7 - 3.000 - 1 - 18 - 10 (el desenllaç)

... havíem descobert, sorprenentment, que la seqüència de números no corresponia a cap codi enigmàtic de Lost, si no a un codi "freak" d'una gran jornada excursionista.

Així, havíem deixat els intrèpids excursionistes al límit de l'abisme, a punt de creuar l'espectacular Cresta de Lliterola per assolir els 4 tres mils que encara quedaven per coronar.

Aconseguiran superar aquest repte?

Comprovem-ho!

(si voleu ampliar les fotos feu-hi clic!)

Des del cim del Pico Royo (el seu roig el delata), al bell mig de la Cresta de Lliterola,
 fem una ullada enrere per a divisar el tram recorregut.
El Perdiguero amb l'espectacular inici en baixada de la cresta.
El Hito Oeste a la seva dreta i la Tuca de Lliterola sota seu

La cresta des de la Punta de Lliterola (en primer terme)
es torna més aèria, més estreta, més emocionant

L'espectacular Pic de Lézat (3.101 mts)
ens observa amenaçadorament durant tota la cresta.
Exhibeix unes formes tan suggerents
que no podem fer més que afegir-lo a la llista de pendents

Finalment acabem la cresta al Collado del Estraperlo,
 suggerent nom amb dringar de passat clandestí i tumultuós.
Quan ens allunyem podem contemplar la magnitud de la cresta i dels cims assolits

L'Ibón Bllanco de Lliterola, als peus del Perdiguero,
és una delícia d'estany, un entorn paradisíac

Al Portal de Remuñe, capçalera de la Vall de Remuñe, per on baixarem,
ens acomiadem del Perdiguero, de la Cresta de Lliterola i de tots els seus cims.
Una autèntica joia muntanyenca

La Vall de Remuñe ens acull molt més bonhomiosa
amb les aigües brillants dels seus ibons mig amagats

L'Aigüeta de Remuñe (així és diu el torrent de la vall!)
ens acompanya en tot el descens i ens permet refrescar-hi els peus baldats.
Al fons el Massís de la Maladeta que ens ha acompanyat durant tot el dia

Repte superat!

I per acabar us deixo un minut de vídeo del capítol final d'aquest Lost tan muntanyenc, rodat per sobre dels 3.000 metres, al bell mig de la cresta.

Obriu els porticons del vostre ordinador i deixeu que l'omnipresent brisa muntanyenca, la llum de les muntanyes pirinenques més altes i aquests paisatges infinits entrin a través de la vostra pantalla.

Una finestra al Pirineu...

7 - 3.000 - 1 - 18 - 10 (1a part)

Set (7)

Tres mil (3.000)

Un (1)

Divuit (18)

Deu (10)

Quina relació poden arribar a tenir aquests números, en aparença, força diferents?

Són una nova seqüència de números de Lost?

Doncs no! Són la crònica d'una jornada de muntanya senzillament espectacular!

Set (7) tres mils (3.000) en un (1) dia,

 en una jornada de divuit (18) quilòmetres fets en 10 (hores)!

Els set (7) reietons del Pirineu assolits varen ser, per ordre d'alçada:

Pico Perdiguero (3.221 mts)

Hito Oeste del Perdiguero (3.176 mts)

Hito Este del Perdiguero (3.171 mts)

Punta de Lliterola (3.116 mts)

Pico Royo (3.103 mts)

Tuca de Lliterola (3.080 mts)

Aguja de Lliterola (3.038 mts)

El secret... fer més de 1.800 metres de desnivell i crestejar joiosament per la Cresta de Lliterola, preciosa aresta pedregosa, a tocar del cel, a tocar dels déus.

I és que grimpant i desgrimpant per Lliterola, mentre es van coronant tres mils un rere l'altre, en un entorn bellíssimament colpidor, hom creu que sí, que aquestes muntanyes han d'haver estat tocades pels déus, folla sepultura herculiana de la deessa Pirene...

