diumenge, 11 de març del 2012

Si badem ens badaran


Quan era un marrec que passava els meus estius a pagès un dels moments que més temia era l'hora d'anar al tros a plegar trumfos. Capverd i enjogassat, no tenia les ganes per ajupir-me a collir-los ni les forces per a carretejar les cistelles, plenes a vessar de trumfos, fins allà on hi havia els sacs per a buidar-les.

Així que, amb aquest caldo de cultiu, la jornada al tros només podia acabar, tot sovint, en una guerra baladrera de terrossos, o en una obertura d'hostilitats entre els diversos bàndols a base de trumfos xics, de fenomenals aptituds i qualitats com a projectils aeris.

Llavors és quan els grans ens imposaven el seu procés de pau i, tot sovint, ens miraven de mantenir distrets amb les tasques menys feixugues del tros, d'entre les quals, a mi sempre m'havia captivat aquella que anomenaven al crit de "bada!".

Fer el badoc? Vagarejar pel tros sense fer res de profit? Distreure'm amb el vol d'una mosca? Badar com un estaquirot? No! Havia d'obrir el sac de patates per a que, qui arribava amb el cistell ple fins dalt de trumfos, el pogués buidar a dins. 

D'això, a pagès, se'n diu badar, i el DCVB ho confirma dient que es tracta d'"obrir una cosa sense separar-ne completament les parts".

Més endavant, però, vaig aprendre que existeix una accepció menys innocent, més agressiva i força violenta d'aquest mot, que ens remet a traus, ferides i profundes fenedures.

Així, si d'aquelles hores al tros plegant trumfos i badant sacs vaig ésser conscient que cal molta feina per a recollir els fruits que ens serveix la nostra terra, i que cal esllomar-se per a recol·lectar allò que abans hem sembrat, de les experiències posteriors he après que tot l'esforç i totes les suades dedicades a fer créixer i a cuidar el nostre tros, si badem, se'n poden anar en orris.

S'ha acabat l'època dels jocs innocents i el xivarri infantil enmig del tros. Ja no ens cauen terrossos juganers o diminuts míssils trumfaires. Ara ens plouen clatellades feridores i garrotades malintencionades. Cal estar amatents i no fer el badoc. Cal evitar que ens enxampin badant i badallant o potser llavors sí que descobrirem, amb els pixats al ventre, que un dia ens hauran badat el cap.

Un entre tants by La Carrau on Grooveshark

Un entre tants com esperen i callen.
Un entre tants com esperen, treballen.
Un entre tants com esperen, badallen.

Obscura lluita, afany constant,
és com un ball de cauta nuesa.
Obscura lluita d'afany constant,
és com un ball, savis girs, sense pressa.

Un entre tants com no dormen i guaiten.
Un entr tants com no aguarden i lluiten.
Un entre tants com foraden la nit.

La Carrau musicant Vicent Andrés Estellés

68 comentaris:

  1. La paraula badar és una paraula molt rica en significat! A casa meva parlem de "badat/da" quan ens referim a un fruita mig oberta.

    De tant en tant està bé badar i badallar... però massa tampoc, que sinó com tu dius algun dia ens badaran el cap i ja no hi haurà Déu que ho aturi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ALBA: La veritat és que fent el curiós una mica per la xarxa arrel del post he trobat la gran quantitat de significats i formes en que es pot utilitzar aquest mot, com bé dius. Totes però, tenen un mateix substrat, que és aquest significat d'alguna cosa oberta.

      Ja m'agrada badar, i tant. Badallar ja no sé si tant (diuen que pot ser per son, gana o nervis!). Així que com que no m'agrada passar cap de les tres... millor badar, però no gaire, certament, o ens fotran un trau al cap que ja no el podrem desbadar! (ara m'he inventat aquest darrer mot... però crec que podria ser correcte, no?)

      Elimina
  2. Una entrada preciosa, amb la força de les paraules i els seus significats... A la meua terra, badar s'utilitza en tots dos sentits, també: de badar-se el cap a pedrades en alguna batalla infantil que passava a majors (sense cap dubte, molt més civilitzats els trumfos), però també de badar canyes per a fer-les sonar com castanyoles. La qüestió, com tu dius --i Estellés, també: magnífica versió que no coneixia--, és no encantar-nos: qui ens vol mal no va amb bovades, i a nosaltres només ens queda l'obscura lluita, l'afany constant...

