diumenge, 15 de maig de 2011

La Mussara

Vilaplana en primer terme i el Pla de Tarragona i el Mediterrani més enllà
des de la cinglera del poble abandonat de la Mussara

Aquest cap de setmana vam decidir fer cap a les muntanyes del sud, que també existeixen!. Després de fer nit al refugi de la Mussara vam fer una ruta per tota la zona coneguda com els Cingles de la Mussara (Baix Camp), entorn el qual encara no havia trepitjat en tots els anys que porto trescant geografia d'aquí i d'allà.

Molt a prop del refugi es troba el poble abandonat de la Mussara. Aquest va ser deshabitat definitivament cap als anys 50 del segle XX i actualment es troba en un estat totalment ruïnós (les primeres referències escrites són del segle XII).

És un entorn amb una aureola especial (i no parlo de les modernes creences de fets estranys i paranormals amb que malauradament s'està fent famosa aquesta zona). Començant pel bell dringar de reminiscències sarraïnes de la seva toponímia, el poble es troba totalment encimbellat sobre la cinglera amb unes vistes espectaculars sobre el Pla de Tarragona. La carretera que t'hi porta mor allà mateix i hi ha una curiosa bassa, en el que era l'antic centre del poble, plena de gripaus i granotes força xerraires, amb la que els seus antics habitants (que per això eren anomenats "ranes") recollien l'aigua de la pluja per a la seva subsistència, clar exemple de la duresa de les condicions hidrològiques i climàtiques de la zona (la tipologia i orografia del terreny de la contrada ja fa endevinar que es devia sobreviure amb quatre vinyes, uns pocs horts i uns pocs animals, especialment cabres i algun garrinet).

Els pobles abandonats sempre m'han dut a fer volar la imaginació somiant en com devien viure els seus antics i desapareguts vilatans. Acostumen a ser pobles ubicats en zones extremes, d'accés complicat, a bones hores caminant de la vila habitada més propera. Zones privilegiades sota la nostra òptica turista, durs ecosistemes sota la dels nadius.

Sempre intento imaginar-me com devien fer vida diària en aquells paratges, com se les devien empescar per anar sobrevivint (verb que s'escau en molts casos, i a la Mussara especialment), i sobretot, els pensaments dels seus habitants que un dia varen decidir abandonar les seves cases, en molts casos suposo que farts d'aquelles condicions tan dures i cercant més comoditats. Ha de ser molt trist tancar la porta d'on has nascut per a marxar-ne definitivament, abandonant-la a la seva sort.

I sempre penso en el darrer dels seus habitants. El que ha resistit l'embat dels anys i les condicions dures, veient amb els seus propis ulls la decadència del poble, com les cases es tancaven i la vida s'escolava camí avall, cap a la plana, cap a ciutat. Ha de ser una situació força trista, fins i tot depressiva. Veure que allò que vius ja no té cap mena de futur i es derrueix sota la pluja, el sol i el vent. Una vida molt solitària i psicològicament massa dura.

La Mussara exemplifica molt bé la rendició de l'home davant les condicions que imposa la natura, o potser l'estupidesa humana d'intentar encimbellar-se en indrets que no ens pertoquen per naturalesa.

Us deixo un parell d'imatges que exemplifiquen l'implacable pas dels anys... l'única cosa que mostra un cert progrés és el punt final de la carretera que ara hi arriba que, paradògicament, deuria ser el punt de sortida dels darrers habitants d'aquest racó de món.

La Mussara a principis del segle XX (d'aquí)

La Mussara en una imatge recent (d'aquí)

39 comentaris:

  1. Molt bona crònica porquet! I és que no pares mai tu eh? Jo vaig anotant tot allò que trepitges per si algun dia hi haig de fer cap!
    Salut i excursions!

    ResponElimina
  2. M'ha fet gràcia la teva frase sobre les muntanyes del sud, que també existeixen... i és que els del mig, tenim una tendència a anar cap al nord... és ben cert.

    M'agrada la invitació d'anar cap al sud. Ara més que mai, que hi ha tants amics blocaires, cap al sud.

    Una bona crònica. Un dia hi he d'anar!

