Si badem ens badaran

Quan era un marrec que passava els meus estius a pagès un dels moments que més temia era l'hora d'anar al tros a plegar trumfos. Capverd i enjogassat, no tenia les ganes per ajupir-me a collir-los ni les forces per a carretejar les cistelles, plenes a vessar de trumfos, fins allà on hi havia els sacs per a buidar-les.

Així que, amb aquest caldo de cultiu, la jornada al tros només podia acabar, tot sovint, en una guerra baladrera de terrossos, o en una obertura d'hostilitats entre els diversos bàndols a base de trumfos xics, de fenomenals aptituds i qualitats com a projectils aeris.

Llavors és quan els grans ens imposaven el seu procés de pau i, tot sovint, ens miraven de mantenir distrets amb les tasques menys feixugues del tros, d'entre les quals, a mi sempre m'havia captivat aquella que anomenaven al crit de "bada!".

Fer el badoc? Vagarejar pel tros sense fer res de profit? Distreure'm amb el vol d'una mosca? Badar com un estaquirot? No! Havia d'obrir el sac de patates per a que, qui arribava amb el cistell ple fins dalt de trumfos, el pogués buidar a dins. 

D'això, a pagès, se'n diu badar, i el DCVB ho confirma dient que es tracta d'"obrir una cosa sense separar-ne completament les parts".

Més endavant, però, vaig aprendre que existeix una accepció menys innocent, més agressiva i força violenta d'aquest mot, que ens remet a traus, ferides i profundes fenedures.

Així, si d'aquelles hores al tros plegant trumfos i badant sacs vaig ésser conscient que cal molta feina per a recollir els fruits que ens serveix la nostra terra, i que cal esllomar-se per a recol·lectar allò que abans hem sembrat, de les experiències posteriors he après que tot l'esforç i totes les suades dedicades a fer créixer i a cuidar el nostre tros, si badem, se'n poden anar en orris.

S'ha acabat l'època dels jocs innocents i el xivarri infantil enmig del tros. Ja no ens cauen terrossos juganers o diminuts míssils trumfaires. Ara ens plouen clatellades feridores i garrotades malintencionades. Cal estar amatents i no fer el badoc. Cal evitar que ens enxampin badant i badallant o potser llavors sí que descobrirem, amb els pixats al ventre, que un dia ens hauran badat el cap.

Un entre tants com esperen i callen.

Un entre tants com esperen, treballen.

Un entre tants com esperen, badallen.

Obscura lluita, afany constant,

és com un ball de cauta nuesa.

Obscura lluita d'afany constant,

és com un ball, savis girs, sense pressa.

Un entre tants com no dormen i guaiten.

Un entr tants com no aguarden i lluiten.

Un entre tants com foraden la nit.

La Carrau musicant Vicent Andrés Estellés