El sexe dels àngels

Quina manera de marejar la perdiu...

Si et demano objectius realistes no em donis un cove i m'assenyalis la lluna en la foscor,
si et reclamo fites pel camí no m'endinsis en el Laberint del Minotaure,
si et sol·licito una carta de navegació no m'indiquis la inabastable Atlàntida.

No em parlis de mites, no m'esmentis herois,

no m'expliquis faules, ni m'engalipis amb imaginàries constel·lacions.

Que Constantinoble va caure a mans dels turcs

mentre l'emperador i els seus grans savis i erudits
polemitzaven sobre si els àngels tenien sexe

i s'embrancaven en bizantines discussions.

Llàgrimes de setembre

T'esperava com cada any. Ja tenia preparats els delicats mocadors de fil, brodats amb la inicial del teu nom, disposats a eixugar el teu plor. Sabia que, a contracor, acudiries a la teva cita anual, puntual com un rellotge, a pouar en les tristors més profundes de la teva ànima. Ho sabia. I així, recordant aquells teus temps passats de vítors i aclamacions, reina del poble, admirada, venerada i enaltida, sabia que, indefectiblement, les llàgrimes brollarien de nou dels teus ulls entumits. 

La teva és una història d'anada i de tornada. De feliç pastoreta d'oques a la muntanya a xiqueta maltractada i martiritzada. De fervent patrona ciutadana a polsosa relíquia arraconada i oblidada. Maleïda fou l'hora en que aquelles implacables llagostes assolaren aquesta ciutat mediterrània.

A hores d'ara les teves tretze oques del claustre de la catedral ja deuen estar ben remullades d'aigua. Avui, Eulàlia, com no podia ser d'altra manera, cauen les teves llàgrimes de setembre sobre aquesta ciutat teva. Avui, dia de la Mercè, plou a Barcelona.

Oncle Sam

Mentre poso ordre al més de mig miler de fotos de les vacances (prepareu-vos...) m'he animat, després de molts mesos, a tornar a participar a la proposta de Relats Conjunts.

Aquí va!

JO et vull a TU

si no vindrà ELL

i ens envairà a tots NOSALTRES

i així acabareu VOSALTRES

ofrenant el déu de tots ELLS

______________________________________

Passen els segles però la mateixa por, atàvica i ancestral, envers el foraster i desconegut roman entre nosaltres, com guspira que atia la incomprensió i l'odi i acaba encenent i justificant, fins i tot, el foc de les armes.

Estripo la L!

Si la programació de posts del blogger funciona, aquest post s'hauria de publicar el 10 de setembre de bon matí... ja veurem si és així!

No he tornat pas, eh?. Continuo perdut per la Mediterrània més oriental, entre platges, illes, bones menges, bons beures i paisatges de les civilitzacions més clàssiques.

Avui però, vigília de la Diada Nacional de Catalunya, fa tot just un any que aquest blog, aquest racó de les meves dèries, passions i contradiccions, va començar a voltar per la blogosfera. El primer aniversari del porquet de Sant Antoni!

Així que avui toca estripar defintivament la L que m'identificava com a blogaire novell!

Raaaaassssss!!!!

Encara me'n faig creus que hagi pogut arribar fins aquí. En alguns blogs, al llarg d'aquest any, ja he anat comentant la meva intermitència i inconstància en projectes que exigeixen cert esforç de regularitat. Però és clar que aquí tots vosaltres, amb els vostres comentaris i els vostres propis blogs hi heu jugat un factor essencial. Sens dubte!

Anys enrere ja vaig fer dos intents fracassats d'engegar un blog, però a la tercera ha anat la vençuda!

Així que només donar-vos les gràcies per la gran acollida que m'heu dispensat. Jo desconeixia que hi havia aquesta mena de "món paral·lel" al físic quan em vaig endinsar aquí. I el millor, desconeixia les persones, les vides i els sentiments que hi han darrera de cada un dels blogs... l'autèntica descoberta sou vosaltres!

D'aquell primer post en que hom, un perfecte beneit desconegut, s'autoenganyava fent-se el famós perquè sortia per la televisió (la contundència dels 0 comentaris és la clatellada que em va fer caure dels núvols...) he passat, en aquest any, a tastar la vertadera emoció de pertànyer a una xarxa de relacions molt millor que la fama, i que no és altra que la catosfera, i que no sou d'altres que tots vosaltres. 

