Tres corones i una meta

Tre Kronor (pronunciat "tria crúnor")
Les Tres Corones, emblema de Suècia

El passat cap de setmana vaig tornar, deu anys després del meu Erasmus, a la bellíssima i estimadíssima ciutat d'Estocolm. 

A mode de petit i modest homenatge, d'aquell mig any inoblidable, vaig voler tornar a la capital sueca, i córrer i recórrer de nou aquells carrers que fa una dècada em van acollir. I per córrer i recórrer la ciutat res millor que fer-ho participant a la Mitja Marató d'Estocolm!

Així, a la capital del regne de les tres corones, tots els de la colla vam enfundar-nos la samarra estelada per a córrer els 21 quilòmetres de la mitja.

Dirigint-nos a la línia de sortida, disposats a córrer i encalçar la nostra meta
#tenimpressa

Passió. Entre els catalans que vam topar, volent-se fer fotos amb nosaltres com si fossim l'Usain Bolt.

Curiositat. Entre molts ciutadans suecs, constatant que ens coneixen més del que ens pensem.

Aplaudiments. Fins i tot n'hi ha que ens van aplaudir i animar en reconèixer la samarra estelada.

Reconeixement. Quan vam bramar, tot corrent, per corregir l'speaker que animava la cursa que havia dit "Spanieeeeen" al nostre pas, i va acabar etzibant pels altaveus un "Katalooooonieeeen"!!!!

Orgull. Quan vam desplegar l'estelada tot corrent la recta final, davant del Palau Reial, al rovell de l'ou de la capital sueca, enmig de milers i milers d'amatents ulls blaus escandinaus.

Si a la terra de les tres corones vam assolir la nostra quimera particular, res ens aturarà al país de la corona borbònica, que només n'és una i llastimosa, per assolir la nostra quimera col·lectiva.

Se dig snart Stockholm!

Doble o res

D'aquí

Avui mentre mirava per la televisió les imatges de l'espectacular manifestació de la Diada m'he sentit doblement absent.

Absent entre el milió i mig de persones que avui han fet vessar els carrers de Barcelona.

Absent de la catosfera on ahir el meu blog celebrava el seu segon aniversari.

Ara mateix, però, amb recent estrenada connexió al món, des de la mar endins us he de dir que estic doblement feliç.

Feliç per l'emoció i l'orgull del sarau que, bandarres, heu muntat avui a la capital catalana.

Feliç per, ni que sigui una mica tard, poder celebrar amb tots vosaltres el doblet d'aquest meu racó catosfèric.

Avui hem vençut

però cal seguir empenyent i redoblar el compromís

fins alçar els dits en senyal definitiva de victòria.

Ja n'hi ha prou de mitges tintes.

Juguem al doble o res.

Emprenyant els déus

Davant la complicada situació en la que es troba el nostre menut país, i la manca d'empenta de la nostra classe dirigent, decidim agafar el bou per les banyes i anar a ofrenar els déus més nostrats, a demanar-los, per favor, que ens mostrin el camí de sortida (si pot ser sense pagar peatge) d'aquest atzucac.

Seguint l'exemple de la Grècia més antiga (i força més apanyada que la d'avui) anem a cercar les nostres divinitats a la muntanya més alta del país, que si allà era l'Olimp, aquí li'n diem Pica d'Estats (topònim que potser ja podríem prendre com a resposta divina de l'oracle de les catalanes deïtats).

Però per tal de fer l'ofrena més sacrificada, i d'aquesta manera més valuosa i efectiva, decidim no prendre el camí més fàcil i habitual, des de Vallferrera (Pallars Sobirà), i fer l'ascensió en processó purgatòria des de l'occitana Vall de Riufred. Això ens obligarà a llevar-nos ben d'hora, ben d'hora, a fer moltíssims metres de desnivell pel camí relliscós, vertical, infernal i trencacames de Riufred, i a progressar per una divertida cresta tot coronant uns quants tres mils, abans d'arribar a tocar el cel.

En els clarobscurs de la matinada l'Estany de Soulcem (Arièja - Occitània)
contempla les nostres primeres passes en processó silenciosa

Així que ens endinsem, esbufegant de valent, per la maleïda Vall de Riufred fins a topar amb un indret que, per bellesa oculta, solitud sepulcral i aigües virginals, ens confirma que allò ha de ser, sens dubte, terra de déus.

