Where you should be, no one's around.
And I wish, I wish it was a small world
because I'm lonely for the big towns.
En vol mar endins o en viatge de tornada de comiat de l'aeroport, els he plorat tots.
Avui especialment, després d'una setmana amb regust de la nostra anterior vida conjunta andreuenca. Tenin-te per aquí, has fet d'aquest edifici insular, la nostra casa mallorquina. Amb aquesta senzillesa, amb aquesta calidesa, amb aquesta manera tan teva que tens d'omplir qualssevol quatre parets d'aquesta terra.
I és que quan he tornat, després de deixar-te a l'aeroport, i he obert la porta de la nostra casa mallorquina, no m'ha rebut la teva veu, amb els noms que m'anomenes, com has fet cada dia d'aquesta setmana, que ja se'ns ha escolat d'entre les mans amb excessiva rapidesa.
De nou, aquestes parets han perdut categoria i etiqueta. Edifici insular sense solera.
I altre cop m'he vist impotent per trencar amb aquesta ben consolidada tendència, i he confirmat la refotuda estadística dominical de la meva tradicional plorera.
És molt maco això que has escrit, perfectament comprensible avui. És una situació difícil aquesta, no s'hi pot fer massa... quant ha de durar això? Podràs tornar aviat? Esperem que sí. Ànims noi, moment de la tecnologia, fins el proper cop.
ResponEliminaCaram, Porquet, quins moments tan tristos... Quina buidor quan t'has d'acomiadar per uns dies de la persona que estimes i amb la que vols estar...
ResponEliminaEi, però això té dada final, oi? :-)
No sé, ara diré una burrada... (al menys servís per fer-te riure!)... Imagina que estàs fent "la mili"...
Vull dir que pensis sempre en el final, en que això s'acabarà :-)
Mega-abraçada d'ànim!!!!!
Oh!!!! és un escrit molt tendre i molt bonic... espero que no duri massa aquesta separació forçada i que pugueu estar junts ben aviat.
ResponEliminaUna abraçada consoladora, porquet!
tot passa i ja sé que és un pobre consol. l'important és mantenir aquest desfici per qui estimes. una abraçada.
ResponEliminaBona nit Porquet!!
ResponEliminaEntrar al teu espai i trobar-te trist, em dol; però pensa que el que sents és autèntic, i per tant, només és un nou parèntesi que fa que et sentis així. Assaboreix la tristesa, permet-la entrar, i després reinicia i vés descomptant els dies per retrobar-vos novament.
Petons voladors perquè arribin més ràpid!!!
VINGA SOMRIU!!!!!
Oh, Poquet! tots estem desolats de veure't trist, tu que sempre ens fas somriure. Els típics tòpics que et diem per animar-te són sincers i funcionen. Has d'intentar superar el dolor d'aquesta separació -quin remei- amb il·lusió de la propera retrobada.
ResponEliminaDesitjo que aviat pugis normalitzar la teva vida andreuenca junt amb la persona que tant estimes.
Abraçadeta!
Una abraçada enorme El i molts petons i ànims.
ResponEliminaPer sort de tardes de diumenge només n'hem de patir una cada setmana.
Guarda bé els bons moments, dins una capsassa (perquè ha de ser ben gran per encabir-n'hi molts) ben rebonica.
És molt bonic el que sents, aferra´t al sentiment d´aquests moments viscuts. Ja sé que això no és suficient quan estàs lluny de la persona que estimes, de la terra...
ResponEliminaCom illenca, part de la presó que et té trist, només desitjar-te que l'estada se't faci menys dura i que aviat puguis tornar on ets feliç.
Una aferradeta ben forta.
Segur que vindran diumenges millors, és trist quan no pots canviar aquest sentiment i has d'acceptar la situació, la distància. És molt emotiu el teu escrit, i acompanyat de la cançó, m'ha fet recordar les persones que no tinc a prop i que hi ha diumenges que em criden des de lluny i m'acompanyen en el tedi del final de setmana. Una forta abraçada!!
ResponEliminaJo també trobo tristos els diumenges. I no podria viure fora de Catalunya, et comprenc molt bé.
ResponEliminaNo hi puc fer gaire cosa més que esperar que aquesta tristesa sigui el més passatgera possible. Ànims!!
ResponEliminaPorquet, ànims guapo!! La situació ha de ser dura, però si no hi ha més remei s'haurà de convertir les llàgrimes amb somriures tendres. Una abraçada gegant!!
ResponEliminaAix... a mi tampoc m'agraden els diumenges!!!!
El que hem de fer per poder guanyar-nos les garrofes és inhumà però ara per ara és el que tenim. Tot passa, jo he estat moltes nits fora de casa per feina, ara fa quatre anys que no però voleia altre vegada la possibilitat de que hi tornem. Sempre queda la virtualitat com a connexió amb els nostres, encara que no sigui el mateix sempre és més que el que teniem.
ResponEliminaQue sigui curt.
m'has fet posar trista.
ResponEliminauna abraçada i molts anims.
Ei, no estigues trist, anima't, el temps passa i hi ha reencontres.
ResponEliminaànims porquet tornaràs a sentir la seva veu aviat.....escrit ple de sentiment....a fer el cor fort, la retrobada haurà de ser genial! ànims i paciència! el mar mediterrani no pot separar uns sentiments compartits!
ResponEliminaSi estàs trist res millor que... Pons's blog! fent autopublicitat en els moments més desafortunats des de principis de 2006 ^^
ResponEliminaAi... que ploraré jo i tot!!
ResponEliminaMolts ànims i una abraçadota!!
quines emocions més pletòriques Tocinet!
