Vint de febrer

Les mans que fan el meu món

"És molt difícil, per jo, mesurar ses emocions.

I més quan noltros sabem que tu ets especial.

Anirem a passejar, ben abrigats, agafats de sa mà."

D'uns dies ençà ja puc, gloriosa natura, prendre i tocar aquella maneta que fa uns mesos intuïa en fràgil blanc i negre, en salutació més volguda que expressa. El truc ha estat magistral, la màgia ha funcionat de veritat. M'he quedat bocabadat.

Unes noves i menudes mans que, malgrat els seus moviments poc traçuts, ja s'han sumat a la pinya vital, contrafortant i estintolant el nostre pilar particular.

Amb tu he conegut el plor incomprensible i irrefrenable que, en absència absoluta de tristesa, en diuen d'alegria i d'emoció. A la teva primera alenada en aquest món, una aureola còsmica m'embargà cos, psique i ànima. Així únicament les llàgrimes fenotípiques varen exhibir, impúdiques, la rabiosa estimació i tendresa que es varen catalitzar, ancestrals i genotípiques, en aquell precís instant. Plor exogen d'amor endogen.

I només néixer, i durant tota la nit i fins a la matinada, ens vas regalar la teva mirada, els teus ulls de traç indefinit, de mirada potser balbucejant, però d'afuadíssima vivor. Ninetes inquietes, trèmules, múrries i trapelles com un esmolet.

Capsa de sons i grinyols inacabables, cara de mil-i-un registres expressius interminables, et fas entendre tossudament, a la teva manera. Però cada cop que aixeques les parpelles, xerres amb els ulls, i jo em desfaig per fora i per dins, des del cap i fins als peus. I així, entre els meus braços, no deixes dempeus en mi res més que la follia d'un instint atàvic de protecció a ultrança, i la mel fugissera d'una tonada que et xiuxiuejo a cau d'orella. I així, tenint-te entre els meus braços, tu em vas explicant increïbles aventures des de la nineta dels teus ulls, mentre jo hi vaig posant les notes d'una maldestra banda sonora.

Mentrestant, el món s'esfuma, les hores es fan minuts i jo, per fi, comprenc l'immens abast de la paraula t'estimo.

La nit que vas néixer ja ens vas regalar els teus ulls 

"Me mires als ulls, tens tantes coses per dir,
cantam una cançó i així mos ho deim tot"

Pel·liculón!

Un dia em van dir que tots aquells que estimem, tot allò que estimem, per més anys que estiguin amb nosaltres, quan se'n van, sempre, absolutament sempre, creurem, rabiüts i revoltats, que ens han deixat massa aviat, que han marxat massa d'hora. 

Se'ns obturarà el lacrimal i ens vessarà el llagrimer. La pena furiosa se'ns aferrarà i ens supurarà a la pell, ens agullonarà les narius, en les seves entranyes, en les seves profundes mucositats. Creurem tenir la boca seca, com paper de vidre, però de les genives ens brollarà una densa saliva amb gust de ferro; el gust de l'enyor.

Gust que no m'ha abandonat des que, aquest passat dijous, els meus ulls van llegir aquestes breus frases...

Davant els rumors d'avui dematí, esperant el comunicat oficial, us comunicam la dissolució del grup. En breu publicarem més info. Gràcies
— Antònia Font (@Antonia_Font) November 28, 2013

M'han acompanyat gairebé una dècada, des que els vaig descobrir, i en volia més, molt més. Jo no en tenia pas prou. Ni de conya.

Com sempre en aquests casos, però, en breu, la intervenció repressiva del super jo que basteix la nostra cultura i educació, m'acabarà amagant als soterranis enteranyinats del cervell, aquestes sensacions i sentiments. És llavors quan s'imposarà, altiva i victoriosa, la resignació de la derrota.

Potser llavors podré dir, i fins i tot escriure, la lletania d'habituals condols i emblemes trillats, dignes de campanya electoral tronada. Sí, ja ho sé, em quedarà la seva música i els grans moments viscuts al costat d'aquesta. Ja ho sé, collons. Però tots, absolutament tots, sabeu que ja no serà ben bé el mateix. A partir d'ara quan me'ls torni a posar, quelcom grinyolarà de fons, i un cert regust de ferro em retornarà a la boca.

I és que hi ha coses que, per més temps que quedi per viure i coses per venir, saps perfectament que seran inimitables. Irrepetibles.

