diumenge, 1 de maig de 2011

Esdevenir, si cal, desobeint

La Talaia de Ses Ànimes resisteix, des de la mallorquina Tramuntana,
 l'embat dels segles i les escomeses, antany de sarraïns i pirates,
avui de bergants amb frac, espoliadors i tempestes assimiladores.

Ja fa uns anys em van regalar un llibre que invitava a interessants reflexions:

"En una societat com la nostra, en la qual imperen el relativisme i l'individualisme, convé trobar qualque moment per pensar sobre determinats valors i la seva importància (no només en termes històrics, sinó com a elements indispensables per a construir una ètica de mínims que permeti una vertadera convivència, més enllà de la simple coincidència)".

E.

Resava la reflexió de la dedicatòria de la persona que me'l va regalar.

I a dins mateix d'aquest llibre, hi havia un calendari de l'any 2008, que estàvem a punt d'estrenar, de la històrica llibreria Quart Creixent de Ciutat de Mallorca, amb una poesia exquisida del poeta mallorquí Carles Rebassa, que, amb una estrofa final per mi antològica, ha passat a ser una poesia de les imprescindibles del meu repertori.

INFINITS UNIVERSALS

Si penses que ets petit i que el somriure
encara no és per a tu, que et cal saber
com envestir el futur que tu vols ser,
afanya't a alenar, sumar, fer viure.
Si creus que cal llaurar, que cal escriure
mil somnis cada dia per poder
trobar el desig exacte, el sant voler,
practica'ls per morir, glatir, reviure.

Cal avançar, fer, dir, esplomissar
les pors que et fan cridar i et fan sofrir.
Si cal, pispar a qui es vol lucrar. Errar,
contravenir, burxar o malferir.
Lluitar, boixar i no doldre's ni acatar.
I esdevenir. I sí, desobeir.

I parlant d'esdevenir, avançar, burxar, d'esplomissar les pors i pispar a qui es vol lucrar, de no doldre's ni acatar, tot sota una òptica de mar endins, ben mallorquina, potser que parem esment a la lliçó de convivència i compromís que ahir, almenys 10.000 mallorquins, van reforçar i refermar, per la seva illa, la seva terra, la llengua pròpia i els llaços que ens uneixen.


De la campanya "Mallorca m'agrada!"

14 comentaris:

  1. M'agrada veure com la gent s'ajunta per reivindicar les seves creences.....però mai n'hi ha prou

    ResponElimina
  2. quin poema més maco el de Carles Rabassa...
    a mi Mallorca també m'agrada!

    ResponElimina
  3. un poema precios

    es junts que fem la feina millor

    petons

    ResponElimina
  4. A mi m'agrada també....tots els països catalans m'agraden...llengua comuna i història compartida! el poema molt i molt bo!

    ResponElimina
  5. Ja saps que també m'agrada...per allà era, fent fotos aquí i allà...

    ResponElimina
  6. A mi també m'agrada: Mallorca, el poema, la moguda, i esdevenir i sí desobeir, quan cal, també m'agrada.

    ResponElimina
  7. Felicitats pel peu de la foto de la Talaia de Ses Ànimes. Un text molt encertat.

    ResponElimina
  8. Les reivindicacions les portem inscrites als gens des que els àngels es van tornar rebels exigint més poder.
    Quin cansament...

    ResponElimina
  9. GARBI: Malauradament sempre sembla que no n'hi hagi d'haver prou. Però, si cal, hem de fer servir la tàctica de la gota malaia, i no parar, i no donar descans.

    JPMERCH: Jo encara diria més, Mallorca ja em té enamorat!

    CARME: Important és que es moguin coses, la gent, les causes, les reivindicacions. Si mai tot això calla ja ens podrem donar per extingits i completament assimilats.

    LOLITA LAGARTO: Celebro que t'hagi agradat el poema. A mi m'encanta, el trobo molt brillant i allà a on vaig ja m'acompanya sempre.

    SARGANTANA: Junts podrem aspirar a ser millors, a cotes que individualment ens semblen inassolibles. És una part de la màgia d'aquest món, la força de les mans unides... tot i que cada cop costi més trobar mans per ajuntar.

    ELFREELANG: Els Països Catalans, la cultura pròpia, la llengua que ens uneix només sobreviuran si anem junts, agafats de la mà i amb una veu bramem per les nostres llibertats.

    Celebro que t'hagi agradat el poema. És bonic oi?

    VIDA: Hehe, ja ho sé ja.. ja t'he visitat. Fantàstic que hi participessis. Quin goig i quina festa hi devia haver! A mi sempre em posa la pell de gallina poder participar en esdeveniments així.

    CARME: Encantat que t'hagi agradat tot de cap a peus! I sí, la desobediència crec que, a voltes, és l'única sortida que ens deixen i entesa de forma pacífica i no violenta trobo que és un element de protesta i reivindicació molt potent.

    JORDI VÀZQUEZ: Benvingut i gràcies! Doncs aquest raconet de la Talaia de Ses Ànimes encara és més fantàstic viure'l en directe. Com sempre dic el mèrit és de la càmera i el paisatge que hi van posar el millor.

    OLGA: Tens raó. Però això no crec que hagi de ser pas dolent, sempre que siguin reivindicacions justes i ben canalitzades. L'home és inquiet per naturalesa, malgrat els intents (cada cop més fructífers) de convertir-nos en rucs de consumir i callar. No hem de perdre aquesta inquietud, malgrat a voltes sigui esgotadora i sentim que les forces se'ns escapen. No hem de defallir. No podem.

    ResponElimina
  10. Tot just fa una estona he vist el documental 30 minuts sobre la tancada dels repetidors de tv3 al país valèncià. I el que ens falta és una de les coses que diu el poema: sumar! Hi ha massa polaritat d'opinions, no hem format pinya encara. Ens queda camí per recórrer.

    Jo crec que un obstacle important existent ara per ara és la manca de coneixement de la nostra història, una història comuna que ens uneix i que ens ajudaria a tots plegats a estimar-nos i entendre'ns més. Aquesta comprensió mútua podria ser un pas més per alimentar i mantenir les arrels que compartim.

    ResponElimina
  11. Per "esdevenir" sempre s'ha hagut de desobeir, perquè ningú regala res. Sembla estrany que els d'aquestes contrades no ho acabem de tenir clar...

    *Sànset*

    ResponElimina
  12. LAIA: Molt bon reportatge el de TV3. Llàstima que al País Valencià no el veuran o el veuran els quatre més compromesos. El problema és que no hi ha voluntat d'entesa i així és difícil teixir uns llaços que ens farien més forts culturalment i, no ho oblidem, econòmica.

    Com tu dius, la història comuna s'ha anat esborrant, alguns cops per deixadesa, altres amb tota la mala intenció del món.

    I cal no oblidar que des de Catalunya també s'han fet les coses malament. Tot sovint ens hem considerat els bons, els autèntics, menyspreant la resta de comunitat nacional i això ha obert moltes ferides.

    Hem de tractar-nos tots d'igual a igual i amb el màxim respecte. És l'única manera d'encarar el futur.

    SÀNSET: Jo cada cop ho tinc més clar. Tot poble que ha esdevingut (sense ser potència militar, com passava abans) ha hagut de reivindicar-se des de la desobediència a l'estatus existent. A això ens aboquen i cap aquí hem d'anar sense por.

    ResponElimina