 |
| A l'antic barri jueu de Berlín (Scheunenviertel), ciutat de curiosos contrastos, aquest estiu passat, vaig topar amb un bell testimoni de la resistència del correu tradicional a donar-se per vençut davant del món 2.0 de mòbils, twitters, facebooks, mails... |
Elisa,
Ni en el pitjor dels malsons m’ho hagués imaginat. Creia, amb el cor a la mà, que seria prou enter per a mantenir i preservar totes les promeses que un dia et vaig fer. Pensava, frisava, desitjava creure que tu eres aquella noia que jo sempre havia anhelat... Però, maldestre com sóc, he deixat que aquest somni poètic se m’escolés entre les mans, he esberlat en mil-i-un bocins aquelles segellades prometences i, el pitjor, he abaratit i esprimatxat la fantasia que ens feia volar, fins a dessecar-la totalment.
Elisa, no t’escarrassis, tot el que em puguis dir, recórrer o rebatre ja no tindrà pas sentit. No puc romandre avui aquí, mentre mentalment visc ancorat en un mitificat ahir. No puc seguir representant, com actor prescindible d’obra teatral obviable, les més diverses formes de somriure i que totes elles esdevinguin mal esbossades ganyotes.
Oblida-ho i enganya’t si vols, però fes-te creure que mai hem cercat, que mai hem necessitat en les nostres vides ni una engruna de tot això, ni una.
I és que cada cop que m’esforço per a plegar-les del terra, per mirar de recollir-les i aixecar-les, tan aviat com ho intento, noto com se m’esmunyen d’entre les meves mans closes. I sentint això, veig que ja no tinc més opció, ja no queda res que jo pugui intentar, res que jo pugui fer. Absolutament res...
Adaptació lliure d'un fragment de la cançó "A letter to Elise" de "The Cure" del disc "Wish" (1992)
______________________________________________
N'Elisa potser hagués desitjat no rebre mai aquesta trista carta. Era el punt i final a una història que s'enfonsava, com decau ara, sembla que definitivament, el món epistolar.
Nooo! En el que a mi m'agrada rebre una carta tancada i segellada!! Neguem-nos a que arribe el dia de l'adéu. Les cartes són com regals diaris; Inclús les factures tenen la seua gràcia (sempre esperes que siga menys...)
ResponElimina:)
tot i la elegància del vehicle de la cartera...la carta resulta ser molt trista....un final.
ResponEliminaBona adaptació, un pèl tristoia! el vehicle és dels que conserven una vella tradició d'escriure i llegir sense presses
ResponEliminaTot i que pense que és una llàstima que s'haja perdut el costum de escriure's cartes, coses com aquestes, per respecte a una persona, per allò que un dia fou per a nosaltres, cal dir-les cara a cara.
ResponEliminaA mi m'encanten les cartes, com a l'Olguen... aquesta és trista...
ResponEliminaOh, quina carta tan trista! clar que sempre, sempre, sempre és millor dir la veritat que anar fingint... això d'intentar fer somriures que acaben en ganyotes ha de ser terrible...
ResponEliminaQuè tinguin sort tots dos :-)
Ostres les cartes escrites a mà! Quina il.lusió que fan i com les recordo, Porquet.
ResponEliminaLa carta trista, sí, però la foto la trobo preciosa, igual que aquest record, escriure i rebre cartes de persones que estimem...
Bona nit!
Mmmmm... que bé una dosi de The Cure aquest divendres!
ResponEliminaPorquet-Gemio: Hay una carta para tí!
no, no decauen les cartes, simplement canvien la manera. No diràs que rebre un correu no pot arribar a ser meravellós? o fonedor com la carta de l'Elisa.
