Les coses importants són les que no ho semblen

Joan Triadú

Som un país menut. No anem balders ni de territori, ni de parlants de la nostra llengua. Als teatres trobes els mateixos actors cada parell d'obres que hi veus, i a la televisió... te'ls tornes a trobar. Al circ polític en són quatre i el gat els que es reparteixen el pastís (i el gat ni de raça és, que és un d'aquells de carrer, esprimatxat i esparracat). 

Som un país petit, ja ho deia el de Verges, i per això maldem sempre per unes engrunes de reconeixement, i no tenim ni reis ni reines, ni caps d'estat ni presidents de cap república. No tenim la teranyina poderosa d'un estat propi que potser, i dic potser, faria que, tal volta, llesquéssim el pa del nostre futur i no ens mal alimentéssim amb les molles del sobrant.

Som un país xic i per això ens embadalim davant un immigrant balbucejant en català o ens donem cops de colze amb els companys de viatge quan, a milers de quilòmetres de casa, sentim qualcú xerrant en aquest idioma nostre, i ens diem xiuxiuejant entre nosaltres... "són catalans!".

És per això que, un dia com avui, és un dia trist per a una cultura minoritària i minoritzada com la nostra. Avui s'ha mort Joan Triadú. I és perquè som petits i per tant, no gaudim d'un nombre considerable de figures com la seva, que la seva pèrdua ens resulta, sens dubte, insubstituïble. Ens ha deixat Joan Triadú i amb ell se n'ha anat un crític literari, un poeta, un traductor, un professor, un activista, un lluitador... un home immens d'un país petit.

Ell deia que si havia de posar un lema a les seves memòries, a la seva vida, aquest seria "Les coses importants són les que no ho semblen" (una frase de Mercè Rodoreda). Talment com la notícia de la seva mort. No ha causat el revolt de les vagues i les botes d'or de Messi, però ha estat, sens dubte, la trista notícia més punyent del dia.

Democràcia embrutada

El senyor Cándido Méndez, sectari (ai perdó!), secretari general d'UGT, ha declarat:

"La vaga d'aquest dimecres 29 de setembre ha estat un èxit de participació i un èxit democràtic"

La participació no seré jo qui la posi en dubte davant el ball de xifres habitual, ara bé, la segona part d'aquesta gran sentència... senyor Méndez, se la podia ben bé estalviat.

A Mercavalència, per exemple, els camions han hagut de sortir escortats
 per la policia davant les hostilitats exhibides pels "piquets informatius"

Quina manera tan gratuïta d'embrutar la paraula "democràcia" i tots els seus derivats.

Esponja taronja

Al menjador, una foto ampliada de Nyhavn,
el carrer marítim més concorregut de Copenhagen;

un "Cleanance Gel" d'Avène, acompanyat de raspatllet, a la dutxa de ca meva;

a la cuina, mil-i-una vaques dibuixades a l'ampolla usada
per a refredar l'aigua de Ribes en el fred de la nevera;

un ren de vellut petitó, en record d'aquell Erasmus suec, a l'habitació on jo dormo;

i a la dels convidats, un "collage", regal d'aniversari,
amb moments estel·lars d'un enyorat viatge a Berriz;

un gran quadre a relleu de tots els Pirineus,
amunt i avall del passadís, cada cop que hi vagarejo.

I encara no he parlat d'aquell llibre, de l'autor de Mequinensa,
amb deliciosa dedicatòria, del teu puny i lletra,

ni del grup anglès, de Manchester, recomanat en nit antològica,

ja un clàssic indispensable de la discografia del meu iPorc, 

(versió porcina de l'iPod de la poma)

 ni el brillant còmic d'Spiegelman, descobriment que t'agraeixo,

d'aquells temps que compartíem més estones que no ara.

i encara puc seguir i potser no acabaria...

Serà que sóc com una esponja, 

que al pas dels anys i les persones,

absorbeixo un bocí d'aquí i un pic d'allà,

i cada persona que ha volgut compartir

 alguna bona estona amb mi

m'ha deixat un pòsit ja per sempre

i jo me'l faig ben meu

com el "Cleanance Gel" d'Avène 

fonent-se en l'esponja taronja

de la dutxa de ca meva.

Serra de Montgrony

Carena de la Serra de Montgrony, sempre, al voltant dels 2.000 metres

Mare de Déu de Montgrony, ermita bressolada per roca viva, testimoni mut de llegendes d'un comte mitològic, l'ànima en pena del Comte Arnau. Camins genuïnament excursionistes, Camí del Mal Pas, Forat de Sant Ou... senders i corriols mil·lenaris de llevant a ponent i dels peus fins a la carena del Montgrony. Malauradament també, alguna pista malgirbada, fa arrufar el nas en arribar al capdamunt.

Santuari de Montgrony

Contrast de paisatges, des del bosc meridional fins a l'ambient pratenc de sa carena, sempre acompanyats però, d'una solitud captivadora i gens de moda en aquests temps. Només vaques, ovelles i algun darrer pastor transhumant, a les cotes ermes, us podeu bentrobar. La resta, el fressar de les fulles, el noble vent de la carena, el dringar pacient de les esquelles...i potser si pareu bé les orelles, el galop salvatge del cavall negre del comte Arnau.

Ensija, Pedraforca i el Cadí al so omnipresent de l'esquellot

Panoràmiques excelses sobre el Pirineu Oriental, des del Puigmal fins al Taga, més enllà el Montseny, la Mola i Montserrat, i a ponent el Pedraforca i les serres del Cadí, Ensija, el Verd i fins allà on els ulls finen el seu abast.

Cim del Costa Pubilla (2.056 mts) punt culminant del Montrgrony.
Al fons, el Puigmal bressolat pels núvols i una cortina de pluja.

