Sóc el Netol

El senyor Netol i les seves inoblidables galtes

A boqueta de nit m'assec davant del televisor, disposat a relaxar-me i a endrapar un sopar ràpid, àgil i gustós, tot parant atenció al degotall de notícies que els amables presentadors de l'espai informatiu estan a punt rotxegar.

"Els caps d'estat i de govern...", només sentir aquestes maleïdes paraules, repetides massa cops i massa dies, m'assola la primera ennuegada.

Sense temps per a refer-me d'aquest primer desgavell político-alimentari van caient, a plom, el reguitzell d'esdeveniments que han passat pel món durant el dia.

Sirianes morts d'una primavera oblidada que mai no florirà.
Recompte inacabable i macabre de dones assassinades.
Pobresa infantil en meteòric ascens.
L'índex d'atur pel mateix camí.
Gent gran com trastos vells, sense recursos ni companyia.
Reforma laboral i contenció pressupostària ergo drets humans i bàsics ultratjats.
Un país que té pressa i uns dirigents que fan salat.
Alguns insults rutinaris de la caverna més prehistòrica.
Bancs i banquers, caixes i caixers, els quaranta lladres i les putes i Ramonetes.

etc, etc, etc...

El sopar era bo però amb aquest panorama no he pogut ni engolir-lo. A mesura que passaven les notícies se m'anava fent una bola de menjar dins la boca. Cada cop més grossa. Cada cop més densa, més espessa. Tant que fins i tot les galtes, convertides en magatzem alimentari improvisat, se m'han anat fent grans i més grans.

I llavors m'ha vingut al cap una expressió d'aquelles que era molt tradicional en l'àmbit reduït del meu nucli familar. Els meus pares ens la deien de menuts al meu germà i a mi, a mig camí entre la burla i l'emprenyamenta, cada cop que rondinàvem pel menjar i fèiem bola amb aquest dins la boca, incapaços d'engolir-lo cap avall, acumulant-lo poc a poc, als costats fins a deformar-nos les galtes.

Semblo el Netol...

Ben mirat, potser sí que ens hauríem de disfressar tots de Netols i començar a tirar els seus "polvos" netejadors arreu. Potser així acabaríem amb les taques i les llànties d'aquesta merda que se'ns menja però que nosaltres no podem ni digerir. Potser així, podríem recuperar aquelles mirades d'il·lusió que molta gent, a dia d'avui, ja està perdent.

"Polvos Netol... sacan las manchas ya de tinta, brea o grasa

y quedan limpias que mirarlas da ilusión"

Vestida de mar

La ferotgia de la mar a l'Escala (Alt Empordà)

El jove pescador esgaripà de terror. L'embat de les onades era definitiu. Esbatanà els ulls i engolí el seu darrer glop salat però amarg. I així, mentre Sant Pere l'abandonava pleret a pleret, i s'enfonsava mar endins, era llavors la jove Alfonsina qui l'acollia en els seus narcòtics braços, vestida sempre de mar.

Homenatge al neguit dels qui es quedaven esperant la tornada dels pescadors, 
en una menuda vila marinera de la costa sueca de Bohuslän

I una mare, en aquell menut poblet mariner de partida, de cos estacada al terra però d'ira desfermada a tots els vents de la rosa, insultava, maleïa i escopia aquella furtadora mar, des de tramuntana fins a migjorn.

I es vestia, fins al final dels seus dies, del dol imposat per la mar. Vestida de negre. Com l'Alfonsina que ara acollia el seu fill... vestida de mar.

"Te vas Alfonsina con tu soledad

¿Qué poemas nuevos fuiste a buscar?

Una voz antigua de viento y de sal

te requiebra el alma y la está llevando.

Y te vas hacia allá como en sueños.

Dormida, Alfonsina, vestida de mar.

Excursionisme romàntic

Vols i vas a descobrir senders muntanyencs mig oblidats, com el que t'enfila, mig d'amagat, fins a la Collada de les Voltes, topant frontalment amb els contraforts numèrics del Canigó, comptabilitzats per Set Homes i Tres Vents (tretze en va sumar, però, la mística ment verdagueriana).

Petges, tresques, enfiles, gramponeges, fotografies, esbufegues, resposes, xerres, rius.

No corris. Camina. 

No miris el cronòmetre. Observa el sol. 

No t'hidratis. Beu aigua, si cal, dels rius.

No guanyis ni perdis cota. Puja i baixa corriols.
Ni tan sols la mantinguis. Flanqueja.

No creuis la meta. Fes cim.

No miris tant el GPS. Desplega el mapa.

No et cerquis en una classificació. Juga a endevinar quins cims i collades t'envolten.

I sobretot no cridis victòria.
Escolta, respectuós, el silenci del vent...

Des de la Collada del Vent (Vallespir), cap al sud, es contempla un espectacle majestuós.
des de les apunyalades muntanyes de l'alta Garrotxa fins a la plàcida badia de Roses

I quan retornis de l'excursió (no pas de cap "trekking") no fugis cames ajudeu-me, amb el veloç automòbil, polsant carretera enllà. Baixa a les valls quan es faci fosc, endinsa't en els poblets que les esquitxen, para l'orella i escolta els muntanyencs que les habiten.

