Perdo la fe i l'esperança

Dones en un campament de refugiats d'Haití
REUTERS / Kena Betancur

Dia de Reis. Em llevo assossegadament, tard, ja que ahir a la nit vaig gaudir del plaer de poder llegir fins tard. Avui no tinc cap mena d'obligació fora d'un dinar familiar. 

Com cada dia, quan em llevo, poso la televisió una estona, més per acompanyar que per parar-hi massa esment. Normalment poso el 3/24 per anar-me informant de les primeres notícies del dia, però avui, dia de Reis, dubto de si no escalfar-me de bon matí el cap i posar els videoclips de RAC105 i, així, anar fent tot escoltant alguna bona cançó. Finalment, però, pensant en la nit màgica d'ahir, decideixo posar el 3/24 a veure si veig alguna de les típiques escenes de les cavalcades de reis i, sobretot, les precioses imatges que sempre regalen els nens en una nit com aquesta.

La primera notícia que caço, però, al posar el 3/24 és que Amnistia Internacional ha emès un informe en que denuncia que a Haití, un any després del funest terratrèmol, les dones i nenes estan essent doblement víctimes d'aquest. A part de les conseqüències del sisme, que sofreix tota la població, les dones i nenes estan patint un augment escandalós de les agressions sexuals i violacions per part de grups d'homes que campen sense control per l'illa i els camps de refugiats.

L'informe és curull de testimonis punyents i dolorosos. Fa feredat llegir-lo. Amb un bocí d'aquest ja n'he tingut prou i massa.

Després de llegir una notícia com aquesta, en una situació en que se suposa que les persones haurien de col·laborar el màxim possible i ajudar-se i, sobretot, donar un cop de mà als afeblits, als menys afavorits, la realitat es regira com un mitjó i les dones i les nenes (atenció! nenes!!!), per el simple fet de tenir menor força física, són violades i ultratjades per uns animals primitius, criminals i malparits.

L'esperança en l'espècie humana se m'esvaeix a base d'hòsties, se m'escola entre les mans. Som uns salvatges, uns animals cruels i despietats.

Feliç dia de Reis.

____________________________________________________

PD: Després del darrer post no volia seguir posant aigua al vi, però en sentir aquesta notícia a la TV i voltar una mica per internet per a confirmar-la i trobar la informació que us he enllaçat... la ràbia m'ha embargat i m'ha sortit aquest post totalment en calent.

PD 2: Aministia Internacional ha obert un espai a on es pot signar una carta per a enviar a la Secretaria d'Estat de Cooperació Internacional del Govern Espanyol per a que aquest faci de la protecció de les dones i nenes una prioritat en la seva política de cooperació amb Haití. No hi crec massa en aquestes iniciatives, però bé, és l'única i impotent forma que tenim de fer sentir la nostra veu... (jo he estat el firmant número 23... espectacular...)

M'acusaran de posar aigua al vi

"... però tothom no té reis,

hi ha qui espera que vinguin els patges

per tornar-los la vida"

Llums i ombres en la nit més màgica

M'acusaran de posar aigua al vi

però en una nit màgica, diuen, com la d'hui

cal no ser desmemoriat i reblar l'esforç per a recordar que

hi ha qui no flairarà ni un bocí d'aquesta màgia,

qui no rebrà visita de cap monarca de món enllà,

qui de la il·lusió que xoparà els carrers aquesta nit

només amararà els seus ulls un plor de solitud.

Devot de la litúrgia del PIN

Placa fotografiada a l'interior d'El Corte Inglés d'Elx (Baix Vinalopó)

Quan entres en aquella planta baixa ja denotes que allò és diferent a tot el que has pogut viure fins el moment. Aquelles olors de perfums celestials acompanyades dels somriures "Profident" de les noies amb uniforme que, sense esborrar la rialla de la cara, intenten evitar que les senyores amb crespats assolin les ampolles de mostra. Aquella marroquineria de luxe (o no) que et fa somiar en com podries omplir moneders, bitlleteres i carteres de força virolla, targetes de crèdit i bitllets de cinc-cents euros. Aquella estesa de rellotges que, Casio a part, t'empeny a estirar més el braç que la màniga encara que només sigui per a poder presumir de tenir l'esfera més grossa amb les busques més luxoses...

Ara que encarem la recta final d'aquestes festes, cal que quedi clar que segons els senyors d'El Corte Inglés d'"Elche", les compres compulsives (o no) en un centre comercial com el seu són, gairebé, com el manà caigut del cel (fins i tot la fotografia, en la seva part dreta, em va quedar impregnada d'una enlluernadora llum d'esperança...).

Només una ombra va eclipsar breument aquella claror celestial... aquell to general de l'escrit de la placa d'inauguració d'aquella "Meca" de fe i esperança en el progrés... no sé, em recordava alguna cosa... potser feia massa tuf a altres plaques d'inauguracions pretèrites... no sé... em venien al cap braços alçats, cares al sol, bigotis dictatorials... i embassaments nous de trinca.

