 |
| El Còth deth Hòro des del Plan dera Artiga de Lin (Aran) |
Veient aquest panorama plujós, ennuvolat i boirós no ens ha quedat més remei que fer una genuflexió i tres reverències respectuoses davant la seva autoritat. Humils, temorosos i sense gosar alçar el cap ni donar-li mai l'esquena ens hem anat retirant, a ritme de cranc esporuguit, per allà on havíem vingut.
La llei de la muntanya ha imposat la seva implacable lògica. Quo vadis? On anàveu intrèpids excursionistes? Preteníeu destorbar-la i provocar la seva ira?
Així que no hem gosat ni insinuar el desplegament de les nostres armes (motxilles, botes, pals, grampons i piolets). Davant la innegociable llei de la muntanya no hi ha tracte possible. Retirada total i absoluta...
Capcots, decebuts i, d'acord, ho reconec, un xic ferits en el nostre orgull, hem anat a ofegar les nostres penes muntanyenques en un desganat i frugal dinar...
Ehem...bé... potser sí que ha estat un xic més gormand i contundent... però és que com bé diuen: "Bon vi i bon tall i penes avall".
M'has recordat una vegada que anàrem a fer una immersió que no férem perquè la mar va dir que no i guarírem la ferida del nostre orgull amb una bona fideuà.
ResponEliminaTrobo que heu fet bé, si una cosa no pot ser, no pot ser... però gaudiu d'una altra.
ResponEliminaMolt ben fet, ja fareu l'ascensió una altre dia. Més d'un per tossut s'ha fet mal, i quan la muntanya diu que no, és que no. Així que ja no queden senglars a Era Aran?
ResponEliminano sé jo si vareu còrrer més perill a taula que a alta muntanya.... intrèpids devoradors
ResponEliminaArtiga de Lin! Una de les valls més boniques de Catalunya! Sorprenent. Un altre dia serà.
ResponEliminao sigui que dius vaig a fer exercici per està sà i en veritat t'envas a menjar-te un tiberi per augmentar el colesterol? Doncs ben fet que veu fer...
ResponEliminatinc uns parents que diuen: anem a buscar bolets! i en veritat fan vint minuts de bolets i es foten un esmortzar com tres dinars seguits! però a la muntanya es fa salut!
D'alguna manera s'ha de matar el temps si no es pot fer el que s'anava a fer, oi?
ResponEliminaBen fet ;-) La muntanya no es mourà de lloc, ja hi podreu anar un altre dia (quina foto tan maca!!)
ResponEliminaSóc súper-mega-fan d'Astèrix!! Qui pogués participar en un dinaret d'aquests hehehe :-DD
Porteu cap aquí una pota de senglar!!
almenys us vau atipar força? fes cas a l'assumpta sempre hi pots tornar! ei i també són fan de L'Astèrix !!!
ResponEliminaja ho diuen...
ResponEliminaa les penes, punyalades
jejejjej
amb algo s'ha de matar el temps
per cert....tu menjes pernil??
El departament d'Educació, ai no, perdó, el d'Ensenyment, m'ha enviat a acabar el curs a la Vall d'Àneu, no gaire lluny ja posats a fer quilòmetres. Divendres la muntanya tenia aquest aspecte. Si demà goso enfilar-me una mica, potser penjaré fotografies similars des del meu lloc de treball.
ResponEliminaBen fet, noi!
ResponEliminaSepre podràs tornar-hi i enfilar camí amunt!
Petó excursionista!
S'ha de respectar allò que diuen les lleis de la natura... (si és que tot són lleis!!! ¬¬) Però bé, no hi ha mal que per bé no vingui diuen en un altre idioma, així que el dinar estava més que ben merescut!
ResponEliminaSalut i BON PROFIT!!
Bona decisió!! La muntanya no canvia de lloc.
ResponEliminaOh! quina llàstima! i més quan se'n tenen tantes ganes.
ResponEliminasegur q el dinar i la companyia van compensar! ;)
La Artiga de Lin!!!!! Oooooooooostres quins records!!! Tots els estius de la meva infantesa estan emmarcats a la vall d'Aran :)
ResponEliminaMe'n recordo quan anàvem a l'Artiga del Lin, del revolt de la carretera on deixàvem el cotxe, de la valla de fusta que aj tenia clitxada de cada any i, a partir de la qual, collíem maduixetes i móres silvestres diminutes...
Preciós, tot allò és preciós. He anat al Pirineu més oriental, al Pirineu aragonès... Però res ho supera per mi. La Vall d'Aran és el meu racó preferit de Catalunya sens dubte :)
El proper cop segur que podeu pujar-hi!
he, he, he, el Sr. Tinc recorda quan era minyó escolta!
ResponEliminala muntanya mana, oi? segur que és que volia que no us perdéssiu l'exquisit menjar!!
ResponEliminaMoltes gràcies a tots pels vostres comentaris! La veritat és que les previsions de temps ja no eren massa falagueres però eren tantes les ganes que finalment vam fer la quilometrada tot fent unes pregàries a la mare natura per a que ens permetés assolir el nostre cim... però res, no estava per a històries... plovent tot el dia... Tornarem!
ResponEliminaJPMERCH: Com diuen no hi ha mal que per a bé no vingui... el que passa és que immediatament vam estar d'acord en deixar córrer l'excursió i anar corrent al restaurant... golafres!