Us deixo amb una cançó d'ells, però no pas cantada per ells, si no per altres veus. És la manera que trobo de dir, potser desencertadament, que per mi han estat precisament això, fer tant meves les seves cançons que les he cantades, amb maldestre mallorquina pronúncia, fins a ofegar la seva pròpia veu, innovant, fins i tot, tonades, ritmes i cadències. I ho he fet allà a on m'ha assaltat la febre "antoniafontera", ja fos a casa, al cotxe, als casoris, als bars, a les muntanyes i, és clar, i ja mai més, a prop dels escenaris.

Així que com bé diu la lletra original d'aquesta cançó:

"Problemes a mils, i cap solució,

me cag en sa lluna i vatua amb el món"

Però com també culmina, en crit encomanadís, aquesta preciosa versió, no puc acabar sense deixar ben clar que, aquests anys al vostre costat han estat, sens dubte, una patxanga genial i un immens...

"Pel·liculón!"

(ho veieu, ja m'està narcotitzant el super jo!)

Arreveure "calàpets, nenúfars i princeses..." #A10AntòniaFont

Profeta

Antigues paraules que sermonaves

en intent, de joventut caduca, de fer foc nou de flàmula minúscula.

Te les creies, i les projectaves, i miraves d'encomanar-les,

et sabies sabedor de la dreta veritat, de l'anhelat secret de la correcta humanitat.

Però ara t'escoltes atentament, i t'avorreixes solemnement. 

Ja no creus en el que dius, i no creuen en el que ensenyes. 

Prou que ho saps, i ho notes amb recança,

has perdut la fe, i aquella darrera utopia que anomenen esperança.

Et saps profeta de via estreta, en casa pròpia, 

i també en aliena.

No et queda més remei que arreplegar-les,

 les ruïnes escampades de les antigues creences.

I amb les teves pròpies mans, acabar d'esfondrar-les,

les darreres columnes dretes, herculianament bastides, o això és el que creies...

Posar-les a la maleta i entonar un "replay" a la manera mallorquina,

i emprendre vella prèdica en noves àgores, en nous deserts de llunyania.

Llocs, potser aixerdegats del tot és possible encara, i de viure en la mentida;

indrets, potser delerosos de lapidar el proper ingenu que alci la veu amb gosadia.

Però això, estimats feligresos, només el profeta ho sap;
això, benvolguts parroquians, només ell ho sabia.

Naxos (Grècia). Estiu del 2011

Et deixo anar

Desincronització d'agendes i maltempsades, els dies acordats, havien fet retardar, un cop i un altre, l'intent dels anhelats sis Russell, els sis tres mil de la part llevantina del Massís de la Maladeta.

Sortir corrents divendres de la feina, conduir durant prop de quatre hores, de nit i entre tempestes, i llevar-se el dia següent a un quart de sis de la matinada, no deixen de semblar-me petites bestieses sense importància, davant la possibilitat de culminar, en una sola jornada, les sis rocoses cimes en honor del pirineista Henry Russell.

El sol no ens agafa fins ben amunt, embellint, encara més, el cim del Ballibierna,
pujat fa prop d'una dècada i que, aviat, espero repetir

El dia neix esplèndid, malgrat les tempestes d'ahir, i penso que, ara sí, abans no arribi l'hivern, culminaré amb èxit la temporada de tres mils d'enguany, amb aquestes sis cireretes.

I així arribem a l'emblemàtic Coll de Ballibierna, on les vistes sobre l'imponent massís rocallós del Posets encara fan engrandir més la fam, les ganes d'assolir el repte d'avui.

El Posets, pujat tot just fa unes setmanes, des del Coll de Ballibierna

Des d'allà ens n'adonem d'un detall al que, en principi, tractem d'anècdota, però que acabarà esdevenint clau en l'esdevenir de l'excursió d'avui. La part culminant del Posets apareix lleugerament emblanquinada. I no només la del Posets, que també la dels Russell és esquitxada de neu ben nova i granulada...

Els sis Russell es veuen i s'amaguen en el massís rocós de l'esquerra.
El camí que hem de seguir puja per la cresta de la seva dreta... (1/2)

... per sobre del preciós Estany del Cap de la Vall, i amb vistes
a l'espectacular cresta entre el Tuc de Molières i el Pic de les Salenques (2/2)

Aviat, però, ens n'adonem que hem menyspreat en excés aquesta enfarinadeta caiguda durant les pluges d'aquesta nit passada. El camí cap a la cresta, per un camp de roques, esdevé relliscós i feixuc. S'alenteix el nostre ritme, havent de mirar-nos dos i tres cops on posem els peus, per no acabar caient enmig d'aquest mar de punxes i sots granítics.

