Si això és un home

"Per tornar a la Bude s'ha de travessar un espai ple de bigues i d'estructures metàl·liques amuntegades. El cable d'acer d'una grua ens barra el pas, Alex l'agafa per passar-hi per sobre, Donnewetter, es mira la mà negra de greix llefiscós. Mentrestant jo he arribat fins a ell: sense odi i sense escarni, Alex refrega la mà per la meva espatlla, el palmell i el dors, per netejar-se-la, i se sorprendria força, l'innocent i bèstia Alex, si algú li digués que agafant com a mostra aquest acte seu jo el jutjo avui, a ell i a Pannwitz i als innumerables que van ser com ells, grans i petits, a Auschwitz i arreu."

Aquest estiu, després de temps de barrinar-ho, vaig anar a Berlín a passar-hi uns dies, per primer cop. Allà, i gràcies a una amiga que treballa en una empresa de guiatge turístic per Berlín i rodalies, em vaig animar a fer una visita guiada al camp de concentració de Sachsenhausen. La visita va ser feta amb unes explicacions i un tacte exquisit, narrant amb exactitud el que allí succeí, però fugint del sensacionalisme. Ara bé, malgrat això, la sensació d'ofec, desànim i tristesa se'm va anar apoderant a mesura que anàvem visitant els barracons, els lavabos, els crematoris (malgrat no ésser un camp d'extermini, també n'hi van haver alguns), el "laboratori"... escabrós.

No vaig tenir esma de fer cap foto a aquests llocs, no sé si per por, per fàstic o per respecte. Així i tot no he oblidat les imatges. Especialment gravada tinc una "taula d'operacions" del "laboratori". Massissa, enrajolada de color blanc, amb un forat de desguàs al centre de la taula... no la vaig poder suportar mirar massa estona i, així i tot, se m'ha quedat al cap (per cert, nombroses persones sí que s'hi van fer fotos, allà i on fos que anéssim, com si es tractessin de fotos amb la Torre Eiffel o el Mickey Mouse a Disneyland... jo no vaig tenir estómac...).

El guia, català, ens va recomanar alguns llibres si volíem entendre una mica més com havia estat la "vida", o la infàmia, en aquest i en d'altres camps. Un d'ells era aquest que aquí us presento: "Si això és un home" de l'italià Primo Levi.

De tot el llibre, en destaco el passatge de l'inici del post. No és un llibre especialment violent, doncs descriu, sobretot, com se les enginyaven per a sobreviure els empresonats en aquests camps. Malgrat això, el relat és curull de situacions, actes i passatges durs, dolorosos i molt cruels.

Ara bé, el bocinet que més em va colpir, potser fou el que us he deixat escrit. No hi ha sang, no hi ha violència física, ni tan sols hi ha crits o insults. Hi ha, però, un menyspreu absolut cap a la persona humana, un tracte d'indiferència, com si l'altre no fos un home o una dona, com si no fos una persona, com si fos el no res. Aquesta jo crec que és la màxima expressió de violència cap a una altra persona, el tractar-lo, amb la màxima naturalitat del món, com una no-persona, una "cosa" a la qual hom, per exemple, s'hi pot netejar parsimoniosament, a la seva espatlla, una mà embrutada de greix o li pot etzibar, si li ve de gust, un tret a la nuca, tant hi fa.

Us recomano el llibre per aprendre i, sobretot, per a no oblidar el seu testimoni i el dels que van viure i patir com ell.

Us recomano, també, aquest post de na Clidice (inspirador d'aquest que esteu llegint) que desgrana, de forma molt encertada, la repugnància de veure com encara hi ha llocs al món on a la gent se la classifica com a no-persona.

I finalment, us animo, malgrat la buidor amb la que surts d'un lloc així, a visitar a aquest camp o a qualsevol dels altres que vergonyosament van existir. Crec que, almenys un cop a la vida, s'ha de visitar un lloc així per a entendre, si és que una cosa així es pot arribar a comprendre, a on pot arribar l'estupidesa humana i a on, lluitant amb tota la força de la raó, la cultura i l'educació, malgrat el flirteig obscè de certs personatges públics amb les beceroles fonamentalistes que originaren aquests espirals macabres, hem de mirar de no tornar mai més. Mai més.