    ResponElimina
    Respostes
    1. ALFREDRUSSEL: Comentaris com el teu fa que això dels blocs prengui una volada genial. És el més meravellós de voltar per aquí i és immensament enriquidor. Tu dius que la meva entrada és preciosa i a mi m'has fet una classe mestra de com utilitzeu el mot badar per les terres meridionals d'aquest país que compartim.

      I la teva advertència final, malauradament, és tan i tan certa. L'afany, un mot que m'encanta, és el que ens queda, certament. Un afany ferreny, un afany rabiüt, un afany que no pot defallir. Persistirem. I ens hem d'afanyar, i molt!

      Elimina
  3. Com diu l’Alfred una entrada preciosa i enriquidora. Jo faig servir badar en sentit de fer l’estaquirot , quedar-se palplantat mirant alguna cosa o pensant en els núvols.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No val a badar, porquet! Que ja hem badat prou i massa!

      Un post molt bonic, ben escrit i molt encertat!

      Elimina
    2. QUADERN DE MOTS: Moltes gràcies Quadernet! Crec que en som uns quants els badocs. M'has fet pensar que a dia d'avui ja no es veu gent, a les ciutats i pobles, badant a les terrasses. Abans jo recordo veure'n més, però en el món en que vivim sembla que això ja no estigui de moda, i fins i tot, a vegades he sentit a dir que fa de xafarder. Ja veus... la badoqueria ja no és massa ben vista!

      Elimina
    3. CARME: Carme, ja sabem massa bé del que patim i entre el badar i marejar la perdiu estem perdent el poc que tenim. Gràcies per les teves paraules. Un reguitzell de potxons per endolcir-te el diumenge!

      Elimina
  4. No badem, no badem pas, Porquet, seguim amatents, com sempre, amb el ràdar ben orientat cap a l'oest, cap allà d'on ens carden trumfos dia sí, dia també. Quan n'haurem recollit una bona pila, els els tornarem tots de cop, tots, i patapam, no tindran temps ni tan sols de badar boca!

    ResponElimina
    Respostes
    1. FERRAN: A voltes pot arribar a ser esgotador i podem sentir les forces defallir, però si un sent que perd empenta, l'altre l'ha de substituir. I tots, tots plegats, hem de mantenir la vigilància, ara des de les torres dels nostres castells, des de les carenes de les nostres muntanyes i no deixar cap agressió sense resposta. Ens obliguen a viure atrinxerats per a defensar coses tan simples com la nostra pròpia llengua, els nostres propis diners, el nostre rebost. Doncs viurem atrinxerats i resistirem l'embat. I el dia que menys s'ho pensin sortirem de les trinxeres cridant com un sol bram i les nostres ensenyes i estendards portarem com a bandera.

      M'he posat una mica Game of Thrones o estil batalla de Mordor, però bé ens cal una mica d'èpica per a sobreviure dins les trinxeres.

      Elimina
  5. Que curiós! Trumfo. Ho he anat a cercar al diccionari i tot perquè jo aquesta paraula només la coneixia relacionada amb jocs de cartes. El diccionari també en diu patata (ací diem "creïlla".

    ResponElimina
    Respostes
    1. NOVESFLORES: Trumfo (o trumfa) és una forma molt típica de les Terres de Ponent catalanes. Com a pal guanyador als jocs de cartes crec que ja és molt més estès en tota la geografia de parla catalana.

      La forma "creïlla" sempre l'he trobat molt curiosa i preciosa! Una abraçada!

      Elimina
  6. La paraula badar té diverses accepcions, ja es veu. Hi ha la locució aquesta de 'no badar boca', que entraria dins de la mateixa definició que dones tu del que feies amb el sac, i probablement vingui d'aquí.

    No no, no badem, que ja hem badat prou.

    ResponElimina
    Respostes
    1. XEXU: Cetament la forma badar té moltíssimes aplicacions i amb moltíssims derivats (badiu, per exemple, del nostre estimat Carquinyol). Totes però, tenen en comú el significat i substrat homònim d'obertura, d'alguna cosa oberta.

      Així que, com deia el Tio Canya, potser haurem de deixar de badar i tancar la porta amb un bon forrellat per a que ens parin de volar els trumfos i ens deixin de buidar el rebost.

      Elimina
  7. Bada i no badis em deien a mi quan colliem les trunfes. Aquest tubèrcul a l'empordà és famella.

    ResponElimina
    Respostes
    1. JOAN GASULL: A les Terres de Ponent jo l'he sentida i la sento de les dues maneres, tant en masculí com en femení, tot i que és més estesa la forma masculina. No sabia que a l'Empordà també hi arribava aquesta forma. Curiós doncs, atravessa el nostre país de llevant a ponent!

