divendres, 18 de gener del 2013

El viatge a la lluna



- Sapastre!!! Ets un trinxeraire dels Càrpats! Què cony has fet?

- Jo... no ho sé... volia escriure quatre ratlles pels Relats Conjunts... i m'he despistat...

- Tros de tifa interplanetària amb ulleres! Mai aconseguiràs escriure res que no vagi més enllà de la llista de la compra! Què no ho veus que ets un projecte d'analfabet caragirat?!?

- Les muses... maldava per retrobar-les...

- I ara em parles de muses??? Però tu has vist què has fet, tros d'aeròlit recauxutat?!? Ja et vaig dir que eres a la lluna de València!

- Ehem... i jo ja et vaig dir que no, que en tot cas era a la lluna de la Terra...

- Aaaaaah! A sobre fes conyeta! Si t'agafo et mato!!! Que ets un astronauta de terra endins!!!!

_________________________

El renegaire capità de la nau estavellada, a la cara visible de la lluna, es veu que es deia Haddock...

dilluns, 14 de gener del 2013

El campanar dels muts

El campanar mut i mig enrunat de Sant Segimon del Montseny (Osona)

Batallaven les campanes a sometent, en protectora defensa comunal, amb les eines dels gremis i la rauxa menestral. Gent de pau i sempre pau que urpaven qui fos i el què calgués quan els tocaven el moll de l'os, per no parlar del voraviu i dels collons.

Milícies nades al foc del brou més popular, a contrapèl del govern i dels manaires, a contracorrent dels saberuts però amb l'empenta de les entranyes.

Repicaven les campanes, brandaven les ensenyes, cridaven "Via Fora" defensant la seva història.

Però de la rauxa en neix el seny, i del vestit més sensual un bell però estacant fermall, i així acabaren sotmesos els sometents, als reaccionaris conservadors, als terratinents d'amples camps i a les oligarquies més senyorials.

I el poble, altre cop el poble, fou desarmat i desposseït, narcotitzat i sodomitzat, silenciat i emmudit.

Primer varen caure les batalles, rere seu ses campanes forjades, i amb elles les veus de mil ànimes abandonades.

Però no oblidem que encara queden dempeus alguns esquelets d'aquelles ràtzies, d'aquelles defenses a ultrança dels llaços germans de veïnatge. No oblidem que som país petit, de campanars potser mig derruïts, però que, ja sigui als contraforts de la muntanya, o a les viles i ciutats de la plana, l'un vigila l'altre, i si un perd la campana i sa batalla, l'altre repicarà mes fort i més alt, donant ritme i veu a un poble de nou en dansa.


"Sant Segimon, flor boscana
brostada ran del cel blau:
si calla vostra campana
sentiu les de Viladrau"


Versos del poema "Sant Segimon del Montseny"

divendres, 4 de gener del 2013

Els silencis d'un piano de llegenda

Tres silencis s'entonaren en aquella melodia de piano...


1.- SILENCI DE NEGRA... nit.

La que ens va acompanyar en les nostres passes matineres per Cabdella, tot endinsant-nos en la Vall de Riqüerna, solitària i només musicada pel riu que hi davalla fondalat, com ja havíem escoltat en anterior excursió poètica.

Sant Vicenç de Cabdella, com un far alçat en la Vall Fosca, fou testimoni únic, mut i solitari dels nostres primers compassos enmig de la fosca vall.

Sant Vicenç de Cabdella (s.XII)

Així fou fins que la llum de l'albada començà a il·luminar les moles rocoses que, fins llavors, només havien estat una companyia mal dissimulada, retallant en figures paorosament negres, el populós cel estelat pirinenc.

Els crestells de Rus, amb el Tuc de la Mina com a punt culminant,
refulgint en roig matiner, per sobre dels 2.700 metres

I finalment el dia, el sol i la llum esclataren en harmoniosa simfonia, dirigides amb pulcra exactitud per la corona de muntanyes i la garlanda de cims que envolten l'històric camí del Port de Rus.

El camí del Port de Rus, pas històric de comunicació,
a 2.600 metres, entre les valls Fosca i de Boí

En aquell moment s'esdevingué el segon silenci...


2.- SILENCI DE BLANCA... neu

Un silenci només esberlat pel fressar de les nostres passes gramponades i l'afuat piolet desflorant la verge neu.

Apropant-nos al Port de Rus, flanquejat a l'esquerra pel Tossal de Rus (2.668 mts)
i a la dreta pel Castell de Rus (2.776 mts)

Finalment assolírem el port, el coll, el nexe secular entre les valls Fosca i de Boí, que un dia les carreteres varen arraconar i fer emmudir. Territori oblidat, camins que perderen la vida però que servaren per sempre més, en les seves rocalloses entranyes, multitud d'històries brollades de les comes i paisatges d'aquest pas històric i de llegenda.

La darrera i feixuga pujada, obrint traça, al Port de Rus

En veient l'espectacle des del capdamunt del coll fou quan la més gran d'aquestes llegendes se'ns feu viva presència. La d'aquell piano abandonat al bell mig del Port de Rus, a sol i serena i als embats de tots els temps. Uns camàlics fatigats, duent-lo de Cabdella al balneari de Caldes de Boí, allí el desempararen, vençuts per un pes que els seus braços no suportaren.