Però només va ser una lleugera migranyeta que, ràpidament, se'm va esfumar davant de tan desplegament de béns i luxes que m'oferia aquell centre comercial. Immediatament em vaig fer devot convençut d'aquella fe que m'obria els braços (i les butxaques), tot era esperança, progrés, una gran comunitat agermanada en autèntic desenvolupament cap al futur... "me marca el PIN?"... i ple d'orgull de contribuir al benestar de la meva comunitat, amb calculada cerimoniositat, vaig procedir a fer la meva abnegada contribució a aquesta fe i religió del segle XXI... "gracias... siguiente, por favor?".

Bon Any Nou... i bona lectura!

Per acomiadar aquest any em sumo a la iniciativa d'altres blogaires de deixar el llistat de llibres llegits aquest any 2010. Em fa una mica de vergonya deixar el meu escarransit llistat davant dels altres extensíssims que he anat llegint en altres blogs. Però bé, és el meu, i potser d'aquesta manera, amb aquest post, m'obligo, per a l'any que ve, a reemprendre amb més força el plaer de la lectura que, aquest any, massa empardalat, he oblidat un xic.

Aquí va, doncs (amb classificació inclosa):

&  PÈSSIM. No l'he pogut acabar.
& &  FLUIX. L'he acabat amb penes i treballs. Decebedor.
& & &  ACCEPTABLE. No és una obra mestra però tampoc cal cremar-lo!.
& & & &  BO. Altament recomanable. He xalat i he après llegint-lo.
& & & & &  EXCEL·LENT. Obra mestra en el seu gènere.

& &

La tercera part de la trilogia de Millenium ha acabat de culminar la sensació personal de que es tracta d'un bluf engrandit amb una gran campanya de màrqueting. Només en salvaria la primera part (Els homes que no estimaven les dones).

& & &

Com a malalt de bàsquet vaig decidir apostar per aquest llibre, obra d'un altre malalt de bàsquet. M'ha divertit i m'ha entretingut amb les mil-i-una anècdotes del món de la pilota grossa. Tampoc té més pretensions que aquestes i, per tant, compleix perfectament l'objectiu amb el que va ser escrit.

& & &

Amb aquest llibre m'he quedat amb la sensació que no he aconseguit absorbir tot el potencial que té. És una faula, un conte, un relat molt original de les misèries i les passions humanes portades a l'absurd. És un molt bon llibre però que crec que no vaig llegir ni en el moment adequat ni de la forma adequada, massa entretallat i amb el cap ple de pardals. No descarto donar-li una altra oportunitat més endavant.

& & &

Una tragicomèdia. Un relat en prosa senzilla d'un drama infantil. Em va deixar amb un regust d'estar llegint un petit conte que no sabia fins a quin punt era realitat (i entenc que tot el que hi està escrit és absolutament real i verídic).

Se'n poden extreure alguns bons consells sobre com afrontar el problema del càncer o extrapolar-ho a d'altres pals a les rodes que ens va posant la vida. Ara bé, cadascú, arribat el cas, suposo que reaccionaria de forma diferent. Les solucions que ell aporta formen part del seu món molt personal i, com es diu, cada persona és un món.

& &

Un autor reconsagrat i un títol ambiciós no fan d'aquest assaig, en la meva opinió, una gran obra. Es perd en l'excessiva descripció de corrents polítics i personatges amb cites pròpies i només fa una lleugera repassada als processos que aquests han acabat produint. Molt teòric i poc pràctic.

& & & &

Per mi, el llibre de les meves lectures del 2010. Una història original i narrada amb una estructura i una prosa fantàstica. Un llibre que sorprèn i que fa somiar, riure i plorar. En definitiva, literatura en majúscules.

& &

Ja el vaig agafar amb timidesa, doncs un llibre tan extens com aquest, centrat en la llengua parlada en un entorn geogràfic tan limitat com la Vall Ferrera (Pallars Sobirà) em feia sospitar. Ara bé, la meva passió per la nostra llengua em va trair.

Doncs els meus temors es van confirmar. Es tracta d'una recopilació, bastant amateur, de mots, paraules i dites de la Vall Ferrera... però, el que més em va decebre, s'hi detallen termes lingüístics que es poden trobar molt més enllà d'aquesta petita vall pirinenca, i s'engloben dins el català occidental de les Terres de Ponent. Amb menys pàgines i més rigor se n'hauria tret un millor llibre.

& & &

Al contrari del darrer llibre, aquest es tracta d'un treball rigorosíssim i detalladíssim sobre els masos i capmasos de l'antiga baronia de Peramola (Alt Urgell). És un treball amb el típic segell "Espunyes", el seu autor. Dades, cites i moltes referències a bibliografia consultada. Una petita joia per als amants de la història local.

