Fa tot just deu anys que una empresa organitzadora d'estades a l'estranger per a nens, que els seus pares volien que estudiessin anglès en territori anglòfil, em va contractar per a ser el monitor d'un grup (el
"leader" em deien) que enviaven a Irlanda. La idea de passar un mes de les meves vacances sent el responsable d'una vintena de nens de casa bona (el viatget els sortia per un ull de la cara), de 12 a 16 anys, confinats al menut i avorrit poble de
Thurles al bell mig de l'illa irlandesa, sense escapatòria possible, sense pares i delerosos d'experiències de tot tipus menys d'aprendre anglès, no m'atreia massa. La perspectiva però, de passar un mes a Irlanda, amb les despeses pagades (és més, cobrant un petit sou que per a les meves necessitats d'estudiant universitari m'aniria de conya) i amb la possibilitat de practicar anglès em va acabar de decidir a llençar-m'hi.
Finalment va resultar ser, no sense complicacions, un dels mesos més originals i divertits de tots els estius que he viscut. I d'entre totes les experiències viscudes una va en va destacar per sobre de la resta.
Tant els nens com el "leader" ens hostatjàvem en cases de famílies autòctones i a mi em va tocar la casa a la que anaven tots els "leaders" cada any. Jo no ho sabia encara però era la casa de la que esdevindria inoblidable Margaret.
 |
Na Margaret al "backyard" de casa seva
que cuidava amorosament cada dia,
talment com ho feu amb mi. |
Com podeu veure a la foto fa deu anys ja era una venerable àvia. Aquesta imatge, l'única foto que guardo d'ella, ja reflecteix la bonhomia d'aquesta dona irlandesa. Era tot bondat i, en el mes que vaig estar voltant per casa seva, em va cuidar talment com si fos la meva pròpia àvia. No exagero. Es preocupava per què feia cada dia, mirava de descobrir els meus gustos gastronòmics, tot sovint molt allunyats dels seus, cada vespre m'esperava per a preguntar, encuriosida, com m'havia anat el dia...
Recordo amb tanta tendresa com, cada un dels matins que vaig sortir de casa seva per anar a controlar les feres d'hormones revoltades i escasses ganes d'estudiar anglès, m'acomiadava sempre i sempre, des de la porta amb un somriure d'orella a orella i tot dient "Enjoy yourself! Have a nice day!".
I el dia que vaig descobrir la delícia culinària que em va preparar secretament, una estratosfèrica "apple tart"... aquell dia vam fer Festa Major. Jo per el plaer d'endrapar aquell pastís exquisit i ella de descobrir que, després d'estar cuinant tota la tarda, l'havia encertada de ple. I allà vam estar ella i jo, com àvia i nét, xerrant i menjant fins que se'ns va fer fosc.
Abans de marxar ella em va regalar el disc
"In blue" de
The Corrs. En aquella època sonaven molt a tot arreu, i a Irlanda no us ho explico, i després que ella observés un dia (sense dir-me'n res) com me'ls mirava atentament per la TV va decidir que em regalaria el disc per sorpresa. Em va fer molta il·lusió. No és que
The Corrs m'enamorin però, aquest disc el guardo amb un sentiment molt viu (això sí, mai li vaig dir que el que jo mirava aquell vespre atentament potser era la cantant del grup, l'Andrea Corr, amor platònic d'aquells anys). Li vaig fer signar, talment com si ella fos l'Andrea:
"Margaret with love. July 2000". I a fe de déu que ho va escriure amb sinceritat.
Quan vaig marxar de casa seva per a tornar a Barcelona vaig plorar, secretament, sense que ella em veiés.
Un any després, la casualitat va voler que llavors fos jo el que agafés el paper d'estudiant. Vaig anar un mes a Dublín. Vaig viure també amb una família irlandesa, i tot i que em van tractar bé, ja no va ser el mateix. Na Margaret era inigualable.
Em va agafar l'enyorança i vaig decidir trucar-la per a veure si la podia anar a visitar. A bodes la vaig convidar! El dia següent ja em veus agafant el tren fins a Thurles, aquell poble menut i avorrit perdut enmig d'Irlanda. El viatge va ser llarg, dues hores de veure prats verds i més prats verds esquitxats d'ovelles i més ovelles. De l'estació a casa seva hi havia ben bé mitja hora caminant. El dia era rúfol, típicament irlandès, però jo estava ben emocionat. En arribar gairebé em desfaig. Estava tan feliç de tornar-me a veure!
Durant l'any que havia passat des que havia marxat el primer cop havia empitjorat de salut i havia tingut algun espant, que no em va voler explicar. Duia un avisador penjat al coll per si li passava alguna cosa avisar a la seva filla, que vivia a prop. De fet em va dir que jo havia estat el darrer "leader" que havia tingut a casa, i que ja no n'agafaria més, precisament per motius de salut. Se la veia un xic més dèbil però era la mateixa Margaret que jo havia conegut feia un any, tendra i amorosa com si jo fos el seu propi nét.
Va insistir i insistir per a que em quedés a dinar, i davant de la seva insistència no podia fer res més que acceptar. Ho tenia tot preparat. A l'hora de les postres va sorprendre'm, altre cop, amb la seva meravellosa "apple tart". Llavors jo li vaig deixar anar el que ja sentia molt endins meu: "You're my irish grandmum!". Bé, no us atabalaré en com va anar tot el dia, ja ho podeu suposar. Vaig marxar tard, molt tard de Thurles. Arribava a Dublín de nit.
Aquella va ser la darrera vegada que la vaig veure. Durant un parell d'anys ens vam estar escrivint alguna carta, sobretot per Nadal (era molt i molt religiosa), però després, malauradament, vaig anar perdent aquesta pràctica, i amb ella, el contacte amb na Margaret.
A dia d'avui han passat molts anys i no m'atreveixo a tornar a escriure. Em fa por no rebre mai cap resposta, o pitjor, rebre'n alguna confirmant-me el temor que ja ens hagi deixat. Em fa por. Crec que prefereixo deixar-ho així i dur-la, per sempre més, dins del meu cap i del meu cor, a on s'hi va guanyar un raconet per mèrits propis.
M'he allargat molt (ets irreductible si has arribat fins aquí!), però he sentit la necessitat de dedicar un petit homenatge a la que sempre serà la meva altra àvia, la tercera àvia, la meva àvia irlandesa.
Per cert, en una de les seves darreres cartes, em va enviar la recepta de l'"apple tart". He intentat fer-la però no he aconseguit assolir, ni de bon tros, el gust, l'olor i el plaer del seu pastís, acompanyat d'un tè calent amb un núvol de llet (sempre sense sucre!... Irish way!) d'aquella llar que un dia vaig tenir i gaudir al bell mig d'Irlanda.
