dimarts, 3 d’abril de 2012

Alfa i Omega

El Pantocràtor de Sant Climent de Taüll (Vall de Boí)

Flanquejant el Crist de Taüll, dues lletres de l'abecedari grec:

ALFA: la primera lletra, el principi.
OMEGA: la darrera lletra, el final.

Símbol i representació del principi i fi de totes les coses, del naixement i la mort, de la creació i la destrucció... Per això l'anomenaven totpoderós i omnipotent.

Quan sembla que toques fons, que et quedes sense aire i l'ofec t'oprimeix els pulmons, que l'esperança s'esvaeix i l'energia i l'alegria se t'escolen de les mans... quan sembla que has arribat al cul de sac de l'atzucac, a l'Omega del camí... el sender esdevé costerut, feixuc i tot es converteix en una muntanya...

El cim del Corronco (2.543 mts) vist des del poblet de Durro (Vall de Boí),
mur blanquinós amb 1.200 metres de desnivell

Malgrat la carena és llunyana, però, no queda altre remei que afrontar-ne la pujada. Un sol estrany, de solstici d'estiu en mes de març, rellueix en la neu i enlluerna la vista. Ni un bri d'aire bufa a l'ambient. Passen les hores i la suor amara el front. L'efímer corriol s'esvaeix sota la neu i aquell ofec s'incrementa...

I quan, per fi, arribes al capdamunt de la carena, deixant enrere patiments i sermonant panteixos, aquesta somriu sorneguera, un somriure blanc i refulgent, mostrant que encara no ets al capdamunt de tot, que no has arribat al final de cap sofriment, ni al principi de cap salvació, de cap de les maneres.

El bony del Corronco és força més lluny del previst

Però malgrat les forces ja flaquegen, la voluntat de seguir endavant persevera. Rebufes, renegues, et cales la gorra fins a les orelles i les ulleres de sol entre les celles. Recomences la marxa que creies aturada. La fressa de les raquetes esquinçant la neu verge trenca, de nou, el silenci innivat de la muntanya solitària.

La costera és exigent. Excessiva per a fer-la en línia recta. Assumeixes, doncs, que no es pot assolir el cim amb premura rectilínia i cal posar-hi una dosi extra de zigzaguejant paciència.

I finalment allò que semblava impossible esdevé possible; l'ofec, inspiració profunda; el sofriment, infantil alegria; la destrucció, regeneradora creació... És llavors quan te n'adones que la muntanya és totpoderosa, i el seu paisatge omnipotent. Antigues creences paganes i vells símbols del romànic medieval, abans esbarallats, avui s'agermanen i uneixen en un camí 2.0 de foc nou renovador.

Vistes a llevant del cim del Corronco

Arribat al capdamunt de tot allò que t'escanyava i superat el zigzaguejant, extint i agònic Omega de pujada, revifes en nou camí Alfa, ara sí, recte, ràpid i fulgurant, en franca baixada de lleugera i sainetesca pena.

La rectilínia baixada veloç 
trenca l'esmolada serra zigzaguejant de la penosa pujada

Així que envoltat dels cims d'aquesta preciosa vall pirinenca, on més que aumón al món la mà secular de l'home i de la natura s'endiumengen mútuament,...

El campanar de Santa Eulàlia d'Erill la Vall adornat pels cims pirinencs emblanquinats

... és on aconsegueixo la magnànima gràcia de recomençar de nou aquell vell caminoi polsós i fins llavors estancat.

I és que quan després d'una llarga jornada de muntanya hivernal, a boqueta de nit, retornes al bressol i escalf de l'acollidora vall, i veus i te n'adones de com has canviat des del principi del dia, des d'aquell mateix matí abans de la partida, de com t'han transformat els paratges i del dolç verí que t'han injectat aquells paisatges, prens consciència de com la muntanya t'ha il·luminat, de nou, el camí a seguir enmig de les tenebres obscures de la nit.

Majestuós far en la nit, Santa Eulàlia d'Erill la Vall

I reneix de nou el cicle, l'omega i l'alfa, la fi i el principi de totes les coses.


Tot s'acaba quan comença
un nou viatge, un nou paisatge...

56 comentaris:

  1. Carai, quina crònica de muntanya més poètica! Com sempre, una passada les excursionetes que fas! I Erill la Vall... hi vaig estar fa uns quants anys, cinc diria. Vells records, també post-caminada. En el meu cas, creuar d'una tirada Aigüestortes, des d'Espot fins allà.

