Tenaç, sorrut, i si cal, desobedient

L'amor és el plaer

gratuït i sincer

d'un joc ple de frisances,

un poema de pells

on el sexe és l'accent

d'un senzill llenguatge.

No sé si tinc raó,

potser tu, potser jo.

He volgut deixar aquesta bellíssima cançó d'en Lluís Llach com a símbol d'un cant d'amor a la vida, a la tendresa, a la llibertat, al respecte, a la desestigmatització per motius de sexe, origen, religió, edat, llengua...

És veritat que, molts camins, en el feixuc dia a dia que ens envolta, aquests anhels semblen quimeres impossibles d'assolir, però, penso que, no per això, hem de renunciar a intentar apropar-nos-hi tant com puguem i tan aviat com sigui possible.

I per a arribar-hi, sens dubte, caldrà ser tenaços, cabuts, sorruts, no doldre's, persistir i si no ens deixen altre camí, sí, desobeir.

Amb aquest delit, intrèpids blogaires, companys de reflexions, descoberts tot just fa tres mesos,... us desitjo, de tot cor, un molt bon Nadal.

Ves, ara m'he posat tendre...