dissabte, 2 de juliol de 2011

Alta ruta del Capcir (jornada 3)

I prosseguim allà on ens havíem quedat! La jornada es plantejava amb unes previsions de pluja al matí i tempestes a l'"après-midi". Així que vam decidir sortir ben d'hora (a les 7 del matí en punt ja estàvem caminant!) per tal d'intentar arribar al nostre pròxim refugi abans que les maleïdes previsions de l'"après-midi" es fessin realitat. De totes maneres, teníem tots els números per endur-nos alguna llepada en forma de ruixat...

JORNADA 3 (Refugi d'en Beis - Refugi de Camporells)
11 quilòmetres
5:30 hores
900 mts de desnivell pujant
+ de 650 metres de desnivell baixant

A primeríssima hora del matí i sota un cel amenaçador
encara brillava el sol sobre el Puig de la Grava (dreta) i les Tres Piques Roges (esquerra)

Les ufanoses valls i fondalades i les seves aigües tortes reverdeixen el paisatge
mentre nosaltres tresquem entre el neret que ja amenaça de florir en poques setmanes

Finalment assolim el Coll Terrers que, en aquesta època de l'any,
encara conserva alguna congesta de neu de plàstica bellesa.
En el camí de pujada, però, ja ens va enxampar un bon ruixat!

Davallem cap a la perfectament traçada Vall de Galba

El temps ja amenaça la tempesta prevista per "après-midi" però aconseguim
arribar al refugi de Camporells abans que descarregui una bona calamarsada!

12 comentaris:

  1. Uaaaaaau, a la darrera foto sembla ben bé que el cel us hagués de caure al damunt... Quines imatges més maques!!

    Paraula de verificació: "prest"

    Doncs sí, prest a arribar al refugi!! :-)

    ResponElimina
  2. això és anar de cap al mal temps.....però quin gust escoltar la calamarsa amb un sostre al damunt

    ResponElimina
  3. Quina sort veu tenir de contemplar la calamarsada ja des del refugi!!...
    Davant de cada imatge intento imaginar-me la sensació que es deu sentir de viureu en directe i penso que ha de ser desbordant!!...Notar-te l'aire en estat pur a la cara, escoltant el silenci i flairant la Natura!!!!
    Quins paissatges!!
    Gràcies per compartir-ho!!
    Una abraçada.

    ResponElimina
  4. m'agraden els teus reportatges! és com estar caminant amb tu !

    ResponElimina
  5. I què feu si us agafa una pedregada?

    ResponElimina
  6. Sí que sembla que us hagi de caure el cel al damunt... M'agrada especialment la del Coll Terrers, és molt bonica i amb aquesta calda encara més!

    ResponElimina
  7. Segueixo pensant que és sorprenent que tinguem paisatges així tan a prop de casa! Sort que no us va enganxar la calamarsa...

    ResponElimina
  8. ASSUMPTA: És que som com els irreductibles gals, sempre amb la por que el cel, algun dia, ens caigui al cap! Gràcies.

    GARBI: Tu ho has dit! Quin plaer va ser veure com queia la pedra amb tota la mala llet que podia mentre nosaltres estàvem ben a cobert, al refugi, veient l'estany del davant i el pic que l'endemà varem fer. Un plaer contemplar les tempestes a recer!

    MONTSE: Moltes gràcies a tu! Doncs les sensacions són de pell de gallina. A vegades, l'esforç, fa que no valoris prou el que estàs veient i sentint en aquell moment. Per això és bo aturar el camí i fer moments d'interiorització de tot el que estàs vivint, perquè, de veritat, és un luxe!

    ELFREELANG: Gràcies! A veure si et demanaré que em portis la motxilla ! :p

    JPMERCH: Ui, complicat. Anàvem controlant les cabanes de pastors que anàvem deixant enrere per si hi havíem de tornar corrent, però és clar, hi ha un moment que entres en aquell punt de no retorn. Llavors, espavilar el pas i si, malgrat això, t'enxampa la tempesta, doncs paciència, cap fred i no perdre els nervis... seguir el camí el més ràpidament possible. Ara, ja et dic jo que no desitjo a ningú trobar-se al mig d'una tempesta a l'alta muntanya... fa acollonir de veritat.

    GEMMA SARA: Doncs per a nosaltres, arribar a Coll Terrers, va ser talment com a la foto, com si se'ns obrís el cel. La pujada que t'hi duia va ser duríssima i, a més, va ser on ens va enxampar la pluja (no la tempesta), amb la qual cosa tot es va fer més complicat. Un cop allà, però, com sempre, les imatges et fan esvair tot el patiment (i valorar-lo més).

    XEXU: És molt i molt sorprenent XeXu. Però el millor de tot, és que no cal anar fins al Pirineu del Capcir... dins mateix de Catalunya, en zones que ni sospitem, hi ha autèntiques joies!

    ResponElimina
  9. Caram, tots esteu de "parranda", crec que deixaré de mirar blogs fins que pugui anar a rodar... grrr

    ResponElimina
  10. JOMATEIXA: Vaig marxar, però ja he tornat eh? I ara em toca esperar fins el setembre... brrrrr, això sí que serà agònic!

    ResponElimina
  11. T'envejo i no saps com! Al final em faràs anar a comprar unes xiruques!!!
    Aquests paisatges són fantàstics, aquestes fondalades, aquestes valls, tenir aquesta visió del cel tan gran... Quina enveja, de veritat...
    Saps? Quan era joveneta feia caminades per la muntanya, algunes de tres dies i dormíem al ras o en algun refugi, i la sensació que tenia en trobar-me enmig de tanta natura era inexplicable... Ara, no sé si podria fer-ho, però t'asseguro que me'n fas venir ganes! :)

    ResponElimina
  12. GUSPIRA: Així que tu eres una excursionista feta i dreta! Doncs un excursionista mai deixa de ser-ho. Sempre durà aquell cuquet a dins... Així saps perfectament de que et parlo i pots entendre perfectament les sensacions que m'embarguen quan em moc per aquests paisatges. Com dius... inexplicable...

    ResponElimina