I fou llavors quan, no gosant fer trencadís el silenci de la blanca neu, aconseguírem escoltar el misteriós so d'aquell piano llegendari, abandonat al capdamunt d'aquell port nevat d'alta muntanya. Talment com un dia ho feu un altre piano repudiat, però més cinèfil que no el de Rus, en port marítim i d'arena.

The Heart Asks Pleasure First/The Promise by Michael Nyman on Grooveshark

Silenci, hi ha concert...

A ponent del Port de Rus, l'espectacular barranc cap a la Vall de Boí,
i multitud de cims pirinencs, capitanejats per l'Aneto al bell mig

A llevant del Port de Rus, el camí fet des de Riqüerna
i el reguitzell de cims de la capçalera de la Vall Fosca
(Montsent, Montorroio, Pala Pedregosa, Espada, Mainera i Saburó)


I el darrer dels tres...


3.- SILENCI DE RODONA... tossa.

Entonat en deixondir-nos de l'encaterinament a que ens sotmeté el piano del Port de Rus i la seva melodia. Fou quan varem descobrir el nostre objectiu de la jornada, el Tossal de Paiasso, altrament anomenat, Pic de Filià. Una tossa ampla i voluminosa, d'esveltes formes arrodonides. Un xic enfarinada i excessivament ventada.

El Tossal de Paiasso (2.772 mts) des de la carena de la Serra de les Cabeçades

Carenejant la Serra coneguda com de les Cabeçades, entre les seves diverses testes tortuosament bonyegudes, assolírem el cim del Paiasso. Un cop allà, damunt del tossal, el major dels silencis es feu amo i senyor de la contrada. No hi hagué cap paraula que encertés a descriure o a millorar el que allà hi vam poder contemplar.

El barranc de Llevata en primer terme, i un espectacle majestuós 
i inacabable de cims, carenes, crestes, grenys i espadats, més enllà... molt més enllà

Però aquell darrer silenci s'esvaí, inesperadament, per un vent tremend de ponent, que ens foragità inhòspitament del cim del Paiasso. Expulsats d'aquelles alçades, ens negà la idea original de davallar per la carena, i ens feu fugir per cotes menys exposades.

Així que ho férem arrecerats per la topografia de la Coma l'Empriu, i la seva bella toponímia expedint-nos dret de pas, en pastures comunals, cap a la Vall de Filià.

Des de la Coma l'Empriu contemplem l'esbeltíssima carena
per la qual haguéssim baixat del Paiasso si no hagués estat pel fort vent de ponent

I de Filià, en processió silenciosa de retorn cap a Cabdella, seguí dringant, perennement al nostre cap, la melodia d'aquell llegendari piano, abandonat i desemparat al bell mig del Port de Rus.

Si feu silenci potser també aconseguireu sentir-lo...

D'aquí

dilluns, 24 de desembre del 2012

Jo també he guanyat la Champions

I si no us ho creieu només heu de clicar la imatge!


Bon Nadal!

dijous, 20 de desembre del 2012

La marea

Sa Calobra (Mallorca)

"La marea me dejó aromas de barro,
algas tejidas en forma de desengaño"


Ens vam moure, tots aquells anys, entre la bellesa i el vertigen d'un horitzó infinit, i un entorn tocat pels déus de l'amor més vetusts, rocosos i indestructibles. La mar encalmada, alta i ufana, cobrint-nos les cames, protegint-nos dels pirates.

Però aquesta és llunàtica, i transita, amb força i memòria oculta, del bressol al repudi. Arrecera vida aquàtica en ses entranyes, però escup posidònia a través de ses onades. On hi fou la salabror, hi vessa arena fangosa.

Antany diví, aquell entorn s'esbocina ara, engolint els peus enmig d'una aigua en franca retirada. Badocàvem en el que crèiem un mar en calma, però certament duia corrent de fons emboscada.

La marea s'escapoleix i s'allunya, baixa i ens despulla les nostres pells i les nostres mancances. Escassos metres d'arena entre nosaltres. Podrien ser un desert sense oasis ni miratges.

Tu et veus amb les cames arrelades a la sorra, i les algues com a fràgils i agredolces llaçades a la terra que ensumes. I jo no puc deixar de mirar aquella au lliure i fugaç que esberla aquell cel nostre, d'ençà descolorit per núvols blancs, invasors i forasters.

I aquell ocell em xiuxiueja, a cau d'orella, que aixequi el cap, miri amunt, llevi els peus d'aquella arena reclosa i pantanosa, i alci el vol, i prengui el camí que dibuixen i apunten aquells núvols en la immensa celestia.


"Tu marea me dejó la piel cuarteada,
la miel en los labios, las piernas enterradas"

_____________________________________________________


Per si algú s'ho pregunta, fixeu-vos que en les etiquetes no hi ha la de "Porquet íntim" que empro quan faig autobiografia!

dijous, 13 de desembre del 2012

Bandoler de camí ral

Conta la llegenda que, pels camins que anaven i venien de la muntanya de Montserrat, hi corria un bandoler que atemoria frares i monges, traginers i pastors, pelegrins i caminants.

