Som-hi!!!

"Visca el coneixement

i l'alegria del joc

adornada amb un toc

de fantasia.

Futbol en colors,

bocada de "gourmet",

punta de ganxet,

canyella fina."

A mi no em convenç

Avui he llegit molts i molts blogs i moltes notícies relacionades amb el 80è aniversari de la commemoració de la República Catalana per part d'en Francesc Macià.

Ja ho sé, eren altres temps, però vist des de l'òptica actual, què voleu que us digui... a mi, ésser una "República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica" tampoc és una fórmula que em convenci. D'acord, al final va ser un pas perquè, després de més de dos segles, es recuperés la Generalitat de Catalunya (dempeus, Avi Macià). Malgrat això, a mi no em convenç.

Tot el que sigui seguir lligats, d'alguna o altra forma a aquest estat espanyol que ens segueix tractant com la seva darrera colònia, que oprimeix i no reconeix la meva cultura i que viola sistemàticament la Declaració Universal dels Drets Humans (veure parèntesi), no m'interessa. No em convenç.

OBRO PARÈNTESI

Paràgraf 1 de l'article 2 de la Declaració dels Drets Humans:

Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició.

TANCO PARÈNTESI

Ja pot ser un estat espanyol en la seva versió monàrquica o en la seva versió republicana (la bandera de la qual em destrempa tant com l'altra) que sempre ens intentaran tenir lligats a l'estaca (no va ser, precisament, el mateix govern republicà espanyol el que ja es va encarregar d'abaratir el somni de la recent nascuda República Catalana?).

I posats a exercir l'autèntic dret a decidir, sincerament, m'és absolutament igual quina fórmula escollíssim lliurement com a poble català. Hi ha repúbliques que funcionen prou bé i autèntiques repúbliques bananeres. Hi ha monarquies que eviten fer el ridícul per aquests móns de déu i n'hi ha que fan mèrits per a ser guillotinades.

L'important és el fons i no pas tant la forma (sempre que aquesta sigui democràtica, eh?)

I el fons que jo vull, el vull pintat així:

Barcelona, 10 de juliol del 2010
"Som una nació. Nosaltres decidim"

El Mont-roig: Pirineu majestuós

Aquest cap de setmana, vuit anys després del meu primer intent frustrat d'ascensió a aquest imponent cim pirinenc del Pallars Sobirà, he aconseguit, per fi, treure'm aquesta espineta que duia clavada des de llavors.

El Mont-roig en el seu vessant est amb la canal característica
que separa els seus dos esperons, el Nord (2.859 mts) i el Sud (2.864 mts)

L'ascens a aquest majestuós cim dels Pirineus és recomanable fer-lo en dos dies, degut a la llarguíssima aproximació que requereix, de quatre hores, fins al refugi que queda als seus peus, a on vam fer nit.

El dia es va escolant amb impressionants vistes sobre el Pirineu des del refugi

Així que ja que hi posàvem tant esforç i gaudíem d'unes excel·lents condicions hivernals vam resoldre fer l'ascens per l'espectacular canal que podeu veure a les dues anteriors fotos. 

Vam decidir sortir encara de nit per a poder trobar la neu de la canal en les millors condicions possibles.

Als peus de la canal, a uns 2.600 metres, just abans d'iniciar el seu ascens,
 el Pirineu es va desvetllar per a regalar-nos aquest brutal espectacle
(la silueta de la Pica d'Estats es dibuixa a l'horitzó)

En aquest entorn, solitari, magnífic, únic i amb unes condicions de neu immillorables ens vam abraonar sobre la canal del Mont-roig. Casc i piolet i cap amunt!

Us deixo el vídeo, gravat pel company d'ascensió des del menut collet que corona la canal, entre els esperons nord i sud del Mont-roig, com a testimoni del porquet en plena acció, esbufegant i fent els darrers metres de la canal!

Des d'allà ja només va quedar coronar els dos pics, nord i sud, tot grimpant carena amunt, per les crestes d'ambdós esperons, exposades, però tècnicament assequibles.

Un munt de sensacions, esforç, adrenalina, control, emoció, orgull, bellesa corprenedora... muntanya en majúscules.

Per fi m'he aconseguit treure aquella espineta clavada. Per fi hem aconseguit coronar aquest immens senyor dels Pirineus!

________________________________________

El resum d'aquest segon dia en que vam pujar als dos pics del Mont-roig, a través de la seva canal, queda molt ben resumida en aquesta imatge (la ruta completa la podeu trobar al wikiloc)

Panoràmica des de la zona lacustre dels Estanys de la Galllina.
En vermell la via d'ascens per la canal, i en verd el descens per la via clàssica.

No és bon català qui no sap xerricar

Si agafem aquest refrany popular al peu de la lletra ja podem anar tancant la paradeta!. Xerricar és una tradició en vies d'extinció.

A casa dels meus pares sempre s'ha begut, i es beu, a galet, amb el porró a la taula. A casa dels meus padrins també, a la taula i al tros.

Vi negre, vi blanc o moscatell. El beure pot ser diferent i el recipient de les més diverses mides.

Diuen que és un estri d'origen medieval (se'n deia meitadella), llavors fet de terrissa. De fet, el llibre l'Espill de Jaume Roig (cap al 1460) ja en fa referència escrita ("En un porró / aygua beureu").

El porró ha gaudit d'una popularitat tan estesa que se n'han creat auques, refranys, creences populars (a taula el broc petit del porró no pot apuntar mai a ningú dels presents doncs portaria mala sort a la persona assenyalada!), jocs (qui no ha cantat mai uns "titius" tot xerricant sense parar!), tipus de porrons, maneres de xerricar, etc. És a dir, forma part d'una manera d'entendre el beure i el menjar com un acte de reunió i comunió, de compartir i de celebrar (no us crea una sensació de festa veure un porró alçat?).

