dimarts, 17 d’abril de 2012

Que porguim, que porgam


El balancí grinyolava al bressol de l'aire fresc de la vesprada, després d'un calorosíssim dia d'estiu, a l'ombra d'aquell vell noguer que, de molts anys ençà deien que estava malalt, sense que, però, s'acabés de morir mai.

"Que porguim, que porgam,
de les eres que passam,
cistellera ballestera,
què et faig jo a la teua esquena?"

En el fressar de les fulles verdes i les nous pendolant, entre les branques dels quals penjava aquell gronxador de nyigui-nyogui, es distingia la veu d'en Miquel, entonant aquella melodia repetitiva.

"Punxonet!"

Va bramar l'infant assegut a la falda d'en Miquel, i d'esquena a ell.

"Astisoreta haguessos dit
de ton mal haurís sortit!"

Va respondre en Miquel, lacònicament, llevant els dos dits, l'índex i el major, que havien estat tocant l'esquena del vailet, tot esperant la seva resposta.

I mentre el gos s'endormiscava a la fresca dels trèvols que encatifaven l'era, en Miquel reprenia l'impuls del balancí i la melodia de la repetitiva cançó. Ara, però, posava, quatre dits de punta sobre l'esquena del seu renebot.


"Que porguim, que porgam..."


Però a l'acabar la lletania el marrec la tornava a espifiar.

"Rasclet haguessos dit
de ton mal haurís sortit!"

I sant tornem-hi.

"Que porguim, que porgam..."

"Ganivet!"
"Ull de bou haguessos dit..."

"Teuladeta!"
"... de ton mal haurís sortit!"

Crec que tampoc va encertar el "tira oli a les sopes"... però això no era prou motiu per a que la monòtona tirallonga s'aturés, ni la juganera de l'infant disminuís.

I així podien passar les hores d'aquells llargs vespres d'estiu, amb en Miquel enfilallant, un i altre cop, aquella melodia invariable, tal i com ell ja l'havia apresa dels seus vells i difunts padrins.

Avui, però, aquell noguer, malgrat segueix, com sempre, en fase terminal, malgrat cap infant gronxat pel seu besoncle, ja no escolta, a l'esguard de la seva ombra, el "que porguim, que porgam", segueix sobrevivint i servant l'antiquíssima memòria popular, transmesa oralment entre generacions, d'aquella enjogassada cançoneta. I ho fa mantenint l'esperança que no s'oblidi la cançó, per si un dia, ell mateix, pot arribar a ser l'encertant de la figureta dels dits, a l'esquena de la seva malmesa escorça, i pot, definitivament, "sortir de son mal" per sempre més.

______________________________________________

Si cliqueu aquí anireu a parar a un butlletí del Centre Excursionista de Catalunya de l'any 1896!

Si hi feu una cerca per paraules, tot posant "cistellera", us durà directament a una altra versió, un xic diferent, d'aquesta cançó, recollida a finals del segle XIX, a Talarn (Pallars Jussà), que forma part d'un antiquíssim joc popular infantil. Així doncs, almenys ja fa més d'un segle que aquesta melodia s'entonava i es cantava en els jocs infantils de la canalla de les comarques de Ponent! (també hi trobareu altres cançons i jocs més o menys coneguts i amb tanta o més història).

D'aquesta cançó n'existeixen diferents versions ("De patim, de patam", "Pim, pam, conillam", "De podim, de podam", etc), però la que he recollit en aquest text és la que a mi em va transmetre el meu besoncle, en Miquel (ben viu encara!) en aquelles caloroses tardes d'estiu a pagès, allà a l'era plena de trèvols, a l'ombra d'aquell noguer eternament malalt (però ben viu encara, també!).

Em sento, doncs, molt modestament, una miqueta hereu de les diverses generacions que m'han precedit jugant, cantant i rient al compàs repetitiu d'aquesta tonada que avui s'esllangueix en l'actual món de l'entreteniment tecnològic i virtual. Per això us l'he volguda transmetre en aquesta nova proposta de Relats Conjunts!

