No puc dir fava...

El despertador sona a les 6:30... cony! Ja és dilluns?

No, és diumenge, però ara recordo que en algun dia d'excessiva empenta i optimisme desmesurat vam decidir apuntar-nos a fer unes voltetes per l'asfalt de la ciutat de Barcelona durant aquest matí d'avui...

Repte aconseguit!

Una entrada a la línia de meta sense la cara massa desfigurada, amb una marca final prou digna i, especialment, la primera mitja marató d'unes persones molt especials per a mi, han fet d'aquesta matinal atlètica una experiència fantàstica.

Ara bé, ja em disculpareu perquè ja no tinc ni esma per a seguir escrivint... low battery...

Així que, us deixo, que un immens plat de pasta m'espera, per a recuperar les forces, i una posterior migdiada que, aquesta sí, serà de campionat!

El poble s'han venut. La història i les arrels s'han perdut.

Pintada a l'antiga vila de Tiurana (La Noguera)

Aquestes són les dues frases, les dues sentències, que vaig fotografiar, ja fa més de quinze anys, a l'antiga vila de Tiurana. Aquestes parets ja no sou a temps de veure-les. L'any 1.999 es van enderrocar les cases del poble per tal de que les aigües de l'embassament de Rialb l'engolissin mansament.

Tiurana, ara estaria a prop de celebrar els 1.000 anys d'història, però aquesta se li aturà a les portes del segle XXI. Les aigües d'un embassament que ja no va ser inaugurat per Franco, però sí pels seus hereus, van colgar cases, masos, històries familiars, sentiments i arrelaments. Les aigües d'un embassament construït amb dubtoses justificacions de regadiu, per a una agricultura que agonitza vivint de subvencions europees amb data de caducitat, varen ser la tomba líquida per a gairebé mil anys d'història de nissagues tiuranenques.

Aquesta menuda vila del mig Segre no ha tingut la sort de que, entre els seus fills il·lustres hi figurés un de la talla de Jesús Moncada que hagi deixat, per a la posteritat, el testimoni d'una magnífica novel·la (com aquest feu amb Mequinensa i el seu Camí de sirga) que testimoniï la vida diària, les menudes històries i les relacions personals que un dia es van teixir a l'antiga vila de Tiurana.

Les noves tecnologies, però, han permès llegar part del passat d'aquest poble a través del web Tiurana encara viu. És un web senzill però us recomano fer-hi una passejada. Si més no, és una forma de no deixar morir definitivament les desaparegudes cases de Tiurana: Cala Bepeta, Cala Teta, Ca la Trencada, Ca l'Oliva, Cal Bep, Cal Panyofí...

La placeta de Ca la Trudis quan els gats encara hi ronsejaven
www.tiurana.org (Tiurana Viu)

La mateixa placeta el maig del 1.999,
quan les aigües varen començar a colgar el poble
www.tiurana.org (Tiurana Viu)

Jo encara recordo anar a una de les darreres Festes Majors que es van celebrar a Tiurana, pels volts de l'any 1.995, juntament amb el jovent del poble dels meus padrins, ja que ens quedava relativament a prop i hi podíem anar amb les nostres motos desmanegades i sense poder passar més enllà dels 50 km/h (no per ganes, si no perquè la moto no donava més!).

Recordo però, anar-hi més per a veure de ben a prop un poble que ja s'esllanguia i que estava sentenciat a mort, més que no pas cercant la típica festa major de carrer, plena de vida, com a la resta de viles i pobles amb permís per a existir.

Alguns pocs tiuranencs encara van viure com les proves d'emplenat
de l'embassament de Rialb ja els negaven els seus carrers,
abans plens de vida i llavors d'aigua arribada per a, teòricament,
dur el progrés a una altra gent amb més fortuna que no pas ells.
www.tiurana.org (Tiurana viva)

Val a dir que, el 2007 fou inaugurada la nova vila de Tiurana. Sí, sí, el senyor Montilla va inaugurar un poble, com qui inaugura un hospital o una carretera! Aquest nou poble està ubicat en un indret proper però més elevat, des d'on es gaudir d'una esplèndida i contradictòria vista d'ocell sobre les aigües de l'embassament de Rialb, les culpables del seu trasllat.