L'únic que se li pot criticar és que, en alguns moments, la gran quantitat de dades i cites textuals dels capbreus dels segles passats fa que la lectura sigui un poc feixuga.

& & & &

Ja vaig escriure un post narrant les sensacions que em va deixar aquest llibre. Així que poca cosa afegiré més.

Un llibre ineludible i que crec que hauria de ser de lectura obligada a les escoles per a conèixer i no oblidar, i així mirar de no repetir, una de les tragèdies més grans que l'espècie humana ha estat capaç crear.

No espereu escenes macabres ni molta sang i fetge. És un text viu, senzill però increïblement feridor relatant les més baixes i putrefactes actituds de l'home quan aquest deixa de ser tractat com a tal.

__________________________________________________

Res més per aquest any 2010 que ja se'ns escola. 

Només desitjar-vos un molt bon Any Nou a tots!

El tió em va cagar...

Avui, al voltants d'un quart de dotze de la nit, en plena Nit de Nadal, farà uns quants anys que el tió es va quedar ben descansat...

Tenaç, sorrut, i si cal, desobedient

L'amor és el plaer

gratuït i sincer

d'un joc ple de frisances,

un poema de pells

on el sexe és l'accent

d'un senzill llenguatge.

No sé si tinc raó,

potser tu, potser jo.

He volgut deixar aquesta bellíssima cançó d'en Lluís Llach com a símbol d'un cant d'amor a la vida, a la tendresa, a la llibertat, al respecte, a la desestigmatització per motius de sexe, origen, religió, edat, llengua...

És veritat que, molts camins, en el feixuc dia a dia que ens envolta, aquests anhels semblen quimeres impossibles d'assolir, però, penso que, no per això, hem de renunciar a intentar apropar-nos-hi tant com puguem i tan aviat com sigui possible.

I per a arribar-hi, sens dubte, caldrà ser tenaços, cabuts, sorruts, no doldre's, persistir i si no ens deixen altre camí, sí, desobeir.

Amb aquest delit, intrèpids blogaires, companys de reflexions, descoberts tot just fa tres mesos,... us desitjo, de tot cor, un molt bon Nadal.

Ves, ara m'he posat tendre...

La cara de Barcelona

LA CARA DE BARCELONA
Roy Lichtenstein, 1992

Estocolm, 20 de desembre del 2010

Veient aquella postal enviada per la seva filla des de Barcelona, a mode de felicitació nadalenca, en Jep va començar a pensar en aquella ciutat que l'havia vist néixer, a les primeries del segle XX. Va reflexionar en la vida barcelonina durant els dos decennis que va viure a la seva ciutat, fins que va haver de marxar, a guanyar-se les garrofes, primer a França, per acabar a l'escandinava Suècia, tot fent una aturada de cinc anys a Alemanya. Noranta-sis anys tenien els ulls que contemplaven la imatge d'aquella postal.

La "cara de Barcelona"... rostre estrany, fesomia desconeguda... 

- Poble provincià esbufegant en cursa disbauxada cap a la seva modernitat - pensà un desconcertat i resignat Jep.

I és que quan ell va viure els seus primers vint anys de vida al barceloní barri de la Barceloneta, ben a prop d'on ara s'erigia aquella.... escultura, Barcelona era prou diferent. La recordava una ciutat compromesa amb les terres de l'interior del Principat, unida a aquestes per infinits lligams familiars i trasllats de recerca d'una vida i una millor fortuna que la capital del país oferia. La Barcelona dual, la que oferia, però també rebia. Queviures i mercaderies provinents de comarques curullaven els mercats i places de la capital catalana, i així aquesta creixia i es relligava a les terres de les quals se'n declarava Cap i Casal. Una osmosi permeable i beneficiosa per ambdós espais.

- I ara? - seguí pensant en Jep... Barcelona ha canviat la manera de relacionar-se amb les seves terres interiors, amb la seva gent, amb les seves comarques. Superficial, allunyada, ambigua i desdibuixada. Malgrat ell hi mantenia família, una filla, en conservava una llengua i en recordava una història, aquella ciutat havia perdut aquests tres puntals, claus en anys passats, per entendre aquella Barcelona. Ara, aquests es desdibuixaven en la ruptura voraginosa de l'actual ciutat amb el seu passat, enfollida cap a una modernitat de postal, de disseny, de tendències i logotips estèrils, de cosmopolitisme i obsessionada en acollir cultures d'arreu, arraconant aquella que la va fer créixer i fer-se gran i sentir-se Cap i Casal de tot un poble. 

En Jep no va aconseguir reconèixer la seva Barcelona en la postal de la "cara de Barcelona"... rostre desfigurat d'una ciutat desmemoriada.

De vegades una ciutat antiga i singular, com Barcelona,

tot simplificant en excés la seva identitat, es torna genèrica.

Esdevé transparent, com un logotip.

Rem Koolhaas

________________________________________

Una altra iniciativa de Relats Conjunts