diumenge, 9 de gener de 2011

Raquetes, grampons i piolet!

Raquetes, grampons i piolet! Aquest és el crit de guerra que ha sonat, per fi, aquest cap de setmana. És com la versió muntanyenca del "preparats, llestos i ja!". I és que, finalment, amb la colla muntanyenca habitual, hem inaugurat, oficialment, la temporada d'alta muntanya hivernal.

La Serra del Cadí ha estat l'escenari de l'estrena de la temporada hivernal de muntanya

La muntanya a l'hivern és radicalment diferent de la resta de l'any. La neu i el fred la converteixen, sens dubte, en un àmbit amb major risc, però també, l'ennobleixen amb una bellesa inigualable i espectacular.

La carena del Cadí, a 2.600 metres, ens ha regalat unes magnífiques panoràmiques,
així com unes espectaculars cornises de neu

És una muntanya més solitària, més silenciosa. Únicament se sent la fressa dels grampons i el piolet clavant-se al gel i l'aire glaçat que fa davallar, a plom, les temperatures. I l'embolcalla aquella blancor, immaculada, únicament esberlada per les pròpies petjades, ja siguin en forma de raqueta o de dotze foradets perforats per les punxes del grampó recent clavat.

Una de les múltiples esfereïdores canals del vessant nord del Cadí.
A l'hivern són un espectacle únic de la natura i un magne desafiament muntanyenc

L'alta muntanya hivernal, des del més gran respecte vers ella, és un repte, una superació personal, un gaudi dels sentits, un puntet de follia i un esclat majestuós de la natura.

Les botes i els grampons han acabat tan exhausts com el seu propietari!

21 comentaris:

  1. Jo a l'estiu el que vulguis (o quasi), a l'hivern no m'hi atreveixo! Sort que et tinc a tu per ensenyar-me aquestes imatges tan magnífiques!!!

    ResponElimina
  2. Jo com el Puji, a l'estiu muntanya amunt, però al'hivern, me les miro des de baix. Ja m'agraden ja, però no m'hi veig pas en cor.

    Ara tenir, raó, la tens, és una meravella, però reservada als valents! :)

    ResponElimina
  3. Aquest sí? Això que expliques són paraules majors, està totalment fora del meu abast. Però ho trobo una activitat preciosa, perillosa, però ha de ser molt satisfactori veure que domines la muntanya. I les fotos són espectaculars, és clar, però suposo que res a veure amb el que es pot contemplar en directe.

    ResponElimina
  4. Uuuuuuuui quin fred!! I tan refredada que estic!! uffff... res, res... jo em miro les fotos i tan contenta :-))

    ResponElimina
  5. Quina envejaaaaaaaaaaaaaaaa! Tinc els grampons i les raquetes verges encara aquesta temporada. Hi ha prou neu? A veure si fa fred d'una vegada i m'escapo :D Què bé que t'ho deus haver passat, un paisatge brutal el Cadí! :)

    ResponElimina
  6. Havia escrit un munt de coses i no ha sortit res... :( M'ho ha fet dos cops!!! Sort que la segona vegada he copiat el que havia escrit... :)
    Bé, deia que... Tu fas això?! uauuuuu quina passada!!! Quines vistes! Estar al cim de la muntanya deu ser com tocar el cel, però la pujada ufff, deu ser infernal!
    (era una cosa així... ;D)

    ResponElimina
  7. M'agrada la muntanya, i tant! Però amb neu em frena. Ho trobo perillós, com dius. Faig Ultra-trails de muntanya i sé el que és estar tant amunt. És espectacular, màgic, magnífic,... s'acaben els qualificatius. Quan ets allà dalt, no penses en el que t'ha costat arribar-hi, sinó en tornar de nou a pujar-hi la propera vegada. Compartim afició, vés, però en èpoques diferents!

    ResponElimina
  8. una enveja molt sana.....fantàsticc

    ResponElimina
  9. Bona ascensió. Però jo com la majoria, a la muntanya molt de respecte i a l'hivern no hi van ni a pasturar les vaques; que les baixen a Ribes!

    ResponElimina
  10. Ja en som dos!! Aquest cap de setmana també he estrenat la temporada d'hivern tot pujant el Puigmal per Fontalba (ni una gota de neu) i baixant desprès fins a Nuria (una llengua de glaç fins a tocar de pistes). El que si que era molest, es que hi havia un vent gelat que et deixava el nas ben fred.

    ResponElimina
  11. que maco! quines fotos! però de la serra del cadí, aprop de quin poble heu passat, per fer-me una idea...?

    ResponElimina
  12. Titorrrrrl! Aquestes botes pesen més quan te les portes a l'altra punta del món i només les fas servir un dia ;P Enhorabona per l'ascenció.

    ResponElimina
  13. Moltíssimes gràcies a tots per els vostres comentaris! Com deveu haver notat, a mi, la muntanya em té el cor robat (a l'hivern, a l'estiu, a la tardor i a la primavera). De fet, si us hi heu fixat, una de les etiquetes del post és la de Porquet íntim, doncs, per a mi, la muntanya forma part de la meva vida, és una part molt important d'ella, m'ha ensenyat molt, m'ha fet conèixer el país de nord a sud i d'est a oest, m'ha canviat, m'ha fet valorar l'esforç i la modèstia, en definitiva, crec que m'ha fet millor persona.

