divendres, 3 de desembre del 2010

Si això és un home


"Per tornar a la Bude s'ha de travessar un espai ple de bigues i d'estructures metàl·liques amuntegades. El cable d'acer d'una grua ens barra el pas, Alex l'agafa per passar-hi per sobre, Donnewetter, es mira la mà negra de greix llefiscós. Mentrestant jo he arribat fins a ell: sense odi i sense escarni, Alex refrega la mà per la meva espatlla, el palmell i el dors, per netejar-se-la, i se sorprendria força, l'innocent i bèstia Alex, si algú li digués que agafant com a mostra aquest acte seu jo el jutjo avui, a ell i a Pannwitz i als innumerables que van ser com ells, grans i petits, a Auschwitz i arreu."




Aquest estiu, després de temps de barrinar-ho, vaig anar a Berlín a passar-hi uns dies, per primer cop. Allà, i gràcies a una amiga que treballa en una empresa de guiatge turístic per Berlín i rodalies, em vaig animar a fer una visita guiada al camp de concentració de Sachsenhausen. La visita va ser feta amb unes explicacions i un tacte exquisit, narrant amb exactitud el que allí succeí, però fugint del sensacionalisme. Ara bé, malgrat això, la sensació d'ofec, desànim i tristesa se'm va anar apoderant a mesura que anàvem visitant els barracons, els lavabos, els crematoris (malgrat no ésser un camp d'extermini, també n'hi van haver alguns), el "laboratori"... escabrós.

No vaig tenir esma de fer cap foto a aquests llocs, no sé si per por, per fàstic o per respecte. Així i tot no he oblidat les imatges. Especialment gravada tinc una "taula d'operacions" del "laboratori". Massissa, enrajolada de color blanc, amb un forat de desguàs al centre de la taula... no la vaig poder suportar mirar massa estona i, així i tot, se m'ha quedat al cap (per cert, nombroses persones sí que s'hi van fer fotos, allà i on fos que anéssim, com si es tractessin de fotos amb la Torre Eiffel o el Mickey Mouse a Disneyland... jo no vaig tenir estómac...).

El guia, català, ens va recomanar alguns llibres si volíem entendre una mica més com havia estat la "vida", o la infàmia, en aquest i en d'altres camps. Un d'ells era aquest que aquí us presento: "Si això és un home" de l'italià Primo Levi.

De tot el llibre, en destaco el passatge de l'inici del post. No és un llibre especialment violent, doncs descriu, sobretot, com se les enginyaven per a sobreviure els empresonats en aquests camps. Malgrat això, el relat és curull de situacions, actes i passatges durs, dolorosos i molt cruels.

Ara bé, el bocinet que més em va colpir, potser fou el que us he deixat escrit. No hi ha sang, no hi ha violència física, ni tan sols hi ha crits o insults. Hi ha, però, un menyspreu absolut cap a la persona humana, un tracte d'indiferència, com si l'altre no fos un home o una dona, com si no fos una persona, com si fos el no res. Aquesta jo crec que és la màxima expressió de violència cap a una altra persona, el tractar-lo, amb la màxima naturalitat del món, com una no-persona, una "cosa" a la qual hom, per exemple, s'hi pot netejar parsimoniosament, a la seva espatlla, una mà embrutada de greix o li pot etzibar, si li ve de gust, un tret a la nuca, tant hi fa.

Us recomano el llibre per aprendre i, sobretot, per a no oblidar el seu testimoni i el dels que van viure i patir com ell.

Us recomano, també, aquest post de na Clidice (inspirador d'aquest que esteu llegint) que desgrana, de forma molt encertada, la repugnància de veure com encara hi ha llocs al món on a la gent se la classifica com a no-persona.

I finalment, us animo, malgrat la buidor amb la que surts d'un lloc així, a visitar a aquest camp o a qualsevol dels altres que vergonyosament van existir. Crec que, almenys un cop a la vida, s'ha de visitar un lloc així per a entendre, si és que una cosa així es pot arribar a comprendre, a on pot arribar l'estupidesa humana i a on, lluitant amb tota la força de la raó, la cultura i l'educació, malgrat el flirteig obscè de certs personatges públics amb les beceroles fonamentalistes que originaren aquests espirals macabres, hem de mirar de no tornar mai més. Mai més.

