Estadística

D'aquí

Where you should be, no one's around.

And I wish, I wish it was a small world

because I'm lonely for the big towns.

Odio els diumenges. A cops d'avió, a cops de llàgrima. Des que visc a Mallorca he desenvolupat una aguda intolerància a la seva existència, a la seva sola presència.

En vol mar endins o en viatge de tornada de comiat de l'aeroport, els he plorat tots.

Avui especialment, després d'una setmana amb regust de la nostra anterior vida conjunta andreuenca. Tenin-te per aquí, has fet d'aquest edifici insular, la nostra casa mallorquina. Amb aquesta senzillesa, amb aquesta calidesa, amb aquesta manera tan teva que tens d'omplir qualssevol quatre parets d'aquesta terra.

I és que quan he tornat, després de deixar-te a l'aeroport, i he obert la porta de la nostra casa mallorquina, no m'ha rebut la teva veu, amb els noms que m'anomenes, com has fet cada dia d'aquesta setmana, que ja se'ns ha escolat d'entre les mans amb excessiva rapidesa.

De nou, aquestes parets han perdut categoria i etiqueta. Edifici insular sense solera.

I altre cop m'he vist impotent per trencar amb aquesta ben consolidada tendència, i he confirmat la refotuda estadística dominical de la meva tradicional plorera.

Dia catosfèric de l'enigma i l'endevinalla: Homenatge Mac McAbeu

Aquest matí, anava passejant pels boscos hivernals i hivernats de prop de Milany, pel seu vessant ripollès, quan prop del Torrent de la Bauma, ja a tocar de Vallfogona, se m'ha palplantat una merla d'aigua ben bé al davant. Eixerida, preciosa, nerviosa i una mica esporuguida.

Llavors, quan intentant fer-li una foto apressadament, amb una mà ja m'embullava amb les cintes de la càmera, del GPS i de la motxilla, i amb l'altra feia equilibris per mantenir l'iPhone ben arrapat per tal d'aconseguir també, fer un "instagram" de la bestioleta (que em podia comportar un carretó de "likes" i dotzenes de nous seguidors...), ha alçat el vol nerviüdament fins a posar-se, de forma ben delicada, a la meva espatlla.

En aquell moment els eterns sons boscosos han callat. Juraria que fins l'aigua s'ha glaçat. I llavors, aquella merla d'aigua ha iniciat un embriagador i misteriós cant solitari. Una refilada farcida d'enigmes. Una piuladissa plagada d'endevinalles.

Aquell moixó no tenia aturador, i entonava tots els sons que jo pogués imaginar, i els que no, també. Un enigma rere un altre, una endevinalla després d'una altra. Jo no sabia si estava sent posat a prova per la saviesa d'aquells boscos mil·lenaris o estava essent víctima d'una nova i refinada (o refilada) tortura...

I de sobte un llampec en el meu cap. Aquell moment de lucidesa que m'apareix un cop cada quinquenni, si fa o no fa. Tots els enigmes convergien en el gran enigma original, totes les endevinalles tenien la mateixa solució magistral! 

El que aquell ocellet m'estava dient, a cau d'orella, era que avui és l'aniversari d'en Mac!!!

Llavors la merla s'ha enlairat, l'aigua ha tornat a caure torrent avall, el vent ha tornat a remenar les branques i la fullaraca, i el bosc ha recuperat tota la seva vida... Tota? Tota no! Jo hi seguia trobant a faltar uns enigmàtics habitants, uns misteriosos éssers, potser el secret més ben guardat dels nostres boscos... els gamusins!

Un enigma com el dels gamusins, tan tradicional, tan clàssic, amb el que hi han topat i fracassat generacions i generacions de catalanets, només pot estar a l'abast dels escollits...

M'ajudes a trobar-los en aquests boscos, Mac?

Els boscos hivernals de Milany segur que amaguen gamusins! En veieu cap?

PER MOLTS ANYS, MAC!

Ulleres de pasta

No hi ha déu que entengui aquest llibre. La Gaia Ciència de Nietzsche, en sànscrit. No m'he pogut acabar ni una obra sencera d'aquesta biblioteca tan eclèctica que tinc...

La banyera és tan de disseny, però és tan poc pràctica aquí al mig del menjador. L'he hagut d'omplir a base de cubells escalfats al foc. Tot molt "vintage", això sí...

A veure si dissimulo i faig com si acabés aquesta pàgina, que he d'anar corrents als Verdi. Avui toca una pel·lícula iraniana amb subtítols en grec. No recordo com es diu, ni crec que la recordi quan en surti...

Després duré la Lola a sopar a un d'aquells restaurants de cuines exòtiques d'ultramar. Plats excessivament picants i crus i cara de pòquer a l'hora de fer veure que trio el vi...

En acabat podem anar, amb la meva Vespa, a aquella teteria del call jueu de mobles vells i preus moderns. Massa moderns i tot, fins i tot per a mi...