Per la meva part, prometo una altra temporada de voltar i voltar (ja ho té això el ser el porquet de Sant Antoni...) i, si us sembla bé i com que em sento tan ben cuidat aquí, us ho aniré desgranant mica en mica en aquest petit espai meu, en aquest gran espai vostre.

Moltes gràcies, de tot cor, a tots!

Un potxó!

Ah, i que demà tingueu una molt bona Diada Nacional (no dubteu que faré onejar l'estelada, allà on sigui, i m'enfundaré la samarra catalana!). Ens veiem ben aviat!

Ja hi sou tots?

A veure! Silenci per favor! Ja hi sou tots? Ja heu tornat tots de les vostres vacances? Us veig força "morenets" a alguns... ja veig que us ho heu estat passant força bé aquests mesos.

Silenci! Heu tornat molt esvalotats eh? 

Així doncs ja hi sou tots, oi? Així m'agrada, tenir-vos a tots juntets per a poder-vos comunicar que... ara sóc jo qui fot el camp!!!

Sí, sí, no poseu aquestes cares i deixeu de rumorejar que sóc un barrut, que mentre vosaltres ereu fora aquests mesos jo me'ls he passat tots aquí, traient la pols als vostres blogs i regant-vos les plantes per a que no se us marcissin, eh? (bé, d'això darrer mai me n'acabo de sortir massa bé...).

Així que, estimats blogaires, ha arribat l'hora de deixar reposar el blog unes setmanetes ja que me'n vaig a fer l'almogàver a l'altra punta d'aquesta mar nostra, la Mar Mediterrània (jronya que jronya!).

Molts potxons, moltíssims, a tots vosaltres... potser us enyoraré una miqueta... però només una miqueta eh?

Fins aviat!

Cap a l'oest, sempre cap a l'oest

Avui fa exactament 10 anys que iniciava una d'aquelles petites aventures personals que havia de quedar gravada a la meva memòria per a sempre més. Avui fa una dècada exacta que em posava a caminar els 36 quilòmetres que separen León de la petita vila d'Hospital de Órbigo. 

Dit d'una altra manera, avui fa 10 anys (el 30 d'agost del 2001) que iniciava la primera jornada del meu Camino de Santiago.

En Sopadall i Crostó (Astèrix a Hispània)
amb la seva tradicional emprenyada anaeròbia
era el protagonista de la portada del diari de viatge del Camino

310 quilòmetres, 11 jornades...

León - Hospital de Órbigo (36 km)

Hospital de Órbigo - Santa Catalina de Somoza (26 km)

Santa Catalina de Somoza - Riego de Ambrós (32 km)

Riego de Ambrós - Ponferrada (12 km)

Ponferrada - Villafranca del Bierzo (23 km)

Villafranca del Bierzo - Hospital da Condesa (36 km)

Hospital da Condesa - Sarria (34 km)

Sarria - Gonzar (30 km)

Gonzar - Melida (32 km)

Melide - Arca (32 km)

Arca - Santiago de Compostela (20 km)

... i un munt d'aventures i records per a tota la vida.

Aquell Camino, però, el vaig compartir amb una altra persona que durant més de cinc anys va formar part essencial de la meva vida. Ara, ja fa uns anys que cadascú ha seguit el seu camí, però no seria just si no reconegués que aquell Camino no hagués estat el mateix sense la seva participació, la seva companyia, les vivències i els somnis que vam gaudir plegats.

Moments cèlebres com:

- "Sí que he visto pinchar a muchos ciclistas pero es la primera vez que veo pinchar a un peregrino!" - va sentenciar un hospitalero en veure el lamentable estat de les botes d'ella, mentre intentava esmenar-les d'alguna manera.

- "Necesito unas botas para llegar a Santiago" - va etzibar ella el matí següent a una botiga d'esports de Ponferrada després que la jornada anterior el seu calçat hagués dit prou (d'aquí els 12 únics quilòmetres d'aquella etapa!)

- "Porque hacéis esto?" - em va preguntar una venerable padrina en algun indret perdut de les contrades lleoneses, deixant-me en fora de joc, sense massa arguments.

- Comptar les 1.227 passes amb les que vaig completar un quilòmetre exacte en un d'aquells moments de parlar poc i caminar robòtic.