67 comentaris:

  1. Fantàstic! Acabes de destapar racons de la memòria on les àvies canten cançons de donzelles i mocadors, de tambors i roelles mentre banyen a servidor dins d'una tina :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. ALYEBARD: I a mi que m'encana haver-te destapat el pot d'aquestes bones essències. Així que et banyaven en una tina? Que bufó deuries estar! Per cert, per les terres gironines també dieu "roella"? I jo que em pensava que això era exclusiu del català occidental!

      Elimina
  2. Fantàstic i magnífic relat. Et torno a felicitar per l'entranyable manera que tens d'escriure, dóna gust llegir-te.

    (té agafat el llaç)

    ResponElimina
    Respostes
    1. QUADERN DE MOTS: Moltes gràcies, Quadern! Recullo les teves felicitacions una mica tímidament però amb molt de goig. El que sí que dóna gust és llegir comentaris com el teu!

      El llaç ja el pots agafar ja, que és nostres i és de tots!

      Elimina
  3. De generació en generació. Fantàstic! M'ha encantat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. NOVESFLORS: Gràcies! Me n'alegro que t'ho hagis passat bé llegint-lo!

      Elimina
  4. Doncs està molt bé, aquestes tradicions no arriben a ciutat de cap manera, i no està malament tenir-ne coneixement, ni que sigui gràcies a un relat conjunt!

    ResponElimina
    Respostes
    1. XEXU: Saps el què potser fa una mica més de pena? A ciutat també existien aquestes tradicions, però si bé als pobles s'han mantingut més o menys, a la ciutat ja han estat absolutament oblidades i extirpades... bé, de fet, a pagès s'està seguint el mateix procés, tot i que de manera més lenta, però imparable.

      Elimina
  5. Ooooh! porquet! això és una petita joia en tots els sentits... M'encanta.

    Cançons tradicionals, jocs d'infants tradicionals, memòria, estimació, família... moments bonics.

    Em trec el barret!

    ResponElimina
    Respostes
    1. CARME: Gràcies, Carme. Moltes i moltíssimes gràcies! Celebro, i molt, que t'hagi agradat tant. De veritat.

      Elimina
  6. Ostres Porquet, això és un tresor!, la cultura popular s'ha mantingut moltes vegades gràcies a la tradició oral de pares a fills, dels besavis a nets, besnets....M'agrada moltíssim que estigui penjat a la xarxa. M'has fet recordar l'avia quan m'agafava la meva maneta i cada ditet, quan era petita, i deia aquests és el pare, aquest és la mare, aquest fa la sopes, aquest se les menja totes i quan arribava al petit deia piu, piu sóc tan petit que no arribo a pujar al llit!!! Et felicito, és l'he trobat genial!

    ResponElimina
    Respostes
    1. MARTA: Oooooh! A mi també em feien jugar a aquest joc! El tenia totalment oblidat! Osti, que fort! Genial Marta... m'has fet retrocedir en el temps... com caram he pogut oblidar tots aquests jocs, tota aquesta cultura popular... Tot això, malauradament s'està perdent, i nosaltres en som, en part culpables. Fixa't que ja no recordava el joc que has esmentat.

      Ai, Marta, què bé que me l'hagis fet tornar a la memòria.

      Gràcies pel teu comentari que no només conté paraules afalagadores, si no que a més, has fet una aportació boníssima!

      Elimina
  7. Jo era molt de l'escarbat bum bum posa-hi oli posa-hi oli...

    Gran relat Porquet!

    ResponElimina
    Respostes
    1. JORDI: Oooh! Jordi! Un altre que fa una aportació genial! Aquest ja el recordo més... fins i tot de passar-hi l'estona a l'escola. Molt bo, Jordi, molt bo. Gràcies!

      Elimina
  8. tinc que reconèixer que aquesta no la coneixia...però t'ha quedat prou rodó tot plegat

    ResponElimina
    Respostes
    1. SR.GASULL: Moltes gràcies, company! Jo sempre aprenc coses a ca teva, així que, amb aquest post, he pogut, per fi, ensenyar-te alguna cosa jo!