      Molt bona la frase que et deien! Prou badar, home!

      Elimina
  8. Jo també faig servir totes aquestes accepcions...Badar un sac , badar una fruita, badar-se el cap, vagarejar...

    I si n'eren de divertides les petites guerres camperoles, a cop de terrossos trumfos o el que fos!!! Mentre no ens badéssim el cap és clar...

    ResponElimina
    Respostes
    1. M.ROSER: M'encanta saber que hi ha gent com tu que segueix fent servir aquest mot en diverses de les seves variants. Genial! La llengua i els seus molts són vius si els emprem habiutalment, i no com un fet extraordinari.

      Pel que fa a les guerres de pagès... les millors guerres que l'home ha pogut inventar (i les úniques que haurien d'existir). Un plaer d'estiu, un goig d'infantesa!

      Elimina
  9. Hi ha una dita que diu: "Qui bada perd pistonada". Crec que es ben certa, i tot connectant amb el comentari de la Carme també dic que ja hem badat massa i per això hem perdut un munt de pistonades en tants i tants camps i no precisament de trumfos.
    No te res a veure amb el tema, però avui un amic m'ha enviat un vídeo sobre les tribulacions d'un porquet que em permeto oferir-te. Espero que diverteixi: http://www.youtube.com/watch_popup?v=FrTbnczYAd4&feature=player_embedded

    ResponElimina
    Respostes
    1. RAMON: Massa que hem badat, Ramon, massa. I el pitjor de tot és que crec que hi ha certs sectors clau de la nostra societat que segueix badant i no veuen la ferida que ja tenim badada al cap, sagnant i fent dolor. Perdem pistonades, bous i esquelles i llençols a cada bugada (i posa-hi totes les expressions nostrades que tinguem...).

      En fi, molt més alegre el vídeo que m'has enviat! Ostres, m'ha esgotat i tot! Pobre porquet! Com se'l pot tractar així! ;p

      Gràcies Ramon!

      Elimina
  10. tens raó NO HEM DE BADAR!! ni badallar en sentir pistonades a tort i a dret..
    tinc un sac preparat i ben avorrit de tant esperar trumfos que mai no arriben..:)

    ResponElimina
    Respostes
    1. LOLITA LAGARTO: El que passa és que no tothom para la mateixa atenció que sembla que parem els que voltem per aquí. Jo sento que ja m'han fotut tots els trumfos, però sembla que hi ha gent en el nostre país que considera que no, que encara no, que encara en podem regalar uns quants més en pro de l'estabilitat de país (de l'altre país, és clar). No entenc res. No sé a quin bàndol juguen, no sé a qui representen.

      Elimina
  11. Un post entranyable, amb els teus records de quan eres menut!
    I de badar, massa que ho hem fet, i així ens va!
    A veure si ens eixirivim!

    ResponElimina
    Respostes
    1. GLO.BOS.BLOG: Moltíssimes gràcies! La veritat és que tots els records que tinc dels estius a pagès, quan era menut, són plens d'històries com aquestes. Suposo que barregen cert grau de melangia d'aquells temps que ja no tornaran!

      El que sí que haurà d'acabar tornant és el senderi dels nostres dirigents per a veure, d'una vegada, que no podem (ni volem) seguir regalant trumfos. Prou de badar, prou de badallar!

      Elimina
  12. M'agrada moltíssim la tevea entrada, m'encanta badar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. CARINA: Moltes gràcies, Carina! Si t'agrada, doncs bada tant com vulguis! Però vigila que no t'agafin massa despistada! ;p

      Elimina
  13. La meva mare que era filla de Bellvís (Lleida) sempre em deia, Vinga Marta no badis i bada la bossa!!!! Aquest escrit és genial, estic amb tu amb la feina que hi ha a recollir tot alló que has sembrat, i fins que no es cull, s'ha de cuidar, netejar, regar.....nosaltres aquí d'el tros en diem : El regu....vaig al regu.. és com la vida mateixa el tros, tot el que fem i sentims'ha de cuidar sino se'n va tot a la bassa, sempre hi pot haver algun temporal imprevist que ens ho tira tot en orris, però sempre guarda un polssim d'inocència en tot! Feliç setmana!