Travessem la capçalera de la vall glacial, als peus dels Russell,
que tot i no semblar-ho, està coberta per una finíssima capa de glaç molt relliscosa.
Al fons, de nou, el Ballibierna

L'aiguat caigut el dia abans, combinat amb la primera gran fredorada a cotes altes, han provocat la primera glaçada a l'alta muntanya. Combinació fatal per l'èxit de la nostra empresa d'avui.

Els estanys residuals als peus dels Russel apareixen glaçats

I com més amunt, més lliscant esdevé el terreny. Així, als 2.900 metres, a l'inici de la cresta cap als Russell, amb preciosos estimballs a cada banda, i veient les dificultats per progressar en aquest tipus de terreny mixt, decidim, amb pena immensa, que avui no serà el dia. Avui no farem, tans sols, ni un dels sis cims de la nostra ambiciosa ruta.

En primer terme l'inici de la cresta, amb la finíssima capa de neu glaçada,
en segon terme l'Estany del Cap de la Vall

"Only miss the sun when it starts to snow.
Only know you've been high when you're feeling low"

Retornem vençuts, desfent els fràgils passos que havíem ascendit amb cabuderia. Ens acomiadem, esmaperduts, del gloriós paisatge que ens envolta, entre tres mils que haurem de deixar per l'any vinent, per la propera temporada. 

L'Estany del Cap de la Vall, en la nostra ràbia continguda,
encara ens apareix més rabiosament exultant de bellesa.

Com punxa la refotuda agulla que ja duc clavada, i la duré fins l'any que ve. Com dol acomiadar-se d'aquests majestuosos paratges amb comptes pendents, amb renúncies d'aquesta alta entitat.

De nou al Coll de Ballibierna, amb els seus ibons a sota.

Capficat en la mala sort d'haver coincidit amb la primera enfarinada i glaçada tardorenca, dolgut per aquest duel perdut amb la muntanya, pel menyspreu amb que ens ha tractat aquesta vegada, de cop, un xiscle agudíssim, ben a tocar meu, m'espanta no sabeu prou, i em retorna de les meves cabòries.

Allà, ben a tocar, ens mira i ens observa la bèstia més peludeta i moixinable dels Pirineus!

Que una bèstia tan menuda pugui fer aquests xisclets!

Potser aquestes muntanyes s'han apiadat de nosaltres i del nostre esforç, i a darrera hora han volgut fer-nos aquest regal. Han fet sortir aquesta marmota, animal sempre esquiu, del seu cau per a que el puguéssim gaudir de ben a prop i durant l'estona que ens ha plagut.

Oh Pirineus! No sé com se m'havia acudit, ni per un instant, maleir les vostres rocalloses entranyes...

Oh muntanya! Sé que, ben aviat, ens tornarem a trobar i ens ho passarem rebé plegats. Avui m'has fet veure que no era el dia de gaudir plegats. Avui era dia de deixar-te anar...

"Only know you love her when you let her go"

Abracadabra...

"Saltimbanquis, somiadors, arlequins, clowns, somiatruites..."

Adopto tots els personatges de l'auca circense més onírica. Tots ells dins meu, mentre sona música de fanfàrria per donar entrada al vell mag, frac negre apedaçat i barret de copa atrotinat.

Em torno infant en la màgia que envolta el moment, murmuro vells encanteris, fetilleries d'antany i cantussejo fragments de cançons de bressol mig oblidades.

El vell il·lusionista mou les mans amb més agilitat del que jo preveia, i pronuncia aquelles antigues paraules que transporten a móns on qualsevol somni és possible... "abracadabra"...

I del vell barret de copa negre atrotinat, il·lusionisme fet realitat, apareix... màgia!

Holaaaaa!!! Give me five!

"Quan tot s'enlaira

toco els somnis de puntetes"

I així, de puntetes, ja gairebé puc tocar la maneta d'aquest nou passatger, que ja ha demanat tanda per pujar a la propera estació del meu, del nostre, tren vital. I amb ell, n'estic segur, els vagons s'ompliran de joia, felicitat, emoció i la gatzara dels...

"... equilibristes, trapezistes, mims, mags, viatgers, il·lusionistes."

