dimarts, 17 de setembre del 2013

Abracadabra...

"Saltimbanquis, somiadors, arlequins, clowns, somiatruites..."

Adopto tots els personatges de l'auca circense més onírica. Tots ells dins meu, mentre sona música de fanfàrria per donar entrada al vell mag, frac negre apedaçat i barret de copa atrotinat.

Em torno infant en la màgia que envolta el moment, murmuro vells encanteris, fetilleries d'antany i cantussejo fragments de cançons de bressol mig oblidades.

El vell il·lusionista mou les mans amb més agilitat del que jo preveia, i pronuncia aquelles antigues paraules que transporten a móns on qualsevol somni és possible... "abracadabra"...

I del vell barret de copa negre atrotinat, il·lusionisme fet realitat, apareix... màgia!

Holaaaaa!!! Give me five!


"Quan tot s'enlaira
toco els somnis de puntetes"

I així, de puntetes, ja gairebé puc tocar la maneta d'aquest nou passatger, que ja ha demanat tanda per pujar a la propera estació del meu, del nostre, tren vital. I amb ell, n'estic segur, els vagons s'ompliran de joia, felicitat, emoció i la gatzara dels...

"... equilibristes, trapezistes, mims, mags, viatgers, il·lusionistes."

__________________________________

I per acabar d'arrodonir la celebració no volia deixar de dir que, el passat 10 de setembre, vigília de la Diada més històrica que hem viscut, aquest espai va complir 3 anyets!

Gràcies a tots aquells que us manteniu fidels a les voltes del porquet de Sant Antoni! 

Un potxó!

dilluns, 9 de setembre del 2013

Via fora!

Cim del Pic de Nariolo (2.857 mts)
entre els municipis de la Torre de Cabdella (Pallars Jussà) i la Vall de Boí (Alta Ribagorça)
Gener del 2012

Per primer cop la vaig lluir i exhibir al carrer, el vespre del 24 de juliol del 1992. Tot just amb quinze anyets, vaig decidir despenjar-la de la paret de la meva habitació, on ja feia alguns anys que hi era, i treure-la al carrer. 

Prou de reduir-la a l'àmbit casolà i familiar, de viure-la silenciosament i en la intimitat. Via fora!

Vaig baixar al carrer, per primer cop en la meva vida, la ràbia positiva, la reivindicació, l'alegria, la indignació, el desacomplexament i, amb ells, aglutinant-ho tot, la meva estelada (la de la foto de dalt!).

Du prop de 25 anys amb mi i, des de llavors, ja no he parat d'exhibir-la a tort i a dret. Ja fos a Islàndia o a Nova Zelanda, a Estocolm o a Londres, a les parets d'allà on he viscut o a les seves pertinents terrasses i balconades, baixant a les manifestacions i reivindicacions del carrer, o pujant a tots i cada un dels cims que he fet i seguiré fent.

En tots aquests anys plegats hem viscut moments de solitud i de menyspreu. Ens han tractat d'immadurs i radicals. Que quan ens féssim gran "això" ja se'ns passaria.

La carpeta que lluïa a l'escola, i al carrer, en aquells inicis dels 90
Si bé ara hi ha "merchandising" per tot,
llavors no era pas així i recorria a les meves arts manuals.
D'acord, em podeu criticar, però només musicalment!

Doncs bé, senyors, han anat passant els anys i, no només no m'he separat d'ella, si no que m'hi sento més unit que mai abans. Sempre dins la meva motxilla, la de la muntanya i la de la vida. No puc parar d'ensenyar-la, d'exhibir-la, de reivindicar-la.

I aquesta Diada ella i jo persistirem. Malgrat no lluu tant com les noves i benvingudes estelades, i està un xic descolorida i esfilagarssada, baixarem de nou al carrer, com ja fa més de 20 anys que fem, des d'aquell llunyà vespre estival del 92, i ens situarem al tram 739, a tocar del nostre Parlament, i participarem, orgullosos, a la Via Catalana per la Independència

Amb una lleugera diferència, però. Ara ja no ens sentirem ni sols ni menyspreats, ara ja no ens tracten d'immadurs i radicals... i no, "això" no se'ns ha passat, i sí, ens hem fet grans plegats!


"Som l'espurna que encén la flama,
som la lluita que hem compartit"

____________________________________________________

Aquesta és la meva aportació a la Blog-via cap a la Independència, la via catalana blogaire de la Diada d'enguany!

I segueixo la cadena donant el meu peu de ministre a la Gerònima!

Un potxó ben estelat i independentista per a tots!

dimarts, 30 de juliol del 2013

Bitllet d'anada

Vaivenint de les Mallorques

Gairebé un any després, puc afirmar, sense temor a equivocar-me, que no he bastit cap mar endins. No ho he aconseguit, no me n'he sortit.

Una lletania d'excessius avions i aeroports, de nits solitàries i enyors patidors. Un devessall de llàgrimes insofriblement temporitzat, un sentiment d'alienació impúdicament injectat.

No te'n culpo, illa de Mallorca, déu me'n guard. Bo i encara has fet l'esforç de treure'm de l'ensopiment i mostrar-me del què ets capaç, d'allò que serves.

