dimecres, 17 de juliol del 2013

La reina sense corona

Volia saber què hi havia del cert en aquella llegenda que deia que, Pirineu endins, muntanya amunt, hi havia una reina destronada que, des de feia centúries, plorava amargament la pèrdua de la seva corona.

Després de caminar en la foscor, a trenc d'alba, es pot contemplar
el paisatge pirinenc que s'obre tot pujant de la Besurta (Benasc - Aragó) 

Havia sentit, en històries vora el foc, que era una reina que vivia en un palau de gel, més amunt dels tres mil metres, entre els espadats del massís que duia el seu nom, el Massís de la Maladeta, darrer vestigi onomàstic del poder i atracció que un cop va tenir i exercir.

Des del Portilló Superior, l'espectacular glacera de l'Aneto i el seu cim piramidal al fons,
enguany, estranyament, amb força neu encara en aquesta època de l'any

En virar el nostre camí, enmig de la glacera, començo a entendre la tristesa que assola l'antiga reina del gel. Mentre centenars d'excursionistes segueixen, camí recte, per anar a retre pleitesia al nou rei dels Pirineus, l'Aneto, pel camí de la Maladeta, només nosaltres, i algun altre excursionista escadusser, seguim el camí que ens durà a l'antic tron pirinenc.

Des del bell mig de la glacera, la solitud es veu amplificada i hom es veu minúscul
davant l'exhultant mur, aparentment inexpugnable, que formen el trident de 

Pico de Coronas (3.298 mts), del Medio (3.340 mts) y Maldito (3.350 mts)

I assolim el coll anomenat Maldito, des d'on se'ns presenta una vista inoblidable. La vall de Cregüeña amb el seu "ibón" d'alçada. Descobert aquest llac ocult entre cingleres, se'm fan certes, davant dels ulls, les històries de les llàgrimes de pena vessades per la reina Maladeta. Cauen per la banda de Cregüeña, creant aquest estany, i davallen per la vall del mateix nom, fins a trobar el riu Ésera.

L'arribada al Collado Maldito, a 3.200 metres, és de pell de gallina.
Se'ns descobreix l'Ibón de Cregüeña, encara mig glaçat, d'una bellesa esfereïdora

I al vessant oposat de Cregüeña, l'Aneto i sa glacera ens revelen el segon motiu de la pena de la Maladeta. Ella fou, durant anys, senyora dels Pirineus, de tota la serralada, la més alta pica. Fins que cent metres escassos, li arrabassaren aquest títol, la seva corona, i la seva supremacia.

L'Aneto s'enduia la més alta glòria i la nova corona pirinenca, així com els desitjos i anhels de tots els excursionistes, escaladors i somiatruites de les més altes alçades, deixant caure en l'oblit la que abans fou la més cobejada cima.

Des del cim del Pico Abadías (3.271 mts), ja a la cresta de la Maladeta, es contempla, 
meravellosa i aquest any força nevada, la totalitat de la glacera de l'Aneto

Defensors de causes perdudes i enyorats de l'excursionisme d'èpoques pretèrites, volem fer la nostra ofrena a aquella vella reina, a aquella bella monarca ja sense corona. Crestegem per entre els seus estreps de roca, aferrats al seu cos de pedres mil·lenàries, tocant els 3.300 metres d'alçada, per entre les seves aèries entranyes.

Des del Pico Abadías es pot observar part de la llarga cresta
que ens durà al cim del Pico de la Maladeta, que treu el l'enlairat caparró al fons a la dreta

I des del capdamunt del seu cim, agraïda la Maladeta, ens ofereix, en recompensa a la nostra insistència a no deixar-la caure en l'oblit i la total absència, una panoràmica espectacular sobre la part més occidental del seu massís, i més enllà en els Pirineus, l'antic seu regne, a on ella manava des del seu palau de gel, entre glaceres perpètues.

Des del cim de la Maladeta, cap a ponent, es contempla al nus de tres mils que la sentinellen:
Pico de la Rimaya, Cordier, Sayó, Mir, Bondidier, y la Muela, Diente y Pico de Alba

L'embadaliment davant el magne espectacle de cims, neus i glaceres, però, no evita que captem el darrer motiu de la inesgotable pena de la Maladeta. Malgrat l'any excepcional de neus i freds que ens ha deparat enguany la primavera, ella sap, ella nota, ella veu que, any rere any, s'està esprimatxant el gel de la seva glacera. El seu palau de gel es desfà sense volta enrere. 