La nova vila de Tiurana

Jo hi he estat i que voleu que us digui. No és lleig, té unes panoràmiques espectaculars fins als Pirineus, sol, piscina, més modern i funcional, i fins i tot hi han traslladat, pedra a pedra el cementiri, els preciosos porxos que tenia l'antic Carrer Major, un pou àrab... però per a mi, amant de la història, d'aquells arcs de mig punt datats al segle XVI i XVII que descobries pels carrerons de l'antic poble, enamorat de les pedres que traspuen segles de vida i gairebé te la poden explicar a cau d'orella, l'essència de Tiurana, les arrels i la història del poble s'han quedat, per sempre més, sota l'aigua.

_________________________________________

"Pels pobles ha corregut la veu que ve en Macià, i tothom surt a la carretera. No sé com ho han pogut saber. A Tiurana el poble en pes volta l'automòbil. Una dona jove abraça per la finestra en Macià i li fa petons, amb tanta violència que l'arrenca materialment, i l'hauria fet anar per terra si l'espessor de la gent no ho hagués evitat.

- Visca Macià! Visca l'Avi!

En la fosca de la nit avancem com podem. Pertot arreu, partides de gent, banderes i els noms de Macià i Catalunya com a oriflames"

Fragment de l'escrit de Pere Coromines a "Diaris i records" en ocasió de les eleccions de diputats a les Corts constituents (24 de juny de 1.931).

"EL POBLE S'HAN VENUT.

LA HISTÒRIA I LES ARRELS S'HAN PERDUT"

Pintada en una paret d'una casa de la desapareguda vila de Tiurana (La Noguera).

Els primers crits d'ofec del valencià

Les imponents Torres de Quart, esguarden, des de fa més de cinc segles,
una de les dotze portes que tenia el Cap i Casal del Regne de València.
Portes per les quals sembla haver fugit la seva llengua pròpia.

Onofre Almudèver, editor valencià, feu precedir, el 1561, a les edicions de Lo procés de les olives i Lo somni de Joan Joan, la següent crida a la lleialtat lingüística:

"Si no fósseu ingrats a la llet que haveu mamat i a la pàtria on sóu nats, no dormiríeu ab tan gran descuit, ans, uberts los ulls de la consideració, veuríeu com se us van perdent les perles e margarites, que, ab contínues vigílies los vostres passats adquiriren, i aprés les vos deixaren [...]. Per on vos exhorte, amoneste i tant quant puc encarregue, que torneu sobre vosaltres, i respongau per vostra honra, en no deixar perdre les obres de tan cèlebres autors, sinó que, renovant-les, mostreu a les nacions estranyes la capacitat de les persones, la facúndia de la llengua i les coses altes que en ella estan escrites".

El valencià Marc Antoni Martí, secretari de la Sala de la ciutat de València, ja al 1639, es mostrava preocupat davant del canvi d'hàbits lingüístics que observava, fins i tot, entre els jurats de la Ciutat de València, i així ho feia palès en el seu Siglo Quarto de la Conquesta de Valencia.

"si en algun temps (i no tan antic que jo no l'haja alcançat) solia fer-se tan gran estimació de la llengua valenciana, que quan en les juntes de la ciutat, estaments i altres comunitats, algú dels valencians que es trobaven en elles se posava a parlar en castellà, tots les demés s'enfurien contra ell, dient-li que parlàs en sa llengua; és ara tant al revés, que casi en totes les juntes se parla en castellà. I encara ha arribat est costum a introduir-se tan extremadament, que no sols se fa particular estudi en procurar saber la llengua castellana, però també en oblidar la valenciana, per la molta abundància que hi ha de subjectes que els pareix que tota la sua autoritat consisteix en parlar en castellà".

_____________________________

Prenent com a data de referència la de l'entrada de Jaume I a la Ciutat de València, el 9 d'octubre de 1238, veiem que, poc més de tres-cents anys després de la repoblació catalana del Regne de València, ja es produeixen les primeres proclames d'alerta en defensa del valencià, doncs es comencen a observar fissures en la fidelitat i el compromís lingüístic de les classes més altes de la societat valenciana. Val a dir que, tot i així, per aquelles dates, la immensa majoria de la població valenciana era monolíticament catalanoparlant, però aquelles primeres esquerdes van ser l'embrió, ara ho podem dir, de l'oblit i soterrament progressiu que ha patit la llengua catalana parlada a la manera de València.

Sembla que, malgrat els cinc segles de crits d'ofec, al País Valencià, la llengua pròpia ha seguit anant per mal pedregar i hem acabat perdent bous i esquelles, o com encertadament avançava n'Onofre Almudèver, ja al segle XVI, hem perdut, tristament, "perles e margarites".

Desembarcament de Normadia

Desembarcament de Normadia, 6 de juny de 1944

- He llegit antics llibres de viatgers que deien que "no té muralles Timbuktu perquè allà creuen, des de sempre, que n'hi ha prou amb la seva bellesa per aturar qualsevol enemic". I si, quan s'obri la passarel·la del bot, quedem meravellats amb l'espectacle de la vella Europa, dels seus penya-segats, de la seva mar, de la seva llum, de les seves gents i som incapaços de disparar cap tret, bocabadats, com els antics guerrers davant la Timbuktu sense muralles?

- O t'has acabat empassant les velles rondalles, sobre la gran Europa, del teu avi de Cork, o, com sempre t'he dit, llegir tant t'acabaria fent perdre la noció de la realitat. Així que, amic meu, lletraferit desorientat, o aquests viatgers que has llegit tenien una imaginació desbordant o mentien sense ni mica ni gens de vergonya, però bé faries en saber que una de les coses més belles que té Timbuktu és, precisament, la seva muralla... construïda, és clar, per a defensar-se dels seus atacants.

- ...

- Dispares tu primer o ho faig jo?

Les muralles de Timbuktu (Mali)

______________________________________________________

Una altra iniciativa de Relats Conjunts

He mirat aquesta terra

Des del cim del Cogulló d'Estela (1.869 mts), prop d'Espinalbet, Berguedà,
els relleus montserratins emergeixen, màgics i misteriosos, d'entre les boires

"Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra."

Des del mateix Cogulló, l'espectacular altiplà de la Serra de Busa
s'ofereix capdavanter, això sí, sempre esguardat per el llunyà relleu esmolat
del vessant septentrional del Montsec, antiga frontera entre sarraïns i cristians

"Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra."

Salvador Espriu

_________________________________________________________________

Des de les talaies muntanyoses d'aquest i d'altres cims

he mirat aquesta terra,

i a on uns la volen veure capcota i engrunada  

jo la diviso ufanosament engalanada i sobirana.

A voltar porquet!

Aquest matí m'han llevat més d'hora del que és habitual, m'han posat ben net i polit, m'han donat un bon esmorzar ben abundós en glans i restes de pomes i, finalment, m'han engalanat amb un cascavell ben lluent i de bell dringar.

Avui, em deixaran voltar, tot el sant dia, per els carrers i les cases, entraré allà a on em plagui, menjaré tant com pugui i tot allò que em donin. Avui, 17 de gener, diada de Sant Antoni Abat (o del Porquet), ha arribat el dia en que voltaré i voltaré més que mai, grunyiré i em cansaré, però sempre orgullós i ben cofoi del picarol que repicarà en el meu coll (si no sabeu de que us estic parlant llegiu la barra lateral del blog!).

Això sí, aquest vespre, quan caigui el sol rere l'horitzó, hauré de pregar i desitjar que Sant Antoni i les seves gents em mirin amb ulls condescendents, s'apiadin de mi i em concedeixin l'indult!

Apa, us deixo que ja m'estan cridant per a posar-me el cascavell. Que tingueu un molt bon dia, que jo me'n vaig a voltar! I si, per casualitat, entro a casa vostra, tingueu el rebost ben preparat!

Kiwi experience

Territori kiwi!

LLOC: Okarito (menut i bucòlic poblet d'uns 30 habitants, a la costa oest de l'illa sud de Nova Zelanda)

HORA D'INICI: 17:00 h

HORA D'ACABAMENT: 23:00 h

DURADA DE L'ESDEVENIMENT: 6 hores!!!

TEMPERATURA: Molt i molt fred... era hivern!

GUIA CONTRACTAT: Un personatge "freak" fins al moll de l'òs! Un autèntic boig del món del kiwi. Com diu la seva pàgina web assegura un èxit d'avistament d'aquest animal del 98% (és una animal nocturn, molt espantadís i que és realment difícil aconseguir veure'l en el seu hàbitat). El guia, ell solet, s'ho manegava tot, sota el nom d'Okarito Kiwi Tours.

És aquest!

Sí, sí, aquí sembla molt modoset però veure'l amunt i avall del bosc, amb una antena d'aquelles antigues de televisió que encara es veuen en alguns terrats, per a trobar el senyal dels transmissors que els col·loquen als kiwis, i fent-nos callar constantment, sense deixar-nos moure ni un mil·límetre durant les 6 hores que va durar la recerca del kiwi, per a no espantar-lo,... sota un fred glacial i en la més negra nit que ens va caure a sobre... no sabia si aplaudir-lo per pallasso o engegar-lo a pastar fang.

L'agonia per a veure aquest animaló, una autèntica "rara avis", mai millor dit, endèmic de Nova Zelanda, va ser d'aquelles que mai no oblidaré.

Primer 3 hores clavats com un pal, amb un fred espantós, en un bosc, mirant un únic punt per on se suposava que havia de passar un kiwi a una hora exacta, segons els càlculs del mestre "freak". I la bestioleta no va passar.

Després 3 hores més, en la més absoluta foscor, en una cuneta d'una carretera absolutament solitària, amb encara més fred (només tenia al descobert els ulls, per a intentar veure l'animaló... però jo ja no veia ni els meus companys de viatge i experiència escampats per la carretera a mode de comando rastrejador immòbil). I la bestioleta no va passar.

La decepció del guia (ja em disculpareu, no en recordo el nom) va ser descomunal. Ell ens feia seguir, autoconvencent-se que nosaltres estàvem convençuts de seguir. Davant de tal desplegament de passió no gosàvem dir-li que prou, que volíem marxar a la nostra autocaravana a escalfar-nos una mica, a sopar i a dormir d'esgotament. Que se'ns havia esfumat la passió per a veure el kiwi.

Finalment, a les 11 de la nit, l'home va desistir. Demanant-nos mil excuses (la seva estadística s'enfonsava) vam pujar al seu cotxe per a retornar al punt de sortida. Jo ja no aconseguia badar boca, enfonsat al seient del darrere del cotxe, absolutament glaçat, cabrejat, destrossat... I llavors, ell que fa cop de volant cap a la cuneta, frenada espectacular (vaig aparèixer directament als seients del davant)... i oh!!! allà estava, enfocat amb els fars del cotxe, la bestioleta!... un kiwi!, campant alegrement en l'espai entre el bosc i la carretera.

Aquesta foto, òbviament, no és meva!

Varen ser 10 o 15 segons, fins que es va tornar a amagar al bosc, però va ser un instant màgic. Estàvem contemplant una de les aus més rares del planeta i més difícils de veure en estat salvatge en el seu medi natural.

Entre la màgia del moment, el ser conscient de ser uns privilegiats per haver aconseguit veure un kiwi, amenaçadíssim d'extinció, el moviment pausat i distret de l'animaló i, sobretot, l'alegria indescriptible i desbordant del senyor guia, es va esvair el meu mal humor acumulat durant les 6 hores anteriors d'anar aguantant frustració, fred i emprenyada. Tot plegat, finalment, va fer que aquesta vivència m'hagi quedat, en el record, com una de les experiències més surrealistes, originals i divertides de la meva biografia!