Els primers crits d'ofec del valencià

Les imponents Torres de Quart, esguarden, des de fa més de cinc segles,
una de les dotze portes que tenia el Cap i Casal del Regne de València.
Portes per les quals sembla haver fugit la seva llengua pròpia.

Onofre Almudèver, editor valencià, feu precedir, el 1561, a les edicions de Lo procés de les olives i Lo somni de Joan Joan, la següent crida a la lleialtat lingüística:

"Si no fósseu ingrats a la llet que haveu mamat i a la pàtria on sóu nats, no dormiríeu ab tan gran descuit, ans, uberts los ulls de la consideració, veuríeu com se us van perdent les perles e margarites, que, ab contínues vigílies los vostres passats adquiriren, i aprés les vos deixaren [...]. Per on vos exhorte, amoneste i tant quant puc encarregue, que torneu sobre vosaltres, i respongau per vostra honra, en no deixar perdre les obres de tan cèlebres autors, sinó que, renovant-les, mostreu a les nacions estranyes la capacitat de les persones, la facúndia de la llengua i les coses altes que en ella estan escrites".

El valencià Marc Antoni Martí, secretari de la Sala de la ciutat de València, ja al 1639, es mostrava preocupat davant del canvi d'hàbits lingüístics que observava, fins i tot, entre els jurats de la Ciutat de València, i així ho feia palès en el seu Siglo Quarto de la Conquesta de Valencia.

"si en algun temps (i no tan antic que jo no l'haja alcançat) solia fer-se tan gran estimació de la llengua valenciana, que quan en les juntes de la ciutat, estaments i altres comunitats, algú dels valencians que es trobaven en elles se posava a parlar en castellà, tots les demés s'enfurien contra ell, dient-li que parlàs en sa llengua; és ara tant al revés, que casi en totes les juntes se parla en castellà. I encara ha arribat est costum a introduir-se tan extremadament, que no sols se fa particular estudi en procurar saber la llengua castellana, però també en oblidar la valenciana, per la molta abundància que hi ha de subjectes que els pareix que tota la sua autoritat consisteix en parlar en castellà".

_____________________________

Prenent com a data de referència la de l'entrada de Jaume I a la Ciutat de València, el 9 d'octubre de 1238, veiem que, poc més de tres-cents anys després de la repoblació catalana del Regne de València, ja es produeixen les primeres proclames d'alerta en defensa del valencià, doncs es comencen a observar fissures en la fidelitat i el compromís lingüístic de les classes més altes de la societat valenciana. Val a dir que, tot i així, per aquelles dates, la immensa majoria de la població valenciana era monolíticament catalanoparlant, però aquelles primeres esquerdes van ser l'embrió, ara ho podem dir, de l'oblit i soterrament progressiu que ha patit la llengua catalana parlada a la manera de València.

Sembla que, malgrat els cinc segles de crits d'ofec, al País Valencià, la llengua pròpia ha seguit anant per mal pedregar i hem acabat perdent bous i esquelles, o com encertadament avançava n'Onofre Almudèver, ja al segle XVI, hem perdut, tristament, "perles e margarites".