dimarts, 31 de maig de 2011

Well done!


"London calling, yes, I was there too!"


Londres es va llevar en dissabte rúfol...

...però engalanada amb elegància anglesa

Dels seguidors del ManU no en cantaven ni gall ni gallina...

...i els carrers londinencs aviat es van veure tenyits arreu de blaugrana!


S'acostava l'hora del partit i Wembley es mostrava imponent, tant per fora...

...com per dins!

L'afició blaugrana aviat es va mostrar molt més animada i cantaire...

...tot i que quan aquests s'hi posaven déu n'hi do!

Però la màgia d'aquest equip nostre va fer embogir els uns (i callar els altres!)

I al final, festa grossa, alegria immensa i quan l'Abi va aixecar la copa, alguna llagrimeta...

Gràcies Barça i gràcies Pep per regalar-me aquest dia inoblidable!

divendres, 27 de maig de 2011

Cap a Wembley!

Si no m'equivoco aquesta serà la meva visió aproximada del terreny de joc

Ni l'islandès Grímsvöten i la seva fúria, ni el portuguès Mourinho i la seva estupidesa.... res ho poden impedir. Aquesta nit, per fi, agafo el vol cap a Londres, cap a Wembley!.

És el meu primer desplaçament en una final com a culer i tinc un no sé què a la panxa... quins nervis! Quina il·lusió!.

Marxem amb 3 Copes d'Europa i lluitarem tots (jugadors i marea blaugrana desplaçada a Londres) per a tornar amb 4.

Als que us quedeu per aquí animeu, canteu, crideu fins que no pugueu més. Estic segur que l'alè del vostre suport planarà sobre la gespa i les grades de Wembley.

Nosaltres, allà, estigueu segurs que ho donarem tot, ens hi deixarem la veu! Farem que se senti arreu de Londres, amb estrèpit eixordador, el nostre orgullós bram català!

Som-hi Barça! Som-hi culers! Cap a Wembley! 

dimecres, 25 de maig de 2011

M'ha tocat la fibra

No sóc molt de mirar la tele i molt menys els anuncis, però he de reconèixer que acabo de veure aquest que aquí us deixo (en la versió completa, un xic més llarga que la de la tele), i la veritat, m'ha tocat la fibra... m'ha fet posar la pell de gallina!

Els que ja em coneixeu una miqueta, a través del blog, entendreu ràpidament perquè...

dilluns, 23 de maig de 2011

Pura poesia

"La muntanya és la meva poesia"

Sortint de Cabdella, a la Vall Fosca (Pallars Jussà)
ens endinsem en un bosc de fades, camins empedrats, traginers i exiliats.


Trescant per la solitària i meravellosa Vall de Riqüerna (un tresor amagat)
ens quedem bocabadats amb el silenci, el paisatge, la fressa de l'aigua
i el nostre objectiu final que treu el nas en la llunyania...
el Gran Pic del Pessó (2.894 mts). 

A l'alçada del Pontet de Rus ens sorprèn aquest preciós saltant d'aigua...
la primavera se'ns mostra en tota la seva contundència.

Seguim guanyant alçada i ja hem deixat enrere boscos, prats i pastures
(la Vall de Riqüerna ja ens queda al fons). Ara la roca aflora i pren el protagonisme.

L'imponent massís rocallós ja se'ns mostra obertament i ens desafia a coronar-lo.
La canal central ens ensenya el camí cap al Gran Pic del Pessó.

I assolim, per fi, la capçalera de la vall amb els seus estanys de Francí.
Residuals congestes de neu, quatre isards ens vigilen, alguna truita poruga
dins l'aigua encalmada i glaçada, solitud i silenci.... corprenedor.

Bon moment per descansar un instant i fer balanç del camí recorregut,
mirar enrere i veure entre els primers castells amenaçadors,
el Montsent de Pallars traient el seu caparró encara enfarinat.

Enfilem ja l'atac final i fent la grimpada cap al cim se'ns mostra
 l'espectacular afilada cresta del Pic de les Mussoles (2.876 mts)

I al seu costat, en canvi, s'obre la suau la Vall de les Mussoles, 
amb genuïna i esvelta forma glaciar,que sembla que ens vulgui mostrar i presentar,
nord enllà, els massissos més elegants i endinsats del Parc Nacional d'Aigüestortes

Un cop al cim, cap a ponent els Estanys del Pessó, encara mig glaçats,
i la Vall de Boï, i el seu patrimoni de la humanitat, al fons.

