divendres, 19 d’octubre del 2012

Palpant la follia

"E sense mans palp, e fau de seny follia"

Jordi de Sant Jordi
(segle XV)

____________________________________________


En una fugida del meu exili mar endins, em vaig deixar endur per la meva intuïció més primària, els meus pulsos més simiescs i la rauxa més folla i així, aquests i les meves passes em van apropar, sense que hi pogués posar aturador, a vells i bellíssims calfreds oblidats.

Pujant pel camí de Pigolo (Vall Fosca) en una meravellosa tarda de tardor

Avar i individualista no volia compartir-los amb ningú més i vaig cercar refugi solitari pels meus sentiments i goigs, retroalimentació de la meva alienació, ermità en trànsit pedestre, cercador del silenci muntanyenc inviolable.

El refugi de Colomina, a 2.400 metres,
fermament vigilat per l'il·luminat Pic de Peguera i els seus 2.980 metres

Ramats d'isards, lleuger venteig, fresca punyent i absència de sorolls sobrers. Aquestes foren les darreres palpitacions d'un dia que s'escolava amb mà de pintor genial, abans de capir la veritat oculta entre els urbans: l'anhelat estol d'estels nocturns.

Gloriosa vista la que s'encalça des del refugi de Colomina.
A l'esquerra i més a prop, el Pic de Pala Pedregosa (2.874 mts).
Al mig, el més roig de tots, el Montorroio (2.862 mts).
A la dreta i en la llunyania, el llegendari Montsent de Pallars (2.883 mts).

L'endemà, reposats el cos i l'esperit, reinicí la marxa, palpant i repalpant sense mans, que ho fiu amb els peus, tot allò que el meu desterrament m'havia fet esvair.

Des de l'Estany de Colomina ja es divisa l'anhelat cim, el Tuc de Saburó (2.906 mts).
A la seva dreta el Pic de Mainera (2.910 mts)

Esquitxada d'estanys, la capçalera de la Vall Fosca irradià tot el magnetisme, ocult més enllà dels dos mil metres, de les seves muntanyes i aigües. Així les coses, un estany esdevingué mar, i una muntanya el seu emblemàtic far.

L'Estany de Mar amb el Montsent de Pallars en la llunyania, a l'esquerra,
 senya identitària de les valls que uneix (Fosca i d'Àssua).
Més ocults, els estanys de Colomina (dreta) i Frescau (esquerra).

I és quan vaig fer cim que hi veiguí clar. Els 2.900 metres del Saburó no eren l'objectiu, que eren l'excusa. No varen ser la culminació d'una excursió, que eren l'empenta cap a noves i apassionants metes.

Caminant a vol d'ocell vaig divisar més valls, més muntanyes, més estanys i més refugis... i així, vaig comprendre Jordi de Sant Jordi, i d'allà estant, palpant sense mans el Pirineu, se'm feu del seny follia. I fou llavors quan de la meva motxilla, duta del mar endins, en sorgiren sàvies paraules mallorquines que retronaren als quatre vents i a tots el cims i, per uns instants, vaig aconseguir assolir la més alta lul·liana saviesa per decidir llençar-me, doncs, a la follia.

Des del cim del Saburó es desplega la bellíssima vall de Peguera farcida d'estanys,
amb el refugi J.M.Blanc amagat entre aquests.
Més enllà, tota la immensitat inacabable del Pirineu.

Tocat pel geni dels il·lustrats i per la rauxa muntanyenca d'eco eixordador, vaig davallar de nou cap a les valls més humanes. Potser per això jo seguia veient mars prop dels 2.500 metres, allà on els mapes s'entossudien a marcar-hi estanys...

El refugi de Colomina des de l'estany del mateix nom

I així, de mar en mar, vaig tornar al meu mar endins, però no sense fer un darrer cop d'ull enrere, per palpar, ara sí amb la pell i la resta dels sentits, aquells paratges, i no oblidar mai més, vagi on vagi, on tindré sempre el meu racó foll, el meu refugi vital particular.

El refugi de Colomina, sentinellat pel Pic de Mainera.
Arreveure!

32 comentaris:

  1. Aigua... diguem-ne aigua i s'ha acabat! ;)
    Quines excursions Porquet, plenes de sensacions, de sentiments de vistes magnífiques. Sort que et tenim a tu per mostrar-nos tot això, perquè no sé si els meus peus mai m'hi podràn dur!
    Una abraçada!

    ResponElimina
  2. Uf! Em tens sense respiració, llegint i mirant, mirant i llegint... porquet!

