La Mussara

Vilaplana en primer terme i el Pla de Tarragona i el Mediterrani més enllà
des de la cinglera del poble abandonat de la Mussara

Aquest cap de setmana vam decidir fer cap a les muntanyes del sud, que també existeixen!. Després de fer nit al refugi de la Mussara vam fer una ruta per tota la zona coneguda com els Cingles de la Mussara (Baix Camp), entorn el qual encara no havia trepitjat en tots els anys que porto trescant geografia d'aquí i d'allà.

Molt a prop del refugi es troba el poble abandonat de la Mussara. Aquest va ser deshabitat definitivament cap als anys 50 del segle XX i actualment es troba en un estat totalment ruïnós (les primeres referències escrites són del segle XII).

És un entorn amb una aureola especial (i no parlo de les modernes creences de fets estranys i paranormals amb que malauradament s'està fent famosa aquesta zona). Començant pel bell dringar de reminiscències sarraïnes de la seva toponímia, el poble es troba totalment encimbellat sobre la cinglera amb unes vistes espectaculars sobre el Pla de Tarragona. La carretera que t'hi porta mor allà mateix i hi ha una curiosa bassa, en el que era l'antic centre del poble, plena de gripaus i granotes força xerraires, amb la que els seus antics habitants (que per això eren anomenats "ranes") recollien l'aigua de la pluja per a la seva subsistència, clar exemple de la duresa de les condicions hidrològiques i climàtiques de la zona (la tipologia i orografia del terreny de la contrada ja fa endevinar que es devia sobreviure amb quatre vinyes, uns pocs horts i uns pocs animals, especialment cabres i algun garrinet).

Els pobles abandonats sempre m'han dut a fer volar la imaginació somiant en com devien viure els seus antics i desapareguts vilatans. Acostumen a ser pobles ubicats en zones extremes, d'accés complicat, a bones hores caminant de la vila habitada més propera. Zones privilegiades sota la nostra òptica turista, durs ecosistemes sota la dels nadius.

Sempre intento imaginar-me com devien fer vida diària en aquells paratges, com se les devien empescar per anar sobrevivint (verb que s'escau en molts casos, i a la Mussara especialment), i sobretot, els pensaments dels seus habitants que un dia varen decidir abandonar les seves cases, en molts casos suposo que farts d'aquelles condicions tan dures i cercant més comoditats. Ha de ser molt trist tancar la porta d'on has nascut per a marxar-ne definitivament, abandonant-la a la seva sort.

I sempre penso en el darrer dels seus habitants. El que ha resistit l'embat dels anys i les condicions dures, veient amb els seus propis ulls la decadència del poble, com les cases es tancaven i la vida s'escolava camí avall, cap a la plana, cap a ciutat. Ha de ser una situació força trista, fins i tot depressiva. Veure que allò que vius ja no té cap mena de futur i es derrueix sota la pluja, el sol i el vent. Una vida molt solitària i psicològicament massa dura.

La Mussara exemplifica molt bé la rendició de l'home davant les condicions que imposa la natura, o potser l'estupidesa humana d'intentar encimbellar-se en indrets que no ens pertoquen per naturalesa.

Us deixo un parell d'imatges que exemplifiquen l'implacable pas dels anys... l'única cosa que mostra un cert progrés és el punt final de la carretera que ara hi arriba que, paradògicament, deuria ser el punt de sortida dels darrers habitants d'aquest racó de món.

La Mussara a principis del segle XX (d'aquí)

La Mussara en una imatge recent (d'aquí)