El carrer condemnat a no veure mai el sol

Barcelona, ciutat de disseny que oblida ses tradicions, té un carrer proscrit, maleït i condemnat a no veure mai la llum del sol.

Tretze anys contemplaven una jove pastora d'oques que, amb gran do de paraula, gosà plantar cara al governador Dacià, cruel repressor del cristianisme, quan corria la quarta centúria després del naixement de l'escollit.

Fins Mossèn Cinto dedicà uns versos al dolorós record de l'horrorosa tortura a la qual fou sotmesa la jove criatura. Engarjolada al carrer que acabaria duent el seu nom, rebé tretze tortures, una per cada any que ella comptava, i d'entre les quals, la que més ha perdurat al pas dels anys, fou la de llançar-la tretze cops, carrer avall, dins una bóta plena de vidres i objectes punxants i tallants.

Diu la tradició, però, que ni una rascada, ni una cicatriu feriren el cos de la jove, i és que Déu la protegí fins del dolor.

La corrua de maltractaments, fins assolir els tretze, varen seguir fins que, finalment, perí crucificada en aspa.

Des de llavors, aquell costerut carrer, que llavors desembocava, en fort pendent, fins a l'antiga muralla romana, i que ara ho fa al carrer dels Banys Nous, rebé el nom de la jove santa martiritzada, Santa Eulàlia, i que finalment acabà esdevenint patrona de la ciutat barcelonina.

La Baixada de Santa Eulàlia, el costerut carrer que, segons la tradició,
 fou escenari de l'engarjolament i la tortura de la bóta, feta tretze cops,
a la jove Eulàlia, pastora d'oques sarrianenca.
Foto gentilesa d'en Carquinyol

Els versos d'en Mossen Cinto i una capelleta amb la imatge de la Santa a les parets d'aquest carrer, tretze blanques oques al claustre de la catedral (recordant l'ofici, l'edat i el nombre de turments de la jove) i dos patronatges (el de la Ciutat Comtal i el del Gremi dels Boters) rememoren aquests fets a Barcelona.

Tradició, llegenda o xerrameca popular que es va oblidant al pas dels anys, potser sí, però el fet cert és que, des de llavors, diuen, aquest carrer, la Baixada de Santa Eulàlia, fou condemnat a no tornar a veure mai més la llum del sol. I us puc confirmar que, encara que hi passis quan el campanar toca a migdia, ni un raig de l'astre solar aconsegueix escolar-se entre les parets d'aquest racó de la ciutat vella barcelonina.

I així serà pels segles dels segles...

_________________________________________

Si en voleu saber més feu una volta per el blog Altres Barcelones, 

una delícia pels amants de la història i de Barcelona