    ResponElimina
  3. Si que n'has fet una bona crònica. Jo també tinc el mateix sentiment quan visito un poble abandonat, em ve al pensament com s'hi vivia en aquests llocs sense cap de les "comoditats" que ara ens semblen imprescindibles i lluny de tot arreu.

    Per cert, La Mussara és un poble abandonat però, per sort, no està perdut. És un lloc típic per fer excursions, per anar a menjar la mona i cada any l'Ajuntament de Vilaplana hi organitza un aplec de sardanes i altres activitats força concorregudes.

    ResponElimina
  4. Ei, PORQUET, ei... passa per aquí... porfis... potser em podràs ajudar en aquesta investigació hehehe

    http://planetaigua.blogspot.com/2011/05/blog-post.html

    Per cert, que la bloguera propietària d'aquest lloc on et demano que vagis, és una molt bona coneixedora la La Mussara i una amant de la natura, de la que en fa unes fotos precioses...

    I vas venir per aquí i no ens vas anar a veure al VIENA de REUS, eh? Tanta gràcia que m'hagués fet veure un porquet petitó pujant les escales, ensumant per tot arreu fins que ens hagués trobat :-))

    ResponElimina
  5. quina pena pensar en que un poble mori...

    ResponElimina
  6. Em queda tant per veure, tant per conéixer...i que veig que no hi seré a temps...

    ResponElimina
  7. Es un poble abandonat però sempre acompanyat :)

    ResponElimina
  8. Ja fa un grapat de caps de setmana que no surto a passejar per la muntanya i em trobo mustia. M'ha agradat llegir la teva caminada.

    ResponElimina
  9. M'agradant molt els pobles abandonats...ara hi han fins i tot blogs dedicat a aquests pobles
    http://unapausaeneltiempo.blogspot.com/
    Està molt bé la teva descripció

    ResponElimina
  10. Això és el meu territori. I per cert això que anomenes "Pla de Tarragona" tot i ser geogràficament correcte no és pas un topònim que es faci servir gaire. Seria quelcom semblant allò que algú diu "Pirineu de Lleida".

    ResponElimina
  11. Ben escrit ben contat tant que m'he vist jo també a la Mussara i he somiant musarades d'altres temps.....potser només queden tristes isolades habitants les aranyes fent les seves xarxes als sostres potser per això les musaranyes deuen ser les aranyes d'aquest poble que fou i no és

    ResponElimina
  12. Felicitacions porquet per aquesta ressenya tant interessant. He estat -amb prou anys pel mig- un parell de vegades a la Mussara, i és de molt bon compartir els sentiments que expresses. Molt interessant el web de la Mussara que has enllaçat.
    Un goig haver trobat un porquet excursionista com tu.
    Salutacions.

    ResponElimina
  13. Ostres, estava convençut que La Mussara era una zona a prop de... Terrassa? Et sona (o a algú li sona), o definitivament m'he fet un embolic gran, gran?

    ResponElimina
  14. Aquest matí t'he intentat deixar un comentari, però no m'han deixat. I per un moment m'he tornat a espantar pensant que ja arribaven novament els problemes a blogger... xò celebro que no hagi estat així.

    Solament et deia que celebrava la bona ruta i que a mi, els pobles abandonats em fan una mica de yuyu! Això si, tb et deia que la reflexió que fas em recorda quan vam tancar la casa dels avis. Jo no recordo massa trist aquell dia, però si la iaia, se li va fer molt coll amunt. En canvi, amb el passar dels dies a mi si que se'm va fer trist. Va ser deixar de veure bona part de la meva infantesa. Deixar-la enrere.

    ResponElimina
  15. M'encantaria poder visitar aquell indret !!

    ResponElimina
  16. Molt bona la comparació de les fotos i jo també penso en com es vivia abans. I és bucòlic i, al mateix temps, molt dur.

    ResponElimina
  17. Ai la Mussara.. he passat dies de fort mestral i alguna nit al ras en aquesta cinglera veient la pluja d'estels caure en ple agost.

    M'alegro que hagis caigut per allà.