    Per cert, si tens una estona... al meu blog avui parlo de córrer i t'anomeno. Espero que no et faci res la menció! ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. YÁIZA, YÁIZAAAAA a veure si ens sortiràs més esportista del què ens volies fer creure... Una travessa des d'Espot fins Erill... déu n'hi do, nena! Això són paraules ja força importants! Via Colomina, suposo...

      He he, gràcies per mencionar-me al teu blog, sempre és una delícia passar-hi, i si a més, t'hi trobes escrit... és la bomba!

      Quan tornis a Catalunya, doncs, potser també pots recuperar aquestes pràctiques muntanyenques que veig que ja tenies!

      Elimina
  2. Fins i tot sembla que m'hagi injectat dolç verí llegint-ho!!! Tot sempre recomença i aquesta claror ha de ser foc nou. I tant!
    X molts caps de setmana així!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. RITS: Gràcies Rits! Espero que t'hagi sentat bé aquesta petita injecció (i gens dolorosa) de verí dolç. Hi ha dies en que la necessitem, i jo, aquells dies la necessitava. Per sort, tinc un trumfo sempre segur. Fer un cim, pujar una muntanya, és una de les meves medicines preferides, un remei natural que em regenera, i em fa ordenar el cap i el món!

      Elimina
  3. La vida és això, alfa i omega; el principi i la fi; l'alegria i la tristor; la salut i la malaltia; el dia i la nit; néixer i morir. Quin post tan bonic i tan acuradament explicat.
    Que segueixin florint entrades tan íntimes, i que les puguem compartir!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. DAFNE: Moltíssimes gràcies Dafne. Pel que comentes i com ho comentes crec que has captat, perfectament, la intenció del post, les lletres i la seva finalitat. És un post molt més íntim del que en un principi pot semblar, i veig que a tu no se t'ha escapat gens!

      D'alfa en omega anem passant per la vida, i aquesta és així, una suma de cicles. Espero poder iniciar-ne molts i poder dur-los a un bon final la majoria d'ells.

      Un potxó, bonica!

      Elimina
  4. cada dia més amunt cada dia millor.....unes imatges impressionants. Que no s'acabi mai

    ResponElimina
    Respostes
    1. SR. GASULL: Tant de bo no s'acabi mai. Sempre amunt, sempre amunt! Volar, volar! Gràcies Garbi!

      Elimina
  5. No saps com m'ha agradat trobar aquesta entrada sobre la Vall de Boí! És un indret especialíssim per a mi des que hi vaig anar per primera vegada fa 30 anys, i on he retornat sempre. Recordo el Pla de l'Ermita, a sobre de Taüll, quan encara era un indret verge, sense tots aquells hotels i apartaments que ara volen tancar, i la Vall sense gairebé visitants a l'estiu. Recordo també, ja en pla de conya, com vam riure el dia que ens van explicar allò de la "expressió hieràtica" del Crist, quan no sabíem què volia dir, i també una talla petiteta d'un Crist a dins de Santa Maria de Taüll, clavat amb molt poca vista en una part estratègica, i el comentari d'un nen dient que aquell devia ser el "Cristo del clavo en los cojones..." Parlar d'aquest indret seria no trobar el moment d'acabar, per a mi. Celebro que també t'agradi.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. GALIONAR: Caram! Celebro haver-te desvetllat aquests records tan especials. Ja veig que, per a tu, la Vall de Boí és un racó molt i molt personal, íntim i màgic, farcit de bons records. Em fas enveja i tot! I és que tenir una vinculació especial amb un lloc, i que a més, aquest sigui fantàstic (perquè ho és) doncs és un petit tresor que no tothom té la sort de tenir!

      Saps, la Vall de Boí, fins aquest cap de setmana que vam fer aquesta sortida al Corronco, sempre havia estat un lloc de pas per a mi. Sempre directe cap a endinsar-me al Pirineu, cap a Cavallers i amunt! Aquesta va ser la primera vegada que vaig fer parada i fonda a Boí, i a part de fer muntanya, també vaig visitar alguna església i vaig tastar de més a prop l'ambient dels magnífics poblets de la vall.

      El resum... fantàstic! Em va encantar. I el millor... repetiré!

      Elimina
  6. La Vall de Boí... Hi tornaria amb els ulls tancats! Bé, millor oberts, ben oberts i també amb tots els sentits, per omplir-me de totes les seves aromes i colors...