I cap a ponent, a l'esquerra els Pirineus d'Aigüestortes,
a la dreta el Montsent de Pallars i a baix els Estanys de Francí.
Només la fressa del vent ens acompanya... i algun xiscle animal en la distància.


Després d'una bona estona al cim, a tocar del cel, ben amunt, lluny de tot i de tothom,
els núvols amenaçadors ens empenyen a iniciar la davallada.
Just abans de marxar, però, fem una llambregada final al Pic Petit del Pessó, 2.793 mts,
 (a l'esquerra), germà petit i sentinella del que nosaltres hem coronat,
i dels gelats Estanys del Pessó.


Així que decidim desfer el camí fet i tornar cap a l'acollidora Vall de Riqüerna.
Deixem enrere les congestes de neu, les abruptes roques i el silenci del cim
 i retornem, de nou, als paisatges boscosos, suaus, de prats entapissats i rius sorollosos.

I la mateixa vall, en camins engalanats, orgullosos del seu passat vital
unint pobles, gents i valls pirinenques, ens mostra i ens indica
el nostre camí de tornada cap a casa.

El track de la ruta i la seva explicació... aquí!

dijous, 19 de maig de 2011

Per Tutatis!

Espero que els senyors Uderzo i Goscinny (al cel sigui) em permetin la llicència...

Som a l'any 2011 després de Crist. Tota la Hispània (i més enllà) és ocupada per la crisi... tota? No! Un llogaret de la plana del Vallès habitat per santcugatencs indomables rebutja una i altra vegada ferotgement la invasora crisi...

Hora laborable d'un dia laborable a la cua d'un súper d'aquesta irreductible vila vallesana. Unes indomables santcugatenques madures i ocioses, amb xandalls de marca, maquillatge Pre-à-Porter i melena rossa L'Oréal s'entretenen en excés amb la caixera. 

Arriba una altra santcugatenca amb idèntic codi genètic i, amb somriure i aclucada d'ullet còmplices amb les primeres, aboca el següent titular:

"Venga niñas que no estamos de relax en el paddle!"

Em mossego els llavis, la llengua, les ungles, les potetes de porquet.... per Tutatis!... un dia ens caurà el cel al damunt!

diumenge, 15 de maig de 2011

La Mussara

Vilaplana en primer terme i el Pla de Tarragona i el Mediterrani més enllà
des de la cinglera del poble abandonat de la Mussara

Aquest cap de setmana vam decidir fer cap a les muntanyes del sud, que també existeixen!. Després de fer nit al refugi de la Mussara vam fer una ruta per tota la zona coneguda com els Cingles de la Mussara (Baix Camp), entorn el qual encara no havia trepitjat en tots els anys que porto trescant geografia d'aquí i d'allà.

Molt a prop del refugi es troba el poble abandonat de la Mussara. Aquest va ser deshabitat definitivament cap als anys 50 del segle XX i actualment es troba en un estat totalment ruïnós (les primeres referències escrites són del segle XII).

És un entorn amb una aureola especial (i no parlo de les modernes creences de fets estranys i paranormals amb que malauradament s'està fent famosa aquesta zona). Començant pel bell dringar de reminiscències sarraïnes de la seva toponímia, el poble es troba totalment encimbellat sobre la cinglera amb unes vistes espectaculars sobre el Pla de Tarragona. La carretera que t'hi porta mor allà mateix i hi ha una curiosa bassa, en el que era l'antic centre del poble, plena de gripaus i granotes força xerraires, amb la que els seus antics habitants (que per això eren anomenats "ranes") recollien l'aigua de la pluja per a la seva subsistència, clar exemple de la duresa de les condicions hidrològiques i climàtiques de la zona (la tipologia i orografia del terreny de la contrada ja fa endevinar que es devia sobreviure amb quatre vinyes, uns pocs horts i uns pocs animals, especialment cabres i algun garrinet).

