Jo també he guanyat la Champions

I si no us ho creieu només heu de clicar la imatge!

Bon Nadal!

La marea

Sa Calobra (Mallorca)

"La marea me dejó aromas de barro,

algas tejidas en forma de desengaño"

Ens vam moure, tots aquells anys, entre la bellesa i el vertigen d'un horitzó infinit, i un entorn tocat pels déus de l'amor més vetusts, rocosos i indestructibles. La mar encalmada, alta i ufana, cobrint-nos les cames, protegint-nos dels pirates.

Però aquesta és llunàtica, i transita, amb força i memòria oculta, del bressol al repudi. Arrecera vida aquàtica en ses entranyes, però escup posidònia a través de ses onades. On hi fou la salabror, hi vessa arena fangosa.

Antany diví, aquell entorn s'esbocina ara, engolint els peus enmig d'una aigua en franca retirada. Badocàvem en el que crèiem un mar en calma, però certament duia corrent de fons emboscada.

La marea s'escapoleix i s'allunya, baixa i ens despulla les nostres pells i les nostres mancances. Escassos metres d'arena entre nosaltres. Podrien ser un desert sense oasis ni miratges.

Tu et veus amb les cames arrelades a la sorra, i les algues com a fràgils i agredolces llaçades a la terra que ensumes. I jo no puc deixar de mirar aquella au lliure i fugaç que esberla aquell cel nostre, d'ençà descolorit per núvols blancs, invasors i forasters.

I aquell ocell em xiuxiueja, a cau d'orella, que aixequi el cap, miri amunt, llevi els peus d'aquella arena reclosa i pantanosa, i alci el vol, i prengui el camí que dibuixen i apunten aquells núvols en la immensa celestia.

"Tu marea me dejó la piel cuarteada,

la miel en los labios, las piernas enterradas"

_____________________________________________________

Per si algú s'ho pregunta, fixeu-vos que en les etiquetes no hi ha la de "Porquet íntim" que empro quan faig autobiografia!

Bandoler de camí ral

Conta la llegenda que, pels camins que anaven i venien de la muntanya de Montserrat, hi corria un bandoler que atemoria frares i monges, traginers i pastors, pelegrins i caminants.

Heus ací que un dia, diuen les cròniques, aquest bandoler va cometre greu crim a la vila de Monistrol i va fugir-ne, perseguit pels vilatans, pel Camí de l'Àngel, antic camí ral encara avui empedrat.

Les impressionants agulles llevantines montserratines, des de l'històric camí ral de Monistrol
 amb l'espigat Cavall Bernat, a l'esquerra, com a far i emblema.

No prou satisfet encara, amb el sarró ple del botí furtat i la inconsciència de brivall, en arribar al capdamunt de la Serra del Franc, va entrar al monestir de Sant Benet i hi sembrà el pànic entre les monges benedictines.

El monestir de Sant Benet des de la Baixada dels Matxos

Quan ja se sentia la remor dels monistrolencs a l'encalç del bandoler, aquest seguí fugint amunt, amunt, per l'anomenada Baixada dels Matxos, en aquest cas, però, feta feixuga pujada.

En veient, però, que els justiciers enfervorits l'estalonaven va decidir fer marrada per una canal misteriosa, mig oblidada i oculta en la bardissa. La Canal del Pou del Gat, dreta i vertical, tot obligant-lo a grimpar i fer bona suada, el va dur a les més altes alçades de la muntanya montserratina i, així, esquivar aquells irats perseguidors que seguiren, despistats, més avall pel Camí dels Degotalls. L'esforç, doncs, havia pagat la pena.

Però fou llavors quan el curs de la història es girà com un mitjó. I és que, tot passant pel Pla de la Trinitat, va arribar a un indret majestuós. Al capdamunt d'una de les agulles verticals s'obrí, davant dels seus ulls, un paisatge senzillament embriagador...

Una panoràmica tan enllà com abasten els ulls sobre la Catalunya de llevant.
Amb la comarca del Bages als peus, fins als Pirineus nevats.
Des de la Mola i el Montseny fins al mar brillant.

No només la mà de la natura es va mostrar espectacular en aquell punt, que ho feu també la mà de l'home, a través d'una ermita entaforada entre agulles. Inversemblant, pecularíssima, l'ermita de Sant Dimes enlairada i enclastada entre les roques montserratines.

