaig decidir trucar-la per a veure si la podia anar a visitar. A bodes la vaig convidar! El dia següent ja em veus agafant el tren fins a Thurles, aquell poble menut i avorrit perdut enmig d'Irlanda. El viatge va ser llarg, dues hores de veure prats verds i més prats verds esquitxats d'ovelles i més ovelles. De l'estació a casa seva hi havia ben bé mitja hora caminant. El dia era rúfol, típicament irlandès, però jo estava ben emocionat. En arribar gairebé em desfaig. Estava tan feliç de tornar-me a veure! 

Durant l'any que havia passat des que havia marxat el primer cop havia empitjorat de salut i havia tingut algun espant, que no em va voler explicar. Duia un avisador penjat al coll per si li passava alguna cosa avisar a la seva filla, que vivia a prop. De fet em va dir que jo havia estat el darrer "leader" que havia tingut a casa, i que ja no n'agafaria més, precisament per motius de salut. Se la veia un xic més dèbil però era la mateixa Margaret que jo havia conegut feia un any, tendra i amorosa com si jo fos el seu propi nét.

Va insistir i insistir per a que em quedés a dinar, i davant de la seva insistència no podia fer res més que acceptar. Ho tenia tot preparat. A l'hora de les postres va sorprendre'm, altre cop, amb la seva meravellosa "apple tart". Llavors jo li vaig deixar anar el que ja sentia molt endins meu: "You're my irish grandmum!". Bé, no us atabalaré en com va anar tot el dia, ja ho podeu suposar. Vaig marxar tard, molt tard de Thurles. Arribava a Dublín de nit.

Aquella va ser la darrera vegada que la vaig veure. Durant un parell d'anys ens vam estar escrivint alguna carta, sobretot per Nadal (era molt i molt religiosa), però després, malauradament, vaig anar perdent aquesta pràctica, i amb ella, el contacte amb na Margaret.

A dia d'avui han passat molts anys i no m'atreveixo a tornar a escriure. Em fa por no rebre mai cap resposta, o pitjor, rebre'n alguna confirmant-me el temor que ja ens hagi deixat. Em fa por. Crec que prefereixo deixar-ho així i dur-la, per sempre més, dins del meu cap i del meu cor, a on s'hi va guanyar un raconet per mèrits propis.

M'he allargat molt (ets irreductible si has arribat fins aquí!), però he sentit la necessitat de dedicar un petit homenatge a la que sempre serà la meva altra àvia, la tercera àvia, la meva àvia irlandesa.

Per cert, en una de les seves darreres cartes, em va enviar la recepta de l'"apple tart". He intentat fer-la però no he aconseguit assolir, ni de bon tros, el gust, l'olor i el plaer del seu pastís, acompanyat d'un tè calent amb un núvol de llet (sempre sense sucre!... Irish way!) d'aquella llar que un dia vaig tenir i gaudir al bell mig d'Irlanda.

Marranades de llengua

Serà que és veritat que el català s'assembla molt al francès (cada cop més), o que s'ha descobert la A tancada, afegint un nou element a l'enrevessada fonètica vocal catalana. Ho haurem de preguntar als senyors de CE--A...

Estació Espacial Internacional (ISS)

- Les muses m'han abandonat, la inspiració se m'ha esmunyit... no aconsegueixo trobar ni una minsa idea per a escriure, ni que siguin quatre ratlles, que evoquin la imatge proposada per Relats Conjunts. Tinc el cap ben entabuixat...

- Deu ser que ets a la lluna de València.

- No, a la de València no, en tot cas, a la de la Terra.

Astronauta rimador

"Leds vermells m'enrevolten

controlen cada peça 
d'un transbordador filigrana

i no fallen, o gairebé no fallen

ses màquines perfectes Macintosh..."

Engalanat com un astronauta
feia tot just un anyet que havia arribat a la Terra

"Controla! Que un LED vermell s'encén!"

Que lluny quedaven, encara, ses màquines, perfectes o no, Macbook, iPad, iPod...

________________________________________________

Una iniciativa engegada, promoguda i esbombada per n'Assumpta i en Ferran!

Llancem-nos, doncs, a la follia!

"Hi ha una saviesa del seny

i una saviesa -més alta- de la follia.

Per a l'alta vida de l'ànima,

el seny solament serveix per a decidir

quan cal llançar-se a la follia"

Ramon Llull 

Ciutat de Mallorca, 1232/33 -  1315/16

Dia de l'Escriptor Empresonat

De gener a juny d'enguany...

- 6      assassinats

- 18    assassinats per motius desconeguts

- 10    desapareguts

- 148  empresonats

- 67    empresonats pendents de sentència

- 3      en procés judicial

- 184  pendents de judici (no empresonats)

- 13    condemnats a altres sentències

- 35    breus detencions

- 15    amenaçats de mort

- 56    altres amenaces

- 28    atacats i torturats

- 2      segrestats

- 2     deportats

TOTAL: 587

Aquests són alguns dels números de la ignominiosa llista, elaborada per el Comitè d'Escriptors Empresonats del PEN Internacional, de casos enregistrats d'escriptors, periodistes o editors empresonats, perseguits o amenaçats durant el primer semestre de 2010.