Osti! Ara no podré acabar de fer relliscar els ulls per la pàgina! Se m'han entelat les ulleres de pasta! I mira que no són Ray-Ban! Que ja les du tothom! Que són molt millor! 

Potser és culpa d'aquests vidres neutres, sense graduació...

Renoi, què complicat és això de ser tan modernet, tan bohemi, tan alternatiu...

_________________________________

Una altra proposta de Relats Conjunts!

Per cert, que ningú s'ofengui! Que jo sóc el primer que compleixo a la perfecció alguns dels requisits del modernet.

I si no us ho creieu, mireu la foto del meu perfil. No són Ray-Ban...

Records de la BSS

Quadribarrat pels carrers de Donostia (Euskal Herria)
a la Behobia - San Sebastián del 2010

Aquest cap de setmana es celebra una de les proves atlètiques amb més solera, la Behobia - San Sebastián (BSS), de 20 quilòmetres, amb molta tradició entre la parròquia corredora catalana.

Això m'ha dut records, d'ara fa dos anys, quan la vaig córrer, conjuntament amb una bona colla d'amics.

Va ser un diumenge fred i plujós, però fou, sens dubte, la cursa més càlida en la que mai he participat. Endiumenjat, doncs, amb la samarra per la qual sento més predilecció, fins addicció, vaig llençar-me a córrer per les xopades carreteres guipuscoanes i carrers donostiarres.

Mai he sentit l'alè del públic tan entregat als atletes. Mai tanta gent desconeguda m'ha animat cridant el meu nom (escrit al dorsal). Mai he sentit, al meu pas, tants crits de "Visca Catalunya!" amb deix no català. Mai he alçat tants cops el puny, fins que les forces em van acompanyar, tot responent a aquells crits amb un bram de "Lliure!". Mai, tot corrent una cursa, se m'ha posat tants cops la pell de gallina. 

Sempre m'he regirat davant de l'excessiu "vasquisme" de certs ambients de la societat catalana, però, un cop més, aquell dia se'm va confirmar allò que sempre he intuït quan he posat els peus a Euskadi. Té alguna cosa diferent, especial... enganxa.

Per cert, encarant la recta final, en el darrer revolt de la cursa, vaig sentir el crit d'una noia que, finalment, va fer diana, i em va donar l'empenta final i definitiva per a volar en el darrer esprint fins a la meta...

"Visca el Sant Andreu!"

Gero Arte BSS!

Donostia des del Monte Igeldo, en un dia fred i plujós de novembre

No em toquis els ous

Potser per l'abrupta geografia que la dificulta, potser per l'orgull bastit a base de segles entre comtes i bandolers, la qüestió és que és ferrenya terra.

Segurament rau aquí l'origen de l'exabrupte que aquell cambrer de la Plaça de Sant Pere de Besalú, davant la sorpresa dels presents, va etzibar amb veu de tro:

"Una tortilla española?!? No en tenen prou fotent-nos els calers que ara ens volen cardar els ous! Aquestes gallines són nascudes a Besalú i els seus ous ben catalans!!!"

D'aquí

Davant de tan magna resposta fins en Tallaferro es va remoure en les entranyes essencials d'aquella seva històrica terra. 

Fins n'Esparver fugí entre gorgs i congostos, Bassegoda enllà, sense temps d'etzibar cap altra punyalada.

"Mentre'l pastor lo cura, llança un sospir,

alçant á la montanya los ulls humits:

-Bon comte [Tallaferro], -li demana, - ¿vos faig patir?

-De nafres com aquesta, pastor, me'n rich;

dinou mon cos ne duya y ara'n duch vint."

Fragment del Cant V - Tallaferro

Canigó (Jacint Verdaguer)

Palpant la follia

"E sense mans palp, e fau de seny follia"

Jordi de Sant Jordi

(segle XV)

____________________________________________

En una fugida del meu exili mar endins, em vaig deixar endur per la meva intuïció més primària, els meus pulsos més simiescs i la rauxa més folla i així, aquests i les meves passes em van apropar, sense que hi pogués posar aturador, a vells i bellíssims calfreds oblidats.

Pujant pel camí de Pigolo (Vall Fosca) en una meravellosa tarda de tardor

Avar i individualista no volia compartir-los amb ningú més i vaig cercar refugi solitari pels meus sentiments i goigs, retroalimentació de la meva alienació, ermità en trànsit pedestre, cercador del silenci muntanyenc inviolable.

El refugi de Colomina, a 2.400 metres,
fermament vigilat per l'il·luminat Pic de Peguera i els seus 2.980 metres

Ramats d'isards, lleuger venteig, fresca punyent i absència de sorolls sobrers. Aquestes foren les darreres palpitacions d'un dia que s'escolava amb mà de pintor genial, abans de capir la veritat oculta entre els urbans: l'anhelat estol d'estels nocturns.

Gloriosa vista la que s'encalça des del refugi de Colomina.
A l'esquerra i més a prop, el Pic de Pala Pedregosa (2.874 mts).
Al mig, el més roig de tots, el Montorroio (2.862 mts).
A la dreta i en la llunyania, el llegendari Montsent de Pallars (2.883 mts).