__________________________________

I per acabar d'arrodonir la celebració no volia deixar de dir que, el passat 10 de setembre, vigília de la Diada més històrica que hem viscut, aquest espai va complir 3 anyets!

Gràcies a tots aquells que us manteniu fidels a les voltes del porquet de Sant Antoni! 

Un potxó!

Via fora!

Cim del Pic de Nariolo (2.857 mts)
entre els municipis de la Torre de Cabdella (Pallars Jussà) i la Vall de Boí (Alta Ribagorça)
Gener del 2012

Per primer cop la vaig lluir i exhibir al carrer, el vespre del 24 de juliol del 1992. Tot just amb quinze anyets, vaig decidir despenjar-la de la paret de la meva habitació, on ja feia alguns anys que hi era, i treure-la al carrer. 

Prou de reduir-la a l'àmbit casolà i familiar, de viure-la silenciosament i en la intimitat. Via fora!

Vaig baixar al carrer, per primer cop en la meva vida, la ràbia positiva, la reivindicació, l'alegria, la indignació, el desacomplexament i, amb ells, aglutinant-ho tot, la meva estelada (la de la foto de dalt!).

Du prop de 25 anys amb mi i, des de llavors, ja no he parat d'exhibir-la a tort i a dret. Ja fos a Islàndia o a Nova Zelanda, a Estocolm o a Londres, a les parets d'allà on he viscut o a les seves pertinents terrasses i balconades, baixant a les manifestacions i reivindicacions del carrer, o pujant a tots i cada un dels cims que he fet i seguiré fent.

En tots aquests anys plegats hem viscut moments de solitud i de menyspreu. Ens han tractat d'immadurs i radicals. Que quan ens féssim gran "això" ja se'ns passaria.

La carpeta que lluïa a l'escola, i al carrer, en aquells inicis dels 90
Si bé ara hi ha "merchandising" per tot,
llavors no era pas així i recorria a les meves arts manuals.
D'acord, em podeu criticar, però només musicalment!

Doncs bé, senyors, han anat passant els anys i, no només no m'he separat d'ella, si no que m'hi sento més unit que mai abans. Sempre dins la meva motxilla, la de la muntanya i la de la vida. No puc parar d'ensenyar-la, d'exhibir-la, de reivindicar-la.

I aquesta Diada ella i jo persistirem. Malgrat no lluu tant com les noves i benvingudes estelades, i està un xic descolorida i esfilagarssada, baixarem de nou al carrer, com ja fa més de 20 anys que fem, des d'aquell llunyà vespre estival del 92, i ens situarem al tram 739, a tocar del nostre Parlament, i participarem, orgullosos, a la Via Catalana per la Independència. 

Amb una lleugera diferència, però. Ara ja no ens sentirem ni sols ni menyspreats, ara ja no ens tracten d'immadurs i radicals... i no, "això" no se'ns ha passat, i sí, ens hem fet grans plegats!

"Som l'espurna que encén la flama,

som la lluita que hem compartit"

____________________________________________________

Aquesta és la meva aportació a la Blog-via cap a la Independència, la via catalana blogaire de la Diada d'enguany!

I segueixo la cadena donant el meu peu de ministre a la Gerònima!

Un potxó ben estelat i independentista per a tots!

Bitllet d'anada

Vaivenint de les Mallorques

Gairebé un any després, puc afirmar, sense temor a equivocar-me, que no he bastit cap mar endins. No ho he aconseguit, no me n'he sortit.

Una lletania d'excessius avions i aeroports, de nits solitàries i enyors patidors. Un devessall de llàgrimes insofriblement temporitzat, un sentiment d'alienació impúdicament injectat.

No te'n culpo, illa de Mallorca, déu me'n guard. Bo i encara has fet l'esforç de treure'm de l'ensopiment i mostrar-me del què ets capaç, d'allò que serves.

Sóc jo, ferreny i arrelat de mena, de la meva gent, de la meva terra. Sóc jo, orc i adust, travat navegant de mar en calma, ofegat i sense alè per anòxia pirinenca.

Tampoc no m'oblido, però, d'aquells que sense posar-me travetes, no m'han apartat cap de les pedres d'un camí revirat de veres. 

"Aggressively we all defend the role we play,

regrettably times como to send you on your way"

Carregat d'aquestes raons o desraons, avui he comprat un bitllet d'avió. Un bitllet que, per primer cop en onze mesos, no tindrà tornada. Un viatge que, per fi, és només d'anada.

"We hope you enjoyed your stay

outside the sun is shining, seems like heaven ain't far away"