I aprenc a dir que No
Amollo en la nit
la veu amarga o
la veu esperançada
I aprenc a dir que No
Qua ja no és temps de plorar
ni de lamentar-se, ni tampoc
el de cercar excuses fàcils.
I aprenc a dir que No
Montserrat Abelló
Del poemari "Dins l'esfera del temps"
He vist també a ca l'Assumpta que commemoreu aquella gran manifestació. De vegades em pregunto què en queda de tot allò. És només un record? Queda només en l'ull d'alguns? Fa temps que no sento aixecar-se veus. Sembla que les coses han canviat molt des de llavors.
ResponEliminacada vegada veig més clar que la gent va a la seva....en aquest país no sabem ni volem fer una verdadera pinya......potser això és la nostre desgràcia
ResponEliminaque maco porquet!
ResponEliminavoleu dir que tot es fum??
llastima
salut!!
Recordem-ho!! Que ningú se n'oblidi!! Érem (SOM!!) molta gent!! I seguirem insistint!
ResponEliminaUfff, allò va ser impressionant, no havia viscut res igual. I a més va ser especial perquè hi vaig anar en família, tres generacions cridant pel mateix, caminant pel mateix, participant pel mateix.
ResponEliminaJo prefereixo pensar que encara en queda alguna cosa de tot allò, tot i que els ànims d'aquell dia no es manifesten de manera sostinguda al llarg dels anys, sempre necessitem l'empenteta per darrere que ens faci despertar... Quan no necessitem que ens ho recordin algun cosa molt bona estarà passant.
La pega es que cada cop l'independentisme està més dividit i aixís no es van enlloc
ResponEliminaSegur que està bé recordar-ho, perquè els que hi érem encara hi som, no som menys, som més, poc a poc, però som més. La pega és que no anem units. Unir-se unes quantes hores és molt diferent que unir esforços continuats i els polítics ens fallen, sempre ens fallen.
ResponEliminaAl pas que anem quan commemorem el 10è aniversari de la mani del 9-7-2010 el post haurà d'escriure's en español.
ResponEliminaPer tants 10 com calguin!
ResponEliminaUn petógruny!
jo també aprenc a dir que no i seguirem aprenent per tal que un dia ens facin la gran pregunta i aleshores direm un SÍ ben gran!
ResponEliminaN'has fet un gran reportatge homenatge !!!
NOSALTRES SOM GENT QUE CRIDEM MOLT I MOSSEGAR POC,NO HI PODEM FER RES SOM AIXI,PARLEMNE, PARLEMNE...I ALTRES VAN FER VIA. I CADA DIA QUE PASSA PITJOR...RAJOY-RUBALCAVA,QUIN PANORAMA.
ResponEliminaJUGANT AMB BARCELONA
Jo no hi vaig poder ser fa un any, però sí que vaig votar amb ganes el 10A, més del que em pensava (és que jo no era independentista...).
ResponEliminaA mi em passa una mica com en Xexu. Què en queda?
ResponEliminaI em pregunto xq aquest any no ha estat tan seguida. Penso xq estava convocada per partits polítics, xò no ho sé.
S'ha de recordar si, xò tb s'ha de treballar, no només del record d'un dia podem viure
A mi el que em fa vergonya és que avui he posat el telenotícies de tv3 i han parlat d'això precisament, però en cap moment han esmentat la manifestació que va haver-hi AHIR a la ciutat de Barcelona.
ResponEliminaPer tant, és evident que sí que queda quelcom. Ara, el per què d'aquest silenci envers la concentració independentista d'ahir dissabte no el sé.
Suposo que l'any passat els hi anava perfecte anunciar una manifestació massiva, retransmetrer-la en directe, etc., etc., però ara ja no, ves per on.
Jo també penso... què se'n va fer d'allò? Igual que tants indignats, i ara què? M'encanta quan la gent es movilitza i lluita i expressa les injusticies que creu, però quan veig que després es queda en això... m'entristeix!
ResponEliminaNo rondineu, deixeu que creixi la llavor plantada l'any passat, tot té el seu temps abans l'arbre no doni fruit.
ResponEliminaEstà molt bé posar les fotos d'ara fa un any!! Perquè allò va ser molt gran i és bàsic tenir-ho ben present per saber la força que tenim si estem tots junts.
ResponEliminaLes grans estelades dels balcons van ser al·lucinants!!
No perdem l'esperança ni pensem que les ganes s'han esfumat. No hi ha més camí que seguir lluitant....
Quin post més bonic, porquet! Se m'esborrona la pell quan veig que la gent es mou i recorda aquestes coses. Jo crec que hi segueix havent gent que lluita i crida "No".
ResponEliminaAdoneu-vos-en, tots els que som aquí hem dit no. Hauríem de tenir cura de no deixar que altres alcin la veu per sobre de la nostra. I com diu l'Alyebard, deixem que creixi la llavor. Tot té el seu temps...
Sap greu que per sobre del nostre no s'imposi, una altra volta, la veu de les conveniències i la dels enemics d'aquest poble. No sé si ens en sortirem mai.
ResponEliminaUna abraçada blogaire.
Moltes gràcies pels vostres comentaris! Si bé sembla que s'ha instal·lat un cert desànim entre els que som de la ceba jo sóc partidari de pensar que la cosa avança, lentament, però avança. Fa uns anys, quan jo era un xiquet, em deien que era un cap-verd per defensar aquestes postures. Avui dia ja ningú s'atreveix a dir això i és que la independència, la sobirania ja és una cosa de debat habitual i ha sortit dels cercles més radicals per a passar a ser una opció amb garantia de futur. I això ja és un pas i molt important!
