dijous, 11 de novembre del 2010

Somriu el diable cofoi

El Baix Llobregat, amb Montserrat al fons,
des del capdamunt del martorellenc Pont del Diable

Udola la Muntanya Sagrada
de la Patrona Moreneta plor agut i furiós
"in memoriam" dels paratges del que ençà fou
plana fèrtil i ufanosa de pagesos i pastors.

Somriu el diable cofoi
des de son pont, talaia d'ocres colors;
el riu ha perdut la bellesa de ses fonts
i ja davalla trist, estressat i rubinós.

Fàbriques de química agressiva
expulsen vapors d'àcides olors;
viaductes, carreteres i autovies
teixeixen teranyines de transports depredadors.

Somriu el diable cofoi
des del pont on viu a redós,
hi seguirà mancant una única pedra
però ja no s'hi sent el cant dels galls traïdors.

La plana segrestada,
la Sacra Muntanya profanada;
udola la Patrona catalana,
somriu el diable cofoi.

dilluns, 8 de novembre del 2010

Primavera d'hivern


Aquesta és la imatge que m'ha sorprès avui, a primera hora de la tarda, quan caminava parsimoniosament, després de dinar, altre cop, cap a la feina.

M'ha fet llevar el cap, de la mirada bocaterrosa que duia, el crepitar solitari de les meves passes sobre les fulles seques escampades arreu. La resta... silenci. Cap motor brogint ni accelerant, cap nen cridant ni xisclant, cap gos lladrucant ni lladrant... ni tan sols bordant.


I ara, espurneja una pluja tímida i vergonyosa als vidres de ca meva. I diuen que demà el vent ens assotarà amb força, i el fred ja treu el nas per a esquinçar-nos la pell dels llavis i ressecar-nos la de les mans, mentre aquest cap de setmana encara he emprat el mot "calor".

Potser és la tardor més primaveral dels darrers temps i així torna a ser vàlida l'expressió, encara vigent en alguns territoris de parla catalana, de "primavera d'hivern" quan no utilitzen el mot tardor.

Potser per això, fins i tot la ciutat ha decidit despullar els arbres que a penes l'oxigenen per a vestir els seus carrers dels colors ocres de temporada. Potser per això, fins i tot, les ciutats, fugaçment i en una llambregada ràpida i amb data de caducitat, refulgeixen una paleta de colors més àmplia que la dels habituals negres asfàltics i grisos fumejants. 

Aquesta primavera d'hivern fins i tot sembla que, en un moment d'ímpetu estacional, ens permet arribar a copsar, dins les entranyes de les ciutats, un instant de natura i bellesa.
_______________________________________

Si voleu seguir gaudint d'aquesta primavera d'hivern passegeu per el blog d'en Barbollaire.

dissabte, 6 de novembre del 2010

Negació de l'amor platònic

AIRE
Balança dels meus canvis d'humor
com la rosa dels vents
segons d'on bufa, canvia el temps.

AIGUA
Rosada a trenc d'alba que xopa
aquest grevoler relicte
i humiteja de calma l'etern conflicte.

TERRA
Camí giragonsat i polsós,
enmig de l'hivern tempestejat
du a refugi de país muntanyós.

FOC
Pira d'emocions on espurneja la passió,
les flames enceses dels teus contorns
m'incendien la que creia ferma raó.




Tu ets la barreja d'aquests quatre elements
que formen la meva essència i existència
i no repeteixo altra cosa
que les paraules d'un tal Empèdocles.

dijous, 4 de novembre del 2010

Llibre d'Amic i (des)Amat

Plorava l'Amic i deia:
"Quan cessarà el temps
de les tenebres en el món
perquè s'acabin els camins infernals?...

Fa vuit segles Ramon Llull tingué clar com respondria l'Amat:

L'Amic estava malalt
i en tenia cura l'Amat:
de mèrit el peixia
i amb amor l'abeurava
i paciència el colgava,
d'humilitat el vestia
i amb veritat el medicava.

Avui en dia, però, davant de les tenebroses enquestes i els camins infernals que assetgen l'Amic, l'Amat respon així:


dimecres, 3 de novembre del 2010

"Xicolata" del Jolonch


Quan vaig a veure els meus avis, com en aquesta darrera Castanyada, ja sé que, amb una mica de fortuna, me'n duré una rajola de xocolata del Jolonch (o com diuen ells, com diu la meva àvia, que és qui sovint me la regala, xicolata del Jolonch).