Els pobles abandonats sempre m'han dut a fer volar la imaginació somiant en com devien viure els seus antics i desapareguts vilatans. Acostumen a ser pobles ubicats en zones extremes, d'accés complicat, a bones hores caminant de la vila habitada més propera. Zones privilegiades sota la nostra òptica turista, durs ecosistemes sota la dels nadius.

Sempre intento imaginar-me com devien fer vida diària en aquells paratges, com se les devien empescar per anar sobrevivint (verb que s'escau en molts casos, i a la Mussara especialment), i sobretot, els pensaments dels seus habitants que un dia varen decidir abandonar les seves cases, en molts casos suposo que farts d'aquelles condicions tan dures i cercant més comoditats. Ha de ser molt trist tancar la porta d'on has nascut per a marxar-ne definitivament, abandonant-la a la seva sort.

I sempre penso en el darrer dels seus habitants. El que ha resistit l'embat dels anys i les condicions dures, veient amb els seus propis ulls la decadència del poble, com les cases es tancaven i la vida s'escolava camí avall, cap a la plana, cap a ciutat. Ha de ser una situació força trista, fins i tot depressiva. Veure que allò que vius ja no té cap mena de futur i es derrueix sota la pluja, el sol i el vent. Una vida molt solitària i psicològicament massa dura.

La Mussara exemplifica molt bé la rendició de l'home davant les condicions que imposa la natura, o potser l'estupidesa humana d'intentar encimbellar-se en indrets que no ens pertoquen per naturalesa.

Us deixo un parell d'imatges que exemplifiquen l'implacable pas dels anys... l'única cosa que mostra un cert progrés és el punt final de la carretera que ara hi arriba que, paradògicament, deuria ser el punt de sortida dels darrers habitants d'aquest racó de món.

La Mussara a principis del segle XX (d'aquí)

La Mussara en una imatge recent (d'aquí)

dimecres, 11 de maig de 2011

Tenim un nom!

"Barcelonistes de tot el món: gaudiu, brindeu, rieu, folleu que aquesta és la lliga més difícil. Ho teníem tot en contra i junts hem guanyat"

Retweet del periodista Xavier Bosch


Campions de lliga 2010-2011!
Tercera lliga consecutiva 
(en la història del Barça repte només aconseguit abans pel Dream Team de Cruyff)

VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA!

dissabte, 7 de maig de 2011

Quo Vadis?

El Còth deth Hòro des del Plan dera Artiga de Lin (Aran)

Veient aquest panorama plujós, ennuvolat i boirós no ens ha quedat més remei que fer una genuflexió i tres reverències respectuoses davant la seva autoritat. Humils, temorosos i sense gosar alçar el cap ni donar-li mai l'esquena ens hem anat retirant, a ritme de cranc esporuguit, per allà on havíem vingut.

La llei de la muntanya ha imposat la seva implacable lògica. Quo vadis? On anàveu intrèpids excursionistes? Preteníeu destorbar-la i provocar la seva ira?

Així que no hem gosat ni insinuar el desplegament de les nostres armes (motxilles, botes, pals, grampons i piolets). Davant la innegociable llei de la muntanya no hi ha tracte possible. Retirada total i absoluta...

Capcots, decebuts i, d'acord, ho reconec, un xic ferits en el nostre orgull, hem anat a ofegar les nostres penes muntanyenques en un desganat i frugal dinar...


Ehem...bé... potser sí que ha estat un xic més gormand i contundent... però és que com bé diuen: "Bon vi i bon tall i penes avall".

dilluns, 2 de maig de 2011

Li garanteixo un judici com cal

Ai Rafeques... ja no estàs de moda...

Aquesta és la sentència que despatxava en Rafeques al programa "Vostè Jutja" de TV3, a mitjans de la dècada dels 80, just abans d'iniciar el procés judicial que es desenvolupava en els diferents programes que es van emetre. Era una mena de garant de l'aplicació de la justícia en el context del programa. Es garantia un judici just i independent.