    ResponElimina
  18. El sud, aquell gran desconegut, recomano una excursió per les muntanyes de Tivissa i rodalia. Més d'un es sorprendrà de la bellesa d'aquelles terres meridionals.

    ResponElimina
  19. Gràcies a tots per passar-vos per aquí. Em va fer especial il·lusió trepitjar una zona muntanyosa que encara no coneixia i n'havia sentit a parlar molt. Llàstima que de tornada al refugi vam endinsar-nos en un camí massa embardissat que ens va fer suar de valent!

    De totes maneres recomano àvidament visitar els Cingles de la Mussara i el seu poble abandonat. Té una atmosfera especial, única (i repeteixo que no parlo de les històries paranormals que algú s'entesta a voler que passin allà).

    Un racó de món preciós!


    ALBA:: Hehe, per això sóc el porquet de Sant Antoni que volta i volta i no para de voltar! Si alguna de les meves voltes et serveix d'inspiració, t'hi animes, hi vas i t'agrada... ja m'hauràs fet feliç!

    CARME: L'has agafada al vol la frase! No estava posada gratuïtament, hehe. I és que jo tinc una tendència gairebé malaltissa d'anar cap als Pirineus (és que em tenen el cor robat) i tot sovint m'oblido de les belleses del sud. Malgrat tot ja m'he deixat caure pels Ports, Serra de Pàndols, Serra de Cavalls etc etc.

    Apunta-te'n alguna! Val la pena!

    MCABEU: Doncs arrel d'indagar informació preparant la ruta vaig aconseguir trobar part de totes aquestes activitats que comentes que s'organitzen. Has definit el poble de la Mussara molt bé. Està abandonat però no perdut. I en això ja és més afortunat que altres d'igual o major bellesa com per exemple Montsor al Pallars Jussà del qual ja no en canta, gairebé, ni gall ni gallina (fora dels tossuts excursionistes i la seva mania de trepitjar-ho tot!).

    ASSUMPTA: Ja vaig seguir el teu consell! Quines fotos! Genials. Ja li vaig dir que potser ens vam creuar i tot aquest dissabte passat.

    Respecte a Reus, just quan passàvem amb el cotxe per la mena de circumval·lació de Reus vaig comentar als companys que feia ben bé 20 anys que no posava els peus a Reus... :( (me n'avergonyeixo i tot d'escriure això a una reusenca!). Recordo molt bé els cops que hi he estat, una amb l'escola i l'altra durant una setmana en un campus de bàsquet. Tinc molts bons records! Prepara't que crec que en breu un morret apareixerà furgant aquí i allà pels racons i taules del Viena i grunyint "Assumptaaaaa"!

    SARGANTANA: Crec que ha de ser una de les pitjors experiències que pot viure una persona. Veure com el teu poble es mor irremeiablement ha de ser duríssim. I la gent de muntanya ho ha hagut de patir massa cops...

    ZEL: Bé Zel, tampoc ens hem d'atabalar per això. El món és tan ple de racons meravellosos que mai hi serem a temps de veure'ls tots. Per tant, només ens queda gaudir d'aquells que tenim a l'abast, d'aquells que tenim la sort de descobrir. Assaborir-los i quedar-nos-els per sempre més amb nosaltres.

    AIGUA: Què t'he de dir que ja no sàpigues de la bella Mussara! Em sembla que tu ets una de les persones que fa que no hagi acabat de perdre la vida del tot!

    ResponElimina
  20. VIDA: Doncs va! Calçat les botes, la motxilla, l'aigua, alguns ganyips per a picar i a caminar! A mi em passa el mateix quan porto massa temps sense sortir. És com una petita "droga" que necessito gaudir cada X temps i no puc deixar passar massa temps sense perdre'm en algun paratge de muntanya.

    ARIS: Gràcies per la recomanació! Veig doncs que compartim alguna petita passió com la de fer volar la imaginació en quant veiem algun poble abandonat, algun mas enrunat, tot pensant en la possible vida que la gent que els havia habitat havia dut allà.

    MARTELL DE REUS: Amb aquest nom gairebé se't pot anomenar vescomte de la Mussara! Tens raó que no és un topònim habitual, però intentava englobar amb alguna frase curta tota la plana des de la Mussara fins a la mar Mediterrània que és la que es veu des del capdamunt dels seus cingles. La propera miraré de ser més acurat! Segur!

