dilluns, 20 de desembre de 2010

La cara de Barcelona

LA CARA DE BARCELONA
Roy Lichtenstein, 1992

Estocolm, 20 de desembre del 2010

Veient aquella postal enviada per la seva filla des de Barcelona, a mode de felicitació nadalenca, en Jep va començar a pensar en aquella ciutat que l'havia vist néixer, a les primeries del segle XX. Va reflexionar en la vida barcelonina durant els dos decennis que va viure a la seva ciutat, fins que va haver de marxar, a guanyar-se les garrofes, primer a França, per acabar a l'escandinava Suècia, tot fent una aturada de cinc anys a Alemanya. Noranta-sis anys tenien els ulls que contemplaven la imatge d'aquella postal.

La "cara de Barcelona"... rostre estrany, fesomia desconeguda... 

- Poble provincià esbufegant en cursa disbauxada cap a la seva modernitat - pensà un desconcertat i resignat Jep.

I és que quan ell va viure els seus primers vint anys de vida al barceloní barri de la Barceloneta, ben a prop d'on ara s'erigia aquella.... escultura, Barcelona era prou diferent. La recordava una ciutat compromesa amb les terres de l'interior del Principat, unida a aquestes per infinits lligams familiars i trasllats de recerca d'una vida i una millor fortuna que la capital del país oferia. La Barcelona dual, la que oferia, però també rebia. Queviures i mercaderies provinents de comarques curullaven els mercats i places de la capital catalana, i així aquesta creixia i es relligava a les terres de les quals se'n declarava Cap i Casal. Una osmosi permeable i beneficiosa per ambdós espais.

- I ara? - seguí pensant en Jep... Barcelona ha canviat la manera de relacionar-se amb les seves terres interiors, amb la seva gent, amb les seves comarques. Superficial, allunyada, ambigua i desdibuixada. Malgrat ell hi mantenia família, una filla, en conservava una llengua i en recordava una història, aquella ciutat havia perdut aquests tres puntals, claus en anys passats, per entendre aquella Barcelona. Ara, aquests es desdibuixaven en la ruptura voraginosa de l'actual ciutat amb el seu passat, enfollida cap a una modernitat de postal, de disseny, de tendències i logotips estèrils, de cosmopolitisme i obsessionada en acollir cultures d'arreu, arraconant aquella que la va fer créixer i fer-se gran i sentir-se Cap i Casal de tot un poble. 

En Jep no va aconseguir reconèixer la seva Barcelona en la postal de la "cara de Barcelona"... rostre desfigurat d'una ciutat desmemoriada.


De vegades una ciutat antiga i singular, com Barcelona,
tot simplificant en excés la seva identitat, es torna genèrica.
Esdevé transparent, com un logotip.

________________________________________

Una altra iniciativa de Relats Conjunts

11 comentaris:

  1. Home, jo penso que en Jep exagera una mica. Però és clar, si mai havia vist la cara de Barcelona, és normal que pensi que el món s'està acabant! Mira que és lletja.

    ResponElimina
  2. Bon relat porquet! també penso que el Jep veient la cara en qüestió té una visió un punt dramàtica de l'evolució de la ciutat....encara que té part de raó...

    ResponElimina
  3. Tot és superficial, només juguem a enganyar la veritat. Hauriem de oblidar una mica la ostentositat i tornar a les coses de veritat

    ResponElimina
  4. m'agrada moltíssim! suposo que em refecteixo una mica amb en Jep, dec estar "xapada" a l'antiga i em sap greu segons quins canvis

    ResponElimina
  5. BONÍSSIM!!

    Ja té raó el pobre Jep... Tant de "disseny" i tanta tonteria... Estan creant una Barcelona sense personalitat.

    ResponElimina
  6. Gràcies per els vostres comentaris!

    I aquells que m'heu dit que en Jep potser exagera una mica... podria ser, però en Jep s'estima molt Barcelona i es dol de veure com aquesta es ven a les modes superficials. Pa per avui, engrunes per a demà.

    ResponElimina
  7. Aquest contrast d'enamorament i exaltació,
    vell i nou convivint en un mateix espai.

    Bon relat, felicitats.

    ResponElimina
  8. MONTSE: Moltes gràcies! Veig que ja començo a parlar, o escriure, una mica com un padrí! Ai l'edat...

    ResponElimina