CARME: Aquí està el secret! Saber trobar, sobre la marxa, aquella cosa que podem gaudir malgrat les limitacions imposades.
ALYEBARD: Aquesta és una de les coses que he après de tots aquests anys de muntanya, quan diu que no és que no... i encara que a vegades digui sí, tu també pot ser que diguis que no!
Ni un senglar ha quedat a Era Aran! El que no vam trobar és la poció màgica...
GARBI: Hehe... potser sí que fem més bon paper a taula que a muntanya. No vam deixar descansar els cambrers!
PUJI: És preciosa! Llàstima que la pluja no ens la va deixar gaudir massa tampoc. Jo era el primer cop que hi tornava després de moltíssims anys (hi havia anat de menudet amb mons pares), però ara ja està a l'agenda per a tornar a gaudir-la de veritat.
ARIS: Ehemmm jo ho intentava disfressar amb bon humor i unes conyetes però veig que no t'he pogut enganyar. Efectivament, vam canviar el que havia de ser una jornada esportiva en una de gastronòmica i farcida de colesterol...ben fet no? Hehe. Entenc els teus parents...és que la muntanya fa venir gana!
XEXU: I tant! Més quan la pluja t'obliga a estar sota cobert tota l'estona... millor està sota coberta amb bona teca!
ASSUMPTA: Oi que si? Ja hem deixat de ser uns eixelebrats! Fan d'Astèrix també? Té, una poteta de senglar! Per cert, saps a on puc trobar la poció màgica?
ELFREELANG: Sort que, fins a dia d'avui, les muntanyes no tenen potes, així no es mourà. En canvi els senglars sí que en tenen però estan bones eh? Perdó, perdó, m'ha posseït l'Obèlix!
SARGANTANA: I tant que vam treure punyals i vam matar el temps ben matat! Tècnicament podríem parlar de canibalisme no si mengés pernil? Però a la pràctica jo sóc un porquet de Sant Antoni i això vol dir que no sóc un porquet qualsevol... o sí?
LLUÍS BOSCH: De les teves paraules no sé distingir si estàs content d'aquesta destinació o no. Personalment a mi m'encantaria poder treballar a muntanya, seria un petit somni fet realitat tenir la meva passió només sortir de casa!
ResponEliminaFANAL BLAU: Gràcies! I tant que hi tornarem! Quan no podem assolir el cim que volíem fer sempre diem que llavors ens queda una espineta... i ja sabem que tota espineta s'ha de treure!
Potxó excursionista!
ALBA: Contradiccions de la muntanya i la natura. Quan hi ets dius "em sento lliure" però resulta que estàs esclavitzat totalment a les seves lleis! Ara bé, prefereixo estar sotmès a aquestes que a algunes de les humanes. Espera vaig a fer un rotet....
RICARD: La muntanya canvia d'aspecte, però com tu dius, no canvia de lloc! Coordenades anotades per a tornar a intentar l'assalt en breu!
COLOR CAMALEÓ: Doncs la sensació en aquell moment d'impotència fa molta i molta ràbia (més pensant en la quilometrada que havíem fet). A més portem un any que ha estat farcit de cap de setmana amb temps molt inestable cosa que ens han fet avortar moltes sortides.... En fi, aquest cop però, a grans mals grans remeis!
LAIA: Oooh, passaves els estius a l'Aran! Això sí que és gaudir dels estius! I veig que ho tens gravat a foc a la memòria. No m'estranya, havies de gaudir-ho espectacularment. Jo recordo els meus estius a pagès amb la mateixa força i bons records i no tenia pas tanta muntanya al meu voltant. Realment l'Aran és un Pirineu especial (al ser vessant nord sempre és més frondós i espectacular que el sud). Ara bé et recomano també la zona de l'Arieja. Vessant nord també és realment espectacular, amb uns poblets bucòlics i unes muntanyes solitàries.
SR.TINC: Així que vau ser escolta? Ja us veig xiruques als peus i cantimplora de les "d'antes" tot trescant per les muntanyes!
RITS: Claaaar. Després de tot el post i totes les respostes per fi m'has fet veure la llum! Va ser la muntanya la que ens va aconsellar anar a endrapar com a gals! Aixxx que llesta és la muntanya!
(Em sap greu, estic guardant totes les existències de poció per en Xavi, Messi i Iniesta per la final de Wembley hehehe)
ResponEliminaASSUMPTA: Oh! Si és així no et preocupis. Guarda la poció tancada amb pany i forrellat i el dia de la final els posem a tots dins de la marmita!
ResponEliminaAquesta foto m'ha fet una fiblada a la infantesa, quan anàvem en Simca 1200 a conquerir móns amb els pares i el germà a l'Artiga de Lin... Gràcies, i és veritat, el menjar calma la tristor.
ResponEliminaM'agrada molt tot el que dius. I el que deixes dit a casa meva, també :)
ASSUMPTA: Oh! Si és així no et preocupis. Guarda la poció tancada amb pany i forrellat i el dia de la final els posem a tots dins de la marmita!
ResponEliminaCANTIRETA: Què bé haver-te fet sentir aquesta fiblada! Una infantesa plagada de records d'un lloc com Artiga de Lin significa que devies passar uns dies espectaculars, fantàstics i inoblidables (a mi em passa amb els meus records del poble dels padrins).
I gràcies per les floretes! Un plaer passar per casa teva i que tu passis per la meva!