    ResponElimina
    Respostes
    1. MARTA: Així també corre sang ponentina per les teves venes! Aquests records que compartim (al tros o al regu) els durem tota la vida dins. Per a mi són inoblidables. Van lligats a la infantesa, als estius, a viure els darrers reductes de pagès. Allà segurament vaig començar a ser conscient del valor de l'esforç. Com tu dius, s'han de fer moltes i moltíssimes coses per a que la terra t'acabi donant els seus fruits. I malgrat totes les esperances, forces i treballs que hi diposites, sempre tot està pendent d'un fil. Que plogui quan toca, que no plogui quan no toca, aquella maleïda calamarsada.

      Mai havia sentit el mot regu per a designar el tros! Això deu ser més de la plana! Jo és que estava tocant a l'inici del Pre-Pirineu!

      Gràcies pel teu comentari, Marta. És ple de records i de sentiment! Un potxó!

      Elimina
  14. Magnifica entrada. Fins a quin punt estaran relacionades badar i badallar en la nostra història recent, i no tan recent? Salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. VICICLE: Moltíssimes gràcies, mestre! Fins a quin punt estan relacionades? Jo és que crec que són cul i merda (amb perdó). Tenim una història farcida de gols per l'esquadra, malauradament.

      Elimina
  15. Molt bona reflexió!!... Més val que no badem!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. MONTSE: Moltes gràcies, Montse! Més val que no... tot i que em temo que en tenim alguns que sempre fan massa el badoc...

      Elimina
  16. Es que no hi ha descans, quan no son els trumfos, es el blat. No m'estranya que al meu poble tots preferissin la fàbrica...
    es broma, a mi m'agrada molt cultivar, ara tinc molts enciams...però no val a badar

    ResponElimina
    Respostes
    1. ARIS: La vida de pagès és molt sacrificada, especialment els mesos d'estiu. I és que no només hi han de posar molt d'esforç, si no que això tampoc els assegura tenir una bona collita. Sempre han d'estar mirant al cel per veure si plou, o no, si pedrega, o si fa sol.

      Ep! Així que ets un pagès urbà! A veure si algun dia ens ensenyes aquests enciams!

      Elimina
  17. Tinc un poema eròtic sobre BADAR. "Bada la bossa, que es farà de nit aquí esperant!!". No val a badar...

    ResponElimina
    Respostes
    1. CANTIRETA: Aquesta és la meva Cantireta, amb l'altra cara, amb més espurna, més picant! ;p No hem de badar, ponentina, no ho hem de fer!

      Elimina
  18. :) És curiós com d'un extrem de país a un altre- Empordà- a pagès "badar" és obrir el sac. Jo encara "bado" les bosses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ALYEBARD: Un país, una llengua! Certament és curiós, com ja hem comentat amb el sr. Gasull (ex-garbi) que ho he trobat molt interessant. Jo creia que era una paraula més reduïda a l'àmbit ponentí, però aquest post m'ha servit per a veure que, almenys a les comarques de llevant és un mot conegut, i el millor, ben viu!

      Elimina
  19. Feia anys que no la sentia badar en el sentit d'obrir. I és que el baixllobregatí mos ha fet perdre les fonts, xiquet. No bados tu, i no perdos les paraules. Per cert, tu també follaes nius?

    ResponElimina
    Respostes
    1. CLIDICE: Osti! Ara no recordo si follae nius! De fet crec que no recordo aquesta paraula així que deu ser una cosa molt més de la plana ponentina.

      Cli, Cliiii que lo baixllobregatí no et faço perdre los origens, que la sang que corre per les teues venes é ben lleidetana!

      Per la meua part ja procuro mantenir los mots dels padrins ben vius. Amb mos cosins hem omplert una llibreta ben plena d'estes paraules!

      Aumón com a ponent!

      Jo no follae nius però rostae pels trossos!

      Elimina
    2. Lo padrí m'ensenyae una cançoneta quan era pitita ques die: com te dius? folla nius, com te trobes? per les coves, quants anys tens? set i les dents! i allavòrens me feie comptar les dents que tinia a la boca. Que és una versió de la que recull Josep Mèlich aquí. Per cert que, follar és buidar, d'aquí la derivació escatològica de la parauleta. Ah, i a casa encara rostem lo plat. No bados, aumón com a ponent!

      Elimina
    3. CLIDICE: Lo teu padrí ere un home amb estudis! I quina cançó tan bonica! A mi me n'havien ensenyat una altra que començae així: "Que porguim, que porgam, que les eres que passam, cistellera balletera, que et faig jo a la teua esquena?". Allavontes havies d'andevinar quantos dits tinies a l'esquena. I cada número tinie un nom.

      Quins records...