L'actual rei dels Pirineus, l'Aneto (3.404 mts), des del cim de la Maladeta (3.308 mts)

És llavors quan, avistant des del cim de la Maladeta les llargues processons d'excursionistes, llunyans i formiguejants, enfebrats pel sostre pirinenc de l'Aneto; en la solitud de la pica que un dia fou envejada monarca, amb un palau glacial esplèndid i no en ruïnes de desgel i morrenes a cel obert, com el que és ara; nosaltres ens declarem vassalls de la que sentim la nostra muntanya reina.

Tots junts, ens abracem en cercle, formant una corona humana al capdamunt de la Maladeta, i així, recuperem la seva corona perduda, efímera com son regnat de muntanya cimbellera, caduca com el glaç condemnat de sa gelera.

divendres, 31 de maig del 2013

Tot a punt

Montuïri (Mallorca)

Sembrats a punt de ser segats,
molins a punt de ser oblidats...

____________________________________

Aquesta fotografia, i el text que l'acompanya, van ser escollits ahir, per la gent d' @igersmallorca, com la imatge mallorquina del dia a l'Instagram! 

dimecres, 22 de maig del 2013

Carenes de la marenda

La marenda és la forma rossellonesa d'anomenar la regió costera de la mar. Paraula de preciós dring, d'essència poeta, que abraça i dóna forma de bell poema a les menudes viles atrapades entre la mar i les darreres alçades pirinenques: Cervera, Banyuls... de la Marenda.

Sortint d'aquesta darrera, tot trescant els seus camins serpentejats, ben aviat les vinyes verdes inunden qualsevol pam de terreny, arrapades a tot coster, tant li fa que sigui ponentí com llevantí, septentrional o meridional. Aquí ja ningú recorda, no queda ni un bri de memòria, d'aquell Pirineu rocallós, abrupte, erm i d'alçades trimil·lenàries.

Seguint el GR-10, cap al Coll dels Gascons,
s'albiren els darrers estreps pirinencs, verds i fecunds, fonent-se al mar

Catifes d'estepa blanca, d'argelagues i ginestes d'un groc cridaner, caminaran amb nosaltres, en acolorida companyonia, des dels colls i passos de més històric pedigrí, fins als punts més alts de les carenes de l'Albera.

El cim del Puig de la Calma t'encimbella fins als 700 metres
per sobre de Banyuls i la seva marenda

Des d'aquestes carenes, impregnades de salabror, indefenses contra l'embat de la tramuntana salvatge, el paisatge esdevé una delicadesa exquisida, una experiència única i refinada per al caminaire, a l'abast en pocs i excepcionals massissos, com el de les Alberes o la Tramuntana mallorquina.

Ja badoquis cap al sud...

Cervera, Portbou, Port de la Selva, Cap de Creus, Badia de Roses, la plana empordanesa...

... ja corriolegis cap al nord...

El Canigó, Banyuls i la seva vall completa, Portvendres, la Costa Vermella, la plana rossellonesa...

... la bonicor del paisatge és colpidora i sense excepció.

I coses tan aparentment irreconciliables, com les excentricitats topogràfiques de la muntanya i la fada planície de la mar Mediterrània, com les torres de defensa mil·lenàries i els ceps de les vinyes retorçades, o com la menudesa vilatana de Banyuls i la figura banyulenca d'un genial Maillol, esdevenen baules d'un cadenat inesberlable.

Ja sigui pels viaranys pirinencs amb esperit de vells llops de mar, als quals el muntanyenc no hi és gens avesat, o per haver-m'hi pogut fer entendre encara en català, puc afirmar i confirmar que no només les vinyes verdes de Sagarra es vinclen vora el mar. També ho faig jo com a ofrena i rendició incondicional a aquest racó de món, que m'ha vençut, sense paliatius, amb la seva bellesa com a única arma i emblema.

Prop de Banyuls de la Marenda, vinyes verdes vora el mar

"Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs"

dimecres, 1 de maig del 2013

Tot alhora

Avui he après que puc plorar, sense aturador, d'intensa emoció i de ràbia;
que puc vessar, de llàgrimes, un devessall, de joia excelsa i greu tristesa.