Avui, en Rafeques s'hauria quedat sense feina o l'haurien arraconat per il·lús i ingenu. Ni judicis, ni tribunals independents, ni advocats, ni fiscals, ni jutges. Res de res. Tot ha estat substituït per soldats, armes i un bon tret al cap, com a veredicte final. Els Estats Units diuen que han assassinat l'ignominiós Bin Laden (i dic diuen, perquè, a hores d'ara, això de que hagin tirat el cos al mar i no hi hagi cap document gràfic d'aquest... fa un cert tuf estrany).

Assumint com a vertadera, però, l'afirmació feta pel propi president dels Estats Units, s'ha de tenir clar que això d'avui té un nom en el dret internacional, se'n diu execució extra-judicial i és un cas flagrant d'agafar la declaració dels drets humans i passar-se-la per l'entrecuix i, a sobre, celebrar-ho als carrers com si s'hagués guanyat la Super Bowl.

Molts podreu dir que el primer en ignorar qualsevol dret fou el mateix Bin Laden amb els seus lamentables atemptats a Nova York, Madrid i altres parts del món. D'acord. Però el món occidental, democràtic, liberal, suposat bastió del compliment dels drets humans, bressol d'orgulloses cultures, filòsofs i polítics no té cap altra resposta que pagar amb la mateixa moneda?

Es poden arribar a entendre els desitjos de venjança, especialment del poble nord-americà, però he dit això, venjança, cosa força diferent del que es coneix (o es coneixia) com a justícia (i és trist veure com molts rotatius i polítics han bramat als quatre vents "s'ha fet justícia!"...). Si ens movem en aquests paràmetres de revenja ja podem tornar a enllustrar les armadures i les espases i donar la benvinguda al revival d'Edat Mitjana en el que estem entrant.

Ah, i un petit darrer detall, el senyor que ha ordenat l'execució final, el senyor Barack Obama, va ser guardonat amb, atenció, el Premi Nobel de la Pau del 2009... 

"Li garanteixo un bon tret al cap" (aquesta deu haver estat la sentència d'en Rafeques Obama en el programa nord-americà "Els Estats Units jutgem").

diumenge, 1 de maig de 2011

Esdevenir, si cal, desobeint

La Talaia de Ses Ànimes resisteix, des de la mallorquina Tramuntana,
 l'embat dels segles i les escomeses, antany de sarraïns i pirates,
avui de bergants amb frac, espoliadors i tempestes assimiladores.

Ja fa uns anys em van regalar un llibre que invitava a interessants reflexions:

"En una societat com la nostra, en la qual imperen el relativisme i l'individualisme, convé trobar qualque moment per pensar sobre determinats valors i la seva importància (no només en termes històrics, sinó com a elements indispensables per a construir una ètica de mínims que permeti una vertadera convivència, més enllà de la simple coincidència)".

E.

Resava la reflexió de la dedicatòria de la persona que me'l va regalar.

I a dins mateix d'aquest llibre, hi havia un calendari de l'any 2008, que estàvem a punt d'estrenar, de la històrica llibreria Quart Creixent de Ciutat de Mallorca, amb una poesia exquisida del poeta mallorquí Carles Rebassa, que, amb una estrofa final per mi antològica, ha passat a ser una poesia de les imprescindibles del meu repertori.

INFINITS UNIVERSALS

Si penses que ets petit i que el somriure
encara no és per a tu, que et cal saber
com envestir el futur que tu vols ser,
afanya't a alenar, sumar, fer viure.
Si creus que cal llaurar, que cal escriure
mil somnis cada dia per poder
trobar el desig exacte, el sant voler,
practica'ls per morir, glatir, reviure.

Cal avançar, fer, dir, esplomissar
les pors que et fan cridar i et fan sofrir.
Si cal, pispar a qui es vol lucrar. Errar,
contravenir, burxar o malferir.
Lluitar, boixar i no doldre's ni acatar.
I esdevenir. I sí, desobeir.

I parlant d'esdevenir, avançar, burxar, d'esplomissar les pors i pispar a qui es vol lucrar, de no doldre's ni acatar, tot sota una òptica de mar endins, ben mallorquina, potser que parem esment a la lliçó de convivència i compromís que ahir, almenys 10.000 mallorquins, van reforçar i refermar, per la seva illa, la seva terra, la llengua pròpia i els llaços que ens uneixen.


De la campanya "Mallorca m'agrada!"