    Sol... sort que trobes altres maneres de compartir-ho!

    Quina escalinata de llacs... realment és impactant i emocionant!

    Gràcies! I reverències porquet rei de la muntanya!

    ResponElimina
  3. es respira fins i tot la tranquilitat en el teu apunt

    ResponElimina
  4. Cuida'l aquest racó foll, només el tenen les persones més sensates. Fantàstiques vistes, uaaaaaau!!!

    ResponElimina
  5. M'has fet venir el "mono" de tornar a fer la ruta dels nou refugis... I ara no sé si aguantaré fins al bon temps...

    ResponElimina
  6. Per quan un reportatge fotogràfic de la Serra de Tramuntana? Tocaria, no?

    ResponElimina
  7. Si les fotos són fantàstiques, imagino que respirar-ho ha de ser una follia. Entenc quan diusqueésel teu refugi vital.

    Aferradeta!

    Ps: Té raó en Xexu, encara que la Tramuntana és molt petitona...

    ResponElimina
  8. No sé si escriure o callar; o tal volta romandre amb els ulls closos i sentir el que desprenen les teves paraules; assaborir la follia, i viure, però sense sentir-te desterrat.
    Tot allò que vivim, tots els CARPE DIEM, de vegades els rescatem, i amb ells vivim, malgrat tot el que vagi succeint.
    Fantàstic!!!

    ResponElimina
  9. Quina sort en tenim, d'aquest país. Fantàstic!

    ResponElimina
  10. És un privilegi poder compartir aquestes experiències vitals teves.
    Gràcies, Porquet!

    ResponElimina
  11. Quin país més bonic que tenim i quin goig de llegir-te, per dues raons: per pur plaer i perquè fas que encara estigui més enamorat de la muntanya...

    ResponElimina
  12. Quina enveja més cotxina que ens fas a tots... Guapo!

    ResponElimina
  13. M'ha agradat molt descobrir amb les teves paraules i les teves imatges, el teu "refugi vital particular" i "el teu racó foll"...
    Per aquestes alçades mai hi podré arribar i ha estat una passada acompanyar-te.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  14. Entre les teves paraules tant bellament escrites, el trescar per muntanyes i paratges tant sublims, i les fotos, fantàstiques....ai i relligant-ho tot amb els versos de Jordi de sant Jordi.....què t'he de dir? això és art total! esperit, literatura, filosofia i muntanya! ai qui pogués acordar raó i follia?

    ResponElimina
  15. La muntanya, espai purificador i reserva de llibertats... I un altre racó de Pirineus al què faça massa temps que no m'acoste. Parlem d'enveja?

    Com sempre, una entrada impressionant. Gràcies per compartir-ho.

    ResponElimina
  16. El refugi Colomina es el que jo li canvio el nom per Coromina, no? No em diràs que no sona millor la meva versió! xD

    ResponElimina
  17. De vegades ens calen aquests moments de solitud, de poder-se mirar endins. I en racons tan bells segur que vas tornar completament transformat i amb la mirada molt més clara.

    Unes imatges molt belles!!!

    ResponElimina
  18. M'emporto tot el seny i la follia de les imatges que, gràcies a tu, ja són en mi.

    ResponElimina
  19. Espectacular el teu recull d'emocions. Tot un regal pels que et seguim a través del teu sensacional bloc. Gràcies.

    ResponElimina
  20. Tardor gloriosa, beguda afrodisíaca, home afortunat.

    ResponElimina
  21. Quànta pau m'arriba de la teua passejada!

    ResponElimina
  22. Unes fotografies precioses i plenes de força amb un text que acompanya i accentua el missatge de les imatges. Genial, unes paraules que surten de ben endins i que m'han fet venir ganes d'anar-hi! :)

    ResponElimina
  23. Gràcies a tots els que heu passat per aquest post a dir-hi la vostra. Va ser un tastet dels meus enyorats Pirineus. Ara, vivint a Mallorca em queden més lluny i suposo que hauré de programar les sortides millor (i no deixar-ho tant a la improvisació) i posar moltes espelmetes per a que els déus de la meteorologia respectin les sortides programades! En tot cas, van ser un parell de dies magnífics, de muntanya solitària (hi vaig anar amb un company, eh?) i de retrobar-me amb aquelles magnífiques sensacions de fer cim, de veure paisatges inabastables, de gaudir de grups d'isards espantadissos... en defintiva, de tornar a trepitjar el meu petit santuari pirinenc!