Heus ací que un dia, diuen les cròniques, aquest bandoler va cometre greu crim a la vila de Monistrol i va fugir-ne, perseguit pels vilatans, pel Camí de l'Àngel, antic camí ral encara avui empedrat.

Les impressionants agulles llevantines montserratines, des de l'històric camí ral de Monistrol
 amb l'espigat Cavall Bernat, a l'esquerra, com a far i emblema.

No prou satisfet encara, amb el sarró ple del botí furtat i la inconsciència de brivall, en arribar al capdamunt de la Serra del Franc, va entrar al monestir de Sant Benet i hi sembrà el pànic entre les monges benedictines.

El monestir de Sant Benet des de la Baixada dels Matxos

Quan ja se sentia la remor dels monistrolencs a l'encalç del bandoler, aquest seguí fugint amunt, amunt, per l'anomenada Baixada dels Matxos, en aquest cas, però, feta feixuga pujada.

En veient, però, que els justiciers enfervorits l'estalonaven va decidir fer marrada per una canal misteriosa, mig oblidada i oculta en la bardissa. La Canal del Pou del Gat, dreta i vertical, tot obligant-lo a grimpar i fer bona suada, el va dur a les més altes alçades de la muntanya montserratina i, així, esquivar aquells irats perseguidors que seguiren, despistats, més avall pel Camí dels Degotalls. L'esforç, doncs, havia pagat la pena.

Però fou llavors quan el curs de la història es girà com un mitjó. I és que, tot passant pel Pla de la Trinitat, va arribar a un indret majestuós. Al capdamunt d'una de les agulles verticals s'obrí, davant dels seus ulls, un paisatge senzillament embriagador...

Una panoràmica tan enllà com abasten els ulls sobre la Catalunya de llevant.
Amb la comarca del Bages als peus, fins als Pirineus nevats.
Des de la Mola i el Montseny fins al mar brillant.

No només la mà de la natura es va mostrar espectacular en aquell punt, que ho feu també la mà de l'home, a través d'una ermita entaforada entre agulles. Inversemblant, pecularíssima, l'ermita de Sant Dimes enlairada i enclastada entre les roques montserratines.

L'ermita de Sant Dimes (amagada a l'esquerra), arrecerada entre agulles
observa el Monestir de Montserrat als seus peus.

I va ser en aquell lloc on es va produir el que la gent anomena el "Miracle del Bon Lladre". Potser narcotitzat per les vistes celestials, potser per trobar-se davant de l'esgleiola ofrenada a Dimes el bon lladre, el cas és que aquell bandoler es va penedir de totes les malvestats comeses fins llavors i va decidir fer foc nou amb la seva vida.

A veure si sabeu trobar l'ermita de Sant Dimes enmig d'aquests espectaculars i aeris paratges...

Així que, com a penitència, va decidir caminar fins al cor de la muntanya de Montserrat, fins al bressol del seny i la saviesa que pretenia recuperar. I ho feu tot passant per les més de vuit-centes Escales dels Pobres, en senyal d'humilitat i sacrifici.

Les Escales dels Pobres

D'aquesta forma, i no d'altra, fou com aquell bandoler de camí ral esdevingué lladregot reconvertit, i com, tot caminant, aconseguí eixir de la foscor de les penombres del seu ofici, fins llavors, de cada dia, i així assolir nova llum, o el que de fet seria una segona oportunitat per a la seva vida.

Des de les Escales dels Pobres, el Monestir de Montserrat,
il·luminat a la sortida de les penombres, amb la Mola al fons.

diumenge, 2 de desembre del 2012

Estadística



Where you should be, no one's around.
And I wish, I wish it was a small world
because I'm lonely for the big towns.


Odio els diumenges. A cops d'avió, a cops de llàgrima. Des que visc a Mallorca he desenvolupat una aguda intolerància a la seva existència, a la seva sola presència.

En vol mar endins o en viatge de tornada de comiat de l'aeroport, els he plorat tots.

Avui especialment, després d'una setmana amb regust de la nostra anterior vida conjunta andreuenca. Tenin-te per aquí, has fet d'aquest edifici insular, la nostra casa mallorquina. Amb aquesta senzillesa, amb aquesta calidesa, amb aquesta manera tan teva que tens d'omplir qualssevol quatre parets d'aquesta terra.

I és que quan he tornat, després de deixar-te a l'aeroport, i he obert la porta de la nostra casa mallorquina, no m'ha rebut la teva veu, amb els noms que m'anomenes, com has fet cada dia d'aquesta setmana, que ja se'ns ha escolat d'entre les mans amb excessiva rapidesa.

De nou, aquestes parets han perdut categoria i etiqueta. Edifici insular sense solera.

I altre cop m'he vist impotent per trencar amb aquesta ben consolidada tendència, i he confirmat la refotuda estadística dominical de la meva tradicional plorera.