dissabte, 28 d’abril de 2012

El primer record de la meva vida

No sé si mai us heu aturat a remoure en els vostres records més primerencs i heu intentat esbrinar quina és la primera cosa que recordeu de la vostra vida, el primer record, el primer impacte vital que ha quedat gravat a la vostra memòria. Tant pot ser un so com una cançó, o bé una imatge, una aroma, un tacte... el que sigui.

Jo sí que hi he pensat. Un dia m'ho vaig plantejar (poca feina...) i vaig anar fent marxa enrere en la meva línia vital fins arribar a un punt en el qual vaig ser incapaç d'anar més enllà en els meus propis records. I sabeu amb què vaig topar? Amb una imatge.

Aquell primer flaix vital, el meu primeríssim record de vida, s'assembla molt a una imatge com aquesta (però amb els barrots verticals, això sí):

L'entrada (i sortida) de Barcelona des d'un pont de l'Avinguda Meridiana de Barcelona

Podeu dir el què en penseu. Ho sé. No és res meravellós ni extraordinari. Ni la veu manyaga de la mare, ni una cançoneta de bressol, ni aquella joguina amb la que érem inseparables. Cap record místic ni bucòlic. Ni una engruna de les coses més precioses de la vida d'un infant, en les que hom pot pensar quan parlem del primer impacte gravat a foc a la memòria. I doncs, per què aquesta imatge mundana, avorrida i, fins i tot, lletjota?

Per a treure'n l'entrellat vaig haver de fer una recerca arqueològica en els estrats més soterrats de la meva memòria, requerint, fins i tot, ajuda externa en forma dels més experts historiadors, o sigui de pare i mare, per a ubicar exactament el lloc, el moment i el context de la imatge.

L'estudi històric fou tan minuciós que he arribat a saber el dia exacte al qual pertany aquesta imatge del meu primer record de vida, per insulsa, monòtona i poc original que us hagi pogut semblar. Era el dijous 17 de maig del 1979.

Jo no comptava, encara, ni amb dos anys i mig de vida...

La tarda d'aquell dijous de maig la meva mare ens va agafar a mi i al meu germà i, amb el berenar a les mans, ens va dur a un dels ponts per a vianants que antigament creuaven la Meridiana, just a l'entrada de Barcelona.

Allà ens vam palplantar tots tres, mirant cap al Vallès, tot observant els vehicles que anaven entrant a Barcelona. Jo, amb les mans agafades als barrots (verticals) de la barana del pont, treia mitja carona per entre aquests i no parava d'intentar localitzar els autocars que la meva mare ens havia dit que havíem de descobrir, entre la munió de vehicles que entraven a la capital catalana. Cada cop que en vèiem un, aixecàvem la maneta per a saludar-lo efusivament.

Estranya diversió per a uns infants tan menuts una tarda de mitjans de maig...

Aquells autocars, però, tenien un petit detall que els feia singulars. Eren farcits de senyeres i emblemes blaugranes voleiant per les seves finestres. I és que eren els autocars, plens de culers, que tornaven d'un desplaçament massiu (més de 35.000 aficionats) a terres suïsses. Era la culerada que retornava, joiosa a rebentar, orgullosa a dolls, d'haver vist la nit abans, a Basilea, com el Barça guanyava la seva primera Recopa d'Europa davant del Fortuna Düsseldorf, per 4-3, a la pròrroga, en un èpic partit.

Era el primer títol europeu blaugrana en molts anys i era la primera vegada, des de la dictadura franquista, que el Barça i Catalunya aconseguien projecció internacional més enllà de les fronteres que ens cenyien (i encara ens ofeguen). Va ser, en el nostre petit país, un esclat de joia descomunal, en un context social marcat per la lluita per a la recuperació de la llibertat, l'amnistia i l'Estatut d'Autonomia. La final de Basilea va ser, possiblement, la primera gran festa del catalanisme després de la dictadura. I el Barça, més que un club, en va ser l'emblema i estendard.

Tot això, però, ho he sabut després. Jo, de tot aquell enrenou, només recordo aquella única imatge. Una solitària instantània que duré, sempre més, en un raconet dels meus records més personals. El primer de tots ells.

La imatge d'un menudíssim culer que no aixecava un pam de terra, que encara no sabia ni què era, ni què volia dir ser del Barça, acompanyat de la seva mare i el seu germà, compartint l'enorme alegria d'un Barça campió i d'una Catalunya triomfant, amb els fugaços autocars d'aficionats que entraven veloços a Barcelona. Així vam passar aquella tarda de dijous.

La transmissió generacional d'una passió (o millor dit, de dues) havia iniciat el seu procés imparable.

Així que avui em refugio en el meu primer record vital, en aquells autocars plens de senyeres catalanes i blaugranes, observats amb infantil ignorància des dels barrots d'aquell pont ja desaparegut, per a llepar-me les ferides d'una setmana blaugrana molt cruel i massa dura (penal de Ramos a banda), i d'aquesta manera no oblidar-me de tornar a regar, esporgar i amoixar aquella llavor que els meus pares em van plantar, amorosament, una tarda de maig de l'any 79 sobre un pont de la Meridiana de Barcelona.

Visca el Barça i Visca Catalunya!

Moment personal de solitària emoció culer a Wembley, amb el camp ja pràcticament buit,
força estona després que l'Abidal hagués aixecat la quarta Copa d'Europa blaugrana

66 comentaris:

  1. Preciosa foto Porquet, transpua satisfacció,
    emoció, ganes de fer d´uns instants un record
    per a sempre, com el del teu primer, al pont
    de la Meridiana.

    Bon cap de setmana!!
    Bessets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. SA LLUNA: Moltes gràcies. Precioses són les teves paraules. Dues imatges que, allunyades en el temps, estan molt i molt lligades en el meu interior. I sí, la segona sobretot és cercant captar, amb tots els sentits, totes i cadascuna de les emocions d'aquell gran moment!

      Elimina
  2. El meu primer record tampoc sembla gaire líric. Jo pensant: en tinc tres i el meu germà un.

    Hi ha records, com el teu, que són l'arrel de tota la vida, però.

    ResponElimina
    Respostes
    1. HELENA BONALS: Pel que he vist en la majoria de comentaris sembla que els primers records no acaben de ser massa poètics. Sort que per això tenim el teu blog! Potxó!

      Elimina
  3. quina sort poder retrobar el primer record, sigui quin sigui té un gran valor! a veure si m'expliques com es fa aquesta recerca arqueològica en els estrats més antics de la memòria.. m'encantaria retrobar un primer record.
    Bon cap de 7-mana!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. LOLITA LAGARTO: Què com es fa aquesta recerca? Doncs atabalant els pares! Intentant fer-los recordar que coi podia estar fent jo allà, sobre aquell pont. I quan ells ho recorden, doncs ja està! I si a més, coincideix amb algun fet de ressò, doncs ja només queda fer un google i trobar la data exacta.

      Però sobretot, sobretot... molestant els nostres estimats pares!

      Elimina
  4. Quina exactitud, tenir el dia exacte del primer record!
    El meu és un somni, de fet un malson

    ResponElimina
    Respostes
    1. DERIC: El dia exacte el conec perquè és un record vinculat a un fet amb ressò, que si no...

      Caram! El teu primer record és un malson! Així doncs, això ha hagut d'anar a millor, sens dubte!

      Elimina
  5. Quin post tan xulo i emotiu. No pateixis no oblidaràs (no oblidarem) el que representa el Barça per una setmana tan dura com la que hem passat, ben al contrari. :-)

    Per cert, el meu primer record, igual com diu en DERIC, també és un malson.

    ResponElimina
    Respostes
    1. MCABEU: Caram, un altre amb records primerencs de malsons! Quines infanteses més costerudes! ;P

      I tant que no oblidarem el què representa el Barça. I tant que no. El que passa és que necessitava una cura a base d'escriure aquests records per saber que, això del Barça, és molt bonic i que, per males ratxes que puguin venir, sempre serà una cosa lligada en el més profund dels meus sentiments!

      Gràcies per les teves paraules, Mac!

      Elimina
  6. M'he quedat atònita amb el teu record i en que sàpiguis la data concreta! Jo tinc un record... que no sé si és record o somni... Era un bebé, com a molt tenia un any i estava al "parque" mirant cap al sostre. I de sobte veig un globus... i als meus cosins (de 7, 8 i 9 anys més grans que jo) dient-me coses. Hehehe! Tinc els meus dubtes de si és un record real o no....

    ResponElimina
    Respostes
    1. ALBA: La data exacta no és que la recordi, però tractant-se de l'endemà d'una victòria del Barça de tan ressò... doncs no té més secret que cercar-ho al google! El mèrit és dels meus pares de saber intuir de quan pot ser aquesta imatge i recordar exactament aquella tarda!

      Dona, la imatge que expliques pot ser ben bé la del teu primer record, i si no, segur que és dels primers! Tu ja ben juganera al parc, eh? ;p

      Elimina
  7. M'ha agradat molt el teu primer record....i m'ha fet caure que et porto la morterada de 22 anys....jo aleshores tenia 19 anys i 11 mesos ....Basilea....els primers ajuntaments democràtics escollits a les urnes després de tant de temps...tota la família vàrem anar a canaletes...va ser molt especial...tot hi havia il-lusió i moltes esperances...Visca El barça! visca el Pep! visca en Tito Vilanova! i un visca per tu! pels records ! i per Catalunya sobirana!

    ResponElimina
    Respostes
    1. ELFREELANG: Davant d'aquest reguitzell de "visques" jo ja no n'hi puc afegir cap més! Així que ens portem més de dues dècades... doncs ningú ho diria! ;p

      Déu n'hi do amb la de coses que es movien ja llavors... i jo que no me n'adonava de res! Coses de l'edat. Diria que potser llavors era més feliç, però suposo que les preocupacions d'un infant, per aquest infant, deuen ser les més grans i problemàtiques del món.

      Visca tu, Elfri!!!

      Elimina
    2. Elfri és de lletres, Elfri és de lletres, Elfri és de lletres!! :-DD

      Com vols portar-li al Porquet 22 anys, filleta meva? Si tu tenies 19 anys i 11 mesos i ELL JA HAVIA NASCUT, és impossible que li portis més de 19 anys i 11 mesos :-DDD

      Ell diu que no comptava "encara" amb dos anys i mig de vida. La qual cosa deu voler dir que li faltava molt poquet (si no recordo malament el PORQUET és dels volts de Nadal i això era maig, pots comptar que tenia dos anys i cinc mesos)

      Per tant, li portes 17 anyets i mig de res ;-))

      Ostres! Ostres! Digueu-me que ho he fet bé!!

      Ah, que què faig aquí? Doncs estava mirant el post nou, clicant enllaços i jugant a moure els mapes que surten i tal i just abans de posar el comentari he vingut a veure les respostes a l'article anterior i m'he posat a llegir-les :-))

      Elimina
    3. ELFREELANG crec que l'ASSUMPTA: té raó! Juraria que els càlculs que ha fet han de ser correctes... no? Hehe, que faríem sense la nostra Assumpta tan observadora i detallista.

      Ho veus Elfri com estàs feta un bollycao! ;p

      Elimina
    4. És que de mates només sé sumar i restar... Si hi hagués hagut alguna derivada o integral ja m'hauria equivocat :-DDD

      Elimina
    5. ASSUMPTA: Uffff, mira que n'havia fet d'integrals i derivades... però ara, si me'n poses una així de sorpresa no sé si la sabria treure!

      Elimina
  8. Molt xulo el teu primer record! el meu primer record, és el Maresme a Mataró recordo davant de casa "Cals Badia" que tenien un cavall, eren drapaires i sortia el cavall per la porta d'entrada i sortida de la gent i l'altre record que tinc és la lleteria, anar a buscar llet amb la lletera i veure les vaques a dins la lleteria. Bon cap de setmana!!! i

    ResponElimina
    Respostes
    1. MARTA: Ostres Marta, els teus records parlen d'un Mataró molt diferent al d'ara. Cavalls, drapaires, lleteries... una Mataró encara força rural. I no és que t'estigui posant anys a sobre, eh?, és que les coses han canviat molt en molt poc temps.

      Uns records preciosos. I m'has fet pensar que al costat de casa meva, recordo que encara hi havia vist un pagès que hi guardava una mula i un carro. Amb ell anava a buscar, cada dia, les hortalisses que plantava prop de la riba del Besòs. El recordo força anys i quan jo ja començava a ser crescudet. Malauradament ell ja va desaparèixer, i amb ell, la mula, el carro i l'estable al bell mig del meu barri.

      Elimina
  9. potser es un record implantat...he he
    es broma, està molt bé això d'averiguar el primer record

    ResponElimina
    Respostes
    1. ARIS: No, no noooo, no em diguis això. Sort que sé que ets un fanàtic de la ciència ficció que si no ja em començaria a preocupar! Salut, Aris!

      Elimina
  10. es un bon primer record la veritat.
    el meu primer record... no ho se xD soc molt dolent recordat, no recordo ni que vaig dinar ahir xD

    ResponElimina
    Respostes
    1. PONS007: I avui? Recordes que has dinat avui? No et pensis, sóc bastant padrí jo. Recordo coses com les que explico al post i no recordo, com tu, que he dinat fa unes poques hores! Gràcies, company!

      Elimina
  11. Amb un anyet i una mica, la Recopa de Basilea només és un record heretat. Si tu no n'eres conscient, jo encara menys, però el gest dels de casa va estar molt bé, inculcar-te la catalanitat i el ser del Barça, quina millor manera de fer-ho que després d'una gran victòria, del club i del país.

    ResponElimina
    Respostes
    1. XEXU: La Recopa jo tampoc la recordo pas. De fet suposo que a l'hora del partit devia estar dormint. Però el gest de mons pares el trobo encantador. I el millor de tot, fet des de l'absoluta normalitat, ja l'any 79, impulsant, amb el seu granet de sorra, la normalització d'un país que encara no ha culminat.

      Elimina
  12. Quina il·lusió saber quin és el teu primer record. Jo crec que no el sabria trobar. Tinc, evidentment, molts records de la casa on vaig viure fins als 8 anys, però em costa de saber quins eren primers i quins eren més tard. En tinc un munt... entre ells un parells de malsons també (com en Mc i en Deric).

    Però m'ha encantat el teu post. Molt! Ja saps que jo m'emociono de seguida... Jo hagués pogut portar la meva nena, de dos anys i mig aproximadament, ja fets... a veure els autocars... però... catxis no ho vaig fer! :) De tota manera el greuge no ha estat greu, les dues llavors han crescut igualment ... s'han transmès de generació a generació!

    Una abraçadeta, porquet... que tendre és aquest post!

    ResponElimina
    Respostes
    1. CARME: Carme! Moltes i moltes gràcies. Tu sí que m'emociones amb aquests comentaris tan a flor de pell, fets amb tan sentiment. Gràcies de tot cor.

      Amb aquest gest o amb d'altres molts nens de llavors i de sempre han rebut el testimoni generacional del que ens segueix construint com a país. És l'única força que tenim, ara per ara, l'empenta de la societat, l'empenta del poble. I com li deia a en XeXu, aquesta transissió, per exemple, a casa meva (i a moltes d'altres) s'ha viscut com la cosa més normal del món. Se'ns transmet la llengua, perquè és la llengua que parlem. Se'ns transmet el Barça, el país, perquè és el que mamem.

      Pel que fa als records, jo he tingut la sort de gravar a la memòria una única imatge que he aconseguit localitzar en el temps. Si et dic la veritat, després tinc moltes altres imatges però que no sé ubicar de quan són exactament, tot i que sí que ja sóc més grandet.

      Ai, Carme, em repeteixo, però gràcies de nou. Quan llegeixo un comentari com el teu penso que val molt la pena voltar per aquest món blogaire i topar amb gent com tu, com vosaltres, que feu viure i reviure un post com aquest. Gràcies!

      Elimina
  13. Doncs jo també me'n recordo perfectament d'aquesta final de Basilea... i tant!!... Clar que jo... ehem... jo tenia 17 anys! ;-))
    Jo vaig anar a la Plaça de Sant Jaume, a cridar feliç i contenta, a intentar quedar-me afònica (quan ets jove, quedar-se afònic mola molt, no digueu que no)... Quin record tan maco!!.. i és que la bona llavor també la duia jo... i tant!! :-))

    Primer record? Doncs bé, la meva mare insisteix repetidament que no pot ser que ho recordi, però jo crec que sí ho recordo... i és la nevada de l'hivern 62. Jo tenia un any. Just. Clavadet. Un any i una setmana, concretament. I no recordo res més que estar a coll de la meva mare, i que ella em deia "mira, mira..." i que jo veia la visió habitual dels patis de l'Eixample, que tant coneixia, amb una gran catifa blanca"... Res més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ASSUMPTA: Ai, Assumpta, com m'has fet riure amb el teu comentari de "quan ets jove, quedar-se afònic mola"... i tant! Però saps què? Per sort o per desgràcia jo tinc una gargamella que deu ser de ferro forjat i si m'he quedat afònic dos cops en la meva vida ja dec haver fet molt. I mira que en viatges de finals d'estudis havia bramat jo... per no parlar dels crits fets en els partits del Barça!

      La llavor, Assumpta, la duies ja amb 17 anys i ara també, i ben esponerosa que és!

      Veus, respecte al teu record de la nevada del 62, quan eres ben menudeta et passa igual que amb el meu que he explicat. De fet és senzillament una imatge, una única imatge, com un flaix. De tot el que envoltava la imatge jo no recordo absolutament res. Han estat els meus pares els que m'han ajudat a bastir tot el context en el que s'inclou la imatge, com els teus han fet amb el teu breu record.

      Una abraçada cap a Reus!

      Elimina
  14. El meu primer record és un poc traumàtic. Anys després, el vaig poder situar, parlant amb ma mare, cap als tres anys, i va ser a casa de la modista, que em va punxar amb una agulla mentre m'embastava un vestidet. Supose que em faria molt de mal, per recordar-ho encara. O que era un xiquet molt sensible, qui sap.

    Quant a Basilea, ja em va agafar amb setze anyets i també recorde aquell dia, la satisfacció del pare (a qui guardaven ál quiosc l'únic exemplar de "Barça" que devia vendre's a tot Alcoi) i reconec que també la meua pròpia, tot i que encara no m'havia declarat oficialment barcelonista: més que res per allò de fer la contrària, en aquells temps encara deia públicament que era de l'Sporting de Gijon, però era difícil resistir-se a la tradició familiar; i en fitxar a Quini, vaig comprendre que no tenia escapatòria...

    Fan mal, però les derrotes són tan nostres com les victòries. I van bé per donar a aquestes la importància que tenen: a les meues filles, que són molt joves, el ho explique aquests dies, però crec que no m'acaben d'entendre encara... Visca el Barça!

    ResponElimina
    Respostes
    1. ALFREDRUSSEL: Un primer record dolorós! Sí senyor! Per això se't deu haver quedat ben gravat. Per cert, m'has recordat a la meva àvia paterna, ja morta fa anys, que era molt espavilada amb el fil i l'agulla i utilitzava molt sovint el mot "embastar". Mira que feia anys que no el sentia ni llegia. Suposo que, desapareguda la persona, desapareguda la tradició de "sargir" i arreglar peces de roba, desapareguda, doncs, la necessitat de certes paraules que cauen en l'oblit.

      M'has d'explicar això de ser de l'Sporting de Gijón... com pot ser això? Un alcoià gijonista? Ja n'és de curiós! Per sort la teva família veig que et va saber encaminar bé... ni que fos a base de pressió!

      M'encanta el teu darrer paràgraf. La derrota ha de servir per valorar la victòria en el seu exacte valor, i saber apreciar com ha estat de difícil aconseguir-la. Sí, senyor.

      Segur que les teves filles ho acabaran entenent i apreciant! Sobretot si apliques la mateixa tàctica de pressió que va caure sobre tu en forma de tradició familiar! ;p

      Visca el Barça!

      Elimina
  15. Quina setmana blaugrana, eh!

    No és el meu primer record vital (x això n'hauria de pensar una estona i fer l'exercici que dius) xò en veure la foto del pont m'ha vingut un dels primers. I tb blaugrana. Recordo perfectament una tarda calurosa, mon pare va venir deseguida a casa a la tarda i ens vam anar deseguida cap a un dels ponts que llavors creuaven la gran via a l'alçada de la Campana. I allà vam veure arribar l'autocar del Barça del Terry Venables!!! no recordo quina copa s'havia guanyat, sé que era el 1986. I recordo ser una tarda ben emocionant.

    Tb tinc records de més petita, al camp, amb els escalfadors i el gorret que m'havia fet la iaia, asseguda damunt les cuixes del pare, menjant els bikinis de l'Antonio i intentant que el pare em deixés baixar fins abaix amb el cosí Juli a onejar una bandera gegantina. Tb recordo que em feia mooooolta por el fossar!!

    Carai, una vida en blaugrana i tot! crec que en vaig fer un post fa temps, ara l'he recordat: http://riboru.blogspot.com/2011/04/bocins-de-barca.html

    ResponElimina
  16. hehehe, mira't el que vas comentar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. RITS: Oh oh oh, asseguda a la falda del pare mejant bikinis de l'Antonio... això sí que és anar a Can Barça! Quin festival, no? I a més amb un cosí "hooligan" que onejava banderes gegantines!

      Jo al camp del Barça hi tinc bons records també, però poquets, ja que jo sempre he estat d'aquells que quan ens han deixat un carnet hi hem pogut anar. Si no, doncs res, per la tele. Però sí que tinc molt gravat les fumeres dels puros que llavors encara s'hi fumaven. Jo era menut i em sorprenia molt (de forma desagradable) aquella olor.

      Mons pares em diuen que jo ni mirava el partit. Em distreia mirant el marcador, la gent, els puros... però el partit ni el veia (m'he radicalitzat amb el temps, hehe).

      Molt bo el record del pont veient el Barça de Venables! Haha, a l'altra punta de Barcelona però les nostres famílies fent els mateixos rituals i tradicions! Molt bona, Rits.

      I per cert... he llegit el teu post... i el meu comentari! Ara m'ha agafat la sensació que sóc un padrí que em repeteixo com l'all explicant batalletes... almenys pots comprovar que sóc coherent i no menteixo en els meus comentaris.

      Visca (i molt) el Barça!

      Elimina
  17. No sabria dir quin és el meu primer record, deu ser perquè ja fa massa anys :) Déumeuquejoveets!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. NOVESFLORS: Ni jo sóc tan jove ni tu ets tan gran! Alegria, alegria! :*

      Elimina
  18. Saps? Jo no sabria pas dir quin és el meu record més antic, no en tinc molts. Tinc flaixos, però desdibuixats, i no sabria concretar quants anys tenia, ni què feia, ni on era. Tinc mala memòria pel que fa als records... I sovint ja ho diuen que ens en recordem més de les coses no tant bones...

    Però el teu record és preciós, sobretot perquè més enllà de ser el primer que recordes (que de per sí ja és una efemèride), és un record que pot explicar en gran part com t'has anat forjant al llarg dels anys. És com el principi de tot plegat. I tenir aquesta imatge en ment és tot un tresor, Porquet!

    ResponElimina
    Respostes
    1. LAIA: Moltes gràcies, Laia! Doncs com tu dius, sembla ben bé curiós que recordi aquesta primera imatge de la meva vida... i sobretot si veient la meva trajectòria posterior es pot interpretar, gairebé, com un acte fundacional de la meva personalitat! Huas! Potser ara m'he posat molt místic, no?

      En tot cas, com tu dius, és un record que li tinc molta estima.

      Però com tu, tinc sort de tenir aquesta imatge que els meus pares van saber ubicar. Si no, com tu, tinc altres flaixos però que sóc incapaç d'ubicar on i quan.

      Gràcies per les teves boniques paraules, Laia.

      Elimina
  19. Això vol dir que els teus gens més retirats, gairebé dels habitants de les coves, ja preveien una força imparable que va créixer amb les generacions fins cristal·litzar en tu que, alhora, la retransmetràs amb una fidelitat de pedra picada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. OLGA XIRINACS: No deixem de ser una peça més en aquest engranatge de la vida. Per sort jo he recollit el testimoni d'uns valors que m'aprecio molt, i com molt bé dius, miraré de transmetre'ls amb la màxima fidelitat que em sigui possible. El camí no s'atura!

      Elimina
  20. Caram, encara serem veïns, tu i jo.

    M'has recordat un apunt meu sobre records que no recordo, per allò de les històries familiars tan repetides que ja no tens clar si són records teus o records de les contalles dels altres. Jo no sabria dir quin va ser el meu primer record.

    ResponElimina
    Respostes
    1. JOAN: Ara no sé on ni quan, però crec que vaig llegir alguna cosa teva que em va fer pensar, fa temps, que devem córrer per zones properes. A veure si ens creuem pel carrer... i sense saludar-nos!

      Sempre tenim alguna història que l'hem sentida molts cops, repetida i repetida, i l'acabem confonent amb la realitat. O acabem barrejant elements fantàstics o inventats en el que un dia va ser realitat. En tot cas, el record que aquí us he explicat és una veritat com una casa de pagès (amb garantia parental).

      Elimina
  21. No puc dir ben bé el mateix que tu. Però sí una cosa bastant aproximada. Aquest és un dels records més destacats de la meva adolescència. El tinc molt viu i en servo moltíssims detalls i imatges gravadíssimes a la memòria, al meu àlbum particular.

    ResponElimina
    Respostes
    1. JORDI DORCA: Suposo que et refereixes a la final de Basilea. Jo sempre l'he sentida explicar amb una emoció que encomana. Com la cosa més gran que ha fet mai el Barça (Pep, perdona'm si he blasfemat ara). Tots aquells que ho vau viure i ho podeu recordar (ja que jo ho vaig viure, però no ho recordo gens) vau ser realment afortunats!

      Elimina
  22. Tens raó quan dius que la imatge, en sí, no és bucòlica. Però sí que ho és tota la explicació que en fas, un cop acabada la recerca arqueològica.
    "La transmissió generacional d'una passió (o millor dit, de dues) havia iniciat el seu procés imparable".
    La lectura final que descrius, de la circumstància, em sembla molt maca.
    Felicitats per aquest primer record tant autèntic!

    Contenta de descobrir-te!

    ResponElimina
    Respostes
    1. NASARA: I jo feliç que m'hagis descobert per aquests viaranys blogaires! Benvinguda i moltes gràcies per les teves paraules!

      Realment sembla que ni fet a propòsit per aquesta vida nostra... unir dues passions meves en el meu primer record de vida. Realment ho trobo curiós i bonic a la vegada. Ara, la imatge és bastant lletjota, eh?

      Elimina
  23. M'agrada! Jo em veig anant a l'escola amb una bata blava i una maleta de cartró marró, i a dins un super-entrepà per l'hora del pati. Era ganuda , què hi vols fer...
    Està bé anar enrere ...és un bon exercici memorístic. N'hi diuen "el riu de la vida" i els actors de l'escola de teatre Shakesperiana ho fan per reviure emocions i posar-se a la pell del personatge que han d'interpretar :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. JOANA: Caram! No sabia que, amb aquest post, hagués practicat un exercici teatral! Si és que em feu aprendre constantment!

      Ostres, quina gràcia... així que anaves amb bata blava i una maleta de cartró? Ostres, però les maletes de cartró jo crec que ja no les vaig viure. Jo ja recordo les típiques carteres gegants per a uns marrecs com nosaltres! La meva bata era ratllada vertical blava i blanca... uix, com l'Espanyol! no, no no!!! ;p

      Elimina
  24. Ostres porquet!!!
    Jo vaig tenir una companya de classe que va anar a Basilea, i era l'enveja de la classe. La Sílvia, oi tant, i quan va tornar ens va traspassar l'emoció a totes les nenes!!!
    Hauria de remenar els calaixos de la memòria per trobar el meu primer record, però el que sí, recordo, és que la mare va trencar el sofà de casa, quan Reixach va marcar el gol; el pare es va emprenyar perquè no li agradava el futbol, i a sobre li tocaria arreglar el travesser del sofà. Va ser un espectacle aquell dia!!! Després el veí, trucant i portant cava. Quins records!!!
    Jo ja tenia 10 anys, acabats de fer!!! (estava enamorada de Neeskens, hahahhaha, però no ho diguis, hahhahaa)
    Un record molt bonic, i ja veus, ens apropes els nostres!!! VISCA EL BARÇA, PORQUET!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. DAFNE: M'has fet riure, Dafne! És que amb el teu comentari m'he imaginat casa teva feta un autèntic terrabastall, un desordre, un autèntic èxtasi blaugrana (amb la sonada excepció del teu pare, això sí). Quina emoció llegir-ho! És que ja m'hi veia celebrant-ho amb vosaltres!

      Per favor, i el veí? Això no és un veí, això és un tresor!

      Realment sempre que n'he sentit a parlar ha estat en aquests termes. Una mena d'explosió blaugrana a tot el país i amb molta i molta emoció.

      Per cert, la Sílvia que va anar a Basilea aquesta noia va ser molt afortunada! Quina enveja que m'hagués fet! Però jo puc dir que l'any passat vaig ser a Wembley!!!! Res, ho he volgut colar aquí per a fer-te una mica de rabieta i posar-te les dents ben llargues.

      Ah, i això que estiguessis enamorada del Neeskens.... no ho diré a ningú... però crec que la meitat de la població femenina del país (o més) ho estava!

      Gràcies Dafne, el teu record sí que és "tremendo"!

      Elimina
    2. Doncs, si encara vols riure més, apunta aquesta. A casa vivíem 3 generacions. EL meu iaio, i la iaia Trini, recordes? Doncs el iaio, era culer, culer, culer, requeteculer, i saps que li deia al meu pare, en moments, que mon pare, (pobret meu) passava del futbol. "Calla, renegat dels collons, com pot ser que no t'agradi el futbol"! El meu pare que era educat i prudent, mai li va replicar, mai. Però era un xou, veure´ls. I ma mare, embogiaaaaaaaaaaaaaaaaa!!! Osti que fort.
      I el veí, quan vam perdre a Sevilla, va trucar abans d'acabar el partit, i ens va dir: Ens la fotem abans que acabi, perquè això pinta malament; i sí,sí, la van obrir, i se la van veure. Ja veus, quines històries. Ara les recordo, i gairebé emociono, potser, perquè molts ja no hi són!!! Petons, porquet!!!

      Elimina
    3. DAFNE: Osti, Dafne, amb aquesta altra anècdota em reconfirmes dues coses. Casa teva era un show a cada partit del Barça. Jo m'hagués posat més nerviós veient l'espectacle familiar que el futbolístic.

      I segona confirmació. Aquest veí era un crack! Un absolut geni! Sí senyor! Em declaro molt i molt fan d'aquest veí! Tota una lliçó de com conviure amb els veïns i com viure el Barça!

      Elimina
  25. Aquest niu de records és un regal d'emoció.

    ResponElimina
    Respostes
    1. MONTSE: Moltes gràcies, Montse! Suposo que la gran majoria de records ens acaben emocionant, precisament per ser això, records! Un potxó!

      Elimina
  26. Se m'ha girat feina, fa dies buscava un record per immortalitzar i, des que vaig llegir aquest post teu, ara també busco el meu primer record. Ves que no siguin el mateix! He fet com tu dius, tirar enrere i destriar el gra de la palla però no me'n surto, de vegades dubto si alguns records que conservo no són inventats o somiats. Gràcies per compartir el teu, és emocionant, no et pots pas queixar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. SÍLVIA: Hehe, així m'agrada. Que llegint els meus posts us apliqueu i us autoimposeu deures! Ara no voldria semblar una senyoreta Rottenmeier... A veure doncs si acabes trobant aquest primer record teu, i si no, algun que pugui fer-ne les funcions. Segur que en treuràs un post ben bonic i ple d'emoció.

      Gràcies a tu per compartir les teves sensacions d'aquest post!

      Elimina
  27. Crec que m'ho hauré de plantejar això del primer record...encara no hi havia pensat mai.

    ResponElimina
    Respostes
    1. MARTA RAMÍREZ: Benvinguda en aquest racó blogaire! No has fet mai l'exercici de plantejar-te quin és el primer record? Va, vinga, anima't i ens ho descrius amb una de les teves fotos tan precioses!

      Elimina
  28. Ostres, mira que darrerament aprecio una mica més el futbol, però encara se'm fa incomprensible que alguns porteu el barcelonisme tan endins. Tant com ser català! No sé, per mi no es pot comparar el que sento per ser catalana amb el sentiment que em pugui despertar el Barça... Hums. Resto en la incomprensió!

    El meu primer record que tnc, o que crec tenir, és un munt de llumetes en la fosca. Des que un dia em va venir al cap, essent prou petita, ho vaig recordar com una visita a la fira de Santa Llúcia de, diria, Terrassa. Anant a coll de mon pare, potser. Res, molt desdibuixat, però és el que sempre he tingut com primer record. La resta són coses que he vist en fotos, així que no són realment un record!

    ResponElimina
  29. En tinc algun altre de clar, ja de parvulari, amb 3 anys... crec que ja sortia la meva ànima foteta, i recordo pensar per dins que com podia ser que aquell company meu s'equivoqués dient "mermell" en comptes de "vermell". On s'és vist!?

    ResponElimina
    Respostes
    1. YÁIZA: Huas! Estic rient molt amb aquest record del parvulari!!! Brutal! I és que com hi podia haver companys de classe que no pronunciessin bé algunes paraules?!? Incomprensible! És que m'has fet recordar que, quan erem una mica més grandets, jo seguia sense entendre, quan féiem exercicis de esses sonores i sordes o E i O obertes i tancades, que hi havia gent que no en rascava una (ara sé que la gran majoria eren castellanoparlants a casa). Per a mi era una cosa natural fer "casa" ben sonora i "passa" ben sorda... i no podia comprendre com no sabien dir! Efectivament... on s'és vist???

      El teu primer record de llumetes no sé com el deus recordar exactament, però té pinta de ser prou càlid i bufó. Una fira de Santa Llúcia als braços del pare... hi pot haver alguna cosa més bonica?

      Respecte a la passió blaugrana. A veure, Yaizeta, jo sóc molt però que molt culer. He fet autèntiques barrabassades per veure un partit del Barça, m'he gastat quantitats de diners excessives... tot per aquest Barça. Per mi el Barça és un apèndix de Catalunya, sens dubte.

      Ara bé, no pas al contrari. Catalunya no és un apèndix de res ni de ningú. I ara et confessaré una cosa... xxxt, no ho diguis a ningú... en el cas cada cop més proper que Catalunya sigui independent, si per aquest motiu el Barça pogués desaparèixer... eps, signo ara. Primer de tot, i abans de res, sóc català i molt, moltíssim!

      Ara bé, reconec que sóc un seguidor blaugrana dels afèrrims. I el pitjor... no només del futbol, que amb el bàsquet també perdo el nord i els papers!

      Visca el Barça i Visca (i molt) Catalunya!

      Elimina
  30. Bé, val a dir que per força era una mica repel·lent ja de ben petita... ains, espero que amb els anys se m'hagi passat (o que almenys ho dissimuli!!).

    Respecto les fortes aficions pel futbol i el Barça, que en conec unes quantes, però no puc deixar de mirar-m'ho fredament amb aquell pensament de "només és futbol..." i seguir pensant que la gent s'ho pren massa a la valenta. És per això que durant anys i panys he tingut molta mania al futbol (tot i ser del Barça, com mon avi, que era molt culer!), perquè em sembla que la gent exagera. Ara fa un temps que me'l miro i vaig seguint les competicions i tal... però per pura distracció. Tinc clar que no ho visc així!

    ResponElimina
  31. YAIZA: Està clar, Yáiza, que tothom té les seves dèries i les seves passions. Jo entenc molt bé com vius tot aquest tema i, fins i tot, dins del meu culerisme exacerbat reconec que la gent que no ho viu com jo pot arribar a cansar-se de tanta cagarela amb aquest tema... de fet, faig una altra confessió, fins i tot hi ha moment que jo me'n canso!. És més, abans compravia diaris, escoltava programes de ràdio i tele, etc. Mica en mica, però, he anat abandonant aquestes pràctiques perjudicials (intoxiquen molt) i m'he anat centrant en el que m'agrada, els partits, l'esport!

    Per cert, dissimules força bé la teva repel·lenteria! ;p És broma, eh?

    ResponElimina
  32. Un post preciós, porquet, això em fa pensar que la Sara està forjant els seus primers records, si no els ha forjat ja!

    ResponElimina
    Respostes
    1. GEMMA SARA: Moltes gràcies, Gemma. Aaaix, a veure si d'aquí uns anys la Sara et començarà a treure esdeveniments que està vivint ara mateix! De fet, segur que serà així. Petites vivències que tu potser no els dones importància per ella potser, ja comencen a ser petites lliçons de vida!

      Elimina