    ResponElimina
    Respostes
    1. THERA: És preciosa, oi, Thera? Com li he dit a la Galionar jo fins ara hi havia passat un munt de cops per la Vall de Boí. Però, això, passar. Sempre directe cap a Cavallers i cap a fer cims (el Bessiberri Sud, la Punta Alta, etc) i mai m'hi havia quedat... fins aquest cap de setmana en que vam fer l'excursió que us he explicat al post. I la veritat és que va ser fantàstic. Un lloc per tornar-hi... i amb els ulls ben oberts!

      Elimina
  7. Erill...un curs sobre pintura del romànic, hotel Plaça...deliciós menjar i excel·lent companyia...Ai, quin record més cultural m'has fet reviure!

    ResponElimina
    Respostes
    1. CANTIRETA: Ooooh! Saps que jo em vaig allotjar també al Plaça? Va ser fantàstic! Molt bon menjar, molt bon tracte i situat immillorablement i, possiblement, en el poblet més bufó de la vall!

      Veig que tu també, com d'altres blogaires, teniu uns records fantàstics lligats en aquesta vall! La veritat és que és un racó per a guardar i servar aquests petits tresors!

      Elimina
  8. Jo sentint-ho molt, no puc viure-ho com tu, és admirable que ho portis tan endins, però em quedo amb les fotos, que són, com sempre, una meravella. Tant de bo el text m'arribés tant, senyal que en gaudiria tant com tu d'aquesta afició que agrada a tants, la de trescar. Però no, no...

    ResponElimina
    Respostes
    1. XEXU: Ho sé prou que no ets pas gaire trescador. Però em fas content sabent però, que la capacitat de meravellar-te que tenen les imatges que es veuen allà dalt la mantens intacta. Amb això em dono per molt ben pagat (quan pujo amunt no et pensis que no penso en vosaltres cada cop que faig una foto i penso que ha quedat bé i que el paisatge que s'hi veu és espectacular).

      I també m'agrada que copsis la grandesa que té, per a mi, aquesta afició. Per a mi, realment, és important, importantíssima. Omple moltes estones de la meva vida, i no només quan estic caminant amunt i avall, si no pensant les excursions a casa, buscant rutes, piades, ressenyes, mirant mapes, marcant-los, comentant-ho amb els amics. Una excursió comença moltíssim abans que el dia que surts a caminar i acaba força després (potser quan publico el post!).

      Elimina
  9. Estàs recuperat de fa uns dies, porquet! Bon senyal!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. PUIGMALET: Ara ja sí! Però quan vaig fer aquesta excursió, una setmana després de la marató no et pensis que no la vaig tornar a maleir... les cames no em responien com és habitual! Les notava pesades... maleïts 42 quilòmetres! (noooo, és broma!)

      Elimina
  10. Però tu no estaves cruixit d'una marató? Crec que treus les forces de l'energia tel·lúrica que reps de la muntanya ;) O potser ja has descobert que cada pas no és contra la muntanya sinó contra la teva pròpia voluntat? ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. ALYEBARD: Aly, ho estava, i com li he dit al Puigmalet, les cames hi va haver alguns moments que no m'acabaven de respondre degut a la marató de la setmana abans... però sí, la muntanya em dóna forces tel·lúriques, màgiques o divines! La veritat, però, és que després de tant entrenar per asfalt i renunciar a sortides muntanyenques els darrers mesos abans de la marató, necessitava com aigua caiguda del cel l'anar a trescar muntanya amunt. Així que gairebé va ser un acte de supervivència! I com sempre que vaig a muntanya, ordeno el meu món i el món sencer, i lluito contra mi, contra la muntanya i contra les meves voluntats més mandroses i esquerpes! Em regenera, Aly, em regenera totalment!

      Elimina
  11. ostres un cim més del Porquet! Sir porquet!

    ResponElimina
    Respostes
    1. ARIS: Mira, m'acabes de recordar que he d'actualitzar el meu currículum de cims! Sí, sí, sóc un freak i porto un Excel amb tots els cims fets... algun dia potser us l'ensenyo!

