divendres, 28 de gener del 2011

El poble s'han venut. La història i les arrels s'han perdut.

Pintada a l'antiga vila de Tiurana (La Noguera)

Aquestes són les dues frases, les dues sentències, que vaig fotografiar, ja fa més de quinze anys, a l'antiga vila de Tiurana. Aquestes parets ja no sou a temps de veure-les. L'any 1.999 es van enderrocar les cases del poble per tal de que les aigües de l'embassament de Rialb l'engolissin mansament.

Tiurana, ara estaria a prop de celebrar els 1.000 anys d'història, però aquesta se li aturà a les portes del segle XXI. Les aigües d'un embassament que ja no va ser inaugurat per Franco, però sí pels seus hereus, van colgar cases, masos, històries familiars, sentiments i arrelaments. Les aigües d'un embassament construït amb dubtoses justificacions de regadiu, per a una agricultura que agonitza vivint de subvencions europees amb data de caducitat, varen ser la tomba líquida per a gairebé mil anys d'història de nissagues tiuranenques.

Aquesta menuda vila del mig Segre no ha tingut la sort de que, entre els seus fills il·lustres hi figurés un de la talla de Jesús Moncada que hagi deixat, per a la posteritat, el testimoni d'una magnífica novel·la (com aquest feu amb Mequinensa i el seu Camí de sirga) que testimoniï la vida diària, les menudes històries i les relacions personals que un dia es van teixir a l'antiga vila de Tiurana.

Les noves tecnologies, però, han permès llegar part del passat d'aquest poble a través del web Tiurana encara viu. És un web senzill però us recomano fer-hi una passejada. Si més no, és una forma de no deixar morir definitivament les desaparegudes cases de Tiurana: Cala Bepeta, Cala Teta, Ca la Trencada, Ca l'Oliva, Cal Bep, Cal Panyofí...

La placeta de Ca la Trudis quan els gats encara hi ronsejaven
www.tiurana.org (Tiurana Viu)

La mateixa placeta el maig del 1.999,
quan les aigües varen començar a colgar el poble
www.tiurana.org (Tiurana Viu)

Jo encara recordo anar a una de les darreres Festes Majors que es van celebrar a Tiurana, pels volts de l'any 1.995, juntament amb el jovent del poble dels meus padrins, ja que ens quedava relativament a prop i hi podíem anar amb les nostres motos desmanegades i sense poder passar més enllà dels 50 km/h (no per ganes, si no perquè la moto no donava més!).

Recordo però, anar-hi més per a veure de ben a prop un poble que ja s'esllanguia i que estava sentenciat a mort, més que no pas cercant la típica festa major de carrer, plena de vida, com a la resta de viles i pobles amb permís per a existir.

Alguns pocs tiuranencs encara van viure com les proves d'emplenat
de l'embassament de Rialb ja els negaven els seus carrers,
abans plens de vida i llavors d'aigua arribada per a, teòricament,
dur el progrés a una altra gent amb més fortuna que no pas ells.
www.tiurana.org (Tiurana viva)

Val a dir que, el 2007 fou inaugurada la nova vila de Tiurana. Sí, sí, el senyor Montilla va inaugurar un poble, com qui inaugura un hospital o una carretera! Aquest nou poble està ubicat en un indret proper però més elevat, des d'on es gaudir d'una esplèndida i contradictòria vista d'ocell sobre les aigües de l'embassament de Rialb, les culpables del seu trasllat.

La nova vila de Tiurana

Jo hi he estat i que voleu que us digui. No és lleig, té unes panoràmiques espectaculars fins als Pirineus, sol, piscina, més modern i funcional, i fins i tot hi han traslladat, pedra a pedra el cementiri, els preciosos porxos que tenia l'antic Carrer Major, un pou àrab... però per a mi, amant de la història, d'aquells arcs de mig punt datats al segle XVI i XVII que descobries pels carrerons de l'antic poble, enamorat de les pedres que traspuen segles de vida i gairebé te la poden explicar a cau d'orella, l'essència de Tiurana, les arrels i la història del poble s'han quedat, per sempre més, sota l'aigua.

_________________________________________

"Pels pobles ha corregut la veu que ve en Macià, i tothom surt a la carretera. No sé com ho han pogut saber. A Tiurana el poble en pes volta l'automòbil. Una dona jove abraça per la finestra en Macià i li fa petons, amb tanta violència que l'arrenca materialment, i l'hauria fet anar per terra si l'espessor de la gent no ho hagués evitat.