ResponEliminapensa que aquestes emocions i sentiments valen tot l'or del món i que potser l'anar i tornar encara te'ls fa viure més intensament, l'amor quan es fa pregar la seva presència... fa arrevolar la passió..:)
ei, de bon rotllo.. que també t'entenc.. eh?
Que dolent que és, l'enyorament... Em recordes el meu fill, que va haver d'anar a Extremadura a fer la mili (això que deien que els portavenm a prop de casa... i una merda). Aquí, en marxar la primera vegada, ploraven ell i els seus amics, i amb gran risc venia així que li era possible.
ResponEliminaAfegit: mentrestant, les mares rentàvem la roba de l'exèrcit.
Que et resulti lleu.
Escolta el silenci Porquet.Hi ha paraules que ressonen .Olora tot allò retingut a la memòria. Evoca cada gest, cada mirada i cada record. Abraça la nit i deixa que els somnis et portin la calidesa d'allò viscut. Es farà més curt i més passatger.
ResponEliminaJo també enyoro i ja necessito una abraçada d'aquelles que no voldries que s'acabessin mai.
Noi, no puc dormir (sort que demà tinc festa) i he vingut a parar a aquest post tan emotiu, només volia dir-te, amb el permís de sa lluna, que els andreuencs i la persona que estimes estem aquí esperant-te, que els diumenges i els dilluns són un pal de dia (I don't like Sundays, tell me why) i que tinguis un bon dia de dimecres, que ja sabem que és un dia bonic...
ResponEliminaUna abraçada, porquet!
Suposo, i espero, que ara ja estiguis millor. Un post preciós. Ple de tendresa i sentiment, i per molt que sigui trist, diu molt de tu.
ResponEliminaEspero que quan t'arribin aquests moments puguis trobar maneres de recomfortar-te. Escrivint, recordant, plorant... i x aquí estarem x ajudar-te a fer passar la tristor com puguem.
Ui, quantes coses m'he perdut!! Ains... per desgràcia, t'entenc força. És una situació poc desitjable... esperem que es resolgui aviat i que els diumenges passin a ser el que haurien de ser sempre: les hores més tendres i senzilles de la setmana.
ResponEliminaM'encantaria poder sentir aquest sentiment ara mateix però em sent buida, o siga, que fins i tot per la banda negativa t'envege ara mateix.
ResponEliminaNomés puc donar-te ànims.
Un altre diumenge passat i m'imagino que no deu ser fàcil acostumar-se a les despedides i vencer les enyorances!!
ResponEliminaJa et planyo, perquè davant d'això poca cosa et puc dir perque et serveixi de consol...
Ànim que ja només falten 4 dies per tornar a ser cap de setmana!!...I t'ho dic en positiu, intentant que ho trobis més curt.
Una abraçada.
Com sempre vaig tardíssim a respondre el post... però no vull deixar passar l'ocasió de dir-vos, especialment en aquesta entrada i per les vostres meravelloses respostes, que gràcies, gràcies i gràcies. Moltíssimes gràcies. Els diumenges continuen essent un petit calvari... però ara sé que sempre puc recórrer a les vostres respostes en aquest post per a fer-me sentir un xic millor. I és que m'heu meravellat, m'heu encantat i m'heu emocionat. Us dic la pura veritat. Cada una de les vostres respostes ha estat com una petita dosi d'energia, una abraçada virtual, petitona, però càlida i acollidora. Què bé que m'heu fet sentir...
ResponEliminaUna abraçada i un potxó ben gros per tots i cada un de vosaltres, des de Mallorca.
Eleva la tristor a relat. Ben fet!
ResponEliminaJOSEP: Moltes gràcies!
EliminaT'he de dir que m'ha agradat molt com descrius la tristesa,
ResponElimina"no sempre pots evitar
que els ocells nocturs de la tristesa
sobrevolin el teu cap,
però sí pots impedir
que hi facin niu "
(Proverbi xinès)
Ànims Porquet! t'escric un poema de la Montserrat Abelló
Vora l'illa roja
com Ulisses navegaves
a l'espera d'un retorn impossible
Ara l'illa no hi és.
És un istme que
s'endinsa en el mar.
I del teu somni vençut
sols en queden
tu i jo a la deriva.
Molts ànims Portquet i una abraçada!!!
MARTA: Moltíssimes gràcies per les teves paraules i per les que has utilitzat d'altres persones o sabers populars! Les teves, pels ànims; les xineses per ser tan encertades; i les de la Montserrat Abelló, perquè són, com sempre, un plaer llegir-les i de les quals, a més, en pots aprendre.
EliminaOstres Porquet... No sabria què dir. Tan sols has de pensar que la situació arribarà a un final, que es podrà solventar aviat. Jo he tingut una situació semblant, però gent del meu voltant, volent o no, m'han ajudat i m'han fet riure molt, cosa que m'ha ajudat bastant a relativitzar la muntanya russa emocional que acaben sent aquestes coses. Un bon amic em va deixar anar "levanta la cabeza, princesa, que si no la corona se cae...", així que fent un canvi de sexe, també t'ho aplico a tu: molts ànims, Porquet, a seguir endavant i a pensar en positiu. Ja està tot prou emmerdat, no cal posar més llenya al foc sinó que sigui com sigui, hem de ser positius.
ResponEliminaUna abraçada ben forta!
LAIA: Sento haver trigat tant en constestar-te, més quan el teu comentari m'ha agradat molt, moltíssim. La frase que et va deixar anar el teu amic m'ha encantat. La trobo preciosa! Així que et faré cas, quan em trobi una mica més baix, aixecaré el cap per a que la corona no em caigui al terra, d'acord? Gràcies Laia. Un potxonet!
ResponElimina