L'Estany de Canalbona, ja fregant els 3.000 metres, és un indret proper al paradís

Un autèntic mal pedregar (potser sinònim dels nostres garrotxins viaranys nacionals) ens condueix, llastimosament, fins al menut Collet Franc, ja a la cresta de la Pica d'Estats, divisòria d'aigües catalanes i occitanes.

A l'esquerra de la foto podeu veure com acabem pujant a quatre grapes
els darrers metres d'aquesta feixuga tartera, deixant l'Estany de Canalbona ja al fons

I coronem el primer tres mil de la llarga processó ritual, el Pic Rodó de Canalbona (3.005 mts). Des del seu damunt podem gaudir de la divina cresta que haurem de seguir progressant si volem arribar a ofrenar els nostres déus.

Al bell mig la Punta de Gabarró i just darrere l'altar major, la Pica d'Estats!
A l'esquera, ja més enllà, el Pic de Sotllo que deixarem per una altra ocasió

Així que seguim progressant per la costeruda i solitària cresta fins a assolir el segon tres mil del dia, la Punta de Gabarró (3.114 mts). A ponent, a la banda catalana, podem observar la immensitat del paisatge pallarès als nostres peus.

L'Estany d'Estats (en primer terme), l'Estany de Sotllo (el segon)
 i tancant la vall glacial més enllà, el cim del Monteixo (2.902 mts)

Déus nostrats de la Pica, ja som més a prop de fer-vos cabdal i greu ofrena...

La sempre populosa cima de la Pica d'Estats (3.143 mts),
de la qual només ens separa el tram més temut, aeri i afuat de tota la cresta

Duent la responsabilitat del país a les espatlles creuem passos exposats, ens arrapem amb mans i peus a la roca, saltem a banda i banda de l'afilada navalla rocallosa, i només ens aturem a trobar el millor pas, a cercar aquella fita miraculosa que ens permeti seguir cavalcant aquell allargassat, esprimatxat i esquistós cavall aeri.

Heus ací un porquet crestejant cap a la Pica d'Estats, observat per les
dues inconfusibles agulles, de la recent coronada Punta de Gabarró

I finalment aconseguim l'anhelat cimal català, el sostre del nostre país, l'Olimp dels nostres déus! Arriba el moment de fer la respectuosa ofrena i el prec d'una sortida digna per la nostra dissortada pàtria.

Amb les nostres millors gales despleguem una ventada estelada al cim de la Pica d'Estats,
ofrena d'uns catalans desorientats.
Oh déus de la terra catalana, cap on ens hem d'encaminar?

I és llavors quan aquestes nostres deïtats es revolten irades de que haguem pujat fins allà a fer-los la guitza i ens envien, a mode de resposta al nostre prec, núvols, trons i una amenaça imminent de xàfec de tempesta.

Abatuts però no vençuts, encara guardem fe en la clemència divina, i decidim engrandir el sacrifici fins a coronar dos tres mils més, el Pic de Verdaguer (3.133 mts) i el Pic de Montcalm (3.077 mts).

El Pic de Montcalm (ja a Occitània) des del cim del Verdaguer (encara a Catalunya)
Es divisen ruixats en la llunyania...

Però malgrat aquests esforços, les més altes esferes divines del nostre país semblen estar emprenyades com una mona i ens foragiten dels seus dominis a base de trons paorosos i núvolades de negres cotons.

I així retornem corrents a la salvatge i solitària Vall de Riufred on ens enxampa, finalment, el temut càstig per haver gosat destorbar la pau d'uns déus que semblen haver-nos oblidat. Un xàfec de proporcions majestuoses ens xopa, ens cala i ens transforma en encara més relliscosa i infernal la baixada cap a Soulcem.

Tal fugida cames ajudeu-me no podia acabar d'altra manera que en una magnífica i plàstica relliscada, ben pla a terra, i enfangat de cap a peus...

Ja a Soulcem de nou, però, ironies del destí, torna a brillar el sol. Sembla que l'enuig diví ha estat passatger i ja tornen a estar distrets, de nou, en els seus jocs de déus, i nosaltres oblidats, en els nostres garratibaments territorials.