      Elimina
  9. Aquest Butlletí del CEC del 1896 demostra que l'Excursionisme a Catalunya ha estat sempre molt més que un simple esport. Moltes gràcies per compartir-lo, de moment ja m'he llegit l'article referent a la Cova Fonda de Vilabella on es descriu un entorn on 116 anys després hi hem fet alguna excursió.

    ResponElimina
    Respostes
    1. MARTELL DE REUS: Ah! Amic Martell. Has tocat un tema que m'apassiona. I és que sovint, amb converses i discussions amb els amics, jo em defineixo com un romàntic de l'excursionisme. I a la vegada, considero que sóc una mena d'espècie rara en extinció. I ho dic perquè l'excursionisme, com bé comentes, a Catalunya va començar com una mena de barreja entre la recerca científica i l'exhaltació nacional catalana. Mica en mica, però, ha anat agafant cada cop un caire més transversal. Això ha portat a una democratització de la muntanya, que em sembla perfecte, però a la vegada ha portat a una pèrdua dels valors més sentimentals i romàntics que la muntanya portava incorporats en el nostre excursionisme tradicional.

      Darrerament, a més, s'hi ha afegit, i cada cop amb més força, el vessant competitiu. Això ja fa que hi hagi una divisió molt clara entre aquells que anem a gaudir de la muntanya trepitjant-la i aquells que pràcticament la volen sobrevolar.

      Per això jo m'identificio molt més amb aquells primers excursionistes que recorrien el país fent recerca científica o pseudocientífic, etnogràfic i que, a més, s'enlairaven quan podien cap als cims. M'identifico molt més amb la idea de trescar un país per a conèixer-lo i estimar-lo cada cop més.

      És per això que encara parlo d'anar d'excursió quan ja és un terme que està caient en el desús (ara es parla d'anar de ruta, de fer trekking, hiking, climbing, etc).

      Per cert. A la xarxa hi ha tots els butlletins del CEC publicats des dels seus inicis a finals del segle XIX. Si tens temps i t'hi vols perdre... són una joia!

      Elimina
  10. Quina cantarella que ha desenterrat aquest vell gronxador, testimoni d'èpoques jugades. És molt bonic veure que la cultura popular s'arrela per un cantó o per un altre i que no es perd, sobretot gràcies a textos com aquest que la difonen i la preserven. No coneixia aquesta versió i m'encanta. Un bon relat, sí senyor!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. SÍLVIA: Moltíssimes gràcies, Sílvia. La transmissió de la cultura oral és soprenent. Com bé dius, es va agafant per aquí i per allà, saltant de persones a pobles, de comarques a generacions i va fent i es va modulant i adaptant a cada època. Malgrat tot, crec que aquesta cultura està en clar retrocés i ja s'ha produit un clar trencament amb la continuitat d'aquesta. Sobreviurà allò que en quedi escrit, la resta desapareixerà de la faç de la terra... com molta d'ella ja ha desaparegut. Però potser és que ha de ser així, potser és que la cultura popular neix per a ser volàtil, i en això rau la seva màgia.

      Elimina
  11. Felicitats pel cant d'aquest vell gronxador i el seu vaivé que m'enamora

    ResponElimina
    Respostes
    1. MONTSE: Moltes gràcies, Montse. Celebro que t'hagi enamorat!... el gronxador, vull dir, eh? ;p

      Elimina
  12. M'has fet feliç, m'has tornat un raconet de mi oblidat...

    ResponElimina
    Respostes
    1. ZEL: A tu també te la cantaven aquesta cançó? O era alguna cosa similar? En tot cas celebro, i moltíssim, haver-te fet feliç retornan-te raconets oblidats dins la teva vida!