ResponEliminaEl més gran exemple que allò no està oblidat i que es manté ben viu sou tots vosaltres!
XEXU: És impossible mantenir un estat de crispació constant com el que va desembocar en aquell 10-J. Jo crec, vull creure, que el moviment es va eixamplant per la societat silenciosament i cada cop guanya més adeptes. Només hem d'esperar a les properes agressions que ens regalarà l'estat espanyol (que no trigaran).
GARBI: És cert que patim un gran problema de desunió. Però crec, fermament, que l'opció més netament política ja no és la via. És la societat civil la que ha d'empènyer i darrere, segur, vindran els polítics.
SARGANTANA: Jo penso decididament que no tot és fum. Potser no érem tants en aquell moment però tampoc som tan pocs ara. Anem avançant, poc a poc, però avancem.
ASSUMPTA: A tu ja no t'he de convèncer de res! Som-hi Assumpta! Tant de bo hi hagués més gent amb la teva empenta!
LAIA: Tu ho has dit! Has captat l'essència del post! Com li he dit al XeXu és impossible mantenir un estat d'emprenyamenta tant temps com la d'aquell dia. Però la sensació continua i només hem d'esperar a les properes animalades que ens oferiran els nostres veïns per a que el català torni a alçar la seva veu.
ARIS: Políticament sí, i sobretot pel desmembrament d'ERC (l'opció tradicionalment que aglutinava l'independentisme). Però jo crec que la societat civil catalana cada cop està més convençuda de quin és el camí a seguir.
CARME: Crec que ja no podem creure amb l'opció política com la capdavantera per a empènyer el moviment. Jo estic convençut que l'espurna haurà de sorgir de la societat civil. A tal efecte, per exemple, Òmnium Cultural està fent molt bona feina. Darrera de la societat civil vindran els polítics, segur.
MARTELL DE REUS: No siguis tan pessimista home! Amb una mica d'empenta d'aquí a 10 anys serem capaços de mobilitzar encara més gent! La cosa flueix, no de forma molt visible, però si va calant en la mentalitat de la societat civil.
FANAL BLAU: Tants com vinguin, tants commemorarem! Un altre petonet!
ELFREELANG: Moltes gràcies! M'has emocionat amb les teves paraules. Cal dir NO tantes vegades com calguin, nosaltres NO som d'eixe món. Ara, quan arribi el dia de dir SÍ, mareta meva, que s'agafin que serà magnífic!
ANÒNIM: Doncs tens raó! Sempre ha estat un dels problemes d'aquesta societat catalana. Massa travada, massa preocupada amb el què diran a Madrid, en com ens miraran, en que hem de caure bé a les espanyes. Si haguéssim mirat més per nosaltres segurament alguna cosa seria ben diferent (per exemple, el concert econòmic...)
ResponEliminaGEMMA SARA: Sí! Veus, tu formes part d'aquesta nova fornada de gent que s'està adherint al moviment. Un moviment que la societat civil ha de liderar, hem d'empènyer (ja no podem confiar massa en la classe política). Molt content de veure que vas tenir l'ànim i l'empenta de donar suport als referèndums! Cada cop en som més!
RITS: Tens raó, no només hem de viure del record i hem de treballar conjuntament i en la mateixa direcció. En aquest sentit ja he dit més amunt que crec que ha de ser la societat civil la que lideri el procés i no pas la classe política que està encegada en els seus jocs electorals. En aquest sentit, entitats com Òmnium Cultural poden esdevenir un referent per a tots nosaltres. A treballar!
LLESCA: Jo també ho he vist i m'ha semblat una vergonya! Que no hi havia un milió de persones? D'acord. Però cada dia no s'ajunten 30.000 persones a Barcelona per a reivindicar una causa (quanta gent hi havia acampada a la Plaça Catalunya fa unes setmanes?...).
ALBA: No t'entristeixis dona! Tots tenim mil-i-un maldecaps i les agendes pleníssimes. Això fa que no sempre es pugui estar en tensió i reivindicant constantment (qui ho hauria de fer, la classe política, ja hem vist que mai no ho farà a no ser que la societat els empenyi). Per tant, aquestes fites són importants, romanen en el record i són capaces de estendre el moviment en èpoques que es consideren "calmades". Això va amarant la societat i fa que, en algun altre moment transcendental, pugui tornar a aflorar el moviment amb més força. Per què l'important és que vagi arrelant i aquestes arrels es facin fortes!
ALYEBARD: Chapeau! Aquesta és l'actitud! La veritat és que va molt més lent del que a mi m'agradaria, però estic segur que la cosa va fent el seu forat i es va estenent per la nostra societat.
BARCELONA M'ENAMORA: Gràcies! Va ser molt i molt gran. I això és el que em fa defensar la postura que allò no està mort, ni molt menys, és com una fera hivernant. Tard o d'hora ressorgirà i amb més força, perquè mentrestant el moviment, el pensament, va fent arrels en la nostra societat.
GUSPIRA: Moltes gràcies! Molt bé, molt rebé! M'agrada veure aquesta actitud (com l'Alyebard). La cosa és en viva, nosaltres en som l'exemple. Estem aquí, amatents (anem lents, ja ho sabem, som catalans i això de les revolucions ens costa de pair), però és qüestió de temps. Estem en el camí!
JORDI DORCA: No desesperem, no defalleixis. En som molts i molts (com aquell 10J) els que ja en tenim prou. Es tracta de que cada cop anem sumant més gent (hem de tenir en compte el tradicional seny català que massa cops ens paralitza). Hi ha molta gent catalaníssima però a la que els fa basarda un canvi com el que significaria la independència. Els hem d'anar guanyant, s'han d'anar convencent i un dia arribarà, segur.