Així que després d'onze hores de camí i de coronar cinc tres mils, d'entre ells el nostre Olimp, una cosa ens ha quedat molt clara, o ens ho fem nosaltres, tots junts i a la nostra manera, o no ens en sortirem.

El nostre Olimp particular, la Pica d'Estats ha dictat sentència.

El massís integral de la Pica d'Estats, des del cim del Montcalm,
des del qual gaudim d'una bella panoràmica de tot el traçat més aeri
de la nostra particular i crestada processó nacional

"O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruits com a poble"

Joan Fuster

Les molles volen al vent

M'he apropat a la fleca per a comprar una barreta de pa d'1 €, 

però ha vingut un "trilero" espanyol i m'ha plomat, 

m'ha deixat només 57 cèntims i ja no he pogut comprar el pa.

"Ja no ens alimenten molles,

ja volem el pa sencer!"

Si badem ens badaran

Quan era un marrec que passava els meus estius a pagès un dels moments que més temia era l'hora d'anar al tros a plegar trumfos. Capverd i enjogassat, no tenia les ganes per ajupir-me a collir-los ni les forces per a carretejar les cistelles, plenes a vessar de trumfos, fins allà on hi havia els sacs per a buidar-les.

Així que, amb aquest caldo de cultiu, la jornada al tros només podia acabar, tot sovint, en una guerra baladrera de terrossos, o en una obertura d'hostilitats entre els diversos bàndols a base de trumfos xics, de fenomenals aptituds i qualitats com a projectils aeris.

Llavors és quan els grans ens imposaven el seu procés de pau i, tot sovint, ens miraven de mantenir distrets amb les tasques menys feixugues del tros, d'entre les quals, a mi sempre m'havia captivat aquella que anomenaven al crit de "bada!".

Fer el badoc? Vagarejar pel tros sense fer res de profit? Distreure'm amb el vol d'una mosca? Badar com un estaquirot? No! Havia d'obrir el sac de patates per a que, qui arribava amb el cistell ple fins dalt de trumfos, el pogués buidar a dins. 

D'això, a pagès, se'n diu badar, i el DCVB ho confirma dient que es tracta d'"obrir una cosa sense separar-ne completament les parts".

Més endavant, però, vaig aprendre que existeix una accepció menys innocent, més agressiva i força violenta d'aquest mot, que ens remet a traus, ferides i profundes fenedures.

Així, si d'aquelles hores al tros plegant trumfos i badant sacs vaig ésser conscient que cal molta feina per a recollir els fruits que ens serveix la nostra terra, i que cal esllomar-se per a recol·lectar allò que abans hem sembrat, de les experiències posteriors he après que tot l'esforç i totes les suades dedicades a fer créixer i a cuidar el nostre tros, si badem, se'n poden anar en orris.

S'ha acabat l'època dels jocs innocents i el xivarri infantil enmig del tros. Ja no ens cauen terrossos juganers o diminuts míssils trumfaires. Ara ens plouen clatellades feridores i garrotades malintencionades. Cal estar amatents i no fer el badoc. Cal evitar que ens enxampin badant i badallant o potser llavors sí que descobrirem, amb els pixats al ventre, que un dia ens hauran badat el cap.

Un entre tants com esperen i callen.

Un entre tants com esperen, treballen.

Un entre tants com esperen, badallen.

Obscura lluita, afany constant,

és com un ball de cauta nuesa.

Obscura lluita d'afany constant,

és com un ball, savis girs, sense pressa.

Un entre tants com no dormen i guaiten.

Un entr tants com no aguarden i lluiten.

Un entre tants com foraden la nit.

La Carrau musicant Vicent Andrés Estellés

Quina quimera que fan!

Quimera (Khimaira en grec) és un monstre de la mitologia grega
amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp... treia foc per la boca!

Ni periodistes, ni analistes polítics, ni experts d'imatge, ni caps de campanya, ni pixatinters de partit de seguidisme cec i abnegat. Cap d'ells, amb tota la seva pompa verbal, ha aconseguit una anàlisi tan contundent, aguda i certera, i en tan poques paraules, com ha fet avui la meva padrina, la meva iaia, de la fila que van fer ahir, en l'encarcarat debat televisiu, els dos candidats dels partits majoritaris (que no únics) al parlament espanyol.