Sóc jo, ferreny i arrelat de mena, de la meva gent, de la meva terra. Sóc jo, orc i adust, travat navegant de mar en calma, ofegat i sense alè per anòxia pirinenca.

Tampoc no m'oblido, però, d'aquells que sense posar-me travetes, no m'han apartat cap de les pedres d'un camí revirat de veres. 


"Aggressively we all defend the role we play,
regrettably times como to send you on your way"

Carregat d'aquestes raons o desraons, avui he comprat un bitllet d'avió. Un bitllet que, per primer cop en onze mesos, no tindrà tornada. Un viatge que, per fi, és només d'anada.


"We hope you enjoyed your stay
outside the sun is shining, seems like heaven ain't far away"

dimecres, 17 de juliol del 2013

La reina sense corona

Volia saber què hi havia del cert en aquella llegenda que deia que, Pirineu endins, muntanya amunt, hi havia una reina destronada que, des de feia centúries, plorava amargament la pèrdua de la seva corona.

Després de caminar en la foscor, a trenc d'alba, es pot contemplar
el paisatge pirinenc que s'obre tot pujant de la Besurta (Benasc - Aragó) 

Havia sentit, en històries vora el foc, que era una reina que vivia en un palau de gel, més amunt dels tres mil metres, entre els espadats del massís que duia el seu nom, el Massís de la Maladeta, darrer vestigi onomàstic del poder i atracció que un cop va tenir i exercir.

Des del Portilló Superior, l'espectacular glacera de l'Aneto i el seu cim piramidal al fons,
enguany, estranyament, amb força neu encara en aquesta època de l'any

En virar el nostre camí, enmig de la glacera, començo a entendre la tristesa que assola l'antiga reina del gel. Mentre centenars d'excursionistes segueixen, camí recte, per anar a retre pleitesia al nou rei dels Pirineus, l'Aneto, pel camí de la Maladeta, només nosaltres, i algun altre excursionista escadusser, seguim el camí que ens durà a l'antic tron pirinenc.

Des del bell mig de la glacera, la solitud es veu amplificada i hom es veu minúscul
davant l'exhultant mur, aparentment inexpugnable, que formen el trident de 

Pico de Coronas (3.298 mts), del Medio (3.340 mts) y Maldito (3.350 mts)

I assolim el coll anomenat Maldito, des d'on se'ns presenta una vista inoblidable. La vall de Cregüeña amb el seu "ibón" d'alçada. Descobert aquest llac ocult entre cingleres, se'm fan certes, davant dels ulls, les històries de les llàgrimes de pena vessades per la reina Maladeta. Cauen per la banda de Cregüeña, creant aquest estany, i davallen per la vall del mateix nom, fins a trobar el riu Ésera.

L'arribada al Collado Maldito, a 3.200 metres, és de pell de gallina.
Se'ns descobreix l'Ibón de Cregüeña, encara mig glaçat, d'una bellesa esfereïdora

I al vessant oposat de Cregüeña, l'Aneto i sa glacera ens revelen el segon motiu de la pena de la Maladeta. Ella fou, durant anys, senyora dels Pirineus, de tota la serralada, la més alta pica. Fins que cent metres escassos, li arrabassaren aquest títol, la seva corona, i la seva supremacia.

L'Aneto s'enduia la més alta glòria i la nova corona pirinenca, així com els desitjos i anhels de tots els excursionistes, escaladors i somiatruites de les més altes alçades, deixant caure en l'oblit la que abans fou la més cobejada cima.

Des del cim del Pico Abadías (3.271 mts), ja a la cresta de la Maladeta, es contempla, 
meravellosa i aquest any força nevada, la totalitat de la glacera de l'Aneto

Defensors de causes perdudes i enyorats de l'excursionisme d'èpoques pretèrites, volem fer la nostra ofrena a aquella vella reina, a aquella bella monarca ja sense corona. Crestegem per entre els seus estreps de roca, aferrats al seu cos de pedres mil·lenàries, tocant els 3.300 metres d'alçada, per entre les seves aèries entranyes.

Des del Pico Abadías es pot observar part de la llarga cresta
que ens durà al cim del Pico de la Maladeta, que treu el l'enlairat caparró al fons a la dreta

I des del capdamunt del seu cim, agraïda la Maladeta, ens ofereix, en recompensa a la nostra insistència a no deixar-la caure en l'oblit i la total absència, una panoràmica espectacular sobre la part més occidental del seu massís, i més enllà en els Pirineus, l'antic seu regne, a on ella manava des del seu palau de gel, entre glaceres perpètues.

Des del cim de la Maladeta, cap a ponent, es contempla al nus de tres mils que la sentinellen:
Pico de la Rimaya, Cordier, Sayó, Mir, Bondidier, y la Muela, Diente y Pico de Alba

L'embadaliment davant el magne espectacle de cims, neus i glaceres, però, no evita que captem el darrer motiu de la inesgotable pena de la Maladeta. Malgrat l'any excepcional de neus i freds que ens ha deparat enguany la primavera, ella sap, ella nota, ella veu que, any rere any, s'està esprimatxant el gel de la seva glacera. El seu palau de gel es desfà sense volta enrere. 