    ELFREELANG: Gràcies pel teu comentari! Evocador, sensible... la manera com hauríem de tractar qualsevol poble abandonat. Amb respecte pels temps i els seus habitants passats.

    XIRUQUERO: Benvingut per aquests vorals! I més essent un xiruquero o xirucaire o trescador de les nostres muntanyes. Sempre és bo trobar gent amb la que compartir passió, llocs de ruta i sentiments compartits respecte als llocs visitats. Gràcies per les floretes! Salut i muntanyes!

    FERRAN: Ostres, doncs ara ets tu qui m'has deixat de pedra! No em sona gens cap topònim semblant a Mussara prop de Terrassa, i mira que hi he corregut força...

    RITS: Primer de tot... gràcies per la insistència! Sou un tresor! I segon... doncs jo no crec que pugui afegir res més al que tu i, sobretot, la teva àvia vau viure amb el tancament de la seva casa. Deuria ser duríssim per ella. Jo no ho he viscut mai, però em poso a la seva pell i uffff... sense paraules.

    Al contrari de tu, però, a mi els pobles abandonats (sempre que no sigui de nit!) em provoquen molta curiositat i m'agrada investigar i posar-me entre les seves parets! Això sí, sense xafardejar, ja que no sé perquè, però tinc com un respecte molt gran per les persones que allà van viure i em sento com un petit profanador de les seves vides... no és lírica gratuita, és ben cert que m'ataquen aquests sentiments!

    CARQUINYOL: Estic segur que sí! Ja et conec una mica i tu series d'aquells que hi xalaries! Doncs ja saps! Ja tens les coordenades!

    JORDI VÀZQUEZ: Gràcies! (tot i que no són meves, eh?... només la primera!). Com tu dius nosaltres sovint ens deixem endur per la sensació bucòlica, màgica i espectacular de molts d'aquests indrets oblidant-nos massa sovint de la duresa de les condicions de la gent que allà hi va viure. Fa temps vaig llegir un llibre sobre Andorra i explicava com la vall es quedava incomunicada per la neu força mesos durant l'any. Allò era molt dur, i Andorra mateix era un dels llocs més pobres del Pirineu... com han canviat els temps!

    SANTI: Xec! Ja saps que la tenia pendent aquesta! Ara una mica menys tot i que m'han quedat ganes de tornar-hi i fer la pujada des de Vilaplana. El bivac... ehem... em sembla que ja no tinc edat per a fer-ne gaires... tot i que tot es pot negociar! Una abraçada ben grossa!

    RICARD: Uiiii! Acabes de mencionar una de les altres que tinc pendents! Tivissa! Ja la tinc a l'agenda per a escapar-m'hi en quant sadolli la set de Pirineu que tinc ara mateix!

    Fa uns anyets vaig fer els Ports integrals en 4-5 dies i van ser una de les excursions més fantàstiques que mai hagi fet. Mica en mica vaig ampliant objectius (serà que els Pirineus els començo a tenir molt apamats!)en algun paratge de muntanya.

    ResponElimina
  21. He anat un cop i de ven segur que hi tornaré, es un lloc idíl•lic, passejar pels senders plens de frondosa vegetació amb basal i salts d’aigua transparent. Que dir-te de la cova que es troba al mig d’un single perdut de la ma de Deu, es impressionant i l’estalagmita central, la més gran que he vist mai.

    Salutacions.

    ResponElimina
  22. T'agraden els pobles abandonats, eh! Vas anar a un poble un cop que havia estat desallotjat per fer-ne un pantà oi? Em sona...

    Bé, com a mínim no hi havia núvols amenaçadors aquest cop, oi? La panoràmica és preciosa!

    ResponElimina
  23. Res, res, segur que m'he fet un embolic!

    ResponElimina
  24. FERRAN: Hehe, potser sí, peò m'has fet rumiar de valent!