Llavors, durant uns dies, adopto el costum de trencar-ne un dauet cada nit, després de sopar, i assaborir una xicolata que em transporta, automàticament, als berenars d'estiu a la masia dels avis, allà al mig Segre. Aquelles tardes inacabables de jocs, riures, emprenyades, de plegar trumfos al tros, de bicicletes i córrer rere el gos i d'acabar fent una guerra d'aigua mentre el padrí regava l'hort.

Llavors, en un intermedi sacrosant, apareixien les dones cridant els hòmens, el berenar ja estava llest (al camp es segueix mantenint, més que enlloc, l'estructura de treballs tradicional, més per costum que no pas per creença ferma). I el dia que el berenar era un pa amb oli i xicolata, amb aquella xicolata d'Agramunt, jo en feia festa grossa.

Aquesta tradició me la inoculat la meva àvia, la iaia com li diem nosaltres (el nom de padrina se l'endugué la besàvia que vestia eternament de dol). Ella és la primera fan d'aquesta xicolata i me l'ha anat traspassant ja fos en els pa amb olis d'estiu o amb les torrades de llar de foc dels crus hiverns de la vora del Segre. Sempre la recordaré creuant el pati de davant de casa, amb aquell caminar lleuger que els anys han anat entorpint una miqueta, a voltes fugissera ja que duia un dauet de xicolata del Jolonch amagat a la màniga per anar-lo rosegant amb fruïció ella sola, tranquil·lament i en calma. Era el seu moment, el petit homenatge que es regalava ella mateixa, trencant la rutina de les feines d'una dona de pagès.

No és una xicolata a l'ús de les d'ara, és dura, forta, costa trencar-la amb les dents i ho fa a petits bloquets. Un cop trencada pren una textura farinosa i té un gust especial, diferent. És xicolata amb cacau mòlt a la pedra, i, tal i com diu el seu embolcall en català i prou, és: "Xocolata familiar a la tassa - Per al seu consum cuit". 

Doncs bé, mai l'he pres a la tassa, mai n'he fet xicolata cuita, sempre l'he menjada tal i com m'ho ha ensenyat la meva iaia, a pèl. I és que en una cosa tenen raó els seus elaboradors, és una xicolata familiar. Sempre serà la xicolata de les tardes d'estiu xalades entre germà, cosins, tiets, pares, avis i gos, servida al costat d'una bona llesca de pa de pagès, per una de les dones més bones, fortes i entranyables que mai he conegut, la meva àvia, la meva iaia, l'Enriqueta del mas de La Ribera.

divendres, 29 d’octubre del 2010

La vila encriptada

Hi ha una vila catalana a on tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès i cinc quarteres massa terra, en que els seus vilatans exhibeixen, orgullosos, en els seus ostentosos automòbils, aquest jeroglífic...


Fàcil no?
Amb quin jeroglífic ens podrien obsequiar els patumaires?
 (ja tenim la polèmica de la è/é sobre la taula)
 I els de l'empordanesa vila d'Ultramort?
Teniu al cap alguna altra vila i/o ciutat d'exòtica encriptació?

dimecres, 27 d’octubre del 2010

I seguirem plantant cara!

Joan Solà
Mals temps per a la nostra cultura, mals temps per a la nostra llengua. Si fa unes setmanes ens abandonava en Joan Triadú, avui hem de lamentar, tristament, una pèrdua, més cabdal, si pot ser, encara. Avui s'ha mort Joan Solà

Pompeu Fabra, Joan Coromines... i Joan Solà. Valgui l'alineació d'aquests tres noms, tots tres a la mateixa alçada, per a entendre la importància de la seva obra, dels seus estudis i de la seva persona per a la nostra llengua i per a la nostra cultura. Hi han personatges gegantins que són insubstituïbles en aquest petit país nostre. Ell ho és.

Un dia, xerrant sobre ell i la seva obra, a l'Espai Mallorca de Barcelona, em van fer obrir els ulls: "És un savi", em van dir. I sí, crec que és la millor manera de definir-l'ho. Un savi d'aquells que ja no en queden. El savi de la llengua.

I avui mateix, refotuda coincidència, també he hagut d'entomar el fet que el Tribunal Superior de Justícia de... Catalunya (!?) ha decidit esbotzar completament l'ús del català a l'administració pública.

Doble bufetada a la llengua catalana. I avui, què voleu que us digui, avui m'han fet mal.

Però això és avui, perquè demà em llevaré amb el cap ben alt, orgullós de ser d'on sóc i de xerrar en el llenguatge que he heretat. Perquè demà, permeti'm senyor Solà furtar-li fugaçment el títol del seu darrer llibre, seguirem plantant cara!