      Elimina
  13. Els nogués són capriciosos amic porquet... què hi farem si són senyors? Al tros en teniem un, gegant, era tant gran que ocupava tot el bancal. El pare, feia anys que el tenia sentenciat, doncs ni una dotzena de nous se li comptaven cada any. Però era tan maco... tan increiblement preciós, que tot i ser un dropet, el pare li va perdonar la vida. Però els temps ho mata tot, i quan li van començar a caure els simals, poc a poc, ja tenia sentència. I és curiós, allà ha quedat el seu gran buit, perquè no hi hem plantat mai més res. Aquell lloc serà sempre el lloc del noguer...

    ResponElimina
    Respostes
    1. JUDIT: Quin record tan bonic, Judit. És tristoi, però en el fons parles de sentiments, de passions, de noblesa i de vivències que queden per a sempre més gravades a foc en la nostra memòria. Mira, nosaltres dos sempre durem un noguer associat als nostres més bells records d'infantesa. I així, potser també portem al nostre sarró una lliçó de fermesa i de supervivència.

      Per cert, m'ha encantat llegir la paraula "simal". Només l'he sentida allà al poble dels meus padrins i de forma molt i molt escadussera. De fet, ja pràcticament no es diu... però jo la tinc ben registrada, doncs m'encanta!

      Gràcies Judit per explicar-nos aquesta història. Preciosa.

      Elimina
  14. Respostes
    1. DAFNE: Doncs ara ja en saps una miqueta més! Segur que tu en deus conèixer d'altres!

      Elimina
  15. Que xulo porquet... a casa meva mai havia sentit aquesta cançó, però m'he emocionat tot posant-me a la teva pell, recordant bells temps d'infància!
    Els arbres són molt forts... i més si són arbres grans i majestuosos!

    ResponElimina
    Respostes
    1. ALBA: No l'havies sentida mai? Doncs mira que el meu besoncle és d'arrels ben ponentines! Potser si preguntes als teus padrins o a d'altres algú te'n sabrà dir alguna cosa.

      Celebro haver-te emocionat i que t'ho hagis passat bé llegint aquest text, i és que l'he fet des de l'estimació que li tinc a tot, absolutament a tot, el que està lligat a la terra dels meus padrins.

      Elimina
  16. Respostes
    1. JORDI DORCA: Gràcies, mestre! Pren la cançó i el joc i fes-ne l'ús que en creguis més convenient. Segur que en sabràs treure un gran profit.

      Elimina
  17. un post entranyable.. i les cançonetes... sembla que els hi escolti la tonada..
    les cançons infantils tenen una màgia molt especial i sempre ens retornen a algun lloc perdut i molt proper, m'ha encantat!
    que porguim, que porgam..

    ResponElimina
    Respostes
    1. LOLITA LAGARTO: Gràcies per les teves boniques paraules. Oi que sí? Les cançons infantils són terriblement simples, però potser per això tenen una capacitat de remoure els nostres sentiments, memòries i entranyes, d'una forma brutal.

      Elimina
  18. Preciós. Jo cançons com aquesta, si et dic la veritat, no en conec n'hi una. Un relat maco de debò. Una abraçada, EL PORQUET.

    ResponElimina
    Respostes
    1. JORDICINE: Moltes gràcies, Jordi! Segur que altres cançons devies cantar de menut. Ara bé, certament, a mi totes aquestes cançons i jocs em venen, gairebé sempre, de la meva banda de poble, la rural, la de pagès. Allà és on s'han mantingut més aquestes tradicions, tot i que, a dia d'avui, també ja estan en franc retrocés. De fet, aquesta mateixa cançó i joc jo no els he vist ni sentit mai més, ni a ciutat ni al poble, i he tirat totalment de records i memòries. Ho tindrien més complicat ara els excursionistes del CEC del segle XIX!

      Elimina
  19. ara no em podré treure aquests grinyols del cap ... Que porguim, que porgam

    ResponElimina
    Respostes
    1. PONS007: Ves que aquests grinyols no es tornin obsessius... que ja sabem que les cançons repetitives infantils han donat joc dins el cinema de terror!