    ResponElimina
  25. Intentant practicar la felicitat: http://vida-labonavida.blogspot.com/

    ResponElimina
  26. Realment, el nom t'escau Porquet, perquè no pares!!!
    No conec la zona, així que un dia o altre, hauré d'anar a conéixer-la.
    Un petó, excursionista fotògraf, historiador reflexiu i íntim! :)

    ResponElimina
  27. Porquet i Ferran...no serà que hauràs pensat en La Mola? :)

    ResponElimina
  28. visitar la Mussara, o tan sols escoltar-ne el nom, em porta sentiments de melangia.
    Si em permets, t'enllaço a un apunt:
    http://jmtibau.blogspot.com/2011/04/la-mussara.html

    ResponElimina
  29. VIDA: Ja he fet una petita volteta per el teu lloc!

    FANAL BLAU: Hehe, per això m'anomenen així! Si no la coneixes t'ho recomano de veritat. Una bonica excursió matinal fins a la Mussara i en acabat un bon dinar!

    Potser sí que en Ferran ha pensat en la Mola... Fanalet, també hi tinc un post dedicat! No paro, no paro!!!!

    TIBAU: Tibau! Has vist qui va fer el primer comentari d'aquell apunt? I què hi deia? Sóc un porquet de paraula! Gràcies per la inspiració!

    ResponElimina
  30. M'apunto l'excursió. Ja tinc ganes de fer-la. Jo aquest cap de setmana he anat cap a les terres de Lleida, concretament al Monestir de les Avellanes, a Os de Balaguer. Una abraçada.

    ResponElimina
  31. JORDICINE: Oooh bona zona també! Potser ja ho has fet, però si no, des d'allà et recomano arribar-te al port d'Àger i gaudir de la vista privilegiada de la Vall d'Àger als peus del senyorial Montsec. Una imatge inoblidable!

    ResponElimina
  32. Hahahaha si veig un PORQUET ensumant entre les taules el cridaré i li donaré unes pastetes d'aquelles tan bones que fan al Viena!! ;-)))

    ResponElimina
  33. ASSUMPTA: Ooooooh les pastetes se'm posen molt bé!

    ResponElimina
  34. Sr Porquet, arribo tard, però arribo que és el que importa, no?
    Li he de confessar que la seva crònica m'ha encantat i m'ha emocionat especialment. Per una banda, perquè pensar en tot el que comporta l'abandonament d'un poble fa estremir (jo també em faig mil i una preguntes quan visito llocs així)i per l'altra, perquè aquest paisatge el tinc molt a prop de casa. I ara que hi penso... Serà possible que va baixar per les meves contrades i no em va venir a saludar???!!! Ai ai ai... Pernils en farem de vostè!

    ResponElimina
  35. GUSPIRA: A pams. L'important és arribar i això ja ho heu fet! I ben content de que us passeu per aquest raconet.

    Ben content i orgullós que aquest post us hagi fet sentir emocions i reviure experiències. Compartim sensacions, doncs, en veure l'assolament que desprenen aquests pobles abandonats i, sobretot, la sensació de derrota mental que deurien tenir els seus darrers habitants. A mi em posa la pell de gallina, no d'emoció, si no de tristesa.

    I per acabar... jo no sabia que rondéssiu aquestes contrades! Si ho hagués sabut hagués portat unes safates amb croissanets, ulleretes, galetetes, etc (pernil no, eh?). A la propera estaré ben atent (que corre molta gent del sud per aquest món blogaire!).

    ResponElimina
  36. Mmmmm nyam nyam nyam! Doncs ara ja ho sap! i no té excusa d'oblidar-se'n, eh? Que si se n'oblida, ja ho sap: pim-pam! de seguida en faig pernils de vostè! :)

    ResponElimina
  37. Jo vaig dormir-hi una vegada, en un poble abandonat. Són bons per relats de misteri i fotos sens Photoshop ;)

    ResponElimina
  38. GUSPIRA: Amb aquestes onomatopeies engolidores em fa més por que una fragata de moros!

    CANTIRETA: Jo ho vaig fer un cop també... i et ben juro que no vaig aclucar l'ull en tota la nit! Qualsevol soroll era un ens del més enllà que venia a segrestar-me! Ufff!

    ResponElimina