L'ermita de Sant Dimes (amagada a l'esquerra), arrecerada entre agulles
observa el Monestir de Montserrat als seus peus.

I va ser en aquell lloc on es va produir el que la gent anomena el "Miracle del Bon Lladre". Potser narcotitzat per les vistes celestials, potser per trobar-se davant de l'esgleiola ofrenada a Dimes el bon lladre, el cas és que aquell bandoler es va penedir de totes les malvestats comeses fins llavors i va decidir fer foc nou amb la seva vida.

A veure si sabeu trobar l'ermita de Sant Dimes enmig d'aquests espectaculars i aeris paratges...

Així que, com a penitència, va decidir caminar fins al cor de la muntanya de Montserrat, fins al bressol del seny i la saviesa que pretenia recuperar. I ho feu tot passant per les més de vuit-centes Escales dels Pobres, en senyal d'humilitat i sacrifici.

Les Escales dels Pobres

D'aquesta forma, i no d'altra, fou com aquell bandoler de camí ral esdevingué lladregot reconvertit, i com, tot caminant, aconseguí eixir de la foscor de les penombres del seu ofici, fins llavors, de cada dia, i així assolir nova llum, o el que de fet seria una segona oportunitat per a la seva vida.

Des de les Escales dels Pobres, el Monestir de Montserrat,
il·luminat a la sortida de les penombres, amb la Mola al fons.

Estadística

D'aquí

Where you should be, no one's around.

And I wish, I wish it was a small world

because I'm lonely for the big towns.

Odio els diumenges. A cops d'avió, a cops de llàgrima. Des que visc a Mallorca he desenvolupat una aguda intolerància a la seva existència, a la seva sola presència.

En vol mar endins o en viatge de tornada de comiat de l'aeroport, els he plorat tots.

Avui especialment, després d'una setmana amb regust de la nostra anterior vida conjunta andreuenca. Tenin-te per aquí, has fet d'aquest edifici insular, la nostra casa mallorquina. Amb aquesta senzillesa, amb aquesta calidesa, amb aquesta manera tan teva que tens d'omplir qualssevol quatre parets d'aquesta terra.

I és que quan he tornat, després de deixar-te a l'aeroport, i he obert la porta de la nostra casa mallorquina, no m'ha rebut la teva veu, amb els noms que m'anomenes, com has fet cada dia d'aquesta setmana, que ja se'ns ha escolat d'entre les mans amb excessiva rapidesa.

De nou, aquestes parets han perdut categoria i etiqueta. Edifici insular sense solera.

I altre cop m'he vist impotent per trencar amb aquesta ben consolidada tendència, i he confirmat la refotuda estadística dominical de la meva tradicional plorera.

Dia catosfèric de l'enigma i l'endevinalla: Homenatge Mac McAbeu

Aquest matí, anava passejant pels boscos hivernals i hivernats de prop de Milany, pel seu vessant ripollès, quan prop del Torrent de la Bauma, ja a tocar de Vallfogona, se m'ha palplantat una merla d'aigua ben bé al davant. Eixerida, preciosa, nerviosa i una mica esporuguida.

Llavors, quan intentant fer-li una foto apressadament, amb una mà ja m'embullava amb les cintes de la càmera, del GPS i de la motxilla, i amb l'altra feia equilibris per mantenir l'iPhone ben arrapat per tal d'aconseguir també, fer un "instagram" de la bestioleta (que em podia comportar un carretó de "likes" i dotzenes de nous seguidors...), ha alçat el vol nerviüdament fins a posar-se, de forma ben delicada, a la meva espatlla.

En aquell moment els eterns sons boscosos han callat. Juraria que fins l'aigua s'ha glaçat. I llavors, aquella merla d'aigua ha iniciat un embriagador i misteriós cant solitari. Una refilada farcida d'enigmes. Una piuladissa plagada d'endevinalles.

Aquell moixó no tenia aturador, i entonava tots els sons que jo pogués imaginar, i els que no, també. Un enigma rere un altre, una endevinalla després d'una altra. Jo no sabia si estava sent posat a prova per la saviesa d'aquells boscos mil·lenaris o estava essent víctima d'una nova i refinada (o refilada) tortura...

I de sobte un llampec en el meu cap. Aquell moment de lucidesa que m'apareix un cop cada quinquenni, si fa o no fa. Tots els enigmes convergien en el gran enigma original, totes les endevinalles tenien la mateixa solució magistral! 