- Visca Macià! Visca l'Avi!

En la fosca de la nit avancem com podem. Pertot arreu, partides de gent, banderes i els noms de Macià i Catalunya com a oriflames"

Fragment de l'escrit de Pere Coromines a "Diaris i records" en ocasió de les eleccions de diputats a les Corts constituents (24 de juny de 1.931).


"EL POBLE S'HAN VENUT.
LA HISTÒRIA I LES ARRELS S'HAN PERDUT"

Pintada en una paret d'una casa de la desapareguda vila de Tiurana (La Noguera).

21 comentaris:

  1. Jo havia estat a Tiurana, algun cop. Hi tenia una amiga que hi vivia. Hi era un lloc que ens venia força de pas pels nostres viatges habituals.

    No sóc d'allà ni m'estimava d'una manera especial aquest poble més que un altre, però les imatges amb l'aigua fan molt a pena i la de la dona al balcó, uf! impressiona.

    És trist perdre aquests carrers, aquests cases, aquesta història...

    ResponElimina
  2. sempra fa llàstima enterrar pobles on s'ha creat vida i felicitat. Sort que ens queda la història

    ResponElimina
  3. Sap greu perdre pobles i història....un bon homenatge a Tiurana porquet...almenys en queda testimoni del record de la seva existència

    ResponElimina
  4. Si, es trist perdre les petjades que han anat deixant els seus habitants durant tants de segles.

    ResponElimina
  5. No tinc paraules. El Monti el va inaugurar com aquell que inaugura un CAP? Els pobles no s'inauguren, els crea la gent, dia a dia. Fins que els aneguen d'aigua.

    ResponElimina
  6. Les aigües de la gran Història van engolint totes aquelles històries petites i entranyables, que s'hi ofeguen sense remei.
    I porta molt consol i fermesa trobar encara una paret antiga, que ja et contenia quan vas néixer i que et sobreviurà. Sinó, fa la impressió que ja no et pots agafar enlloc i que el buit t'engoleix.

    ResponElimina
  7. Caram, sembla que a dia d'avui aquestes coses no haurien de passar, però només fa quatre dies. Personalment desconeixia tot això, i no sé si estava en boca del gran públic. El problema és sentir-ho des de lluny, pots estar-hi d'acord o no, però viure-ho des de dins ha de ser terrible.

    ResponElimina
  8. miri que em sap greu.... hi ha indrets que si desapareguessin em causarian molt pena, pel que represten per a mi.

    ResponElimina
  9. Oh! Un poble com aquest s'ha venut?
    Aquets conjunt de casetes tan boniques? Fins i tot això es poden vendre? Els records d'uns anys, d'una vida? De totes les festes majors que acostumen a ser les millors del món?
    Tothom es veu l'enteniment? pregunto!
    Doncs quina pena! :(

    ResponElimina
  10. El poble del meu avi no el va inunda cap pantà, però se'n va anar tothom i ara es un poble fantasma, es diu Tost, a la Seu d'Urgell. Van fer un altre poble abaix a la vall, nou,més ben comunicat, però sempre quan hi vaig em fa tristor. Ara, quedava aillat per les nevades i era molt dur viure-hi

    ResponElimina
  11. CARME: Jo vaig tornar-hi just abans de que les aigües comencessin a inundar-ho tot i veure les cases mig derruïdes, els carrers morts, unes fosses que es van acabar fent al voltant del poble per a que ningú hi entrés... era un espectacle molt trist (em recordava Mecanoscrit del segon origen!)

    GARBI: Com tu dius, sort n'hi ha de l'estudi de la història. Històries com aquestes estaria bé que es coneguessin més. Fou un drama molt recent per a tot un poble!

    ELFREELANG: Moltes gràcies! Els pobles teixeixen el nostre país, així que qualsevol pèrdua és irreparable en el seu espai.

    CARME: Veure aquells arcs de mig punt de les portalades de les cases de Tiurana (en una foto en tinc un que estava datat el 1681) i saber que anaven a quedar ofegats per sempre més, a mi se'm va fer molt feixuc (com he dit, sóc un amant de les pedres que van bressolar vida!)

    ALYEBARD: Totalment cert. Es van plantar allà un dia i van inaugurar el poble! Era bastant surrealista!