Avui, dia de Sant Albert, es commemora el Dia de l'Escriptor Empresonat, per a denunciar (i en alguns malaurats casos, recordar) els escriptors represaliats arreu del planeta.

Per a commemorar el 50è aniversari de la creació del Comitè s'ha engegat la campanya "Because writers speak their minds" a on es detallen els 50 casos més emblemàtics, anualment, des del 1960 fins el 2009.

Enguany el Comitè fa especial esment a 5 casos, dels quals jo en voldria destacar 2:

• Hossein Derakhshan: Blogaire iranià condemnat a 20 anys de presó
• Tal Al-Mallouhi: Blogaire siriana de 19 anys, acusada d'espionatge i incomunicada a Damasc des del desembre del 2009.

Ells i la resta, són uns herois, uns valents. Jo no sé si, en les seves circumstàncies, tindria el coratge de lluitar (fins a donar la vida, en alguns casos) per la defensa de la llibertat i la denúncia d'injustícies. No ho sé.

És molt trist concloure que, a dia d'avui es continua condemnant, torturant i matant per l'ús de la paraula...a moltíssims llocs i a moltíssima gent i, estimats blogaires, res ni ningú no ens pot assegurar que mai, mai de la vida, això no pugui tornar a passar aquí. No ho oblidem.

Somriu el diable cofoi

El Baix Llobregat, amb Montserrat al fons,
des del capdamunt del martorellenc Pont del Diable

Udola la Muntanya Sagrada
de la Patrona Moreneta plor agut i furiós
"in memoriam" dels paratges del que ençà fou
plana fèrtil i ufanosa de pagesos i pastors.

Somriu el diable cofoi
des de son pont, talaia d'ocres colors;
el riu ha perdut la bellesa de ses fonts
i ja davalla trist, estressat i rubinós.

Fàbriques de química agressiva
expulsen vapors d'àcides olors;
viaductes, carreteres i autovies
teixeixen teranyines de transports depredadors.

Somriu el diable cofoi
des del pont on viu a redós,
hi seguirà mancant una única pedra
però ja no s'hi sent el cant dels galls traïdors.

La plana segrestada,
la Sacra Muntanya profanada;
udola la Patrona catalana,
somriu el diable cofoi.

Primavera d'hivern

Aquesta és la imatge que m'ha sorprès avui, a primera hora de la tarda, quan caminava parsimoniosament, després de dinar, altre cop, cap a la feina.

M'ha fet llevar el cap, de la mirada bocaterrosa que duia, el crepitar solitari de les meves passes sobre les fulles seques escampades arreu. La resta... silenci. Cap motor brogint ni accelerant, cap nen cridant ni xisclant, cap gos lladrucant ni lladrant... ni tan sols bordant.

I ara, espurneja una pluja tímida i vergonyosa als vidres de ca meva. I diuen que demà el vent ens assotarà amb força, i el fred ja treu el nas per a esquinçar-nos la pell dels llavis i ressecar-nos la de les mans, mentre aquest cap de setmana encara he emprat el mot "calor".

Potser és la tardor més primaveral dels darrers temps i així torna a ser vàlida l'expressió, encara vigent en alguns territoris de parla catalana, de "primavera d'hivern" quan no utilitzen el mot tardor.

Potser per això, fins i tot la ciutat ha decidit despullar els arbres que a penes l'oxigenen per a vestir els seus carrers dels colors ocres de temporada. Potser per això, fins i tot, les ciutats, fugaçment i en una llambregada ràpida i amb data de caducitat, refulgeixen una paleta de colors més àmplia que la dels habituals negres asfàltics i grisos fumejants. 

Aquesta primavera d'hivern fins i tot sembla que, en un moment d'ímpetu estacional, ens permet arribar a copsar, dins les entranyes de les ciutats, un instant de natura i bellesa.

_______________________________________

Si voleu seguir gaudint d'aquesta primavera d'hivern passegeu per el blog d'en Barbollaire.

Negació de l'amor platònic

AIRE

Balança dels meus canvis d'humor

com la rosa dels vents

segons d'on bufa, canvia el temps.

AIGUA

Rosada a trenc d'alba que xopa

aquest grevoler relicte

i humiteja de calma l'etern conflicte.

TERRA

Camí giragonsat i polsós,

enmig de l'hivern tempestejat

du a refugi de país muntanyós.

FOC

Pira d'emocions on espurneja la passió,

les flames enceses dels teus contorns

m'incendien la que creia ferma raó.




Tu ets la barreja d'aquests quatre elements
que formen la meva essència i existència
i no repeteixo altra cosa
que les paraules d'un tal Empèdocles.

Llibre d'Amic i (des)Amat

Plorava l'Amic i deia:

"Quan cessarà el temps

de les tenebres en el món

perquè s'acabin els camins infernals?...

Fa vuit segles Ramon Llull tingué clar com respondria l'Amat:

L'Amic estava malalt

i en tenia cura l'Amat:

de mèrit el peixia

i amb amor l'abeurava

i paciència el colgava,

d'humilitat el vestia

i amb veritat el medicava.