      Berga! a casa meua i tant que rostem lo plat! A hi gustem molt!

      Elimina
  20. El títol està coix de CD, però admeto la llicència pel joc de paraules, va. ;P
    Bon apunt, nano. Tal com estan les coses haurem d'utilitzar quelcom més que trufos xics.

    ResponElimina
    Respostes
    1. JOAN: Caram! No me'n passes una! De fet el títol l'havia plantejat a l'estil de "si badem, ens feriran" però potser no me n'he acabat de sortir!

      Crec que els trumfos xics ja no són prou arguments per la nostra defensa. Haurem de passar a les bales... de palla!

      Moltes gràcies, company.

      Elimina
  21. Ja ham badat massa en aquest país. Si no espavilem, no li donarem la volta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. TIRANT LO BLOC: En la meva modesta opinió ara ja estem en un punt de no retorn. O tirem endavant amb totes les conseqüències o la propera generació ja no tindrà arguments ni pilars que fonamentin la seva lluita.

      Elimina
  22. Un post molt molt interessant porquet...m'ha agradat molt...si noi no val a badar ni deixar la porta badada...perdem lèxic i tu en els recordes...gràcies porquet! que no ens badin de mig a mig!

    ResponElimina
    Respostes
    1. ELFREELANG: Moltes gràcies Elfri per les teves paraules! Sempre especials! Massa anys fa que tenim el rebost ben badat. I nosaltres, badocs, mirem el nostre badiu creient que el tenim ben ufanós i pensem que els núvols que hi ha al cel ja es badaran... No, no i no. S'ha acabat el temps de la innocència. O lluitem o morim.

      Elimina
  23. Clar! Quedar-se amb la boca badada, vol diu quedar-se amb la boca oberta, sorprès. Però no sabia que un trumfo era una patata! Jo sempre li havia dit... patata! ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. YÁIZA: Aaaah! T'he ensenyat una mica més! No et queixaràs, passes per aquí i aprens, eh? ;)

      A la propera foto que et facin ja podràs cridar Truuuuuuumfoooo, el que passa és que potser et queda una boca de pinyonet que farà certa gràcia!

      Elimina
  24. Hola Porquet! Quin apunt més xulo! M'has fet pensar en la mare quan m'explica que de petita "anava a l'avellana" i li "parava el sac" al senyor Sebastià! ;D

    ResponElimina
    Respostes
    1. GUSPIRA: Sí senyora! M'has fet recordar l'altra manera que tenien de dir-me que badés el sac, i era, precisament, para el sac! Bona, bona! Molt bona!

      Si rasquem una mica en el nostre passat més recent podem trobar gent molt propera (si no, nosaltres mateixos) amb records lingüístics (associats a vivències fantàstiques) de primer ordre! I sembla que quedin tan lluny, i és que el temps passa molt ràpid, i més i tot per les paraules.

      Elimina
  25. Tu plegaves pataques que es diu per la meva terra, i jo plegava avellanes. La diferència de tamany és important, per aquest motiu, tenir la senalla plena costava més i "parar" el sac es feia 3 o 4 cops al dia per cap. Ara, a vegades, enyoro la tranquilitat de plegar avellanes, anar fent, una després de l'altra, mentrestant, podies anar pensant en les teves cosetes. I quan plovia, ens quedavem a casa, potser per això adoro la pluja!

    ResponElimina
    Respostes
    1. JUDIT: Quins records tan bonics! Doncs són ben calcadets als que jo he explicat, canviant el producte comestible de recollida, però el fet és el mateix. Déu n'hi do la feinada per omplir les senalles i les saques d'avellanes, no? Jo les avellanes sempre me les he cruspit!

      Sincerament, a mi em costava molt anar al tros a plegar trumfos. Em feia sempre molta mandra. Però la veritat, ara hi tinc uns records tan bonics associats a aquesta feina que no me'n penedeixo gens. Com tu amb les avellanes!

      Elimina
  26. Has sabut combinar perfectament una experiència teva amb el patiment col·lectiu que ara ens toca viure; no podem badar ni un instant, perquè tot s'aprofita, i ja comença a ser hora, d'esmolar les eines, i plantar-nos, perquè sinó ens segaran novament.
    M'ha agradat molt el teu record, jo també anava a l'hora amb el meu pare, però en dèiem "plegar pataques"!!! Fixa´t la diversitat dialèctica!!!
    Els trumfos, a les cartes, hahaha!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. DAFNE: Moltíssimes gràcies, Dafne, per les teves paraules elogioses! Per sort o per desgràcia ens està tocant viure, potser, l'època més involucionista des de la dictadura. Mala sort doncs. Però ho hem de veure com una oportunitat immillorable per a acabar amb tres segles d'anar badant, amb tres segles de degradació nacional, cultural, social, lingüística, etc. Com dius, ja és hora d'esmolar les eines, però fer-ho de veritat (jo ja fa molts anys que les tinc ben esmolades...).