    OLGA: De les coses que més m'embadaleixen en aquesta vida és visitar, veure i palpar murs, pedres de masos abandonats, torres de defensa mig oblidades i, en general, totes aquelles construccions que un dia varen albergar vida i varen ser fetes amb les mans d'altres persones. Sento que és un testimoni que aquestes gents ens han llegat a nosaltres... tot i que nosaltres, tot sovint, no les tractem amb el respecte que es mereixerien.

    XEXU: En el seu dia se'n va parlar bastant, però crec que només en aquesta zona i els pobles que l'envoltaven. Ara, com dius, el pitjor havia de ser viure-ho en primera persona. Ha de ser horrorós que et forcin a abandonar la teva casa (i la casa dels teus avis, besavis, etc) per a que hagi de quedar ofegada per a sempre més, i no poder-hi fer res.

    SRTA.TIQUISMIQUIS: Tots tenim aquells raconets que no voldríem, per a res del món, que els moguessin ni una sola pedreta. Malauradament no sempre és possible!

    MORTADEL·LA: Com sempre, darrere hi ha uns interessos... i en aquest cas eren els d'un embassament de dubtosa justificació.

    ARIS: No sé si ja t'ho havia comentat. Un dia vaig fer una visita de pobles a la Vall de Tost. Vaig estar a Tost enrunat, a Torà de Tost, i em vaig arribar fins a Sauvanyà!. Impactant aquest darrer poblet perdut, abandonat excepte una caseta a on hi vivia un pastor. Un moment màgic d'aquells que n'hi ha pocs!

    ResponElimina
  12. No coneixia la història de Tiurana. De fet, no coneixia que existia Tiurana.
    Records tristos que quedaran per sempre.

    ResponElimina
  13. RITS: M'agrada, doncs, haver-te fet descobrit una història ben verídica i, malauradament, trista.

    ResponElimina
  14. Jo també vaig ser testimoni del procès d'agonia i mort de Tiurana i el seu poble veí Castellnou de Basella, sense haver nascut allí ni ser d'allí us diria que és una de les coses que més m'ha impactat.

    ResponElimina
  15. GALLICANT: Potser vam coincidir algun dia per els seus carrerons! Realment, com a tu, va ser una història que em va deixar una forta petjada, sobretot, per la impotència que va deixar en la gent de la zona.

    ResponElimina
  16. Brillant post porquet! a mi em fa pena.... penso que si hagués estat el meu poble encara ploraria ara. Estic toveta útltimament! :(

    ResponElimina
  17. ALBA: Moltíssimes gràcies Alba! Com dius ha de ser una experiència de les més horroroses que a hom li poden tocar viure en aquesta vida. Perdre el poble, l'essència, les arrels... molt dur, ha de ser. Traumàtic.

    Però no et vull deprimir, eh? Molts ànims, guapa!

    ResponElimina
  18. Hola, sóc periodista i estic peprant un Sense Ficcio sobre Tiurana i la seva lluitat, 25 anys despres. M' agradaria contactar amb tu, Porquet. El meu e-mail, xllopart@theendproduccions.com

    ResponElimina
  19. És molt trist haver de marxar d'un poble per no poder-hi tornar mai més. L'any passat, amb un amic vam arribar-nos fins a Tost (només queda l'església en peu). Després fins a Torà de Tost (que està habitat) i volíem arribar fins a Sauvanyà, però amb el vehicle que portàvem ens va fer por. Sauvanyà, segons he vist en fotos sembla que no hagi canviat gens amb el pas dels anys.
    A la tarda, vàrem fer la volta cap a l'altre vall anant fins a Banyeres de Lavansa, un poble amb misteri. Tampoc hi vam arribar ja que el camí era desastrós i portàvem quasi 1 hora a peu. Guaitarem el poble des de lluny i segurament era quasi un munt de ruïnes. Això sí, en una casa hi viuen.

    ResponElimina
  20. Hola!Recordo un reportatge molt emocionant sobre la desaparició de Tiurana al canal 33, si no m´erro,ja fa anys.Saps si hi hauria manera de tornar-lo a veure? Gràcies!

    ResponElimina
  21. TONI: Desconec si aquest reportatge es pot trobar en alguna banda. Potser el millor que podries fer és contactar amb TV3 directament i veure si ells el conserven. Ara, si el vols, molt probablement et faran pagar!

    ResponElimina