El que aquell ocellet m'estava dient, a cau d'orella, era que avui és l'aniversari d'en Mac!!!

Llavors la merla s'ha enlairat, l'aigua ha tornat a caure torrent avall, el vent ha tornat a remenar les branques i la fullaraca, i el bosc ha recuperat tota la seva vida... Tota? Tota no! Jo hi seguia trobant a faltar uns enigmàtics habitants, uns misteriosos éssers, potser el secret més ben guardat dels nostres boscos... els gamusins!

Un enigma com el dels gamusins, tan tradicional, tan clàssic, amb el que hi han topat i fracassat generacions i generacions de catalanets, només pot estar a l'abast dels escollits...

M'ajudes a trobar-los en aquests boscos, Mac?

Els boscos hivernals de Milany segur que amaguen gamusins! En veieu cap?

PER MOLTS ANYS, MAC!

Ulleres de pasta

No hi ha déu que entengui aquest llibre. La Gaia Ciència de Nietzsche, en sànscrit. No m'he pogut acabar ni una obra sencera d'aquesta biblioteca tan eclèctica que tinc...

La banyera és tan de disseny, però és tan poc pràctica aquí al mig del menjador. L'he hagut d'omplir a base de cubells escalfats al foc. Tot molt "vintage", això sí...

A veure si dissimulo i faig com si acabés aquesta pàgina, que he d'anar corrents als Verdi. Avui toca una pel·lícula iraniana amb subtítols en grec. No recordo com es diu, ni crec que la recordi quan en surti...

Després duré la Lola a sopar a un d'aquells restaurants de cuines exòtiques d'ultramar. Plats excessivament picants i crus i cara de pòquer a l'hora de fer veure que trio el vi...

En acabat podem anar, amb la meva Vespa, a aquella teteria del call jueu de mobles vells i preus moderns. Massa moderns i tot, fins i tot per a mi...

Osti! Ara no podré acabar de fer relliscar els ulls per la pàgina! Se m'han entelat les ulleres de pasta! I mira que no són Ray-Ban! Que ja les du tothom! Que són molt millor! 

Potser és culpa d'aquests vidres neutres, sense graduació...

Renoi, què complicat és això de ser tan modernet, tan bohemi, tan alternatiu...

_________________________________

Una altra proposta de Relats Conjunts!

Per cert, que ningú s'ofengui! Que jo sóc el primer que compleixo a la perfecció alguns dels requisits del modernet.

I si no us ho creieu, mireu la foto del meu perfil. No són Ray-Ban...

Records de la BSS

Quadribarrat pels carrers de Donostia (Euskal Herria)
a la Behobia - San Sebastián del 2010

Aquest cap de setmana es celebra una de les proves atlètiques amb més solera, la Behobia - San Sebastián (BSS), de 20 quilòmetres, amb molta tradició entre la parròquia corredora catalana.

Això m'ha dut records, d'ara fa dos anys, quan la vaig córrer, conjuntament amb una bona colla d'amics.

Va ser un diumenge fred i plujós, però fou, sens dubte, la cursa més càlida en la que mai he participat. Endiumenjat, doncs, amb la samarra per la qual sento més predilecció, fins addicció, vaig llençar-me a córrer per les xopades carreteres guipuscoanes i carrers donostiarres.

Mai he sentit l'alè del públic tan entregat als atletes. Mai tanta gent desconeguda m'ha animat cridant el meu nom (escrit al dorsal). Mai he sentit, al meu pas, tants crits de "Visca Catalunya!" amb deix no català. Mai he alçat tants cops el puny, fins que les forces em van acompanyar, tot responent a aquells crits amb un bram de "Lliure!". Mai, tot corrent una cursa, se m'ha posat tants cops la pell de gallina. 

Sempre m'he regirat davant de l'excessiu "vasquisme" de certs ambients de la societat catalana, però, un cop més, aquell dia se'm va confirmar allò que sempre he intuït quan he posat els peus a Euskadi. Té alguna cosa diferent, especial... enganxa.

Per cert, encarant la recta final, en el darrer revolt de la cursa, vaig sentir el crit d'una noia que, finalment, va fer diana, i em va donar l'empenta final i definitiva per a volar en el darrer esprint fins a la meta...

"Visca el Sant Andreu!"

Gero Arte BSS!

Donostia des del Monte Igeldo, en un dia fred i plujós de novembre