L'endemà, reposats el cos i l'esperit, reinicí la marxa, palpant i repalpant sense mans, que ho fiu amb els peus, tot allò que el meu desterrament m'havia fet esvair.

Des de l'Estany de Colomina ja es divisa l'anhelat cim, el Tuc de Saburó (2.906 mts).
A la seva dreta el Pic de Mainera (2.910 mts)

Esquitxada d'estanys, la capçalera de la Vall Fosca irradià tot el magnetisme, ocult més enllà dels dos mil metres, de les seves muntanyes i aigües. Així les coses, un estany esdevingué mar, i una muntanya el seu emblemàtic far.

L'Estany de Mar amb el Montsent de Pallars en la llunyania, a l'esquerra,
 senya identitària de les valls que uneix (Fosca i d'Àssua).
Més ocults, els estanys de Colomina (dreta) i Frescau (esquerra).

I és quan vaig fer cim que hi veiguí clar. Els 2.900 metres del Saburó no eren l'objectiu, que eren l'excusa. No varen ser la culminació d'una excursió, que eren l'empenta cap a noves i apassionants metes.

Caminant a vol d'ocell vaig divisar més valls, més muntanyes, més estanys i més refugis... i així, vaig comprendre Jordi de Sant Jordi, i d'allà estant, palpant sense mans el Pirineu, se'm feu del seny follia. I fou llavors quan de la meva motxilla, duta del mar endins, en sorgiren sàvies paraules mallorquines que retronaren als quatre vents i a tots el cims i, per uns instants, vaig aconseguir assolir la més alta lul·liana saviesa per decidir llençar-me, doncs, a la follia.

Des del cim del Saburó es desplega la bellíssima vall de Peguera farcida d'estanys,
amb el refugi J.M.Blanc amagat entre aquests.
Més enllà, tota la immensitat inacabable del Pirineu.

Tocat pel geni dels il·lustrats i per la rauxa muntanyenca d'eco eixordador, vaig davallar de nou cap a les valls més humanes. Potser per això jo seguia veient mars prop dels 2.500 metres, allà on els mapes s'entossudien a marcar-hi estanys...

El refugi de Colomina des de l'estany del mateix nom

I així, de mar en mar, vaig tornar al meu mar endins, però no sense fer un darrer cop d'ull enrere, per palpar, ara sí amb la pell i la resta dels sentits, aquells paratges, i no oblidar mai més, vagi on vagi, on tindré sempre el meu racó foll, el meu refugi vital particular.

El refugi de Colomina, sentinellat pel Pic de Mainera.
Arreveure!

Tres copes de més

Ja passen de les set, un altre cop, i exactament com fa un any, torno a casa, fet una desferra humana (o porcina hauria de dir) després d'assistir a la festa C@ts i a la posterior farra al Llum d'Oli, amb tota la família blogaire.

Però aquest any la cosa ha anat un pèl més enllà. Se me n'ha anat de les mans... ni una, ni dues copes de més... que n'han estat tres! Ja podeu imaginar el globus que duc...

Fa un any ja em vau sorprendre amb un premi que no pensava pas aconseguir, però així ho vau decidir. No contents amb això, va i aquest any decidiu atorgar-me'n tres. No sé qui ha begut unes quantes copes de més!

Jo, que tinc el morro fi (que per això és morro de porc) m'ensumava que podia passar alguna cosa a la categoria d'Aficions (la muntanya és la meva gran aliada!). Però el que no m'esperava era que decidíssiu donar-me premi (i encara menys el primer) en les categories Miscel·lània i Original. 

No m'ho esperava però em fa immensament feliç, doncs veig que no només us deixeu enlluernar per la immensitat i bellesa de les imatges pirinenques, si no que sou curiosos de mena i furgueu i grateu en els posts, en el blog, i els sabeu trobar altres coses que, fins i tot jo, no sóc pas massa conscient de tenir-hi o d'abocar-hi. D'aquí suposo que surten aquests dos primers premis (d'aquí i de la mà de pernils amb que us he hagut de subornar).

Donar-vos les mil-i-una gràcies, de tot cor, a tots i cada un dels blogaires que feu possible la catosfera, racó en el qual m'heu acollit increïblement bé d'ençà que hi vaig treure el morret ja fa més de dos anys.

Omplir de potxons als companys blogaires que m'han acompanyat, aquesta nit, en els tres cops que m'heu fet pujar a l'escenari. La sempre original Carme, la tremendament miscel·lànica Assumpta i l'Enric i la Cèlia, que volten tant o més que el porquet de Sant Antoni!

Més potxons encara pels finalistes que han estat els millors companys, un bocí de premi és per a vosaltres també.

I ara permeteu-me que us vagi deixant i que em posi dins el llit ja, que el globus que duc necessita aterrar.

Maleïdes tres copes de més!