(si voleu ampliar les fotos feu-hi clic!)

Comencem a caminar a quarts de sis de la matinada, negra nit, per la Vall de Lliterola. 
Prop dels 2.500 metres el dia comença a despuntar,
reflectint-se a les aigües encalmades de l'Ibonet de Lliterola

A llevant la silueta del majestuós Massís de la Maladeta,
farcit de cims que s'enlairen més enllà dels tres mil metres,
s'alça imponent ja de bon matí

Però si mires a ponent hi trobem, il·luminat pels primers raigs de sol del dia,
 el bellíssim Posets, que també va més enllà dels tres mil metres.
Els sostres del Pirineu ens rodegen i ens acullen.

I assolim el primer tres mil del dia, el Hito Este del Perdiguero.
Des d'allà ja podem divisar la Cresta de Lliterola
amb la seva successió de tres mils que la coronen

Des del segon tres mil de la jornada, el Perdiguero,
observem la carena que hem recorregut des del Hito Este.
El Massís de la Maladeta al fons i el preciós Ibón Bllanco a baix a l'esquerra.

Al vessant francès la glacera de Portillón, rodejada de tres mils vertiginosos,

s'empetiteix i malda per sobreviure com totes les seves companyes piriinenques

La Cresta de Lliterola, ara sí, ja ens desafia des del cim del Perdiguero

Ja hem coronat el Perdiguero i els seus 2 satèl·lits, però encara queda la part més especial de la ruta. Tot està preparat per començar a afrontar l'espectacular Cresta de Lliterola enmig d'un entorn de parets que s'alcen més enllà dels tres mil metres... 

Aconseguiran els intrèpids excursionistes superar el repte?

El desenllaç en el proper capítol-post de Lost!

El sexe dels àngels

Quina manera de marejar la perdiu...

Si et demano objectius realistes no em donis un cove i m'assenyalis la lluna en la foscor,
si et reclamo fites pel camí no m'endinsis en el Laberint del Minotaure,
si et sol·licito una carta de navegació no m'indiquis la inabastable Atlàntida.

No em parlis de mites, no m'esmentis herois,

no m'expliquis faules, ni m'engalipis amb imaginàries constel·lacions.

Que Constantinoble va caure a mans dels turcs

mentre l'emperador i els seus grans savis i erudits
polemitzaven sobre si els àngels tenien sexe

i s'embrancaven en bizantines discussions.

Llàgrimes de setembre

T'esperava com cada any. Ja tenia preparats els delicats mocadors de fil, brodats amb la inicial del teu nom, disposats a eixugar el teu plor. Sabia que, a contracor, acudiries a la teva cita anual, puntual com un rellotge, a pouar en les tristors més profundes de la teva ànima. Ho sabia. I així, recordant aquells teus temps passats de vítors i aclamacions, reina del poble, admirada, venerada i enaltida, sabia que, indefectiblement, les llàgrimes brollarien de nou dels teus ulls entumits. 

La teva és una història d'anada i de tornada. De feliç pastoreta d'oques a la muntanya a xiqueta maltractada i martiritzada. De fervent patrona ciutadana a polsosa relíquia arraconada i oblidada. Maleïda fou l'hora en que aquelles implacables llagostes assolaren aquesta ciutat mediterrània.

A hores d'ara les teves tretze oques del claustre de la catedral ja deuen estar ben remullades d'aigua. Avui, Eulàlia, com no podia ser d'altra manera, cauen les teves llàgrimes de setembre sobre aquesta ciutat teva. Avui, dia de la Mercè, plou a Barcelona.

Oncle Sam

Mentre poso ordre al més de mig miler de fotos de les vacances (prepareu-vos...) m'he animat, després de molts mesos, a tornar a participar a la proposta de Relats Conjunts.

Aquí va!