      Elimina
  12. I un cop al capdamunt, no t'emociona veure que després d'aquesta n'hi ha una altra, i una altra, i una altra? I no penses que tan de bo que no haguessis de recular? Així em vaig fer a arrossegar la motxilla dies i dies :) Molt bon apunt, quefe :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. CLIDICE: Gràcies per les teves paraules Cli. Quan estic allà dalt i veig tants cims, tants com la vista abarca... m'agafa un no sé què, una mena de neguit (ho dic seriosament) de la mà d'excursions que encara he de fer... i que ja veig que o hi ha un miracle o no les acabaré pas totes. D'alguna forma sempre estic maquinant. Quan estic a casa penso excursions i rutes. Quan les estic fent ja penso en possibles variants, en connectar amb altres rutes ja fetes o imaginades... és una dèria, és una droga, que com tu dius ens du a arrossegar la motxilla dies i dies, per cims i carens, per colls i valls. Un luxe.

      Elimina
  13. Caram, ja estem així? Molt bé, nano. Una mica d'aire de muntanya i endavant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. JOAN: Ai, més que trobar-nos millor una setmana després de la marató és que tenia a dins un neguit que no me'l podia treure. Per "culpa" d'haver d'entrenar per la marató els darrers mesos ja havia deixat de sortir a muntanya i això, per a mi, és com un ofec. Necessito el contacte de la natura, muntanya amunt, veure panoràmiques brutals i caminar hores i hores i més hores. Sóc fet així. Estic enganxat a la muntanya (ho reconec, més que a córrer!).

      Elimina
  14. Ho veig tan allunyat de les meves possibilitats que m'ho miro com qui veu el reportatge d'una gesta que pocs poden fer...

    Les fotos, fantàstiques, una meravella... calma, silenci, pau... Suposo que respirar fons allí, omplir-se d'aquell aire sa ha de ser impressionant! :-)

    (I això... ja t'havies recuperat de la Marató!! Ufff... hahaha)

    Això sí... a Nostre Senyor encara molts l'anomenem totpoderós i omnipotent (en forma verbal present) :-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. ASSUMPTA: Hehe, sabia que respondries, en referència a Crist, en aquesta línia. I tant que sí, Assumpta, i l'has de seguir anomenant com tu sentis que l'has d'anomenar. Jo ho he posat en passat perquè quan estava escrivint tenia al cap el sentiment que va originar la realització d'aquestes fantàstiques obres mestres de l'art romànic.

      Tu segueix-lo anomenant, doncs, com el sentis i com el visquis... que jo continuaré pujant muntanyes i explicant-vos-les en posts! Tu ho has dit, meravella, calma, fantasia, calma, pau, silenci... tot plegat fan una estampa impressionant. I si, a més, això ho assoleixes amb el teu esforç la satisfacció, la renovació interior és brutal... m'encanta.

      Tu seu ben còmoda que jo t'ho explico tot! ;)

      Elimina
    2. Jo sec ben còmoda i em preparo a seguir gaudint dels teus posts... Imagina que a vegades, quan veig que has actualitzat, entro, faig una ullada, però no dic res encara i espero a tenir una estona més llargueta per anar-ho assaborint poc a poc... llavors ja deixo el comentari ;-))

      Homeeeeeee jo ho havia de dir això de Nostre Senyor!! :-))

      Elimina
    3. ASSUMPTA: Tenir lectors i escriure per a gent com tu, Assumpta, és un plaer i un petit tresor. Gràcies i gràcies! :***

      Elimina
  15. Suma i segueix Porquet!
    Realment tot això que descrius és com la vida mateixa... mai res és tan complicat com sembla, mai podem permetre que l'ofec i la desesperança regni les nostres vides i ens impedeixi fer allò que ens fa somriure...

    ResponElimina
    Respostes
    1. ALBA: I tant, Alba. I precisament per això, potser, m'encanta encimbellar-me fins allà dalt. Precisament per això vaig escriure aquest text. Quan no passo bons moments cerco el refugi de la muntanya, que em recorda que l'esforç pot tenir recompensa. Quan deixo de creure en aquesta premissa la muntanya me la torna a mostrar. Potser per això estic tan enamorat de la muntanya. És com la vida. És la vida. O potser el millor d'ella.

      Seguirem sumant, Alba, i tant que seguirem sumant!

      Elimina
  16. Un alfa i omega preciosos porquet tens ànima de poeta i d'excursionista ....Erill la vall bonic paisatge....en l'esforç de la caminada i la suor i finalment el descans i la satisfacció es troba la vida mateixa , que tinguis uns bons dies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. ELFREELANG: Ooooh, tu creus que tinc ànima de poeta??? La d'excursionista ja et dic jo que sí! ;p

      Així és i així ho intentava expressar. Per a mi, l'esforç de la caminada és i ha de ser un reflex de la vida. Res ens ho regalen, tot ens ho hem de treballar (bé, la gran majoria) i malgrat hi hagi moments en que sembla que tot se'ns gira d'esquena, he de creure, necessito creure, que arribaré al cim i podré veure els millors paisatges del món, i llavors tot farà baixada.