    M'ha agradat veure els vostres comentaris, tant dels que sou més propers a aquesta mena d'experiències com els que no. Quan et mous en un entorn de gent muntanyera és interessant rebre visions diferents, de la gent que, pels motius que sigui, no té aquell cuquet de pujar com els cabirols a fer cims per aquestes nostres muntanyes. Gràcies a tots!


    PUJI: Et prenc la matrícula i a l'estiu no te m'escaparàs!

    CARME: No som pas valents... som uns rarets! No, seriosament, m'agrada veure que tu també tens el cuquet de la muntanya, sigui en l'època que sigui. Trepitjant el territori te l'acabes estimant!

    XEXU: Aquest sí, aquest no és fantasma! A mi no m'agrada parlar de dominar la muntanya. Com deia en el post a mi m'agrada acostar-m'hi amb respecte, no por, però amb molt respecte. I si les fotos poguessin tenir un àudio amb el so de l'entorn en el moment en que aquestes fotos van ser fetes, llavors es podria copsar una mica millor el que se sent allà dalt.

    ASSUMPTA: Clar que sí. Precisament, una de les coses que més valores, després de passar penúries de fred i esgotament fent muntanya és la sort que tenim de poder arribar a casa i fer una dutxeta d'aigua calenta i jaure amb la calefacció de casona. Tot sovint, quan estic en un moment d'aquells de "què coi estic fent aquí?" (que també tenim moments de crisi) em venen al cap les imatges de la dutxa!

    CLIDICE: Ja he vist que tu també ets muntanyera! I de les que tenen empenta! Has de començar a treure la pols dels grampons que això ja ho tenim aquí. De neu, al vessant sud del Cadí, n'hi havia a partir dels 2.300 metres, aproximadament. Al vessant nord, espatarrant, n'hi havia més. Realment, el vesant nord del Cadí, com dius, és brutal. De les coses més espectaculars que es poden veure!

    ResponElimina
  14. Les fotos són una passada!! Jo fa massa temps que tinc les botes guardades i si bé és cert que a l'hivern no he tingut mai oportunitat d'anar-hi, crec que una de les sensacions més satisfactòries les he sentit pujant i punjant, arribant fins a dalt del tot i contemplant el món.

    ResponElimina
  15. GUSPIRA: Gràcies per la teva insistència! El senyor Blogger ja sabem que a vegades ens intenta boicotejar... Doncs sí, arribar al capdamunt dels cims, i amb vistes com les del Cadí és una sensació indescriptible, i més, si és després de patir unes quantes horetes de pujada. És una sensació que, a mi, m'ha enganxat totalment!

    JORDI: Tu sí que ets un crack! Jo amb els ultra-trails no m'hi veig pas amb cor. Sóc d'anar a un ritme més pausat i anar assaborint cada raconet que la muntanya em regala. Els que feu aquestes coses teniu un mèrit brutal. Ho trobo d'una dificultat impressionant. Respecte a les sensacions, tu ho has dit tot. Compartim sentiments!

    GARBI: Sana, eh? No te m'enfadis tu ara ;p

    ALYEBARD: Tens raó, no hi veus ni les vaques, però sí que vam veure una cinquantena d'isards corrent sobre la neu!. A Ribes... i a Pardines!

    CROMLEC: Bé, un altre malalt de muntanya! En som uns quants! El Puigmal el tenim dins el nostre programa d'ascensions hivernals. L'he fet un munt de cops i per llocs ben diferents però mai en condicions hivernals i en tinc ganes. Al Cadí, ja et juro, que bufava el mateix vent gèlid!

    JPMERCH: No home no. Ens calcem unes botes i apa, a fer camí (i fotos, sobretot).

    ARIS: La idea era fer el Vulturó, però la pista que duia al Coll de Jovell estava en mal estat i no vam poder passar amb el cotxe. Així que vam sortir de Josa, fent més desnivell i més distància, amb el que ens vam conformar arribant-nos al Puig de les Gralleres.

    JIGAPEZ: Guitorl!! Però sempre podran dir que han trepitjat els glaciars de Nova Zelanda i la terra de Mordor!

    ResponElimina
  16. SENYORETA REYKJAVÍK: Ep! Que te m'has colat entre les respostes! Doncs a veure si t'animes, poquet a poquet, a tornar a calçar-te-les. Com tu dius, malgrat els patiments, que hi són, en les ascensions (i descensos, no ho oblidem), arribar al cim i veure tot el món que t'envolta és brutal. Com he dit més amunt, això forma part de la meva vida. És com la meva "petita droga". M'encanta!

    ResponElimina
  17. Per cert, que se m'ha oblidat, moltes gràcies per els vostres comentaris d'elogi de les fotos. Com sempre, el mèrit és de la càmera i de la muntanya, que s'hi va posar bé!

    ResponElimina
  18. m'agrada la descripció que en fas i t'envejo la sensació.
    (quines fotos! no et deixis mai la camera, amb els grampons!)

    ResponElimina
  19. ANNA: Moltes gràcies! I no l'envegis, sempre ho pots intentar (si no anar a fer neu, si alguna muntanyeta més assequible, que es poden compartir sensacions). La càmera miro de no deixar-me la mai, però millor no oblidar-se els grampons!

    ResponElimina