JO et vull a TU

si no vindrà ELL

i ens envairà a tots NOSALTRES

i així acabareu VOSALTRES

ofrenant el déu de tots ELLS

______________________________________

Passen els segles però la mateixa por, atàvica i ancestral, envers el foraster i desconegut roman entre nosaltres, com guspira que atia la incomprensió i l'odi i acaba encenent i justificant, fins i tot, el foc de les armes.

Estripo la L!

Si la programació de posts del blogger funciona, aquest post s'hauria de publicar el 10 de setembre de bon matí... ja veurem si és així!

No he tornat pas, eh?. Continuo perdut per la Mediterrània més oriental, entre platges, illes, bones menges, bons beures i paisatges de les civilitzacions més clàssiques.

Avui però, vigília de la Diada Nacional de Catalunya, fa tot just un any que aquest blog, aquest racó de les meves dèries, passions i contradiccions, va començar a voltar per la blogosfera. El primer aniversari del porquet de Sant Antoni!

Així que avui toca estripar defintivament la L que m'identificava com a blogaire novell!

Raaaaassssss!!!!

Encara me'n faig creus que hagi pogut arribar fins aquí. En alguns blogs, al llarg d'aquest any, ja he anat comentant la meva intermitència i inconstància en projectes que exigeixen cert esforç de regularitat. Però és clar que aquí tots vosaltres, amb els vostres comentaris i els vostres propis blogs hi heu jugat un factor essencial. Sens dubte!

Anys enrere ja vaig fer dos intents fracassats d'engegar un blog, però a la tercera ha anat la vençuda!

Així que només donar-vos les gràcies per la gran acollida que m'heu dispensat. Jo desconeixia que hi havia aquesta mena de "món paral·lel" al físic quan em vaig endinsar aquí. I el millor, desconeixia les persones, les vides i els sentiments que hi han darrera de cada un dels blogs... l'autèntica descoberta sou vosaltres!

D'aquell primer post en que hom, un perfecte beneit desconegut, s'autoenganyava fent-se el famós perquè sortia per la televisió (la contundència dels 0 comentaris és la clatellada que em va fer caure dels núvols...) he passat, en aquest any, a tastar la vertadera emoció de pertànyer a una xarxa de relacions molt millor que la fama, i que no és altra que la catosfera, i que no sou d'altres que tots vosaltres. 

Per la meva part, prometo una altra temporada de voltar i voltar (ja ho té això el ser el porquet de Sant Antoni...) i, si us sembla bé i com que em sento tan ben cuidat aquí, us ho aniré desgranant mica en mica en aquest petit espai meu, en aquest gran espai vostre.

Moltes gràcies, de tot cor, a tots!

Un potxó!

Ah, i que demà tingueu una molt bona Diada Nacional (no dubteu que faré onejar l'estelada, allà on sigui, i m'enfundaré la samarra catalana!). Ens veiem ben aviat!

Ja hi sou tots?

A veure! Silenci per favor! Ja hi sou tots? Ja heu tornat tots de les vostres vacances? Us veig força "morenets" a alguns... ja veig que us ho heu estat passant força bé aquests mesos.

Silenci! Heu tornat molt esvalotats eh? 

Així doncs ja hi sou tots, oi? Així m'agrada, tenir-vos a tots juntets per a poder-vos comunicar que... ara sóc jo qui fot el camp!!!

Sí, sí, no poseu aquestes cares i deixeu de rumorejar que sóc un barrut, que mentre vosaltres ereu fora aquests mesos jo me'ls he passat tots aquí, traient la pols als vostres blogs i regant-vos les plantes per a que no se us marcissin, eh? (bé, d'això darrer mai me n'acabo de sortir massa bé...).

Així que, estimats blogaires, ha arribat l'hora de deixar reposar el blog unes setmanetes ja que me'n vaig a fer l'almogàver a l'altra punta d'aquesta mar nostra, la Mar Mediterrània (jronya que jronya!).

Molts potxons, moltíssims, a tots vosaltres... potser us enyoraré una miqueta... però només una miqueta eh?

Fins aviat!