      Elimina
  17. Aquesta bonica vall amaga un secret.
    M'ha agradat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. MONTSE: I el guardarem tu i jo... xxxxxxt. Gràcies Montse!

      Elimina
  18. Suposo que t'anirà molt bé posar "les potetes dins l'aigua fresqueta" després d'aquest preciós recorregut!!
    Mare meva quina experiència més maca!!... i amb l'entusiasme que l'has escrit, gairebé m'ha semblat que també hi anava...
    Gràcies per compartir-ho!!
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. MONTSE: Gràcies a tu Montser per passar per aquí i, com sempre, deixar un comentari preciós. Posaré les potetes a l'aigua fresca, no en dubtis! (és una de les meves passions quan la calor apreta a la muntanya).

      M'agrada haver-te encomanat aquesta passió (desmesurada, a vegades, ho reconec) i que t'ho hagis passat bé llegint-ho!

      Elimina
  19. Excel·lent recorregut. I tan adient...
    Torno de seguida.
    Vers el cicle infinit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. JORDI DORCA: I seguim atrapats en el cicle infinit que a voltes ens ofega, però que llavors ens dóna aire. Gràcies, mestre.

      Elimina
  20. Esplèndida harmonia, es podria titular algun llibre o peça de música que fes referència a l'excursió que expliques. Pren-ne nota, per si de cas.
    La comparació amb la vida es fa tan evident, que en llegir sento als meus ossos l'enyorança de la muntanya i el dolor de la indefensió del cos.
    Sort d'aquestes aportacions fresques i altes, Porquet. Jo us espero atiant el caliu de la llar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. OLGA XIRINACS: Ai, Olga, sempre espero el teu comentari per la bellesa que té, per les paraules que hi poses, i per les sensacions que em fas sentir quan et llegeixo. Moltes, moltíssimes gràcies per les teves paraules. Em sento molt afalagat, molt. És un honor escriure i que em llegeixi gent com tu, i que hi dediqueu un temps, i que a més, respongueu amb aquesta fina ploma.

      Prenc nota de tot el que dius. De tot. Espero seguir duent-te aires alts i frescos de les més altes i belles muntanyes. I si a la tornada trobo una llar com la que em proposes, càlida i plena de senzillesa i bones paraules... a bodes em convides!

      Gràcies, Olga.

      Elimina
  21. Quin desig de muntanya que m'has fet agafar! Precioses les fotos, també.

    ResponElimina
    Respostes
    1. LA VIDA TÉ VIDA PRÒPIA: Doncs ja saps! A calçar-se les botes i cap amunt! Les fotos estan allà dalt! I les sensacions que hom hi vulgui aplicar també! Gràcies per passar per aquí.

      Elimina
  22. Porquet, com t'ho fas per descriure una pujada al cim d'una manera tant poeticàment-literària?. La Vall de Boí...hi tinc una caminada personalment pendent, pujar a la Punta Alta. El teu escrit transmet esforç i persevarança! m'ha agradat, que passis una bona pasqua!

    ResponElimina
    Respostes
    1. MARTA: Ai, Martaaaa, que em faras posar vermell! No ho sé, jo em poso a escriure i em surt així. És veritat que intento fer una descripció diferent del que podria ser una ressenya merament tècnica d'una ascensió. El meu objectiu és fer-ne una petita història, vinculada a sensacions, sentimens o curiositats que té aquella muntanya o aquell entorn.

      Així que vols pujar a la Punta Alta? Prepara't que és força exigent!! Jo la vaig pujar fa quatre o cinc anys, pujant des de l'Estany Negre i tornant pel Barranc de Comalesbienes, amb un bany inclòs als estanys de la part de dalt... una ruta brutal i espectacular... ara llargueta i força exigent (no pas tècnicament). Així que ànims! I a veure si ens l'expliques al blog!

      Moltes, moltes i moltes gràcies per les teves afalagadores paraules!

      Elimina
  23. Caram, Porquet, no paras!
    Un text fantàstic i unes fotos precioses. Tot magnífic, del Alfa al Omega!

    ResponElimina
    Respostes
    1. GLO.BOS.BLOG: Moltes gràcies, Glòria! Intento no parar quiet... per què et penses que em diuen el porquet de Sant Antoni? ;p Gràcies per les teves paraules!