      Elimina
  20. Era bonic quan passava de generació en generació a través de la paraula. Ara ens acostumarem a deixar-ho per les
    xarxes, així potser les properes generacions continuaran cantant aquestes cançons i seguiran mantenint les nostres tradicions.
    Molt maco el teu relat! Una aferrada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. SA LLUNA: Doncs tens tota la raó! La cultura oral, la de transmissió entre persones, està condemnada a la desaparició. Està tocada de mort. De fet, però, ja ha desaparegut molta d'aquesta, abans de nosaltres, precisament per això, perquè és oral i per tant, efímera. Ara bé, a nosaltres encara ens han arribat cançons, jocs i històries antiquíssimes, com ho pot ser aquesta cançó que us he escrit. Potser sí, potser una manera de salvaguardar algunes poques coses sigui deixar-les per escrit, en xarxes, en llibres, en blogs, en el que sigui... de tal forma que, algun dia, algú ho pugui arribar a llegir i fer-se'n ressò.

      Gràcies per les teves paraules i per passar per aquest racó! Benvinguda!

      Besada!

      Elimina
  21. carai, quina lliçó de català antic!

    ResponElimina
    Respostes
    1. ARIS: Però que jo he viscut en primera persona! Gràcies, Aris!

      Elimina
  22. Respostes
    1. NÚRIA PUJOLÀS: Gràcies! Potxons a milions!

      Elimina
  23. Osti què bo! d'un sol tret mates molts pardals...el relat , la tradició....la cançó... el nostre lèxic variat i viu sigui d'abans o d'ara....t'aplaudeixo porquet!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. ELFREELANG: Gràcies, Elfri! M'has fet riure i tot amb el teu comentari. No m'havia plantejat matar tants pardals d'un tret! Haha! En tot cas, celebro que t'hagi encantat i que m'aplaudeixis! Jo et retorno els aplaudiments!

      Elimina
  24. No coneixia aquesta cançó tradicional i m'ha encantat poder descobrir-la en el teu relat. Molt adient i molt ben fet. Gràcies i Felicitats!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. MCABEU: Fantàstic si, passant per aquí, podeu aprendre alguna coseta més, com jo aprenc moltíssim voltant pels vostres blogs. Moltes gràcies, Mac!

      Elimina
  25. A mi em van ensenyar aquest: "Tin tan, conillan / de la terra de l'Aran,/ cistella ballestera / ¿quantes banyes tens darrere? / ¿Què és això? / ¡Un punxó! / Si estisores haguessis dit / de les penes hauries sortit..." (Cap al sector de Rubí)

    Són curioses, aquestes variacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. OLGA XIRINACS: Ooooh, Olga, com sempre el teu comentari no em deixa mai indiferent. Genial! O sigui que cap a Rubí també es cantava aquesta canço! També es jugava a aquest joc amb la canalla! Jo el creia un joc més reduït a l'àmbit de les Terres de Ponent... però ara m'has fet descobrir que estava molt més estès!

      Les variacions són fantàstiques. Formen part de la cultura de transmissió oral, i en això està part de la seva gràcia i màgia. En tot cas, però, sembla que per més variacions que hi hagi en aquest joc, l'objectiu sempre és el mateix, i el que no varia mai és la menció a la "cistellera ballestera".

      Ai, Olga... m'ha encantat saber que tu també coneixes aquest joc! Gràcies!

      Elimina
  26. Molt bé, PORQUET!! Relat i cultura popular tot en un... L'he volgut llegir poc a poc, imaginant... i aprenent, perquè ja saps que del teu vocabulari jo n'aprenc (o ho intento, potser seria més correcte) M'hi has transportat!! :-))


    Tan sols un petit detall... Si us plaaaaau! Per què la lletra de la Nota al final tan petita? A mi em costa moltíssim de llegir, que no tinc bona vista jo!