Ella, pagesa de soca-rel, casada ja fa més de sis dècades amb el millor pagès del món (la tenim uns dies de vacances per aquí), amb la seva particular visió del món, sorgida del contacte proper amb la terra i expressada a través d'un català occidental pur, curull de mots i sons en extinció, però amb una inconfusible denominació d'origen del Mig Segre, ha etzibat tot mirant la televisió de reüll:

Bah! Quina quimera que fan!

La nostra bella tradició lingüística catalana, recollida exquisidament en el DCVB, ens facilita diverses accepcions més estandarditzades del preciós mot de bell dringar, quimera.

Irritació d'esperit, inquietud d'ànima, angúnia... 

I si anem una mica més enllà, en la mitologia grega Quimera era un monstre com el de la imatge inicial que sembrava el terror a la zona on vivia, devastava tot el territori i devorava els seus ramats... us sona d'alguna cosa?

Així que davant de la clarivident sentència de la meva iaia, de la meva padrina, sobre el futur que ens espera a mans de segons quins personatges, jo ja he encarregat un bon grapat de tint per al cabell, ja que la saviesa popular d'aquesta terra nostra també sentencia i ens alliçona que:

"Quimeres i desenganys fan tornar els cabells blancs"

Camins de l'exili

Port de Salau, Coll dels Belitres, Coll de Banyuls, Coll de la Pala de Clavera, Coll del Pertús, Coll de la Manrella, Coll d'Ares, Portella de Mentet i tants d'altres noms que em deixo escampats per la geografia pirinenca catalana, haurien d'estar gravats a foc en la memòria col·lectiva d'aquest país nostre. Aquests i d'altres són els camins de l'exili que molta gent d'aquest país es va veure forçada a caminar per tal de salvar la seva pròpia vida.

Ahir, no pas per obligació, si no per gaudi i plaer (almenys alguna cosa ha canviat...) vam caminar per un d'aquests passos de gran ressò històric, la Portella de Mentet. Amb ànim excursionista vam trescar a cavall del Ripollès i del Conflent.

Des de la Portella de Mentet, a ponent, s'abasta l'Alta Vall del Ter,
amb el Gra de Fajol (esquerra) i el Bastiments (mig amagat a la dreta)
com a punts emblemàtics d'aquesta zona ripollesa

Des de la Portella de Mentet, a ponent, la Vall de Mentet (o de l'Alemany)
amb el Massís del Canigó (mig amagat a la dreta)
 com a punt culminant d'aquesta zona conflentina i com a emblema dels Països Catalans 

I quan ja tornàvem del Conflent, trepitjant la carena que uneix aquestes dues comarques, una densa boira va començar a embolcallar aquests històrics camins de l'exili.

La vall de la Coma de la Dona des de la Serra Gallinera
 amb la boira començant a encavalcar la Serra de Bacivers a la dreta

Potser aquesta boira, amb el silenci embolcallant que sovint l'acompanya, va ser la manera com aquests territoris i senders de retirada es van voler vestir de dol ahir, per a retre homenatge i guardar la memòria de n'Heribert Barrera, un dels més emblemàtics exiliats d'aquesta terra nostra.

Que les nostres petjades d'ahir, entre el Conflent i el Ripollès, siguin les hereves del seu monolític compromís vers el nostre país.

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena

lentament sense dir res.

...

Camps romput

Una amable, una trista, una petita pàtria, entre dues clarors...

Entre ombres crema, per fi, el darrer ninot de València

Dans l'ombre, dans les yeux, dans l'incendie du bois...

Fragments de Coral Romput de Vicent Andrés Estellés

I aprenc a dir que No

Tal dia farà un any...

I aprenc a dir que No

Amollo en la nit

la veu amarga o

la veu esperançada

I aprenc a dir que No

Qua ja no és temps de plorar

ni de lamentar-se, ni tampoc

el de cercar excuses fàcils.

I aprenc a dir que No

Montserrat Abelló

Del poemari "Dins l'esfera del temps"

Obrigado

Avui fa just un mes, en aquestes mateixes hores, el Barça guanyava la seva quarta Copa d'Europa. Avui encara tinc alienacions en l'espai-temps que, de tant en tant, m'abdueixen cap a les grades de Wembley cridant i saltant amb cada gol blaugrana...