      Així que tu també has plegat trumfos/pataques? Així doncs ja saps el que és esllomar-se durant hores per anar omplint cistelles i sacs! Però també que bona que és aquella truita de patates, a la nit, feta amb els trumfos collits durant el dia!

      I a la nit ho culminàvem amb una partida de "la podrida". I allà els trumfos també eren genials!

      Elimina
    2. No sé com s'hi juga??? Potser aquí en diem d'una altra manera!!!

      Elimina
    3. DAFNE: Ui, si t'ho explico jo, com es juga a la Podrida, no te'n sortiràs. Et deixo un parell de links que he trobat que ho expliquen prou bé, i fins i tot un que s'hi pot jugar! Suposo que, segons el lloc, es deu conèixer amb altres noms, ja que crec que és un clàssic!

      http://www.cccj.es/reglaments/podrida.htm

      http://www.acanomas.com/Reglamentos-Juegos-de-Naipes/1226/Podrida.htm

      http://www.filferro.cat/Jocs/podrida.html

      Una abraçada, Dafne!

      Elimina
    4. Porquet, sííííiííiíííiíí que hi he jugat!!!!! El vaig aprendre amb el meu cunyat, el de la Marató, però li diem un nom molt vulgar, ja li preguntaré, ell que ho sap tot, com es diu.(Li diem el fill de puta, què hi vols fer), això que tots són molt correctes, hahahahaha!!!!
      Ai, quina gràcia, la Podrida, vés per on!!!!
      Gràcies, ets molt complidor!!!! hahhahahaaa!!!!

      Elimina
    5. DAFNE: Hehe, ja ho saps! Aquí estem per a resoldre dubtes! Tots aquests jocs reben noms diferents segons on, i segur que hi ha alguna petita variació amb les normes. Peò l'essència és la mateixa! Així que ja veus, hem jugat al mateix joc!

      Elimina
  27. Si seguim badant d'aquesta manera perdrem aquesta llengua nostra que tant ens estimem. Prou de badar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. DOOMMASTER: Si seguim badant perdrem la llengua i darrera seu tot el país. Ens hi juguem les garrofes, ens hi va el ser o no ser.... i hem de caminar per a poder ser!

      Elimina
  28. Ostres, quantes paraules desconegudes!
    Els trumfos son patates? A mi m'agradava molt recollir les patates! El meu avi no em va deixar mai fer servir l'eixada. Temia que la clavés en la patata més maca. Tenia raó. L'eixada la feia anar d'una manera força destralera.

    M'agradava molt recollir les patates. Era part de l'estiu. A la meitat de l'estiu, amb les patateres ja seques i que et sorprenia.

    Badar, no ho havia sentit mai i m'havia parat a pensar-hi!! carai!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. RITS: Aixó doncs has pogut aprendre una miqueta més amb aquest post, no? ;p Els trumfos són patates, sí, sí. Però veig que tu també ja en tens una bona experiència d'anar-les collint (sempre lligades als records dels avis... deu ser que és la darrera generació genuïnament pagesa...).

      A cals meus padrins es collien i es cullen amb tractor i una màquina que les va fent sortir a la superfície mentre obre els solcs, però és clar que si només en tens plantades en un hort sempre s'hi ha de saltar amb l'aixada! (per cert, m'encanta que hagis fet servir el mot aixada doncs és com l'anomenen allà a casa meva, però resulta que per aquests verals més orientals tothom li diu "xapo"... que no m'agrada gens. Sempre ha estat l'aixada!).

      Les recollides de trumfos van íntimament lligades a l'estiu. I no tenieu aquells escarabats petitons que podien fer volades curtes? Als menuts ens feien molta gràcia, als grans ja no tanta doncs picaven les patates!

      Ara ja saps que no hem de badar gens! Un potxó, bonica!

      Elimina
  29. Apa, ara sóc jo que aprenc a casa teva! M'he quedat bocabadada ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. SÍLVIA: Així doncs, llegint-nos aprenem! Em reafirmo, no podem demanar més! I tanca la boca que t'hi entrarà una mosca! ;p

      Elimina