El sexe dels àngels

Quina manera de marejar la perdiu...

Si et demano objectius realistes no em donis un cove i m'assenyalis la lluna en la foscor,
si et reclamo fites pel camí no m'endinsis en el Laberint del Minotaure,
si et sol·licito una carta de navegació no m'indiquis la inabastable Atlàntida.

No em parlis de mites, no m'esmentis herois,

no m'expliquis faules, ni m'engalipis amb imaginàries constel·lacions.

Que Constantinoble va caure a mans dels turcs

mentre l'emperador i els seus grans savis i erudits
polemitzaven sobre si els àngels tenien sexe

i s'embrancaven en bizantines discussions.

Llàgrimes de setembre

T'esperava com cada any. Ja tenia preparats els delicats mocadors de fil, brodats amb la inicial del teu nom, disposats a eixugar el teu plor. Sabia que, a contracor, acudiries a la teva cita anual, puntual com un rellotge, a pouar en les tristors més profundes de la teva ànima. Ho sabia. I així, recordant aquells teus temps passats de vítors i aclamacions, reina del poble, admirada, venerada i enaltida, sabia que, indefectiblement, les llàgrimes brollarien de nou dels teus ulls entumits. 

La teva és una història d'anada i de tornada. De feliç pastoreta d'oques a la muntanya a xiqueta maltractada i martiritzada. De fervent patrona ciutadana a polsosa relíquia arraconada i oblidada. Maleïda fou l'hora en que aquelles implacables llagostes assolaren aquesta ciutat mediterrània.

A hores d'ara les teves tretze oques del claustre de la catedral ja deuen estar ben remullades d'aigua. Avui, Eulàlia, com no podia ser d'altra manera, cauen les teves llàgrimes de setembre sobre aquesta ciutat teva. Avui, dia de la Mercè, plou a Barcelona.

Oncle Sam

Mentre poso ordre al més de mig miler de fotos de les vacances (prepareu-vos...) m'he animat, després de molts mesos, a tornar a participar a la proposta de Relats Conjunts.

Aquí va!

JO et vull a TU

si no vindrà ELL

i ens envairà a tots NOSALTRES

i així acabareu VOSALTRES

ofrenant el déu de tots ELLS

______________________________________

Passen els segles però la mateixa por, atàvica i ancestral, envers el foraster i desconegut roman entre nosaltres, com guspira que atia la incomprensió i l'odi i acaba encenent i justificant, fins i tot, el foc de les armes.

Estripo la L!

Si la programació de posts del blogger funciona, aquest post s'hauria de publicar el 10 de setembre de bon matí... ja veurem si és així!

No he tornat pas, eh?. Continuo perdut per la Mediterrània més oriental, entre platges, illes, bones menges, bons beures i paisatges de les civilitzacions més clàssiques.

Avui però, vigília de la Diada Nacional de Catalunya, fa tot just un any que aquest blog, aquest racó de les meves dèries, passions i contradiccions, va començar a voltar per la blogosfera. El primer aniversari del porquet de Sant Antoni!

Així que avui toca estripar defintivament la L que m'identificava com a blogaire novell!

Raaaaassssss!!!!

Encara me'n faig creus que hagi pogut arribar fins aquí. En alguns blogs, al llarg d'aquest any, ja he anat comentant la meva intermitència i inconstància en projectes que exigeixen cert esforç de regularitat. Però és clar que aquí tots vosaltres, amb els vostres comentaris i els vostres propis blogs hi heu jugat un factor essencial. Sens dubte!

Anys enrere ja vaig fer dos intents fracassats d'engegar un blog, però a la tercera ha anat la vençuda!

Així que només donar-vos les gràcies per la gran acollida que m'heu dispensat. Jo desconeixia que hi havia aquesta mena de "món paral·lel" al físic quan em vaig endinsar aquí. I el millor, desconeixia les persones, les vides i els sentiments que hi han darrera de cada un dels blogs... l'autèntica descoberta sou vosaltres!

D'aquell primer post en que hom, un perfecte beneit desconegut, s'autoenganyava fent-se el famós perquè sortia per la televisió (la contundència dels 0 comentaris és la clatellada que em va fer caure dels núvols...) he passat, en aquest any, a tastar la vertadera emoció de pertànyer a una xarxa de relacions molt millor que la fama, i que no és altra que la catosfera, i que no sou d'altres que tots vosaltres. 

Per la meva part, prometo una altra temporada de voltar i voltar (ja ho té això el ser el porquet de Sant Antoni...) i, si us sembla bé i com que em sento tan ben cuidat aquí, us ho aniré desgranant mica en mica en aquest petit espai meu, en aquest gran espai vostre.

Moltes gràcies, de tot cor, a tots!

Un potxó!

Ah, i que demà tingueu una molt bona Diada Nacional (no dubteu que faré onejar l'estelada, allà on sigui, i m'enfundaré la samarra catalana!). Ens veiem ben aviat!

Ja hi sou tots?

A veure! Silenci per favor! Ja hi sou tots? Ja heu tornat tots de les vostres vacances? Us veig força "morenets" a alguns... ja veig que us ho heu estat passant força bé aquests mesos.

Silenci! Heu tornat molt esvalotats eh? 

Així doncs ja hi sou tots, oi? Així m'agrada, tenir-vos a tots juntets per a poder-vos comunicar que... ara sóc jo qui fot el camp!!!

Sí, sí, no poseu aquestes cares i deixeu de rumorejar que sóc un barrut, que mentre vosaltres ereu fora aquests mesos jo me'ls he passat tots aquí, traient la pols als vostres blogs i regant-vos les plantes per a que no se us marcissin, eh? (bé, d'això darrer mai me n'acabo de sortir massa bé...).

Així que, estimats blogaires, ha arribat l'hora de deixar reposar el blog unes setmanetes ja que me'n vaig a fer l'almogàver a l'altra punta d'aquesta mar nostra, la Mar Mediterrània (jronya que jronya!).

Molts potxons, moltíssims, a tots vosaltres... potser us enyoraré una miqueta... però només una miqueta eh?

Fins aviat!