ResponEliminai per suposat, escrit a mà, el poder es continua doblant!! sempre ho farà. Sinó,.. xq continuem obrint la bústia? t'asseguro que no és pel plaer de rebre factures.
genial la cançó. Feia moooolt que no l'escoltava i sempre em meravella!
ai, per cert, m'oblidava. Al mateix barri fa dos anys vaig fotografiar una vespa dels anys setanta blau cel amb el "sillin" tapissat de tela de lleopard!!! brutal!!! què deu tenir aquest barri?
ResponEliminaMoltes gràcies a tots pels vostres comentaris! La veritat és que Berlón és una ciutat apassionant en aquest sentit de xoc entre el més modern i alternatiu i aquesta certa "caspa" pretèrita que encara pots trobar per alguns racons de la ciutat.
ResponEliminaD'altra banda, aquesta bicicleta la vaig trobar encantadora i em va fer pensar en que, potser, és una estampa amb data de caducitat no massa llunyana... tot i que veient com va de carregada de cartes, potser m'equivoco!
Per cert, la cançó "A letter to Elise" és certament trista... però a mi m'encanta, la trobo genial i és que els The Cure són una debilitat personoal.
OLGUEN: Hehe, mira que em fa ràbia rebre factures! (tot i que ara ja et donen l'opció de rebre-les per mail). A mi em feia moltíssima il·lusió rebre cartes... però la darrera carta de veritat la vaig rebre ja fa 6 anys...
GARBI: Doncs sí... n'Elisa deuria quedar ben desconsolada... coses del món obscur, però extraordinari, dels The Cure!
ELFREELANG: La bici jo la trobo espectacular! Em recorda el repartiment de correu de l'època de la postguerra, amb bicicletes repletes de cartes i desitjos de rebre-les dels seus receptors.
JPMERCH: Totalment d'acord! Això s'ha de dir a la cara (haurem de parlar seriosament amb els The Cure). Ara bé, conec algun cas d'acabar alguna relació via SMS... així que, potser, rebre aquesta carta encara podria tenir un xic de poesia.
CARME: Crec que, la gent que hem viscut les cartes escrites, les enyorem. Ara bé, jo sóc el primer que ja no n'escric. La immediatesa del correu electrònic les ha condemnat.
ASSUMPTA: Com a mínim, s'ha de dir que és una carta sincera! I a voltes no és fàcil despullar-se amb aquesta sinceritat. Espero que n'Elisa hagi refet la seva vida, estigui on estigui.
MORTADEL·LA: Gràcies per les floretes de la foto, però tot el mèrit és de la bicicleta que s'hi va posar d'allò més bé. Quina sort que tens de rebre cartes encara. Com he dit més amunt, jo ja fa 6 anys que no en rebo cap de les de veritat.
PUJI: Oooooh! Una carta per a mi! I portada per la Gemio! El que passa és que no l'acabo de veure pedalant aquesta dona...
RITS: Tens tota la raó, hi ha mails espectaculars i que m'han fet aflorar tants sentiments com si fossin escrits a mà... i tant!. Sempre entren bé els Cure, eh? I la foto de la vespa? Quan la veurem? N'has de fer un post ja!
Gran, gran Robert, i gran, gran Porquet per aquest reconeixement. Aquesta canço és una de les més mítiques i colpidores cançons dels Cure. Es diu però, que en Robertito es va inspirar en el llibre de Kafka "Letters to Felice", un recull de 500 cartes que Kafka li va escriure a una estimada seva, Felice Bauer, amb la que mai va poder casar-se...
ResponEliminaEn fi, ningú com en Robert per transportar la ment i el sentiment d'una canço a la vida mateixa.. Però estic amb tu, no crec que un sms pugui arribar a inspirar igual, tot i que en certs casos qui sap si pot esdevenir una manera força pràctica i tova de treure's un marron de sobre..
SANTI: Ostres! No coneixia el rerefons de la cançó... encara la fa més colpidora! Veig, però, que sembla que potser has posat en pràctica la tàctica sms per a històries que no es volen veure ni en pintura, eh?... no sé perquè, però diria que sé quin Santi ets! Salut!
ResponElimina