Que sóc capaç de contradir-me, fins a l'infinit, 
en el silenci d'anaeròbics sospirs i aspiracions mocoses.

Que de mi pot brollar un plor atorrentat d'antònims,
pendolant entre les aigües de la tendresa i les de pena.

Llàgrimes dolces, llàgrimes amargues,
totes juntes, tot alhora.

__________________________________________________________


La solitud i la tristor, malauradament, ja fa un temps que les duc arrapades a la pell,
però la companyia i la calidesa me les has regalades avui, tu,
lliures de condicions, sense concessions.

A elles m'aferraré. 
A elles i a la teva amistat inesberlable.

Tossudament "simple", deliciosament "comercial"...

Amb les nostres motxilles personals a l'esquena,
seguirem fent camí, com sempre, l'un al costat de l'altre.
running over the same old ground,
what have we found? 
The same old fears.

Wish you were here...

divendres, 26 d’abril del 2013

BSO UAB (i volum 2)

Ja tenim aquí el segon i definitiu volum del recopilatori BSO UAB! L'esperadíssima continuació de l'aclamadíssim primer volum d'aquest "revival" d'època... universitària.

En aquells anys 90 vam submergir-nos en l'onada de pop britànic, tot saltant entre el Nyap Buff i el Paladium sabadellencs. Dijous bandarres, dijous trapelles.



Tot i que potser més bandarra, destralera, caòtica i "petarda" va arribar a ser la Festa Major de l'Autònoma...



Però les nits més perilloses es van esdevenir, sens dubte, en el nostre particular triangle de les Bermudes barceloní. Ens hi vam perdre tantes, tantíssimes nits, i només amb les coordenades de la festa per radar.

Començàvem la nit a la Plaça del Tripi, llavors d'estètica més canalla, al bar La Concha, llavors d'estètica més xarona. Aquest era el nostre punt de trobada festaire on vam demanar-hi incomptables xarrups i vam bramar-hi innumerables cançons.



Tant hi vam arribar a cantar que van acabar penjant, en un full trencat de llibreta, escrit en boli Bic, en consonància amb l'estil del local, un lacònic i suplicant "No cantar. Gracias".

I sortíem d'allà tan embalats que ja només ens quedava decidir on anar a moure l'esquelet. Si en el fosc i sempre alternatiu New York...





... o en el curiós Panams, a mig camí de prostíbul de soterrani de baixa estrofa (no hi vam posar els peus), i de discoteca eclèctica de primera planta (els hi vam posar tots).





Però no tot era sortir de casa! Què dir de Cal Mora.... Escenari bipolar de jornades maratonianes per acabar treballs a darrera hora, mentre sa mare, sempre encantadora, ens preparava uns "planxats" per sopar. O bé reconvertit en discoteca improvisada, quan ella i son pare no hi eren, amb "drag queens" esbojarrats ballant sobre els pufs del menjador.



Però no tot era festa! També gaudíem de jornades tranquil·les i assolellades de gespa, entre Ciències i Econòmiques, descobrint noves cançons, malabarismes i "diàbolos" llençats al cel amb poca traça.

Torn by Natalie Imbruglia on Grooveshark



I perdre el tren no era cap contratemps doncs podíem acabar fent Pacharans, a mitja tarda, al bar de l'estació de la UAB, en companyia immillorable i conversa apassionada, sobre com arreglar el món o que bons són els Smashing.



Ara, l'avió a Tenerife no el vam perdre pas! Uns Carnavals per a la glòria, una visita al santuari culer, i un cim del Teide caminant, molta son acumulada i la grip causant estralls.





Així, la carrera es va anar escolant entre els nervis i la malenconia dels darrers examens, i alguns dels últims concerts de la sala Zeleste.



I un cop acabades les classes, els examens i la carrera, vam emprendre la darrera aventura d'aquella etapa universitària. Carretera i manta, CD's al cotxe i cap a les terres del Pallars!





Així varem culminar aquells anys universitaris, des del cim de la Pica d'Estats, a més de 3.000 metres d'alçada. S'obrien davant nostre nous horitzons i nous camins que ja no recorreríem sempre junts, com havíem fet cada dia d'aquells darrers quatre anys inoblidables.