Aquesta és la Serra de Montgrony, sortosament encara, prou a recer de les grans multituds de cap de setmana, ja siguin col·leccionistes de cims, "mushroomers" implacables amb el silenci de muntanya o senyors d'alta volada amb caseta a la Cerdanya.

Si us he convençut aquí trobareu els detalls i el track de la ruta.

Salut i muntanyes!

Per la Carme!

Avui n'és ben plena tota la premsa catalana, l'Associació Memòria i Història de Manresa, en un treball excepcional, ha tret a la llum pública, entre d'altres, un document punyent, de pell de gallina. Es tracta d'un manuscrit de Carme Ballester, la segona dona de Lluís Companys, escrit del seu propi puny i lletra, en que explica detalladament la detenció del President de Catalunya per part de la Gestapo (segons l'historiador Josep Benet, ho fou per la Wehrmacht, la polícia militar alemanya) "en violació del dret d'asil que li havia estat concedit per les autoritats franceses" el 13 d'agost de 1940 a Baule-les-Pins. El manuscrit s'allarga fins el dia en que Carme Ballester es va assabentar, a través de la ràdio, que el seu marit, el President de Catalunya, havia estat afusellat per el règim franquista, la matinada del 15 d'octubre del mateix any, al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc. Tenia 58 anys.

Extret del manuscrit publicat a www.memoria.cat

Ja en fa setanta de tot això, ja anem camí de la centúria, del segle... i a hores d'ara, a dia d'avui, l'estat espanyol, per vergonya de la democràcia i humiliació de tot un poble, no ha estat capaç, no ha volgut, no els surt de la santa collonada d'anul·lar explícitament el consell de guerra que en va dictar el seu afusellament, passant a ser, tristament, l'únic president europeu, elegit democràticament, assassinat pel feixisme (en un tripijoc jurídic han declarat que el procés ja no té validesa ja que la Llei de Memòria Històrica el deixa fora de tota legalitat... engrunes, ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer!).

Si llegiu les línies d'aquest manuscrit de la seva segona muller veureu com traspuen dolor intens, tristesa i el patiment d'una dona per el seu marit, res més. Estan lluny de ser un relat èpic d'un president màrtir ("Lluís!" cridà ella el darrer cop que el va poder veure, senzillament, el nom del seu home, despullat de qualsevol altre excés totalment sobrant en aquells moments de terrible patiment).

Potser sóc jo qui, sota el meu prisma esbiaixat de catalanet anhelós de figures que superin l'actual mediocritat política, hi poso més pa que formatge, i hi vull trobar una lletra petita que em faci volar més amunt, ben amunt,  guiat per l'aureola, sempre mística, que emana un personatge històric executat.

I conten les cròniques que, el darrer crit que va etzibar el President Companys abans de ser afusellat, quan ja era encanonat, fou "Per Catalunya!". 

Potser sí, potser és cert. Però jo, avui, m'esgargamellaré i cridaré "Per la Carme!".

L'avi dels auriculars Aiwa

Avui al vespre mon germà i jo hem fet una escapada furtiva al santuari culer. Ell ha aconseguit uns carnets "de gos"... i dic "de gos" ja que no eren nostres (ens els ha deixat un amic seu enfeinat en obligacions imposades per nounats) i perquè ens han ubicat a la zona coneguda com "el galliner" del Camp Nou, és a dir, sis files més amunt d'on érem nosaltres ja es gaudia d'unes grans panoràmiques sobre la ciutat de Barcelona.

Ubicats doncs, els gossos i les gallines de l'estadi (i mentre els gallets corrien monòtonament i, més aviat, amb poca empenta per la gespa) he anat observant la resta de fauna que poblava les graderies.

 Cinc forasters de llengua incomprensible i fesomia europea de llevant

quatre psicòlegs de planter amb un so "xeix" exagerat,

tres senyores de colrada cara i estatura d'ultramar

i dues nines japoneses de mirada digital

...

i el soci? 

aquell soci culer exigent, silenciós, 

indignat quan pertoca 

i amant d'aquell que diu que "sí, aquest sí que sua la samarreta!"

...

I allà, en un raconet d'una fila més enllà l'he vist, discret, solitari, silenciós, rere unes ulleres d'aquelles "d'antes" (que ara els modernets trobarien "supercool"), no ha badat boca en tot el partit, jersei granatós de coll de pic i uns lluents airculars Aiwa d'aquells que a la dècada dels 80 vàren aconseguir el seu apogeu comercial.

Per fi m'he assossegat, tot és al seu lloc al Camp Nou, hi seguim essent tots, el turista ocasional, el passavolant com jo, i l'avi, soci de tota la vida, l'Avi del Barça, que, això sí, ja ha canviat el vell transistor d'escoltar en Puyal per uns "moderns" auriculars Aiwa.

Ah, per cert, el Barça ha guanyat, ensopidament, 1 a 0.

Porquet engalanat

Barret de copa negre, d'aquells de porc tibat,

coll de camisa blanc i planxat a tot vapor,

corbatí ben aferrat de negra lluïssor,

i al morret "holmesiana" pipa curulla de bon tabac.

Tal dia com avui, el porquet de Sant Antoni ha decidit treure les seves millors gales per a celebrar la seva posada de llarg. I és que des del blog de La Cullerada, un dels blogaires que més segueixo des de fa temps (malgrat sóc un nounat a la blocosfera, almenys en la seva vessant d'autor), i que respon al nom de Puji, ha decidit dedicar el seu post d'avui a presentar aquest maldestre porquet en societat.

Gràcies Puji per posar cullerada a la cort del porquet de Sant Antoni!

S'acomiada doncs, aquest porquet ben engalanat... ah! i tot ell ben regat amb unes ràfegues fugisseres d'Eau d'Issey.... pour porc, òbviament.