      Elimina
  24. Jo he estat a prop del Pont de Suert, a pujar el Tuc del Port de Viella, alguna vegada, entre llamps i trons. Però aquestes vistes teves no les he vist mai.

    ResponElimina
    Respostes
    1. HELENA BONALS: Oh! El Tuc del Port de Vielha el tinc pendent! Els meus companys habituals de sortides l'han pujat tots... el dia que hi van anar jo no podia. Així que m'hauré d'espavilar per acostar-m'hi algun dia!

      Helena, cada cim té unes vistes i unes panoràmiques diferents. Aquesta és la grandesa dels Pirineus!

      Elimina
  25. jo hi tornaré algun dia, a la Vall de Boí. I a tot el Pirineu Occidental català en general! És deliciós...!

    Jo crec que dintre d'uns anys compraré un llibre ple d'odes i poemes muntanyencs escrits per un porquet de sant antoni inquiet i enamorat de la muntanya! No sé si escrius a sac o meditadament, no sé si rellegeixes el que escrius o no... Jo la veritat és que noto una ritmicitat en les teves paraules, un "anar fent", això és pura poesia!!

    Segur que estàs passant unes bones vacancetes desafiant més cims! Que en gaudeixis!

    ResponElimina
    Respostes
    1. LAIA: Llegir els vostres comentaris és un regal a la vista, als meus ànims i a la meva felicitat! De veritat, em regaleu unes paraules precioses, com les que tu m'has deixat en aquest comentari.

      Ai, Laia! Tant de bo d'aquí a uns anys hagués pogut fer un llibre, no sé si d'odes, de poemes o d'escrits malgirbats, però seria un gran somni acomplert! I si és relacionat amb la muntanya, com proposes, llavors ja seria el porquet més feliç de la Terra!

      Com ho escric? Vaaaa, t'explico el secret! La idea, sovint em ve prou ràpid i llavors és qüestió d'asseure's al paper (pantalla) en blanc i anar fent. Si ho rellegeixo gaire? Depèn del dia i de l'escrit. Hi ha vegades que sí, que molts cops. N'hi ha d'altres que hi faig una rellegida cercant alguna falta d'ortografia, que sempre n'hi ha alguna, i apa, publicat!

      Moltíssimes gràcies per les teves paraules perquè és veritat que cerco cert fluir en el dringar del que escric, talment com si la persona que ho llegeix es pogués endinsar en el text i pogués fer la mateixa excursió des del sofà i amb l'ordinador al davant.

      Em fas posar vermell com un pigot dient que això que escric és pura poesia!!! Caram... tens un cafè pagat! ;p

      No, seriosament, moltíssimes gràcies, Laia. És un plaer tenir-te per aquí. Un potxonet!

      Elimina
  26. Arribo una mica tard, però gaudeixo del teu reportatge...

    Molt maco, tot, porquet, ets un valent!

    ResponElimina
    Respostes
    1. CARME: Tu mai arribes tard, Carme. Tens les portes de la meva cort (de casa meva) ben obertes, sempre i a qualsevol hora! Gràcies, doncs per passar per aquí i fer-me créixer l'ego dient que sóc un valent! Potxó.

      Elimina
  27. No s'acabaran mai els cims per fer i espero que ens els vagis explicant. M'agrada molt la descripció detallada que en fas, ho vius i ho fas reviure.

    ResponElimina
  28. SÍLVIA: Aquesta és la gran sort i la gran desgràcia dels amants de la muntanya i dels Pirineus, com jo. Tenim cims per donar i per vendre i, per tant, ens asseguren excursions per anys i panys. Però a la vegada això ens sotmet a un neguit (almenys a mi) de veure que potser no arribaré a poder-los pujar tots. Quan camino imagino possibles futures excursions en cims que veig, en valls que reconec, unint excursions antigues i fent noves rutes futures. Em passa també en els meravellosos moments de preparar una excursió, doncs quan mires mapes i ressenyes sempre descobreixes llocs que no has estat, que malgrat hi hagis passat no hi has parat esment. I així anem, sempre barrinant noves sortides i sempre amb un neguit que t'empeny a cercar noves rutes i nous cims.

    És la penitència que he de pagar... ara ja et dic que la pago molt gustosament!

    Gràcies per les teves paraules, si a tu t'agrada com les escric, a mi m'agrada que tu les llegeixis i em facis saber que t'ho passes bé!

    ResponElimina