Avui l'home que ens va donar la segona Copa d'Europa, l'any 2006 a París, ha anunciat que es retira del futbol. Avui m'han vingut al cap les abraçades, crits, salts, cadires al terra, pèrdua de la noció de la realitat, bogeria, trencadissa involuntària de gots i ampolles, ulls fora d'òrbita, histèria i ulleres volant que va ocasionar, en el bar en que estàvem, aquell gol de dubtosa definició estètica però de record inesborrable. Grandiós!

Obrigado Belletti!

Prefereixo celebrar i commemorar aquests bons records, crec, per intentar no pensar massa en altres commemoracions com la de que, precisament avui també fa un any, l'Estatut de Catalunya es va veure dolorosament castrat a les Espanyes (sanat en dirien alguns), sense anestèsia i amb una estrebada de fil de pescar. I seguim igual i qui dia passa any empeny.

Ara podria posar una foto meva, com la del Belletti, plorant, però no d'alegria com ell, que ho faria de ràbia continguda i tristesa resignada... això sí, enfundat amb la samarreta blaugrana...

Serà cert que el futbol és l'opi del poble.

A mi no em convenç

Avui he llegit molts i molts blogs i moltes notícies relacionades amb el 80è aniversari de la commemoració de la República Catalana per part d'en Francesc Macià.

Ja ho sé, eren altres temps, però vist des de l'òptica actual, què voleu que us digui... a mi, ésser una "República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica" tampoc és una fórmula que em convenci. D'acord, al final va ser un pas perquè, després de més de dos segles, es recuperés la Generalitat de Catalunya (dempeus, Avi Macià). Malgrat això, a mi no em convenç.

Tot el que sigui seguir lligats, d'alguna o altra forma a aquest estat espanyol que ens segueix tractant com la seva darrera colònia, que oprimeix i no reconeix la meva cultura i que viola sistemàticament la Declaració Universal dels Drets Humans (veure parèntesi), no m'interessa. No em convenç.

OBRO PARÈNTESI

Paràgraf 1 de l'article 2 de la Declaració dels Drets Humans:

Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició.

TANCO PARÈNTESI

Ja pot ser un estat espanyol en la seva versió monàrquica o en la seva versió republicana (la bandera de la qual em destrempa tant com l'altra) que sempre ens intentaran tenir lligats a l'estaca (no va ser, precisament, el mateix govern republicà espanyol el que ja es va encarregar d'abaratir el somni de la recent nascuda República Catalana?).

I posats a exercir l'autèntic dret a decidir, sincerament, m'és absolutament igual quina fórmula escollíssim lliurement com a poble català. Hi ha repúbliques que funcionen prou bé i autèntiques repúbliques bananeres. Hi ha monarquies que eviten fer el ridícul per aquests móns de déu i n'hi ha que fan mèrits per a ser guillotinades.

L'important és el fons i no pas tant la forma (sempre que aquesta sigui democràtica, eh?)

I el fons que jo vull, el vull pintat així:

Barcelona, 10 de juliol del 2010
"Som una nació. Nosaltres decidim"

Tambors de guerra contra WikiLeaks

Julian Assange, fundador de Wikileaks,
a l'ull de l'huracà polític i periodístic

Si hi ha dos col·lectius que estan sortint força perjudicats en l'espectacle WikiLeaks aquests són els polítics i els periodistes.

POLÍTICS

Els primers estan destil·lant nervis i odi contra Julian Assange, per tots els porus de la seva pell. Tant és així que s'ha arribat a l'extrem, fa uns pocs dies, de demanar l'assassinat del fundador de WikiLeaks a través de la televisió. Aquí va la perla vomitada per el senyor Thomas Eugene Flanagan, científic de la universitat de Calgary (Canadà) i assessor del primer ministre canadenc, Stephen Harper. Un espectacle dantesc...

Els moments estel·lars són:

• 00' 18": "I think Assange should be assassinated actually..." (crec que Assange hauria de ser assassinat).
• 00' 20": "Obama should put out a contract or maybe use a drone or something..." (Obama hauria de contractar o potser utilitzar un avió no tripulat o quelcom similar...).
• 00' 35": Quan el presentador, incrèdul, li fa veure que allò que acaba de dir és molt fort, el senyor Flanagan es reafirma dient: "I'm feeling really madly today" (Estic molt emprenyat avui).
• 00' 40": Els convidats al programa somriuen alegrement davant les execrables declaracions... us felicito fills...
• 01' 13": I la traca final "I wouldn't feel unhappy if Assange does dissapear" (No em faria cap pena si n'Assange desaparegués).