El nano de Cal Mora, de la casa dels treballs, els planxats i els drag queens esbojarrats!
Pica d'Estats (3.143 mts) - Juliol del 1998

Potser per això, després de tanta gresca i tanta música, finalment, vam acabar cercant plegats el silenci del Pirineu, la música de la muntanya.

dimarts, 16 d’abril del 2013

No serà un hivern per a la història

Massa dies d’hores soles, de grisos i pocs matisos, d’espirals de barrinar.



Lluny de vosaltres i tots ells. Lluny de casa. Absent de tu. 



Esquiu amb les muntanyes, donant-los l'esquena fins i tot.



Hivern de rastre efímer que el desglaç farà esvanir.



Des del cim de la Tossa Plana, però, t'absolc dels teus pecats.



No seràs un hivern per a la història...

Cim de la ceretana Tossa Plana de Lles (2.916 mts)

... però amb un cim m'has tornat a enamorar.

dissabte, 30 de març del 2013

BSO UAB (volum 1)

Caracteritzats pel "Gran Guateq" una esbojarrada festa setantera a Sabadell
(apartament B-104 - Vila Universitària UAB - any 1996)

Heus ací una Banda Sonora Original (BSO) forjada, a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), entre els anys 1994 i 1998, a cops de noves amistats i noves coneixences; de moltes emocions i ganes de menjar-se el món; d'amors sense resposta i amors frugals de nit; de parelles que encara hi són (amb nous i menuts membres) i parelles de record difús; de viatges i excursions; de la gespa i el bar de Ciències; dels passadissos, les aules i les inacabables assemblees; dels exàmens, les pràctiques i els seus laboratoris; de les cerveses, els kalimotxos i algunes cigarretes del somriure; de les gresques i les moltes, moltíssimes festes; d'amics que encara ho són i d'altres que el temps ha fos.

Uns anys absolutament inoblidables i que, sempre i en tot moment, van anar acompanyats de molta, moltíssima música. Cançons que han quedat incrustades, per sempre més, en els records i en alguns dels que ja són, sens dubte, moments Greatest Hits de la meva vida!

PLAY!



A trencada veu i guitarra, i a l'escalf de llar de foc, ben entrada la matinada, mentre a fora la nit glaçava la neu caiguda al darrer poble de la vall d'Isil altpallaresa.

Zombie by The Cranberries on Grooveshark


En els incomptables viatges en tren fins a Cerdanyola, i els seus busos vintage lents i sorollosos.



Esgotats de ballar-les a cops terribles de maluc, o de demanar-les al DJ d'Urbe, aquell antre desaparegut de la Plaça de Castella de Barcelona.



Bramades abraçats tots junts, al so de les notes de la Salseta, jurant-nos amistat eterna.



Descobertes entre les classes i passadissos de la Facultat de Ciències. Grups novells que apuntaven no pas males maneres.





Escoltades en cassetes ruïnosos, camí d'Àger, entre petjades de dinosaures, bungalows i guitarres.



Ballades en incomptables concerts en directe, fins i tot pujant a l'escenari, entre ritmes narcòtics i combinats de vi i coca-cola.



Saltades en danses nocturnes, descompassades i diabòliques, als carnavals de Solsona. Disbauxa pagana.



Entonades a cor què vols, acampats a la Fira del Teatre de Tàrrega, mentre l'altra banda sonora, la dels bongos insuportables, ens augmentava el mal de cap que duiem de (b)eure tan teatre.



En pràctiques d'Ecologia al cor del Montseny, allà a la Castanya, entre inventaris de fagedes, pluges que no amainaven i nits de gresca inacabable.

Lemon Tree by Fool's Garden on Grooveshark



Apreses prop d'aquella noia basca, en camps de treball a Berriz. Quinze dies intensos. Anys d'escriure'ns moltes cartes.

Nirekin by Gozategi on Grooveshark


Vestides en samarretes esparracades, mil-i-un cops usades i rentades.


Escoltades amb els walkman, tot endrapant unes ulleres de xocolata, en aquell bar del Quiñonero, bar de Ciències, punt de trobada.



Remasteritzades i reviscudes en festes setanteres, com el mític "Gran Guateq". Quin dijous tan antològic aquella nit sabadellenca.




El cartell publicitari de la festa!


En les pròximes setmanes trobaràs el segon i definitiu volum d'aquest recopilatori a la teva botiga de discos habitual!