Entaula't, demana una cervesa fresca i gaudeix d'una conversa apassionant amb una de les eminències de l'excursionisme nord-català. Para l'orella i aprèn. Des de l'emoció de relatar vells viaranys pirinencs, fins a l'espurneig dels ulls en recordar vells companys perduts, en aquelles mateixes carenes fa unes hores trepitjades, pel cony de torb sempre traïdor.

Des de la carena de les Esquerdes de Rojà es contempla el Costabona (2.465 mts),
divisòria d'aigües de la vall del Tec (Vallespir) i la vall del Ter (Ripollès)

Malgrat el Costabona sembla dividir molt més que les aigües de la pluja del mateix cel, ell no amaga el català i no oculta el nom d'aquests Països.

I jo em deixo acaronar per aquell bell dringar vallespirenc, tanco els ulls i, potser il·lús com l'inflamat Macià en aquella mateixa vila pirinenca, penso que potser encara ens queda algun bou i alguna esquella, i que no hem perdut tots els llençols després d'incomptables males bugades.

A Prats de Molló entomo diverses lliçons. D'excursionisme, de vida i de país.

Lluny de l'esperit competitiu que assola no només les ciutats, ara ja també la muntanya, em declaro fidelíssim devot de l'excursionisme relicte més tradicional i romàntic, fet persona i personatge en l'encantador i encaterinador Josep de Prats de Molló.

Pas t'oblidaré!

FENT CAMÍ

Alleugeriré el pas

duent amb mi el sarró

i avivaré amb el cant

el pas dels meus companys.

Endavant!

Voliac

Jo sóc nascut a ciutat però, com molts ja sabeu, passava els meus estius a pagès.

Al poble hi havia, i de fet encara hi ha, un cobert on s'hi guardava el tractor, les motos, els cotxes i força trastes més. Si de dia hi entràvem sense recança, de nit no hi posàvem pas els peus, morts de por i de basarda, atès que el sostre era ple de bestioletes com aquesta...

No sé si per la inèrcia de la transmissió oral i popular o per alguna prova empírica irrefutable de temps immemorials, els grans sempre ens deien, al meu germà i a mi, que si entràvem de nit en aquell cobert no aixequessim pas el cap enlaire per a mirar-los directament, doncs se'ns podien pixar als ulls i deixar-nos cecs amb la seva orina.

Veritat o mentida, sempre els vam tenir una por ancestral i atàvica.

A ciutat, en canvi, no havia de témer per la presència d'aquests animalons nocturns. No se'n cantava ni gall ni gallina en els carrers i cases de la gran urbs. 

Fins un dia que, a l'escola, me'n vaig trobar un de patac. No patiu, era pla i dibuixat en una pàgina d'un llibre de text. En el moment en que el professor va preguntar com es deia aquella bèstia jo vaig etzibar, ferm i decidit, recordant el cobert del poble i les veus dels oncles i padrins anomenant-los tot sovint...

VOLIAC!

La cara del professor i de la resta de companys va ser un poema. Però la meva fou un drama en aprendre aquell dia que, d'aquell animaló, a la meva ciutat, en deien rat penat... i jo, que hi vivia tot l'any, sense veure'ls ni saber-ho.

________________________________________

Apadrinant voliacs em sumo a la proposta a'PARAULA'm, d'en Víctor Pàmies, per a celebrar el centenari de la secció filològica de l'IEC.

Tafanejant entre castells

El morro de porc.

Impressionant panoràmica a llevant des del capdamunt del Morro de Porc,
on les vistes abracen des dels Pirineus fins al Tibidabo i Montserrat.
A la foto, en primer terme Centelles, la Plana de Vic i el Montseny.
Més enllà el Collsacabra i els Pirineus.

Vaixell fantasma rocós

L'espectacular castell de Castellcir, anomenat també, de la Popa,
per la seva similitud amb l'estructura posterior dels vaixells.
Mola rocallosa naviliera embarrancada vertiginosament al bell mig de la muntanya.

Vestigis de reis.

Vistes des de les ruïnes de l'encinglerat i preciós castell de Centelles o de Sant Martí,
o el que en queda del que fou una fortificació d'onze segles d'història cabdal,
arribant a ser, durant la Guerra Civil Catalana, al segle XV, residència reial del rei Pere IV.

________________________________________

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, us he estalviat un post excursionista d'aquells llarguíssims. Aquesta ruta us l'he resumida breument en un amateur i malgirbat haiku... no us hi acostumeu!

Queda clar que la toponímia del Morro de Porc em cridava, com els cants de sirena al brau Ulisses, a treure el meu morret porcí i tafaner per aquestes contrades a cavall de l'Osona més meridional i el Moianès. 

Un territori de contrastos senzillament preciosos. Senders, corriols, fagedes, masies, castells colossals i panoràmiques espectaculars en són la nostra companyia i el nostre goig i delícia.