La Interpol va emetre una ordre de detenció internacional, de categoria vermella, la més alta de totes, per tal de detenir el senyor Julian Assange, presumptament acusat de violació i abusos sexuals. Unes acusacions, que, a més, a hores d'ara, són tèrboles i contradictòries i sembla que s'hi barregen preservatius trencats, gelosia i ganes de revenja.

En canvi, el senyor Flanagan (res a veure amb l'entranyable Flànagan de la sèrie "La Granja" de TV3 de fa uns anyets) pot instar i clamar a l'assassinat d'una persona, en viu i en directe, a través de la televisió i no li cau ni un gramet del pes de la llei a sobre.

És més, el senyor Assange va ser acusat de terrorista, per la senyora Sarah Palin, demanant que se'l perseguís com a un membre d'Al Qaeda o com a un talibà, en una nota del seu Facebook del passat 29 de novembre. Senyoreta Palin, prou que li han fet cas!

Però, senyores i senyors... qui està fent, realment, apologia de l'assassinat? Qui és el terrorista aquí? A qui s'està perseguint, però?

PERIODISTES

I com hem dit, el segon col·lectiu que tentineja davant l'allau de revelacions de WikiLeaks és el de periodistes. El suposat periodisme d'investigació ha quedat totalment en evidència davant de la magnitud de revelacions posades a sobre la taula per en Julian Assange. No és periodista, no crec que pretengui ser-ho, però ha aixecat tot tipus de reaccions dins el món periodístic. I no cal anar a cercar exemples massa lluny. Dins d'aquests hi ha els que són reflexius, com n'Antoni Bassas, i escriuen fragments tan crítics sobre aquesta situació com:

"La discreció, quan no el secret mateix, són fonamentals per a l'èxit d'unes converses de pau, l'alliberament d'uns hostatges o la detenció d'uns criminals"

I, al a vegada, tan reflexius com:

"Però les noves tecnologies han fet possible un coneixement massiu, instantani i indiscriminat de qualsevol mena d'informació, inclosos els secrets oficials quan el guardià es despista. I aquest nou accés alimenta també el dret de saber què fan en el nostre nom aquells que hem escollit per a que ens governin".

En canvi, d'altres periodistes d'un estil més fariseu, com en Josep Cuní, ferits en el seu elevadíssim ego periodístic, disparen contra Julian Assange amb ràbia gens dissimulada:

"I al final de tot ens trobem amb un personatge, Julian Assange, que ens apareix com el Robin Hood de la transparència informativa global mentre es nega a ser diàfan en el seu comportament personal i professional. El que es rebota quan li pregunten per la veracitat de les acusacions que pesen contra ell a Suècia per delictes d'assetjament i violació i que porta la Interpol a perseguir-lo per tot el món, o el que li fa llençar pilotes fora quan ha de contestar qui finança la seva empresa".

Bé senyor Cuní, bé. Llenci merda sobre l'acusat i no es molesti a fer l'exercici periodístic d'investigar de què van exactament aquestes acusacions, qui les fa, quan i amb quin objectiu. No es pregunti si no és exagerada una ordre vermella de recerca i detenció mundial d'una persona sota aquesta tipologia d'acusacions farcides de clarobscurs. No es qüestioni perquè Amazon, PayPal, VISA, Mastercard, bancs i d'altres han tancat i boicotejat els comptes i les vies de pagament a WikiLeaks. 

Serà que no té temps per a fer-se aquestes preguntes, deu estar enfeinat abaixant la temperatura dels estudis de TV3...

Poemes i promeses

"I totes les promeses

que un dia ens vam fer

segellades amb la mirada d'aquell que només té fe:

si un dia et fan falta

no pateixis, que jo les guardaré.

Si un dia et fan falta

no pateixis, no les oblidaré,

les tinc escrites a la pell..."

Estimats polítics,

 ha arribat l'hora de complir la retòrica i les promeses d'aquests darrers temps.