8 comentaris:

  1. Òndia! he fet un comentari i no sé pas que ha passat. Si surten els dos elimina'n un, si us plau. Gràcies per citar-me i per complir la promesa. Aquest és un llibre que tinc pendent, no sé perquè sempre defujo la qüestió i, també, les visites en aquests espais, malgrat que n'he tingut algunes oportunitats. Vaig tenir a les mans moltes vegades el llibre de la Montserrat Roig, "Els catalans als camps nazis", quan era molt joveneta i allò em va donar la mesura del drama descomunal i de la malícia a què som capaços d'arribar els humans. Aquest any he visitat el Museu de la Guerra, a Saigon, i la presó de Ha Noi. No vaig voler visitar el camp on Pol Pot va matar tantíssimes persones a Cambodja. A Saigon només vaig poder plorar, asseguda en un banc amb publicitat de cervesa, dins del museu (tots els bancs públics estan patrocinats), perquè només les fotografies, les mirades de les criatures, els vells, les velles, les dones et destrossaven l'ànima. I a l'hora pensaves: què estic fent jo aquí? és pornogràfic això? Vaja, que és bo que hi reflexionem sempre. Perquè per molt que diguin, som capaços de repetir-ho les vegades que calgui.

    ResponElimina
  2. Entenc perfectament que no fessis fotos. Amb el que es queda gravat a la retina n'hi ha prou. Molt bon llibre. I la teva reflexió final és per posar en un marc.

    ResponElimina
  3. Vaig anar-hi fa temps. Cal anar-hi i veure-ho, evidentment. Però amb una vegada és més quesuficient.

    *Sànset*

    ResponElimina
  4. Gràcies per les recomanacions, tant del llibre com del post de na Clidice.

    ResponElimina
  5. Em vaig llegir el llibre de Primo Levi i em va impactar com tants altres llibres escrits sobre la inhumana experiència dels camps d'extermini, a casa nostra tenim el testimoni d'Amat Piniella amb K.L Reich o el llibre de la Monserrat Roig Els catalans als camps nazis; per esmentar-ne només dos...no sé si gosaria jo ni arribar a entrar les esgarrifances i els calfreds crec que m'ho impedirien...per això m'horroritza també quan partits polítics sense escrúpols es dediquen a escampar llavors d'odi envers els altres...un gran apunt porquet! t'hauries de canviar el nom pel de senyor, ja se sap que de porc i de senyor s'ha de venir de mena..

    ResponElimina
  6. CLIDICE: Gràcies per el teu comentari, genial. Realment hi ha una atmosfera estranya en aquests llocs. És cert que, a Berlin almenys, el tema és tractat ben obertament (almenys en llibres, museus i exposicions) i amb molta delicadesa (tots allò referent a l'holocaust és gratuït, ja que no se'n vol treure cap benefici econòmic). I la teva darrera frase, és dura d'assumir... de tant certa com és.

    ALYEBARD: Gràcies. Certament, el més impactant m'ho vaig endur dins meu. No deixis de llegir el llibre.

    SÀNSET I UTNOA: Tens tota la raó. Jo no sé si tornaré a posar els peus en un lloc així.

    JPMERCH: A tu per passar-te per aquí. I el post de na Clidice és certament força millor que aquest!

    ELFREELANG: Gràcies Elfreelang! Certament, és esgarrifós veure com partits suposadament democràtics es mouen en el límit que traspassa cap a aquestes atrocitats. A mi em fa por, però més por em fa veure com, lentament, van guanyant acceptació entre la gent corrent. O tenim un problema de desmemoria o estem decidint, amb tota la mala intenció del món, tirar per viaranys certament perillosos. Gràcies per els apunts literaris, queden anotats. Ah! i ja m'estic provant corbatins per a veure si assoleixo el rang de senyor!

    ResponElimina
  7. Aquest llibre fa anys que el tinc pendent... sé que el llegiré però no té data... ja arribarà el dia...
    fa pocs dies vaig ser a Berlín... ben acompanyada per cert...
    tenia clar que volia visitar Sachsenhausen... ja que com dieu per aquí a dalt... almenys un cop a la vida... per fer un acte de reconeixement a les persones que van ser allà tractades com a no persones, menys que això...
    amb els auriculars posats vaig començar el recorregut... poc a poc em vaig anar encongint... no vaig acabar de fer la visita completa, per sort, algú que estava indisposada del nostre grupet va reclamar humilment la nostra presència i va ser un bon motiu per donar la visita per acabada...

    impressionant l'aire que s'hi respira i inimaginable el que s'hi va viure...

    tornaré a posar el llibre de Levi a la pila dels pendents... però necessito pair tot allò encara...

    ResponElimina
  8. MAR: No dubtis a tornar-lo a posar el llibre a la llista de pendents. Llegir-lo després d'haver visitat un camp com el de Sachsenhausen encara et donarà una perspectiva millor i podràs copsar més intensament la salvatjada que es va cometre en aquests llocs.

    Tu ho has definit de forma immillorable, s'hi respira un aire feixuc, i jo crec que, realment, els que no ho hem viscut, mai ens podrem fer tot el càrrec del que allà hi va passar.

    ResponElimina