Avui en dia, però, davant de les tenebroses enquestes i els camins infernals que assetgen l'Amic, l'Amat respon així:

"Xicolata" del Jolonch

Quan vaig a veure els meus avis, com en aquesta darrera Castanyada, ja sé que, amb una mica de fortuna, me'n duré una rajola de xocolata del Jolonch (o com diuen ells, com diu la meva àvia, que és qui sovint me la regala, xicolata del Jolonch).

Llavors, durant uns dies, adopto el costum de trencar-ne un dauet cada nit, després de sopar, i assaborir una xicolata que em transporta, automàticament, als berenars d'estiu a la masia dels avis, allà al mig Segre. Aquelles tardes inacabables de jocs, riures, emprenyades, de plegar trumfos al tros, de bicicletes i córrer rere el gos i d'acabar fent una guerra d'aigua mentre el padrí regava l'hort.

Llavors, en un intermedi sacrosant, apareixien les dones cridant els hòmens, el berenar ja estava llest (al camp es segueix mantenint, més que enlloc, l'estructura de treballs tradicional, més per costum que no pas per creença ferma). I el dia que el berenar era un pa amb oli i xicolata, amb aquella xicolata d'Agramunt, jo en feia festa grossa.

Aquesta tradició me la inoculat la meva àvia, la iaia com li diem nosaltres (el nom de padrina se l'endugué la besàvia que vestia eternament de dol). Ella és la primera fan d'aquesta xicolata i me l'ha anat traspassant ja fos en els pa amb olis d'estiu o amb les torrades de llar de foc dels crus hiverns de la vora del Segre. Sempre la recordaré creuant el pati de davant de casa, amb aquell caminar lleuger que els anys han anat entorpint una miqueta, a voltes fugissera ja que duia un dauet de xicolata del Jolonch amagat a la màniga per anar-lo rosegant amb fruïció ella sola, tranquil·lament i en calma. Era el seu moment, el petit homenatge que es regalava ella mateixa, trencant la rutina de les feines d'una dona de pagès.

No és una xicolata a l'ús de les d'ara, és dura, forta, costa trencar-la amb les dents i ho fa a petits bloquets. Un cop trencada pren una textura farinosa i té un gust especial, diferent. És xicolata amb cacau mòlt a la pedra, i, tal i com diu el seu embolcall en català i prou, és: "Xocolata familiar a la tassa - Per al seu consum cuit". 

Doncs bé, mai l'he pres a la tassa, mai n'he fet xicolata cuita, sempre l'he menjada tal i com m'ho ha ensenyat la meva iaia, a pèl. I és que en una cosa tenen raó els seus elaboradors, és una xicolata familiar. Sempre serà la xicolata de les tardes d'estiu xalades entre germà, cosins, tiets, pares, avis i gos, servida al costat d'una bona llesca de pa de pagès, per una de les dones més bones, fortes i entranyables que mai he conegut, la meva àvia, la meva iaia, l'Enriqueta del mas de La Ribera.

La vila encriptada

Hi ha una vila catalana a on tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès i cinc quarteres massa terra, en que els seus vilatans exhibeixen, orgullosos, en els seus ostentosos automòbils, aquest jeroglífic...

Fàcil no?
Amb quin jeroglífic ens podrien obsequiar els patumaires?
 (ja tenim la polèmica de la è/é sobre la taula)

 I els de l'empordanesa vila d'Ultramort?
Teniu al cap alguna altra vila i/o ciutat d'exòtica encriptació?

I seguirem plantant cara!

Joan Solà

Mals temps per a la nostra cultura, mals temps per a la nostra llengua. Si fa unes setmanes ens abandonava en Joan Triadú, avui hem de lamentar, tristament, una pèrdua, més cabdal, si pot ser, encara. Avui s'ha mort Joan Solà. 

Pompeu Fabra, Joan Coromines... i Joan Solà. Valgui l'alineació d'aquests tres noms, tots tres a la mateixa alçada, per a entendre la importància de la seva obra, dels seus estudis i de la seva persona per a la nostra llengua i per a la nostra cultura. Hi han personatges gegantins que són insubstituïbles en aquest petit país nostre. Ell ho és.

Un dia, xerrant sobre ell i la seva obra, a l'Espai Mallorca de Barcelona, em van fer obrir els ulls: "És un savi", em van dir. I sí, crec que és la millor manera de definir-l'ho. Un savi d'aquells que ja no en queden. El savi de la llengua.

I avui mateix, refotuda coincidència, també he hagut d'entomar el fet que el Tribunal Superior de Justícia de... Catalunya (!?) ha decidit esbotzar completament l'ús del català a l'administració pública.

Doble bufetada a la llengua catalana. I avui, què voleu que us digui, avui m'han fet mal.

Però això és avui, perquè demà em llevaré amb el cap ben alt, orgullós de ser d'on sóc i de xerrar en el llenguatge que he heretat. Perquè demà, permeti'm senyor Solà furtar-li fugaçment el títol del seu darrer llibre, seguirem plantant cara!