Ella, com veieu, ja ho ha fet.

Llibre d'Amic i (des)Amat

Plorava l'Amic i deia:

"Quan cessarà el temps

de les tenebres en el món

perquè s'acabin els camins infernals?...

Fa vuit segles Ramon Llull tingué clar com respondria l'Amat:

L'Amic estava malalt

i en tenia cura l'Amat:

de mèrit el peixia

i amb amor l'abeurava

i paciència el colgava,

d'humilitat el vestia

i amb veritat el medicava.

Avui en dia, però, davant de les tenebroses enquestes i els camins infernals que assetgen l'Amic, l'Amat respon així:

I seguirem plantant cara!

Joan Solà

Mals temps per a la nostra cultura, mals temps per a la nostra llengua. Si fa unes setmanes ens abandonava en Joan Triadú, avui hem de lamentar, tristament, una pèrdua, més cabdal, si pot ser, encara. Avui s'ha mort Joan Solà. 

Pompeu Fabra, Joan Coromines... i Joan Solà. Valgui l'alineació d'aquests tres noms, tots tres a la mateixa alçada, per a entendre la importància de la seva obra, dels seus estudis i de la seva persona per a la nostra llengua i per a la nostra cultura. Hi han personatges gegantins que són insubstituïbles en aquest petit país nostre. Ell ho és.

Un dia, xerrant sobre ell i la seva obra, a l'Espai Mallorca de Barcelona, em van fer obrir els ulls: "És un savi", em van dir. I sí, crec que és la millor manera de definir-l'ho. Un savi d'aquells que ja no en queden. El savi de la llengua.

I avui mateix, refotuda coincidència, també he hagut d'entomar el fet que el Tribunal Superior de Justícia de... Catalunya (!?) ha decidit esbotzar completament l'ús del català a l'administració pública.

Doble bufetada a la llengua catalana. I avui, què voleu que us digui, avui m'han fet mal.

Però això és avui, perquè demà em llevaré amb el cap ben alt, orgullós de ser d'on sóc i de xerrar en el llenguatge que he heretat. Perquè demà, permeti'm senyor Solà furtar-li fugaçment el títol del seu darrer llibre, seguirem plantant cara!

Tweets entre Joan Maragall i Miguel de Unamuno

Joan Maragall (esquerra) i Miguel de Unamuno (dreta)

@maragall on Twitter

Ara serem nosaltres els primers en cridar-ho a tot aquell que se'ns acosti. No com abans, que molts ens ho volien fer cridar, perquè Espanya volia dir ells. #viscaespanya

@unamuno on Twitter

Choqué con mis paisanos, choqué con ustedes, y, sin embargo, es en Bilbao, mi pueblo, es ahi en Barcelona, donde se me ha tomado en serio y donde se me quiere. #noquierenentenderlo

@maragall on Twitter

"Visca Espanya" vol dir que l'Espanya visca - enteneu? -, que els pobles s'alcin i es moguin, que parlin, que facin per si mateixos i es governin...cadascú lliure en si... per a refer tots junts una Espanya viva... #viscaespanya

@unamuno on Twitter

¡Esto es imposible!. He querido darles el conocimiento de sí mismos. ¡Todo inútil! #noquierenentenderlo

@maragall on Twitter

Però com ha de viure Espanya? No pas arrossegant-se pels carrerons provincians del caciquisme; no pas en la buidor de sentit dels partits vells ni en l'aire corromput d'un centralisme tancat a tota penetració de l'aura popular... sinó que ha de viure en la llibertat dels seus pobles. #viscaespanya

@unamuno on Twitter

Ustedes me tienen por genuino representante del alma castellana, por una especie de ultra-castellano, y no saben bien lo que sufro entre esta gente. #noquierenentenderlo

@maragall on Twitter

I què faran? Atiaran l'exèrcit contra nosaltres, contra Espanya? Quin exèrcit espanyol trobareu contra aquest crit?... Visca Espanya!. #viscaespanya

@unamuno on Twitter

Es inútil, el "Visca Espanya" no lo entienden, no quieren entenderlo.#noquierenentenderlo

______________________________

Aquesta conversa via Twitter entre Joan Maragall i Miguel de Unamuno diuen que va ser enregistrada l'any 1908.