L'actual rei dels Pirineus, l'Aneto (3.404 mts), des del cim de la Maladeta (3.308 mts)

És llavors quan, avistant des del cim de la Maladeta les llargues processons d'excursionistes, llunyans i formiguejants, enfebrats pel sostre pirinenc de l'Aneto; en la solitud de la pica que un dia fou envejada monarca, amb un palau glacial esplèndid i no en ruïnes de desgel i morrenes a cel obert, com el que és ara; nosaltres ens declarem vassalls de la que sentim la nostra muntanya reina.

Tots junts, ens abracem en cercle, formant una corona humana al capdamunt de la Maladeta, i així, recuperem la seva corona perduda, efímera com son regnat de muntanya cimbellera, caduca com el glaç condemnat de sa gelera.

divendres, 31 de maig del 2013

Tot a punt

Montuïri (Mallorca)

Sembrats a punt de ser segats,
molins a punt de ser oblidats...

____________________________________

Aquesta fotografia, i el text que l'acompanya, van ser escollits ahir, per la gent d' @igersmallorca, com la imatge mallorquina del dia a l'Instagram! 

dimecres, 22 de maig del 2013

Carenes de la marenda

La marenda és la forma rossellonesa d'anomenar la regió costera de la mar. Paraula de preciós dring, d'essència poeta, que abraça i dóna forma de bell poema a les menudes viles atrapades entre la mar i les darreres alçades pirinenques: Cervera, Banyuls... de la Marenda.

Sortint d'aquesta darrera, tot trescant els seus camins serpentejats, ben aviat les vinyes verdes inunden qualsevol pam de terreny, arrapades a tot coster, tant li fa que sigui ponentí com llevantí, septentrional o meridional. Aquí ja ningú recorda, no queda ni un bri de memòria, d'aquell Pirineu rocallós, abrupte, erm i d'alçades trimil·lenàries.

Seguint el GR-10, cap al Coll dels Gascons,
s'albiren els darrers estreps pirinencs, verds i fecunds, fonent-se al mar

Catifes d'estepa blanca, d'argelagues i ginestes d'un groc cridaner, caminaran amb nosaltres, en acolorida companyonia, des dels colls i passos de més històric pedigrí, fins als punts més alts de les carenes de l'Albera.

El cim del Puig de la Calma t'encimbella fins als 700 metres
per sobre de Banyuls i la seva marenda

Des d'aquestes carenes, impregnades de salabror, indefenses contra l'embat de la tramuntana salvatge, el paisatge esdevé una delicadesa exquisida, una experiència única i refinada per al caminaire, a l'abast en pocs i excepcionals massissos, com el de les Alberes o la Tramuntana mallorquina.

Ja badoquis cap al sud...

Cervera, Portbou, Port de la Selva, Cap de Creus, Badia de Roses, la plana empordanesa...

... ja corriolegis cap al nord...

El Canigó, Banyuls i la seva vall completa, Portvendres, la Costa Vermella, la plana rossellonesa...

... la bonicor del paisatge és colpidora i sense excepció.

I coses tan aparentment irreconciliables, com les excentricitats topogràfiques de la muntanya i la fada planície de la mar Mediterrània, com les torres de defensa mil·lenàries i els ceps de les vinyes retorçades, o com la menudesa vilatana de Banyuls i la figura banyulenca d'un genial Maillol, esdevenen baules d'un cadenat inesberlable.

Ja sigui pels viaranys pirinencs amb esperit de vells llops de mar, als quals el muntanyenc no hi és gens avesat, o per haver-m'hi pogut fer entendre encara en català, puc afirmar i confirmar que no només les vinyes verdes de Sagarra es vinclen vora el mar. També ho faig jo com a ofrena i rendició incondicional a aquest racó de món, que m'ha vençut, sense paliatius, amb la seva bellesa com a única arma i emblema.

Prop de Banyuls de la Marenda, vinyes verdes vora el mar

"Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs"

dimecres, 1 de maig del 2013

Tot alhora

Avui he après que puc plorar, sense aturador, d'intensa emoció i de ràbia;
que puc vessar, de llàgrimes, un devessall, de joia excelsa i greu tristesa.

Que sóc capaç de contradir-me, fins a l'infinit, 
en el silenci d'anaeròbics sospirs i aspiracions mocoses.

Que de mi pot brollar un plor atorrentat d'antònims,
pendolant entre les aigües de la tendresa i les de pena.

Llàgrimes dolces, llàgrimes amargues,
totes juntes, tot alhora.

__________________________________________________________


La solitud i la tristor, malauradament, ja fa un temps que les duc arrapades a la pell,
però la companyia i la calidesa me les has regalades avui, tu,
lliures de condicions, sense concessions.

A elles m'aferraré. 
A elles i a la teva amistat inesberlable.

Tossudament "simple", deliciosament "comercial"...

Amb les nostres motxilles personals a l'esquena,
seguirem fent camí, com sempre, l'un al costat de l'altre.
running over the same old ground,
what have we found? 
The same old fears.

Wish you were here...