Els gots i vasos, la vida de ciutat, l'individualisme, els temps moderns, les copes de vi i l'esnobisme exacerbat han fet que la gent hagi anat perdent la traça de beure a galet.

Així, ara, quan algú s'atreveix a proposar la presència d'un porró a taula, pocs s'atreveixen a fer poc més que un tremolós traguinyol amb una por desmesurada a quedar tacats de la pitrera, i per contra, la resta es deleixen per veure si es condecora amb alguna delatora medalla.

És a dir, ha quedat "acorralat com a reducte folklòric"...

La nostra més bella tradició

Un any més, i ja en van uns quants, tants que ja m'he descomptat, en un minúscul poblet al bell mig de la Segarra, quan la primavera ja s'escampa ambiciosa per les extenses planúries ponentines...

... ens hem reunit una bona colla d'amics, alguns ja amb els seus menuts marrecs, i hem acomplert, pas per pas, aquesta tan nostrada tradició...

... tradició, diríem, catalana, gastronòmica i cultural, però, per sobre de tot, d'entre totes les tradicions que es fan i es desfan, hem seguit fidels a la més bella de totes elles, la dels nostres lligams d'amistat. 

I així ha estat un any més, i ja en van uns quants, tants que ja m'he descomptat...

Aromes d'aufals

A quarts de dues del migdia circulava amb el cotxe per entorn urbà quan m'ha envoltat una aroma molt i molt familiar... aufals!. Pensat, pronunciat i escrit així.

Immediatament m'han vingut al cap mil-i-una imatges d'aquells estius de tres mesos de durada, al poble, a la masia, amb calça curta, sense samarreta i les classiquíssimes Victòria, sabatilles esparracades d'un blau marí terrós, als peus.

Mirar amunt al cel, tornar-l´ho a mirar. Padrí i tiet, amb aires de meteoròlegs, discutint el moment òptim de la sega.

- Avui aspetègue fort lo sol. Podé haurím de segar.

- Prò no veus los castells que s'aixequen sobre la Roca 'ls Moros? 
Hi haurà tronada aquesta tarda!

L'aufals demana estar ben sec a l'hora de collir-lo.

Finalment es decideix el gran dia, es preparen les ganivetes de la màquina hidràulica de segar, s'enganxa al tractor i decidits cap al tros.

Indispensable a l'anar a segar aufals, el càntir d'aigua fresca, el gos i l'escopeta. Amb la fressa del tractor les guatlles s'aixequen esparverades i és el moment, si s'és traçut, de procurar-se un bon dinar, que a la brasa són ben bones.

L'aufals es va abatent al pas de les ganivetes, 

restant ajagut al terra en desenes de línies verdes...

I és llavors, entre el brunzit del tractor i de centenars d'insectes,

 el vol erràtic i els xiscles d'estols d'orenetes 

i aquell sol que aspetègue mentre el gos capcineja, 

que l'aufals escampa arreu en l'aire aquella aroma fresca. 

Turonets d'herbei verdós, esquitxats de blaus i liles, 

que perfumen el càlid dia d'estiu amb aquella olor tan dolça, 

desprenent-se així del seu darrer alè de vida.

Respiro fons... tanco els ulls...i quan els obro... veig un operari de jardins tallant la gespa d'un parc públic!

Potser l'olfacte no és el meu millor sentit i la meva pitüitària és incapaç de distingir entre l'olor de gespa i d'aufals recent tallat, però benaurada mancança la meva, que almenys m'ha fet viatjar, per uns instants, cap aquells inesborrables dies d'estiu d'infant de pagès enjogassat.

Pujada nocturna a la Mola

La Mola, a on al capdamunt, s'intueix el perfil del monestir,
escenari de la segona edició del sopar anual entre bons amics

Ahir al vespre una bona colla d'amics vam decidir fer, per segon any consecutiu, l'ascensió nocturna anual al cim de la Mola. L'excusa perfecta per a treure el ventre de pena un cop al capdamunt, doncs els sopars a base de brasa i bons porrons de vi que serveixen al monestir són per a llepar-se'n els dits!

És una manera diferent i original de passar un capvespre i una nit caminant a muntanya (cal no oblidar el frontal!), entre amics, sopant, rient generosament i xerrant pels descosits.

Gent de muntanya, d'altres no tan avesats però amb les mateixes ganes de caminar i fer gana per, un cop arribats al cim, fer una bona entaulada i una deliciosa sobretaula.

A més, però, fer l'ascensió de nit a Sant Llorenç del Munt té el regal afegit de la panoràmica nocturna que ens ofereix la plana vallesana des del cim.

Aquesta foto no és meva! Però així us podeu fer una petita idea
de les imatges que se'ns desvetllen un cop al cim!

A mi sempre m'han despertat unes sensacions contradictòries aquestes panoràmiques. És cert que el Vallès diuen que ha perdut tot el seu encant, però, fins i tot en l'aberrant disbauxa urbanística que aquest ha sofert, l'espectacle dels milions de pampallugues de colors de les llumetes que il·luminen la plana vallesana tenen, en certa manera, un deix de bellesa grandiloqüent.

Així, en el cim ventat de la Mola, amb el teló de fons d'aquest espectacle de tints futuristes, però, vam trobar el recer acollidor del mil·lenari romànic del monestir de Sant Llorenç i, sobretot, l'escalf de les converses que allà hi vam anar teixint i desteixint.