- "Sube a la rapaciña en costillas que vale más ella que la mochila!" - em van fer veure uns padrins observadors de la realitat dels pelegrins, tot fent el dur ascens cap a O'Cebreiro per a entrar a terres gallegues.

- El bar "La Juventud y a Beber" de Palas de Rei... en una mena de lema que podria signar la Secretaria de Joventut més disbauxada.

- Un pa espectacular d'una fleca de l'any 1898 a Pedrouzo de Arca, venut per la no menys memorable padrina, treta potser del mateix segle XIX.

i un llarg etcètera de moments alegres, d'esforç, de riures, de converses, de somnis i d'alguna emprenyada, fins i tot.

El genial professor Tornassol
amb una de les seves més genuïnes expressions,
indicant-nos la direcció a seguir,
en la contraportada del diari de viatge del Camino

En les conclusions d'aquest diari de viatge del Camino vaig deixar escrit el següent:

"Perquè un cop entres dins el Camino costa molt i molt sortir-ne. Hi ha moments durs, moments de patiment, però us asseguro que costa molt abandonar-lo (i hi va haver dos moments en que vam estar a punt). Puc dir que el Camino enganxa i fa sorgir l'afany de superació, una capacitat de sacrifici que sovint pot ser fins i tot estranya i desconeguda per qui la sent, però que, si més no, pot mostrar-te del que ets capaç i et pot ensenyar del que som capaços de fer en aquesta vida, si l'agafem amb ganes i valentia".

- "Ánimo que esta vida es para los valientes!" - resava un escrit a les barres de la llitera superior a la meva, en l'alberg de la darrera nit, abans d'arribar a Santiago, a Arca.

_________________________________

En arribar a Santiago vam passar un parell de dies descansant i gaudint de les aventures i dies viscuts en un petit hostal just al costat de la catedral, abans d'emprendre el camí de tornada amb tren, de Santiago a A Coruña, i d'allà a Barcelona.

Mentre dinàvem a A Coruña, esperant a que sortís el tren a Barcelona, vam veure per la televisió del bar com uns avions s'estavellaven a unes torres de Nova York. Era l'11 de setembre del 2001. 

Una dolorsíssima patacada per a fer-nos caure del núvol que havíem viscut durant aquells dies de Camino. Un contrast excessiu. Una tristíssima tornada a la realitat.

Camins de l'exili

Port de Salau, Coll dels Belitres, Coll de Banyuls, Coll de la Pala de Clavera, Coll del Pertús, Coll de la Manrella, Coll d'Ares, Portella de Mentet i tants d'altres noms que em deixo escampats per la geografia pirinenca catalana, haurien d'estar gravats a foc en la memòria col·lectiva d'aquest país nostre. Aquests i d'altres són els camins de l'exili que molta gent d'aquest país es va veure forçada a caminar per tal de salvar la seva pròpia vida.

Ahir, no pas per obligació, si no per gaudi i plaer (almenys alguna cosa ha canviat...) vam caminar per un d'aquests passos de gran ressò històric, la Portella de Mentet. Amb ànim excursionista vam trescar a cavall del Ripollès i del Conflent.

Des de la Portella de Mentet, a ponent, s'abasta l'Alta Vall del Ter,
amb el Gra de Fajol (esquerra) i el Bastiments (mig amagat a la dreta)
com a punts emblemàtics d'aquesta zona ripollesa

Des de la Portella de Mentet, a ponent, la Vall de Mentet (o de l'Alemany)
amb el Massís del Canigó (mig amagat a la dreta)
 com a punt culminant d'aquesta zona conflentina i com a emblema dels Països Catalans 

I quan ja tornàvem del Conflent, trepitjant la carena que uneix aquestes dues comarques, una densa boira va començar a embolcallar aquests històrics camins de l'exili.

La vall de la Coma de la Dona des de la Serra Gallinera
 amb la boira començant a encavalcar la Serra de Bacivers a la dreta

Potser aquesta boira, amb el silenci embolcallant que sovint l'acompanya, va ser la manera com aquests territoris i senders de retirada es van voler vestir de dol ahir, per a retre homenatge i guardar la memòria de n'Heribert Barrera, un dels més emblemàtics exiliats d'aquesta terra nostra.

Que les nostres petjades d'ahir, entre el Conflent i el Ripollès, siguin les hereves del seu monolític compromís vers el nostre país.

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena

lentament sense dir res.

...