    ResponElimina
  24. Ja sé que et vaig respondre, però ara hi torno: tant de bo aquella ona de pedra encesa de la foto, la trobis també al mar i t'acompanyi sempre, esperit viatger.
    T'he deixat dues paraules d'agraïment a Quadern de Mots. Tens raó. "La inundació" la trobes fosca. Jo hi afegiria 'densa'. Hi ha tantes coses, dins... i et confesso, ara que no ens veu ningú, que pel meu gust em vaig quedar curta, molt curta, pel que hi volia dir. Perquè hi ha la censura interior, la por de ferir els altres, la prudència que, a la meva edat, portser ja no hauria de tenir, però que conservo, per bé o per mal.
    Bons aires marins, Porquet.

    ResponElimina
    Respostes
    1. OLGA: Bon dia, Olga! Ja vaig llegir la teva resposta al Quadern de Mots i te l'agraeixo moltíssim! Podríem parlar molt del teu llibre i de les sensacions que em va portar. Des del somriure còmplice (recordes la cita de les àvies i els fillets?) a desassossec total quan entrava en les parts més fosques. No és una sensació que m'agradés en aquestes darreres parts però et donc tot el mèrit d'aconseguir remoure'm i incomodar. Si dius que hi has aplicat censura... ai senyor! no em vull ni imaginar què et devia passar pel cap! El que ja t'asseguro que has aconseguit és que començaré a rebuscar les llibreries per trobar més obres teves. I això gràcies al món dels blogs!

      Un potxó, Olga!

      Elimina
  25. Estic amb l'Alba, aigua! Quins estanys tan fantàstics, quin plaer que ens passegis pel teu refugi vital, pel teu racó foll (no sé per què ens costa tant anar a la muntanya, a la meva família, si ens poguéssim teletransportar a algun d'aquests estanys...)

    ResponElimina
    Respostes
    1. GEMMA SARA: Gràcies Gemma! Va dona, no costa tant. Ho planegeu bé i sortiu de bon matí a fer una bona passejada per la muntanya que després d'aquestes pluges estarà ben ufanosa!

      Elimina
    2. Avui hem anat a la muntanya! A Collserola! Bé, s'ha de dir que la nostra principal activitat ha estat dinar :) (bé, i jugar a pilota i recollir pinyes).

      Ho hem de fer més sovint, no t'oblidis de recordar-nos-ho! :)

      Elimina
  26. Ostres Porquet!!! jo sempre arribo tard!! però he estat fora també. Quan et llegeixo em fas pensar en caminar, les muntanyes, els estanys, de la manera que ho descrius penso que són els teus refugis intims als quals ningú hi té accés, en silenci, em fas arribar el que has construït entre tu i la muntanya un espai de llibertat i com he llegit avui que tens pau "més enllà del desordre infinit del món!!!!! molt xulo!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. MARTA: Moltíssimes gràcies, Marta! Tu mai fas tard! Pots passar a l'hora què vulguis! Suposo que a tu tampoc t'és difícil copsar les sensacions què descric. No ho exagero. Ho sento realment així. La muntanya és el lloc del meu refugi mental, físic, sensorial... amb els anys ella i jo hem anat construïnt tot aquest món, poc a poc, mentre ens hem anat coneixent i aprenent un de l'altre. A mi, la muntanya, m'ha ensenyat moltíssim!

      Elimina
  27. Tinc un currículum bastant pobre en muntanyes culminades, molt més del que voldria. Però a la meua petita llista hi ha el cim del Peguera. Les visites al Pallars i a la Vall Fosca sí que han sigut sovintejades. Meravellosa terra, plena de bona gent. Ara fa temps que no hi pujo, i ja toca. Gràcies per aquestes precioses imatges i per les paraules evocadores que m'apressen a tornar-hi.

    ResponElimina
  28. PATI DI FUSA: El Peguera! Doncs ja és un bon cim! El tinc molt pendent! De fet vaig ser fa molts anys al coll, als seus peus, en ruta per Aigüestortes, però era d'aquells dies que no podia amb la meva ànima (anàvem a dormir a Colomina) i mentre el meu amic es va animar a fer el cim jo em vaig quedar esperant-lo al coll! Oooooh! Això és molt greu per mi! Imagina't com anava! Però caurà tard o d'hora... i tant que caurà.

    Lo Pallars potser és la terra de Catalunya que més m'atrau. Per tot, pels pobles, per les menges, les muntanyes, els estanys, el clima, els rius, les gents, la pagesia, la ramaderia, pel país, pel territori, per Catalunya!

    ResponElimina