    ResponElimina
  27. Eeeeei, està genial l'enllaç!! ;-))

    Angel de la guarda,
    àngel de la guia,
    me vulga guardar
    sempre nit y dia.
    Angel gloriós,
    ja crech que m'aydeu:
    sense vostra ajuda
    no puch entró al cel.
    Ab trenta tres anys
    que anareu pel món
    n'anareu descalç,
    patint per tothom.
    Qui és amich del pobre
    n'és amich de Déu;
    quin fa caritat
    se'n va dret al cel;
    tu qu'ets ple de béns
    no'n fas caritat,
    gires les espatlles
    al qui t'ha criat:
    ja vindrà un jutge
    que'ns judicarà:
    segons la sentencia
    serà lo procés.
    Anem á la patria,
    res no mos durem,
    sinó'Is bones obres,
    si per cas les fem
    .

    Això són tresors!!! Ai, la cultura catalana!! M'ha agradat molt fer-hi una ullada! :-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. ASSUMPTA: A veure, anem a pams, com a tu t'agrada llegir els meus posts. Toques molts temes en dos comentaris, eh?

      Primer, donar-te les gràcies per fer-me saber que t'ha agradat aquest post. Com sempre us vaig dient és sensacional recollir les vostres impressions i opinions. I veure, sobretot, les diferents interpretacions que doneu tots al mateix text.

      Si del meu vocabulari n'aprens, doncs encara em fas més feliç! Tot i que t'he de dir que jo estic també en un continu procés d'aprenentatge i, és més, a vegades crec que sempre utilitzo les mateixes paraules! En tot cas, Assumpta, ja saps que jo considero que gent com tu, que no vau aprendre el català des de l'escola, teniu un mèrit extraordinari. I tu, en concret, escrius de conya!

      Hehe, si tornes a veure el post... veuràs una petició teva que s'ha fet realitat! I a més, la veuràs bé! ;p

      Així que has remirat i rebuscat per l'enllaç que us vaig posar, eh? M'encanta saber-ho! Si és que escriure per tu és un plaer! Et fixes en tot! Com ja li he dit al MARTELL DE REUS, a la xarxa hi ha tots els butlletins del CEC publicats des del seu inici, a finals del segle XIX. És un luxe perdre-s'hi i començar a cercar coses. De veritat. Hi ha autèntiques joies. A mi, com que ja saps que m'agrada, m'he dedicat a llegir ressenyes d'ascensions a cims en aquella època. És senzillament brutal. El simple fet d'anar de la ciutat o el poble als peus del cim ja era una excursió apassionant! Com ha canviat tot...

      De veritat, si tens temps, busca-hi coses i trobaràs joies com la que has escrit. Està molt bé, oi?

      Elimina
    2. Hehehe he vist la lletra més gran!! :-))

      És que sóc una mica "cegatona" :-DD

      Gràcies, maco! Tens un blog molt especial... així, centrat en la muntanya, excursions, caminades i escalades... però en un sentit tan ampli que et dóna per tocar molts altres temes :-))

      Elimina
    3. ASSUMPTA: Moltes i moltes gràcies per qualificar el meu blog d'especial. Mmmm, sona molt bé! Gràcies de veritat. I el tema de les lletres no et preocupis que ja el tindré en compte d'ara en endavant!

      I com que m'has qualificat el blog d'especial i fins i tot m'has dit maco.... en breu et faré una sorpresa! ;)

      Elimina
  28. Ja ets ben original, i tant que si, un relat magnífic, estil impecable, felicitats, de tot cor!
    Bona Diada :)*

    ResponElimina
    Respostes
    1. CRIS: Haha! Això d'original m'ho he de prendre bé, oi? No m'estaràs dient raret? ;p

      Gràcies, Cris! Utilitzes un adjectius que fan envermellir de vergonya! Bona Diada!

      Elimina
  29. No la coneixia aquesta cançó. N'hi ha tantes que cal recuperar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. MIREIA: Buf! La cultura oral no ens l'acabaríem pas, i la llàstima és que tanta ja s'ha perdut per sempre més...

      Elimina
  30. Jo tp la coneixia aquesta cançó!
    Molt bo!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. RITS: Doncs ja has après alguna coseta més! Signat: el mestre porquet! ;p

      Gràcies, bonica!

      Elimina