Els canals de comunicació de llavors sembla que ja eren tan moderns com ara... o potser són les converses, cartes i articles d'una centúria enllà les que mantenen una vigència sorprenent i feridora?

_______________________________

Els tweets aquí escrits corresponen a fragments de l'article "Visca Espanya!" que Joan Maragall va escriure l'any 1908 i a pinzellades d'una de les diverses cartes que Unamuno va escriure a Joan Maragall en la fecunda correspondència que aquests es van intercanviar i que s'interpreten en l'obra Joan Maragall, la llei d'amor, al TNC, per a commemorar el 150è aniversari del naixement del poeta català.

Democràcia embrutada

El senyor Cándido Méndez, sectari (ai perdó!), secretari general d'UGT, ha declarat:

"La vaga d'aquest dimecres 29 de setembre ha estat un èxit de participació i un èxit democràtic"

La participació no seré jo qui la posi en dubte davant el ball de xifres habitual, ara bé, la segona part d'aquesta gran sentència... senyor Méndez, se la podia ben bé estalviat.

A Mercavalència, per exemple, els camions han hagut de sortir escortats
 per la policia davant les hostilitats exhibides pels "piquets informatius"

Quina manera tan gratuïta d'embrutar la paraula "democràcia" i tots els seus derivats.

Per la Carme!

Avui n'és ben plena tota la premsa catalana, l'Associació Memòria i Història de Manresa, en un treball excepcional, ha tret a la llum pública, entre d'altres, un document punyent, de pell de gallina. Es tracta d'un manuscrit de Carme Ballester, la segona dona de Lluís Companys, escrit del seu propi puny i lletra, en que explica detalladament la detenció del President de Catalunya per part de la Gestapo (segons l'historiador Josep Benet, ho fou per la Wehrmacht, la polícia militar alemanya) "en violació del dret d'asil que li havia estat concedit per les autoritats franceses" el 13 d'agost de 1940 a Baule-les-Pins. El manuscrit s'allarga fins el dia en que Carme Ballester es va assabentar, a través de la ràdio, que el seu marit, el President de Catalunya, havia estat afusellat per el règim franquista, la matinada del 15 d'octubre del mateix any, al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc. Tenia 58 anys.

Extret del manuscrit publicat a www.memoria.cat

Ja en fa setanta de tot això, ja anem camí de la centúria, del segle... i a hores d'ara, a dia d'avui, l'estat espanyol, per vergonya de la democràcia i humiliació de tot un poble, no ha estat capaç, no ha volgut, no els surt de la santa collonada d'anul·lar explícitament el consell de guerra que en va dictar el seu afusellament, passant a ser, tristament, l'únic president europeu, elegit democràticament, assassinat pel feixisme (en un tripijoc jurídic han declarat que el procés ja no té validesa ja que la Llei de Memòria Històrica el deixa fora de tota legalitat... engrunes, ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer!).

Si llegiu les línies d'aquest manuscrit de la seva segona muller veureu com traspuen dolor intens, tristesa i el patiment d'una dona per el seu marit, res més. Estan lluny de ser un relat èpic d'un president màrtir ("Lluís!" cridà ella el darrer cop que el va poder veure, senzillament, el nom del seu home, despullat de qualsevol altre excés totalment sobrant en aquells moments de terrible patiment).

Potser sóc jo qui, sota el meu prisma esbiaixat de catalanet anhelós de figures que superin l'actual mediocritat política, hi poso més pa que formatge, i hi vull trobar una lletra petita que em faci volar més amunt, ben amunt,  guiat per l'aureola, sempre mística, que emana un personatge històric executat.

I conten les cròniques que, el darrer crit que va etzibar el President Companys abans de ser afusellat, quan ja era encanonat, fou "Per Catalunya!". 

Potser sí, potser és cert. Però jo, avui, m'esgargamellaré i cridaré "Per la Carme!".

La Diada Nacional de Catalunya a muntanya

Ahir es va gaudir d'un excel·lent dia de muntanya per a commemorar la nostra Diada Nacional, tot trescant per entre cims, senders i corriols a cavall del Ripollès i el Vallespir.

El Costabona (2.465 mts) des del cim del Roca Colom (2.506 mts),
ambdós cims coronats per la Diada

Pots veure el track de la ruta a: