He jugat a futbol damunt la lluna

Diuen que la lluna té dues cares.

Sempre havia sentit aquesta contudent afirmació sense que, essent de ciències com sóc, l'hagués poguda comprovar empíricament, ja que, segons diuen també, des de la Terra només podem veure, eternament, un dels seus rostres.

Fart d'aquesta xerrameca pseudocientífica i amb ganes de veure-ho amb els meus propis ulls, fa un temps vaig decidir fer camí cap a la lluna. I fidel a la meva gran passió vaig voler fer-ho caminant. Sí, sí, heu llegit bé! Trescant cap a la lluna!

Ja ho diuen que la lluna té misteri i, fins i tot, ens pot arribar a encaterinar en un fetitxisme captivador. Així que no em va sorprendre gens quan, per enfilar-me cap al cel, vaig haver de prendre viaranys èlfics d'una delícia encisadora.

Tresca que trescaràs, el meu viatge anava guanyant alçada i, per tant, perspectiva i bellesa panoràmica.

I així, no sense esforç, unes hores més tard vaig aconseguir, finalment, allunar a la cara visible d'aquest satèl·lit nostre. I tal i com era d'esperar, des del capdamunt del Roc de la Lluna, la vista de la Terra era realment infinita... inenarrable.

Amb el primer objectiu acomplert, arribar a la cara visible de la lluna en aquell esperó rocós i vertiginós, vaig afrontar la segona part del repte... descobrir si existeix, realment, l'altra cara oculta d'aquesta.

Així que em vaig endinsar, altre cop, en els llunàtics senders que tan aviat pujaven com baixaven, que ara viraven a la dreta i ara giragonsaven a l'esquerra, que ja s'endinsaven en espesses fagedes com s'esbargien en amplis planells gespats.

En aquest llarg caminar, fins i tot, em va semblar endevinar el que semblava una antiga base científica espacial abandonada. Semblava sortida d'un desèrtic segon origen, tal volta mecanoscrit...

I així fins que... oh sorpresa! Vaig anar a espetegar al racó més recòndit d'aquest particular territori lunar. De patac i sense previ avís es va obrir davant dels meus ulls una clariana pratenca, enclotada i amagada en l'interior de les entranyes més ocultes del satèl·lit, talment con un cràter lunar enmig de tots els boscos, roques i serrats d'aquells verals.

I tan mancat d'elevacions i depressions era aquell agradable territori pradenc, i tan farcit de bonhomiosa gespa suau era aquell indret, que el meu instint més primari es va desfermar i no vaig poder evitar treure de la motxilla l'element imprescindible que hom s'ha d'endur sempre en tota excursió (lunar o no) que es vanti de tenir cert renom... una pilota de futbol!

Així que, trobant-nos en la més meravellosa cara oculta de la lluna que jo hagués pogut imaginar, vaig deixar volar la meva imaginació més enllà del sistema solar i vaig rememorar, i repetir, les jugades més sobrenaturals, estratosfèriques i marcianes que jo mai he vist fer en un terreny de joc, tot enfundant-me la samarra de l'autor d'aquestes, el jugador més extraterrestre de totes les galàxies conegudes i per descobrir.

I tal fou l'espectacle futbolístic desplegat en aquell lloc, i tal el ressò de les cròniques escrites i radiades en llunàtica llengua que, des de llavors, aquell indret s'ha acabat coneixent, en tot l'espai sideral i interestel·lar, amb el nom d'El Joc de Pilota.

Així que si en Tintín va caminar damunt la lluna, jo, gràcies a aquest viatge, la vaig prendre en un cove i vaig jugar a pilota en la seva cara més oculta... golàs per l'esquadra!